Ahir, algú amb qui comparteixo unes quantes reflexions de tant en tant em va dir, tot veient que he remuntat, que calia baixar fins al fons per agafar embranzida. I té tota la raó.
Han estat moltes, moltíssimes coses alhora, totes i cada una d'elles prou importants, i m'han superat.
Per poc temps.
Les circumstàncies no han millorat, però he tornat a ser jo mateixa.
Una mica atabalada, fent filigranes per ajustar la agenda, l'horari laboral i tota la resta de coses, i força cansada.
El cos no em dóna gaire treva, però el temps tampoc ajuda gaire.
Però camino. Amb fermesa. I sóc feliç malgrat tot.
Avui fins i tot, ha tornat una mica de veu. I he cantat. I he gaudit. Moltíssim.
Accepto les meves circumstàncies i miro de fer tot el que està al meu abast per anar encarant tot el que va arribant.
I així seguiré fins anar enllestint tot el que es pugui.
dimarts, 31 de març del 2009
dilluns, 30 de març del 2009
Encara balles
Encara viatges amb mi
barrejat amb les bombolles,
estona plaent de gaudi,
entre el blau i la llum juganera.
I contes amb mi les llargades
i somrius mentre t'imagino.
Insoluble a l'aigua,
encara balles
dins la meva ànima.
barrejat amb les bombolles,
estona plaent de gaudi,
entre el blau i la llum juganera.
I contes amb mi les llargades
i somrius mentre t'imagino.
Insoluble a l'aigua,
encara balles
dins la meva ànima.
dissabte, 28 de març del 2009
Llibre de poemes
Fa pocs dies va sortir en una conversa el Miquel Desclot.
He de dir que no és un poeta dels que més m'agraden, però està lligat a la meva adolescència.
Ara, al costat del teclat, hi ha "Cançons de lluna al barret", del 1978, en una edició única del 1980. I n'estic ben segura que és única.
És un llibre molt especial per a mi.
De fet, és un plec de quartilles totes elles escrites a màquina, amb unes cobertes de cartolina blanca.
El títol, curosament escrit amb rotring negre i, a sota, emmarcat en un quadrat, el fragment d'un dels poemes.
A l'extrem superior esquerre, un forat pel que passa un tros de llana gruixuda de color blau marí, lligada amb un nus, per tota enquadernació.
Al darrera de la última fulla, escrit amb ploma i tinta blava, un poema. "Cançó d'una amiga".
El va escriure la meva amiga de tota la vida, la Mª del Mar, i està dedicat a mi.
De fet, tota aquesta feinada la va fer ella per obsequiar-me amb aquest llibre, que a ella li agradava molt.
Eren altres èpoques, i teníem setze anys i pocs diners.
He de dir que en l'aspecte econòmic jo no em podia queixar. Sempre havia estat força austera, però no em mancava res.
Ella, en canvi, vivia dins d'una família amb cinc fills, i els pares feien de mestres. Ell, pintor, i ella músic, però havien de donar classes en escoles, doncs no podien viure de l'art.
L'ambient que es respirava en aquella casa era molt més culte que el de la meva, però també hi havia moltes més estretors.
Potser avui pot semblar estrany que ella no disposés dels diners per comprar aquell llibre, però era així. Això però, no va impedir que em fes el regal que ella volia.
Ara agraeixo enormement el tenir aquest llibre. És molt més especial que el de la botiga.
L'esforç fet la honora enormement i a mi em recorda aquella amistat que encara mantenim, tot i que estem molt menys en contacte del que voldríem.
He de dir que no és un poeta dels que més m'agraden, però està lligat a la meva adolescència.
Ara, al costat del teclat, hi ha "Cançons de lluna al barret", del 1978, en una edició única del 1980. I n'estic ben segura que és única.
És un llibre molt especial per a mi.
De fet, és un plec de quartilles totes elles escrites a màquina, amb unes cobertes de cartolina blanca.
