Flor i besada

De sobte, torna
aquella mena de tristor.
Ets la més feliç
la seva tendresa
viu en totes les paraules
en la seva mirada
i et sents plena i confiada
Però no pots evitar
potser per un moment
que la distància marcada
delmi la teva ànima
Somnies el dia
de la primera abraçada
Per a tu també
hi ha d’haver
flor i besada

Cinquanta!

Als pocs mesos de començar a sortir amb el meu marit vaig tenir la oportunitat de pujar a casa seva una estona.
Allà, em varen impressionar força aquelles vitrines amb porcellanes bones, cristall i fins i tot alguna joia antiga, objectes tots ells curosament exposats.
Una cosa però, em va cridar l'atenció: una placa que feia una colla d'anys els amics li havien regalat al meu sogre en la que deia "¡Ánimo Agustín, a por los otros cincuenta!"
Havia estat un regal per al seu cinquanta aniversari, és clar.
Jo, en aquells moments, tenia dinou anys, i recordo perfectament que vaig pensar com de lluny quedava aquella xifra tan gran.
Doncs bé, avui, precisament avui, és el meu marit qui fa els cinquanta.
És tota una barreja de sensacions!
Vulguis o no, és un número que sembla una mica gran, molt rodó, que es pot veure com el preludi de la davallada.
Jo, molt més positiva, me'l miro amb una certa il·lusió, ja que sembla que comences un període de maduresa, en el que pots gaudir de la vida amb coneixement de causa.
També he de dir que n'han de passar una mica més de cinc perquè sigui jo qui els celebri, i a veure què explico llavors!
De moment, una setmana de disbauxa, de corredisses, repassades de llistes de compra, de mil detalls a tenir en compte, ja que demà hi ha festa grossa.
Els amics més propers, bon menjar, molta gresca i tot un gran muntatge del que no puc desvetllar res per motius obvis.
Aquesta nit, un soparet especial a casa.
Desitjo que sàpiga encetar aquesta nova etapa amb empenta, il·lusió i molta energia, tot provant de mirar endavant, traient profit de les experiències viscudes, bones i dolentes, gaudint de la gent que l'envolta i estimant, generosament, als qui ens l'estimem.
Moltes felicitats, Tomi!

Noms

Ho hagués donat tot
per acaronar un
ble
dels teus
cabells
entortolligant-lo, suaument
en els meus
dits
i deixar-lo lliscar
tot gaudint de la teva
bellesa
sabent-me la teva
ànima

Decepció i tristesa

Acabo de viure una situació desagradable.
De dilluns a dijous, acostumo a dinar al menjador de l'empresa.
La gent que vol es porta el menjar de casa i allà disposem de microones.
En som uns quants, no gaires, d'habituals, ja que poca gent fa torn partit, els que ens trobem a quarts de dues. La resta, que treballa en torns rotatius de vuit hores, fa els àpats en funció d'aquests torns, però poc abans de les dues acostumen a fer-hi cap per desar les carmanyoles a la nevera.
Avui, tot dinant, ha entrat un noi paquistanès, que, com tots ells, llueix un somriure quasi permanent i agradable i ha saludat molt educadament, com sempre.
En entrar, ha badat i no ha tancat la porta i, mentre jo li tornava la salutació ja hi ha hagut qui, amb un to del més desagradable, li ha fet saber.
Tot prudent, ha marxat sense desar el menjar, tot dient que tornaria més tard.
Un altre home i jo no ens hem pogut estar de fer un comentari en aquell subjecte que, si bé te dni nacional, no es pot dir que sigui un exemple d'educació, cultura ni bon fer a la feina.
Es veu que no és nou el tractar-los d'aquesta manera, pel que s'ha comentat.
Em sembla vergonyós que la gent tracti malament als que estan en una posició més desafavorida, sense motiu aparent.
Lliga amb el post d'ahir.
El món és ple de no-ningús que es valen de qualsevol cosa per fer mal.
Decepció i tristesa.

