Ets aquí a l'escriptori, amb un aspecte ridícul, mirant de dedicar-te uns minuts i deixar anar els crits que no saps ni pots treure. Tens fred als peus, doncs encara portes, a sota del davantal, la roba de carrer i, clar, tampoc t'has tret les botes dins les quals avui no has posat aquelles plantilles verdes de silicona que aïllen del fred, per sobre del cuir bo del calçat.
T'has posat a fer el sopar d'avui i el dinar de demà sense temps de canviar-te i posar-te còmoda.
Avui no has descansat ni un minut. Potser l'estona de recuperació funcional, amb aquell quart d'hora escàs d'infrarojos, ha estat el més semblant a una estona de relax.
I et sents a la vora de l'abisme, amb els peus apuntalant els talons a la terra sorrosa, i les puntes a l'aire, assaborint o patint, o totes dues coses alhora, el risc del penya segat.
No et pots llençar; no t'ho pots permetre, però et sent aclaparada per les circumstàncies.
I aquest fred, que t'omple de dolor...
El vertigen s'apodera de la teva ment i et bloqueja el pensament fins al punt en què la reacció ja no és espontània, i t'has d'esforçar en pensar cada pas a fer.
Però has d'estar al cas de tothom. Sense cap errada. Amatent als comentaris, sense deixar de somriure mentre respons a tot allò que, apressadament o no, et preguntin. Tant li fa que t'angoixis.
Però avui fugiràs.
I marxaràs a la Txèquia de la segona guerra mundial, mentre passes els fulls del llibre, embolcallada amb els llençols i amb la estoreta elèctrica de l'àvia, amb els comandaments de baquelita, a l'esquena, mirant de guarir amb escalfor les conseqüències de l'artrosi que fa estralls a unes quantes vèrtebres del teu coll.