El títol, curosament escrit amb rotring negre i, a sota, emmarcat en un quadrat, el fragment d'un dels poemes.
A l'extrem superior esquerre, un forat pel que passa un tros de llana gruixuda de color blau marí, lligada amb un nus, per tota enquadernació.
Al darrera de la última fulla, escrit amb ploma i tinta blava, un poema. "Cançó d'una amiga".
El va escriure la meva amiga de tota la vida, la Mª del Mar, i està dedicat a mi.
De fet, tota aquesta feinada la va fer ella per obsequiar-me amb aquest llibre, que a ella li agradava molt.
Eren altres èpoques, i teníem setze anys i pocs diners.
He de dir que en l'aspecte econòmic jo no em podia queixar. Sempre havia estat força austera, però no em mancava res.
Ella, en canvi, vivia dins d'una família amb cinc fills, i els pares feien de mestres. Ell, pintor, i ella músic, però havien de donar classes en escoles, doncs no podien viure de l'art.
L'ambient que es respirava en aquella casa era molt més culte que el de la meva, però també hi havia moltes més estretors.
Potser avui pot semblar estrany que ella no disposés dels diners per comprar aquell llibre, però era així. Això però, no va impedir que em fes el regal que ella volia.
Ara agraeixo enormement el tenir aquest llibre. És molt més especial que el de la botiga.
L'esforç fet la honora enormement i a mi em recorda aquella amistat que encara mantenim, tot i que estem molt menys en contacte del que voldríem.
Retrobarem els records
a la veu de la ginesta
i la lira al fons del cor
d'una fresca salzereda.
I la terra somriurà
sota el pes dels nostres cossos.
a la veu de la ginesta
i la lira al fons del cor
d'una fresca salzereda.
I la terra somriurà
sota el pes dels nostres cossos.
Miquel Desclot
dimecres, 25 de març del 2009
Avellanes
Aquests dies, algú a qui puc considerar un bon amic, em recomanava menjar fruit secs.
M'agraden les avellanes. Les avellanes crues.
No és que ametlles i nous em desagradin, sinó que les avellanes m'entusiasmen.
Sempre crues.
Quan era joveneta sempre en portava a les excursions que feia amb l'agrupament escolta.
Abans de marxar anava a veure a la Pilar, aquella dona pèl-roja i grassona que venia patates, pasta i fruits secs al davant de la parada de la mama.
És una dona jovial que sempre m'ha fet sentir estimada. Per molts motius.
Sempre li comprava una bossa d'avellanes i ella, com a regal, sempre em posava una bossa amb aquelles barreges torrades i salades que agradaven tant als meus companys.
Tot pujant muntanyes, quan el cansament aflorava, tirava ma d'aquelles avellanes delicioses.
Al vespre, al foc de camp, ens menjàvem la resta.
Ara que he de controlar la dieta en menjo poques, però he de dir que el motiu principal és que, si no vaig al mercat, i no hi vaig doncs no tinc temps, no en trobo si no són torrades.
I torrades no tenen cap gràcia.
M'agraden les avellanes!!
M'agraden les avellanes. Les avellanes crues.
No és que ametlles i nous em desagradin, sinó que les avellanes m'entusiasmen.
Sempre crues.
Quan era joveneta sempre en portava a les excursions que feia amb l'agrupament escolta.
Abans de marxar anava a veure a la Pilar, aquella dona pèl-roja i grassona que venia patates, pasta i fruits secs al davant de la parada de la mama.
És una dona jovial que sempre m'ha fet sentir estimada. Per molts motius.
Sempre li comprava una bossa d'avellanes i ella, com a regal, sempre em posava una bossa amb aquelles barreges torrades i salades que agradaven tant als meus companys.
Tot pujant muntanyes, quan el cansament aflorava, tirava ma d'aquelles avellanes delicioses.
Al vespre, al foc de camp, ens menjàvem la resta.