Gent per a tot

Aquest cap de setmana hem fet les colònies musicals de tardor.
Com sempre, ha estat una grata experiència doncs el fet de trobar-te amb una gran colla d'amics per cantar tot un cap de setmana, a més de ser molt profitós, afegeix un munt de vivències agradables, fins i tot molt divertides, en un ambient en el que jo em sento, i mai millor dit, com un peix dins l'aigua.
A l'hora de tornar varem patir una incidència que és el motiu d'aquest post.
Els treballadors de la Pirelli a Sallent, i per causa dels acomiadaments que patiran, varen tallar tota la via en ambdues direccions, per tal de protestar al llarg d'una hora.
Potser per menys de cinc minuts ens hi varem trobar enxampats.
El meu marit i jo, davant d'una situació en la que no hi havia res a fer, varem decidir prendre'ns-ho amb molta calma i passar l'estona el millor possible.
No tothom ho va viure així.
Tocs de clàxon exagerats, moviments fins i tot temeraris dels vehicles per acabar atrapats de nou pocs metres més enllà, gent donant voltes nerviosament per la via... i el que més em va impressionar: en un moment donat ens va arribar la sirena d'una ambulància que venia amb urgència. Per la meva sorpresa, el comentari que més vaig sentir era un "ara, per collons, no ens mourem".
Sort en varem tenir dels mossos que ràpidament varen posar fil a l'agulla i varen aconseguir obrir pas en aquella emergència.
I jo em pregunto: què mou a la gent per a provar d'atacar al més dèbil?
No pensen que ells també es podran trobar un dia amb la necessitat que una ambulància corri per a ells?
Així se senten millor?
És una solució cruel que a més no fa que el seu problema millori.
Em fa una mica de por aquest tipus de gent que davant d'un inconvenient tan petit com la pèrdua d'una hora de temps pot arribar tan lluny.

Encisador

Acosta'm la ma
i jo, tremolosa,
la prendré dins les meves
i, lentament,
me la duré a la galta
per saber del teu
tacte

Tardor lluminosa

Tinc por del meu dubte
de no trobar el
gest, el moment,
o potser, de deixar-lo
perdre, esvaint-se
i quedar-me buida,
esquerdada, amb la mirada
perduda, amb l'ànima
esquinçada

Adolescència

Aquest dia, en sortir la meva adolescència a col·lació, vaig buscar unes quantes imatges de l'època.
No són bones i el seu traspàs a digital, per diversos motius, fa que perdin molta qualitat, però corresponen a moments especials que m'estimo.
No hi tornaria pas en aquells anys; han estat una etapa més, amb totes les coses bones i dolentes que conformen la vida.
Hi vaig viure els primers neguits, les primeres inseguretats, però també les primeres relacions duradores d'amistat. Vaig compartir moltes vivències i vaig perfilar la Cesca que sóc avui.
Llavors, com ara, riallera, dinàmica, apassionada i il·lusionada, amb una vida interior plena, però també més geniüda i tossuda, i una mica enfadada amb el món, com correspon a l'edat.
Aquí les deixo. A mi em fan somriure.

Decadent II

I et sap greu quan sóc feliç,
i quan ric,
tu t'angunieges
et corseques
i l'enveja se't menja
mentre jo,
tot fent camí,
et veig sense drecera,
enfonsant-te en el fang
de la teva pròpia
decadència

Decadent

Després de quasi vint anys
no has guanyat en prestança.
La classe que mai has tingut,
el neguit que sempre
t'acompanya,
el mal viure que escampes...
I ara, no et rentes gaire,
i m'incomodes, tot seguint,
imparable, la teva davallada.

Patrons

Ahir 15 de Novembre va ser Sant Albert el Gran, patró dels químics, i el proper dissabte, 22, serà Santa Cecília, patrona dels músics.
Sempre m'ha semblat curiós que en només una setmana se celebrin tots dos.
I és que són les dues coses que han omplert les meves hores d'estudi, i la meva vida.
Quan era adolescent i s'havia de triar els estudis superiors, a l'escola varen fer-nos algunes xerrades d'orientació, de les que en recordo especialment una en la que el noi que va venir, guitarra en ma, ens explicava com compaginava la medecina i la música. Com es podia portar alhora el vessant científic i l'artístic, i l'estranyesa de la gent.
Com us podeu imaginar, a mi em va semblar molt normal el fet que la mateixa persona gaudís amb coses tan diferents.
Penso que les persones som molt complexes, i hi caben moltes coses a dins.
Fa pocs dies, algú es va sorprendre molt amb les meves preferències musicals. El fet de veure'm riallera i un pel escandalosa, amb una imatge no del tot convencional, no li encaixava amb la seriositat del meu repertori de capçalera.
Tinc una subscripció des de joveneta a una revista científica de nivell, i, a més, sempre que puc, compro una revista de música antiga.
La rigorositat d'un estudi científic no està gens renyida, per a mi, amb la passió que em desperta aquella música. Tot plegat m'omple la vida.
Així, ara, sense participar de les festes corresponents, segueixo recordant els dos patrons, que celebren en dates tan properes.