Ara que he de controlar la dieta en menjo poques, però he de dir que el motiu principal és que, si no vaig al mercat, i no hi vaig doncs no tinc temps, no en trobo si no són torrades.
I torrades no tenen cap gràcia.
M'agraden les avellanes!!
dimarts, 24 de març del 2009
Primera passa
Avui l'aire ja em somriu
amb la seva brisa fresca i juganera
passejant-se els meus racons.
Al terra, encara jeuen
les vestidures esquinçades,
procés dramàtic,
i la meva pell es presenta
amb tota la seva nuesa
al Déu de la llum.
Les ferides, encara obertes.
La mirada però, més enllà,
albirant un nou camí,
drecera feixuga i difícil.
Una mescla homogènia,
indestriable, de por i fermesa,
de serenor i empenta,
em porten, encara descalça,
a fer la primera passa
amb la seva brisa fresca i juganera
passejant-se els meus racons.
Al terra, encara jeuen
les vestidures esquinçades,
procés dramàtic,
i la meva pell es presenta
amb tota la seva nuesa
al Déu de la llum.
Les ferides, encara obertes.
La mirada però, més enllà,
albirant un nou camí,
drecera feixuga i difícil.
Una mescla homogènia,
indestriable, de por i fermesa,
de serenor i empenta,
em porten, encara descalça,
a fer la primera passa
dilluns, 23 de març del 2009
Contra mundum
Estic enfadada amb el món. Amb tot el món.
Fa una estona, tot pujant les corbes de Begues, analitzava el gran absurd d'aquest sentiment, i potser és la suma d'un cúmul de neguits.
La jornada laboral no ha estat gaire complicada. M'he pogut dedicar moltes hores a fer feines d'ordinador, per tal de conservar el precari estat de la meva incòmoda i estúpida malaltia.
De totes maneres, el fet d'estar controlant el gest contínuament es fa feixuc.
I no estic gaire per hòsties. Avui no.
Demà per la tarda, reunió amb aquell enllaç sindical que tan m'atabala per parlar de la ERE.
Tot va començar el passat dijous, però aquell home, sempre que ha vingut, no ha fet més que escalfar els ànims, i ara el que necessitem tots és molta serenor. Ens haurem d'ajustar força el cinturó si volem mantenir la empresa. Sector construcció. Ja se sap.
Esperant. Contínuament esperant.
Al telèfon s'haurien de veure els números del degà i del cirurgià. I no apareixen.
Tothom té molta feina i ho entenc. Però avui no tinc paciència.
Per dins, buidant-me per totes bandes.
Tinc els amics, incondicionals, als que agraeixo enormement el recolzament continuat que em donen. Però jo ara necessito una altra cosa, que ja no existeix.
Estic sola per dins, en tots els àmbits, i avui això m'enfada. Molt.
Ni tan sols aquella música, que tota sola pot moure muntanyes, malgrat la seva extraordinària bellesa és capaç d'apaivagar la meva ànima.
Tot i això m'acompanya.
I he berenat massa. No per gana, per neguit.
No puc cansar el cos, i no puc comunicar-me com voldria. Em sento lligada de mans i peus.
He de sortir d'aquest pou de negror, i ho faré. No en tinc cap dubte.
Avui, no.
Fa una estona, tot pujant les corbes de Begues, analitzava el gran absurd d'aquest sentiment, i potser és la suma d'un cúmul de neguits.
La jornada laboral no ha estat gaire complicada. M'he pogut dedicar moltes hores a fer feines d'ordinador, per tal de conservar el precari estat de la meva incòmoda i estúpida malaltia.
De totes maneres, el fet d'estar controlant el gest contínuament es fa feixuc.
I no estic gaire per hòsties. Avui no.
Demà per la tarda, reunió amb aquell enllaç sindical que tan m'atabala per parlar de la ERE.
Tot va començar el passat dijous, però aquell home, sempre que ha vingut, no ha fet més que escalfar els ànims, i ara el que necessitem tots és molta serenor. Ens haurem d'ajustar força el cinturó si volem mantenir la empresa. Sector construcció. Ja se sap.
Esperant. Contínuament esperant.
Al telèfon s'haurien de veure els números del degà i del cirurgià. I no apareixen.
Tothom té molta feina i ho entenc. Però avui no tinc paciència.
Per dins, buidant-me per totes bandes.
Tinc els amics, incondicionals, als que agraeixo enormement el recolzament continuat que em donen. Però jo ara necessito una altra cosa, que ja no existeix.
Estic sola per dins, en tots els àmbits, i avui això m'enfada. Molt.
Ni tan sols aquella música, que tota sola pot moure muntanyes, malgrat la seva extraordinària bellesa és capaç d'apaivagar la meva ànima.
Tot i això m'acompanya.
I he berenat massa. No per gana, per neguit.
No puc cansar el cos, i no puc comunicar-me com voldria. Em sento lligada de mans i peus.
He de sortir d'aquest pou de negror, i ho faré. No en tinc cap dubte.
Avui, no.
diumenge, 22 de març del 2009
Havia estat tan especial
Vespre de diumenge.
Ja només em queda el planxar una bata per demà i posar una altra rentadora.
La resta, poc o molt, està organitzada.
Avui l'episodi de dolor és agut, punyent. No he sortit de casa, per provar de descansar.
Massa feina i massa esforç físic per a un cos nafrat com el meu.
Vaig confiar excessivament en l'estona de natació, que havia estat acurada, plaent i profitosa.
He d'aprendre a mesurar millor les meves forces.
Ara escolto aquella música que havia estat tan especial. Encara em relaxa.
Ahir un gran premi. Per fi vaig poder comprar aquell disc que fa unes setmanes havia encarregat.
Em vaig regalar la estona, i el vaig escoltar, llibret en ma, emocionada.
Una música sòbria, impactant, que va mantenir la emoció fins a l'últim acord.
Entenc que en un músic quedi un record inesborrable del fet d'interpretar una peça d'aquesta categoria.
La aniré escoltant sovint, no en tinc cap dubte, encara que no sigui amb la dedicació adequada, tal i com s'imposen les coses.
Ara, trista però una mica més serena, doncs provo de meditar força sobre totes les meves circumstàncies, enllestiré les quatre coses que queden per tal d'anar al llit ben d'hora i donar una mica de marge per a la recuperació d'un físic que encara dóna guerra.
Ja només em queda el planxar una bata per demà i posar una altra rentadora.
La resta, poc o molt, està organitzada.
Avui l'episodi de dolor és agut, punyent. No he sortit de casa, per provar de descansar.
Massa feina i massa esforç físic per a un cos nafrat com el meu.
Vaig confiar excessivament en l'estona de natació, que havia estat acurada, plaent i profitosa.
He d'aprendre a mesurar millor les meves forces.
Ara escolto aquella música que havia estat tan especial. Encara em relaxa.
Ahir un gran premi. Per fi vaig poder comprar aquell disc que fa unes setmanes havia encarregat.
Em vaig regalar la estona, i el vaig escoltar, llibret en ma, emocionada.
Una música sòbria, impactant, que va mantenir la emoció fins a l'últim acord.
Entenc que en un músic quedi un record inesborrable del fet d'interpretar una peça d'aquesta categoria.
La aniré escoltant sovint, no en tinc cap dubte, encara que no sigui amb la dedicació adequada, tal i com s'imposen les coses.
Ara, trista però una mica més serena, doncs provo de meditar força sobre totes les meves circumstàncies, enllestiré les quatre coses que queden per tal d'anar al llit ben d'hora i donar una mica de marge per a la recuperació d'un físic que encara dóna guerra.
divendres, 20 de març del 2009
I ploro
Tinc encastada a l'ànima
la teva darrera mirada
Trista i dura alhora
penetrant, preciosa
Eterns segons que parlen
d'impossibles
de passions i neguits
de vida trencada
Provo d'esborrar la imatge
sense èxit
Quin serà el flascó del dissolvent
adequat?