Il•lusió

Somrius i rius
rius i somrius
i els teus ulls brillen
I jo, deslliurada,
em deleixo per tenir
les teves mans
en les meves,
acariciar-te les galtes
i, d’una besada,
tancar-te les parpelles

Aniversari

Avui fa un any que vaig penjar el primer post.
Sembla mentida, però ja ha passat un any.
Puc dir i dic que la experiència ha estat molt profitosa.
Feia molt de temps que em plantejava el portar un diari, ja que necessitava expressar-me d'alguna manera, però la idea no m'acabava d'agradar. Massa tancat.
En el bloc he trobat una sortida en aquestes inquietuds.
Hi penjo vivències, neguits i alegries, fins i tot grups de lletres que s'assemblen a poemes. En fi, el que em passa pel cap.
Encara em sorprèn el descans que suposa el fet de donar a l'intro i veure el teu escrit publicat.
Un bon amic meu em va dir que és un psicòleg gratuït, i crec que te tota la raó.
A més, he conegut altres mons, altres maneres de veure i viure la vida, i he aprofundit algunes relacions personals.
I tot, gràcies al bloc.
De moment, mentre tingui inquietuds en la vida, i no em torni com un plat de bledes, seguiré escrivint i gaudint de tot plegat, aportant aquest punt personal per a tothom qui el vulgui compartir.

Batalles

Diuen que qui riu l'últim, riu millor, i, ara per ara, tinc molt clar que seré jo qui acabi rient, i ben a gust.
Deixem-ho en un empat. De moment, en un empat.
De què coi ens està parlant aquesta? Doncs desvetllem-ho: del meu reumatisme.
L'he infravalorat i, quan ja pensava que havia guanyat la guerra, m'he vist al bell mig d'una altra batalla.
Ahir, després de quatre dies molt durs, em vaig llevar bé, amb un nivell de dolor més que acceptable.
La feina, sense cap mena de problema i, a mida que anava passant la tarda, tota la contenció a la que havia estat sotmesa es va alliberar.
Vaig entrar en una espiral de dinamisme, pròpia de mi.
Una munió de coses m’esperaven i no vaig perdre ni un sol minut.
Era pletòrica, feliç i no podia parar de riure.
Com he dit abans, en vaig fer un gra massa.
No calculava que la bestia no estava prou lligada, i aquesta nit s’ha desfermat altre cop.
Els plans de nedar se’n han anat en orris i m’he plantejat un vespre tranquil.
Descans i lectura per després de sopar, i la lliçó apresa. Actuaré amb mesura per tal de posar-li un bon cadenat.
Ha estat força temps empresonada, i aviat tornarà a la garjola, amb una condemna sense fi.

Plantes

Aquesta tarda, en sortir de la feina, he anat a un centre de jardineria que hi ha molt a prop del polígon industrial.
Volia comprar ciclàmens d'aquells que tenen les flors petitetes, ja que els anava a plantar a les jardineres de les finestres del despatx i de la habitació a on planxo.
Els grans, sempre els poso a sobre de la taula de la terrassa, en un test gran.
En arribar, he aparcat tot just a sota d'un gran cartell que anunciava una oferta: boix-grèvol.
Sí, sí, un boix-grèvol, en el que han trenat dues plantes i han fet un arbust amb totes les fulles enlaire, realment bonic.
He anat primer al parterre dels ciclàmens, que era una preciositat. L'acabaven de regar i, totes les gotes d'aigua a sobre del verd de les fulles, afegit en aquell garbuix de colors, era digne de veure. N'he triat un de blanc, un de vermell, i dos tons de rosa, un força pujat i un de claret.
Seguidament he anat a mirar el boix-grèvol.
Com que no el trobava, he preguntat a un d'aquells jardiners, tots amb el jersei groc, que m'ha acompanyat fins a on eren.
He comentat la sorpresa que una espècie protegida es pugui vendre en test.
Ell, molt amablement, m'ha explicat les tres varietats que venen, i com cuidar-les.
Ha estat un goig conversar amb algú que s'estima les plantes.
Donat el preu, i el fet que inevitablement vol dir que hi haurà un altre test gran a la terrassa, ho vull comentar abans de comprar-lo. Ja veurem.
En qualsevol cas, he sortit de la botiga amb un gran somriure donada la bona estona que hi he passat.
Ara, de moment, els ciclàmens vermell i rosa clar em miren per la finestra i el blanc i el rosa pujat m'han vigilat mentre plegava la roba que ja era eixuta.
Agraeixo la seva companyia.

Isabel

Et lleves i no saps a on ets
No reconeixes els dibuixos
decadents del paper pintat
ni els mobles de l'Ikea
T'acostes al mirall del bany
Fas pena
El rímel, corregut
amb un gest macabre
Les restes de carmí,
d'un color massa viu,
com una ganyota
Puts a alcohol i a sexe dur
Et vesteixes i marxes
Et fa mal l'entrecuix
La setmana que ve,
potser tindràs més sort

Finestra

Les surfínies són mortes.
Però ara arriba el fred
i els ciclàmens ompliran
la meva finestra.
I en el seu gest
hi serà el teu.
En el seu color
la llum de la teva mirada.
En la seva vida
la nostra.
Les surfínies són mortes
però tornaré a estimar-te

Victòria!!