De moment, però
abaixo el cap
i ploro
la teva darrera mirada
Trista i dura alhora
penetrant, preciosa
Eterns segons que parlen
d'impossibles
de passions i neguits
de vida trencada
Provo d'esborrar la imatge
sense èxit
Quin serà el flascó del dissolvent
adequat?
De moment, però
abaixo el cap
i ploro
dijous, 19 de març del 2009
Avui
Tinc els ulls plorosos.
Vinc de cantar, i vinc trista. L'ànim i les forces m'han abandonat a mig assaig.
Potser n'esperava massa de l'assaig.
Al meu cap bullen agendes de metges, la intendència de dues cases, llunyanes, i l'esforç mental que necessito fer per tal que la mama i la resta del món vegin la part positiva d'aquesta intervenció que pràcticament tenim ja programada.
Organització d'uns mesos diferents i un rellotge que em fa la impressió d'un cronòmetre.
Químic nou al laboratori, amb els ajustos que comporta, i una programació de feina que no sé com fer ja que no tinc clares les dates de que disposo.
El pitjor és que em sembla que no arribo a res. Casa meva no va alhora, i menjo com puc doncs no tinc temps material ni forces per posar-me a la cuina.
Intento prioritzar i, ara per ara, només tinc espai per a la mama i els estudis. La resta queda afora.
O així ho provo, doncs encara hi ha serrells que em prenen massa energies.
L'assaig d'avui era el premi del dia.
Avui la música no m'ha fet pujar al cel i baixar volant, com acostuma.
Avui només he cantat.
I ara ploro.
Vinc de cantar, i vinc trista. L'ànim i les forces m'han abandonat a mig assaig.
Potser n'esperava massa de l'assaig.
Al meu cap bullen agendes de metges, la intendència de dues cases, llunyanes, i l'esforç mental que necessito fer per tal que la mama i la resta del món vegin la part positiva d'aquesta intervenció que pràcticament tenim ja programada.
Organització d'uns mesos diferents i un rellotge que em fa la impressió d'un cronòmetre.
Químic nou al laboratori, amb els ajustos que comporta, i una programació de feina que no sé com fer ja que no tinc clares les dates de que disposo.
El pitjor és que em sembla que no arribo a res. Casa meva no va alhora, i menjo com puc doncs no tinc temps material ni forces per posar-me a la cuina.
Intento prioritzar i, ara per ara, només tinc espai per a la mama i els estudis. La resta queda afora.
O així ho provo, doncs encara hi ha serrells que em prenen massa energies.
L'assaig d'avui era el premi del dia.
Avui la música no m'ha fet pujar al cel i baixar volant, com acostuma.
Avui només he cantat.
I ara ploro.
dimecres, 18 de març del 2009
M'he de buidar de tu...
M'he de buidar de tu
M'he de buidar dels teus silencis
sempre plens i poderosos
i oblidar el gest i la mirada
Fer una foguera amb lletres i imatges
escombrar el camí amb una branca d'olivera
i tancar en una caixa aquelles melodies
que eren meves
Així, erma, podré omplir-me del no res
fluid estèril que no deixa créixer un arbre
i caminaré lleugera
sense el pes de l'ànima
M'he de buidar de tu...
M'he de buidar dels teus silencis
sempre plens i poderosos
i oblidar el gest i la mirada
Fer una foguera amb lletres i imatges
escombrar el camí amb una branca d'olivera
i tancar en una caixa aquelles melodies
que eren meves
Així, erma, podré omplir-me del no res
fluid estèril que no deixa créixer un arbre
i caminaré lleugera
sense el pes de l'ànima
M'he de buidar de tu...
dimarts, 17 de març del 2009
Pasta
Ha arribat el dia.
Ja és dimarts i aquesta tarda anem al metge.
Aquesta nit no he dormit gaire. Aquesta i unes altres boires han mantingut el meu cervell en vigília tota la nit.
Em preocupa com encaixarà la mama la noticia. No és forta. No ho és gens, i he estat buscant la manera de preparar-la una mica per tal que quan parli amb el metge el drama sigui menor.
Crec que ho he trobat.
Potser em sorprèn i encaixa el problema amb enteresa però, coneixent-la, i havent viscut les seves reaccions amb coses molt més petites, dubto que sigui així.
Cada vegada penso més que no estem fetes de la mateixa pasta. De fet, aquest dia em tornava a dir com m'assemblo en el caràcter, les reaccions i fins i tot en el cos a la iaia Paca, la seva sogra.
Potser sí. No la vaig arribar a conèixer.
Sempre he pensat que m'assemblo molt físicament a la mama, però es veu que el meu tipus i els meus moviments a ella li recorden la sogra. Ha estat una sorpresa. Bonica.
La iaia Paca tenia un magnetisme especial que la feia ser molt estimada per tothom. Era dolça i carinyosa. Era enèrgica. Forta. Elegant donades les circumstàncies.
Feia que els seus es sentissin estimats.
Sempre n'he sentit a parlar així d'ella.
M'ha deixat un llistó ben alt. Espero no desmerèixer-la.
Ja és dimarts i aquesta tarda anem al metge.
Aquesta nit no he dormit gaire. Aquesta i unes altres boires han mantingut el meu cervell en vigília tota la nit.
Em preocupa com encaixarà la mama la noticia. No és forta. No ho és gens, i he estat buscant la manera de preparar-la una mica per tal que quan parli amb el metge el drama sigui menor.
Crec que ho he trobat.
Potser em sorprèn i encaixa el problema amb enteresa però, coneixent-la, i havent viscut les seves reaccions amb coses molt més petites, dubto que sigui així.
Cada vegada penso més que no estem fetes de la mateixa pasta. De fet, aquest dia em tornava a dir com m'assemblo en el caràcter, les reaccions i fins i tot en el cos a la iaia Paca, la seva sogra.
Potser sí. No la vaig arribar a conèixer.
Sempre he pensat que m'assemblo molt físicament a la mama, però es veu que el meu tipus i els meus moviments a ella li recorden la sogra. Ha estat una sorpresa. Bonica.
La iaia Paca tenia un magnetisme especial que la feia ser molt estimada per tothom. Era dolça i carinyosa. Era enèrgica. Forta. Elegant donades les circumstàncies.
Feia que els seus es sentissin estimats.
Sempre n'he sentit a parlar així d'ella.
M'ha deixat un llistó ben alt. Espero no desmerèixer-la.
Penyora
Voldria ser jo qui sagna
tot passant per aquests esbarzers
que travesses
Voldria ser jo qui es crema
en trepitjar aquelles cendres, encara al roig
per les que camines
I fer-te de coixí quan caiguis
i netejar-te les ferides quan t'aixequis
Però els millors ungüents esdevenen estèrils
en mig de tanta distància
Vida trencada
tot passant per aquests esbarzers
que travesses
Voldria ser jo qui es crema
en trepitjar aquelles cendres, encara al roig
per les que camines
I fer-te de coixí quan caiguis
i netejar-te les ferides quan t'aixequis
Però els millors ungüents esdevenen estèrils
en mig de tanta distància
Vida trencada
dissabte, 14 de març del 2009
Sola
Camina sola
Potser no porta aquell ritme
però camina sola
El doll de llàgrimes
que li neguen les entranyes
fa que trontolli alguna passa
Rellisca amb el fang però
tot i embrutar-se el rostre
refà el camí tot sentint
la trencadissa d'aquells cristalls
que envoltaven l'ànima
En mig de tanta grisor encén una llàntia
Una petita flama que
l'acompanyi en la travessa
Però camina
Sola, camina sola
Potser no porta aquell ritme
però camina sola
El doll de llàgrimes
que li neguen les entranyes
fa que trontolli alguna passa
Rellisca amb el fang però
tot i embrutar-se el rostre
refà el camí tot sentint
la trencadissa d'aquells cristalls
que envoltaven l'ànima
En mig de tanta grisor encén una llàntia
Una petita flama que
l'acompanyi en la travessa
Però camina
Sola, camina sola
Canvis
Tot i l'efecte benèfic que em proporciona el fet d'escriure aquí al bloc, aquests dies han estat potser massa intensos per motius ben diferents, i em sento cansada per parlar d'alguns temes que fa dies em ballen pel cap.