Aquests dies visc en mig d'un quadre greu de dolor. Com fa potser anys que no patia.
Per diverses circumstàncies, de tant en tant el meu aparell reproductiu s'inflama escandalosament e irradia immediatament cap al maluc dret, que és a on hi ha el focus de reumatisme.
Dijous per la tarda, de cop i volta, em vaig trobar pràcticament sense poder caminar.
Com que la medicació em va fer un cert efecte, vaig marxar al vespre a ballar.
El primer que podeu pensar és que és una bestiesa, però he de dir, primer, que no pensava que la cosa era tan greu i, segon, volia provar fins a quin punt arribava.
El fet de controlar els moviments em va permetre fer més de mitja classe. Tot un èxit!
Ahir, malgrat la coixesa, vaig treballar normalment i, després d'una tarda relaxada, fins i tot vaig sortir amb la meva amiga fins tard.
Tot i la barreja de tensió i cansament que porta el fet de viure amb aquest nivell elevat de dolor, em sento molt satisfeta d'haver aconseguit dur una vida el més normal possible, sense anguniejar-me tal i com em passava fa uns anys.
Ja veurem quants dies s'allarga aquest episodi, però d'una cosa estic segura, l'he vençut!!

Racisme

Aquests dies, davant la elecció del president dels USA, hem sentit a parlar molt de racisme.
Jo, que sóc nascuda als seixanta, he viscut molt d'aprop aquesta xacra.
Us puc explicar que, quan tenia disset anys, vaig tenir la sort de viure un enamorament a primera vista.
Era a la biblioteca, recollint informació per a un treball de l'escola, i recordo que era un dia en què em sentia molt a gust.
Encara que no ho sembli, els meus cabells, si són llargs, tenen una gran tendència a rinxolar-se, amb uns tirabuixons amples i bonics. Aquell dia, eren esplèndids.
No puc dir com, però de cop i volta em vaig trobar creuant la mirada amb un noi que tenia un no sé què d'especial.
La feina es va allargar ja que, una mica torbada per tot el que em bullia al cervell, no acabava de sortir-me'n.
Ell em va esperar i, en marxar, va sortir amb mi i, d'una manera natural, varem encetar una conversa.
Era absolutament fantàstic. Em va enamorar des de la primera paraula tot i el seu accent americà. Estudiant de periodisme, estava fent la última etapa de la carrera aquí i, en molt pocs dies, tornava a casa.
Ens varem entendre en tot d'una manera tan brutal que ell es va atrevir a plantejar-me el fet de marxar al seu país.
Allò em va fer por i no li vaig donar el meu telèfon, ja que era massa jove per fer una cosa d'aquestes. Tampoc el vaig trucar.
L'enamorament però, em va durar força temps, i vaig patir molt tot pensant que potser m'havia equivocat de no haver-lo tornat a trobar.
Encara recordo les burles dels meus companys d'escola quan ho vaig explicar i la cara d'esglai de la meva mare.
El noi es deia Adison Adinde, i era negre.
Sempre més el duré dins del cor.

Llindar

Camina amb calma
gaudint de cada pas.
Allà a on s'acaba el camí
hi ha un recer càlid i plaent.
El temps ens dirà
si has pogut traspassar
el llindar de la porta.

Dilluns

Vas somriure al veure’m
i, jo, discretament,
al passar pel teu costat
et vaig llençar un cabàs
tot ple d’alegria.

Irradiaves bellesa

Imatges

Magranes, bosc humit i masies velles.
Imatges que reflecteixen una part del meu entorn, d'aquest cap de setmana passat.

Coral Montau

Des de fa gairebé quatre anys, canto en una coral amateur. La coral del meu poble, Begues; la Coral Montau.
Cada dilluns i un dimecres de cada dos, si el mestre no disposa el contrari, una mica abans de tres quarts de deu del vespre arrenco a córrer per tal d'enllestir-ho tot, agafar les partitures i, au!, a cantar.
De petita, ja vaig cantar al cor del Conservatori municipal de Barcelona, però, tot i que musicalment no teníem els problemes que arrossega un cor a on la major part de la gent no llegeix una partitura, no en vaig gaudir ni una petita part del que en gaudeixo ara.
Cantar entre amics, perquè de debò som amics, encara que de vegades em fa patir moltíssim, és una de les millors coses que m'ha passat en aquesta vida.
La meva passió per la música, potser de vegades massa exigent, afegida a unes relacions personals plenes amb la majoria de la gent del grup i, molt però que molt important, un mestre de qui em crec la feina que fa, amb una vàlua musical inqüestionable i un tracte que ultrapassa el merament laboral, essent un més de nosaltres, fa que en molts moments em senti plenament feliç.
Barrejar música i amistat, rialles i acords, companyia i bones partitures em fa sentir una persona privilegiada, realitzada i estimada.
Un petó molt, però que molt gran per a tots plegats!