Ahir, l'entrevista amb el degà, va estar un dels moments millors de tota la setmana. M'omple d'energia aquest nou projecte que, poc a poc, va prenent forma. De fet, ja conec el com i per a on arrencarem. La maquinaria està ben greixada i comença a funcionar!
La meva agenda ha estat delirant si parlem de temes mèdics.
Descomptant el dimarts, tots els dies des de dilluns passat fins al proper dimarts els tinc plens de metges, tant meus com de la mama, i penso que tant sols hem començat doncs les proves han confirmat una estenosi i calcificació severes de la vàlvula aòrtica.
Penso que toca ballar, i de valent.
El cos no m'ha portat gens. De fet, el dolor em fa coixejar i minva les meves forces.
Massa tensions...
Demà però, començaré a llegir aquells apunts fets de fa més de vint i cinc anys i que ja tenen el paper esgrogueït. Per anar-me fent en aquella assignatura per la que sembla que comencem.
Per molts motius, la meva vida està fent un gir important, i procuraré agafar-me en aquest projecte engrescador per trobar l'entusiasme que necessito per acceptar moltes de les circumstàncies que m'envolten, amb l'empenta necessària.
Ahir, l'entrevista amb el degà, va estar un dels moments millors de tota la setmana. M'omple d'energia aquest nou projecte que, poc a poc, va prenent forma. De fet, ja conec el com i per a on arrencarem. La maquinaria està ben greixada i comença a funcionar!
La meva agenda ha estat delirant si parlem de temes mèdics.
Descomptant el dimarts, tots els dies des de dilluns passat fins al proper dimarts els tinc plens de metges, tant meus com de la mama, i penso que tant sols hem començat doncs les proves han confirmat una estenosi i calcificació severes de la vàlvula aòrtica.
Penso que toca ballar, i de valent.
El cos no m'ha portat gens. De fet, el dolor em fa coixejar i minva les meves forces.
Massa tensions...
Demà però, començaré a llegir aquells apunts fets de fa més de vint i cinc anys i que ja tenen el paper esgrogueït. Per anar-me fent en aquella assignatura per la que sembla que comencem.
Per molts motius, la meva vida està fent un gir important, i procuraré agafar-me en aquest projecte engrescador per trobar l'entusiasme que necessito per acceptar moltes de les circumstàncies que m'envolten, amb l'empenta necessària.
dimecres, 11 de març del 2009
Ja no hi ha jardí
Ja no hi ha jardí.
Sense sol, els colors s’esvaeixen
irremeiablement
Sense aigua, les fulles, marcides,
comencen l’últim viatge,
aquell que les convertirà en no res
un cop al terra, trepitjades i desfetes,
sense identitat,
es barregin amb la pols.
Les aromes, diluïdes en l’eteri,
no tornaran mai més a enamorar els sentits
i aquell doll d’aigua, amb el seu murmuri
de dolça melodia
ja no trobarà uns ulls assedegats
als que fer somriure amb la seva frescor
Pols, fred i foscor
Mai més alegria i vida
Sense sol, els colors s’esvaeixen
irremeiablement
Sense aigua, les fulles, marcides,
comencen l’últim viatge,
aquell que les convertirà en no res
un cop al terra, trepitjades i desfetes,
sense identitat,
es barregin amb la pols.
Les aromes, diluïdes en l’eteri,
no tornaran mai més a enamorar els sentits
i aquell doll d’aigua, amb el seu murmuri
de dolça melodia
ja no trobarà uns ulls assedegats
als que fer somriure amb la seva frescor
Pols, fred i foscor
Mai més alegria i vida
dimarts, 10 de març del 2009
Bona nit
Avui uns quants amics s'han interessat per mi. També el meu cosí.
Tot plegat és una barreja d'agraïment i sorpresa.
Estic prou serena i tranquil·la.
Suposo que la experiència viscuda amb el pare, afegida a que fa molt de temps que tinc assumit que la mama es fa gran i poden haver-hi problemes, fan que em plantegi les coses una per una, sense angoixar-me.
Ara, arribar al divendres per fer les proves, i al dimarts per saber el què.
Després, ja veurem. Ballarem pel que toqui.
Algú m'ha comentat que, donat que aquest dijous tinc entrevista amb el degà, potser no podré estudiar.
Ho faré.
Potser no podré portar el ritme que m'he plantejat, ja veurem, però no penso desaprofitar aquesta oportunitat. De cap de les maneres.
Em sento molt acompanyada, i, a més, amb família.
És nou el tenir algú amb vincles de sang que es preocupa i amb qui pots compartir les coses de família. És una experiència fantàstica.
Marxo a dormir tot sabent-me rodejada de gent que m'estima i a la que estimo.
Bona nit a tots!
Tot plegat és una barreja d'agraïment i sorpresa.
Estic prou serena i tranquil·la.
Suposo que la experiència viscuda amb el pare, afegida a que fa molt de temps que tinc assumit que la mama es fa gran i poden haver-hi problemes, fan que em plantegi les coses una per una, sense angoixar-me.
Ara, arribar al divendres per fer les proves, i al dimarts per saber el què.
Després, ja veurem. Ballarem pel que toqui.
Algú m'ha comentat que, donat que aquest dijous tinc entrevista amb el degà, potser no podré estudiar.
Ho faré.
Potser no podré portar el ritme que m'he plantejat, ja veurem, però no penso desaprofitar aquesta oportunitat. De cap de les maneres.
Em sento molt acompanyada, i, a més, amb família.
És nou el tenir algú amb vincles de sang que es preocupa i amb qui pots compartir les coses de família. És una experiència fantàstica.
Marxo a dormir tot sabent-me rodejada de gent que m'estima i a la que estimo.
Bona nit a tots!
Nou perfum
Avui he estat una estona parlant per telèfon en un despatx, fora del laboratori.
Quan he vist la usuària, més tard, m'ha preguntat quin tipus de perfum porto.
Es veu que he deixat l'aroma a l'auricular.
Avui estreno fragància.
Donat que un dels dos flascons que uso era pràcticament buit, n'he comprat un de nou i, tot i que em costa, he decidit canviar.
La noia de la botiga, en veure el meu estil, em va recomanar Annayake.
He de dir que no el coneixia. Ni tan sols n'havia sentit el nom.
Em vaig passar una bona estona, tot i ja adquirit, ensumant aquell paperet llarg i absorbent en que estava captiu. Per anar-m'hi fent.
Ara m'hi trobo a gust.
Penso que pot arribar a ser una aroma de capçalera, com les altres dues.
Fa per mi.
Quan he vist la usuària, més tard, m'ha preguntat quin tipus de perfum porto.
Es veu que he deixat l'aroma a l'auricular.
Avui estreno fragància.
Donat que un dels dos flascons que uso era pràcticament buit, n'he comprat un de nou i, tot i que em costa, he decidit canviar.
La noia de la botiga, en veure el meu estil, em va recomanar Annayake.
He de dir que no el coneixia. Ni tan sols n'havia sentit el nom.
Em vaig passar una bona estona, tot i ja adquirit, ensumant aquell paperet llarg i absorbent en que estava captiu. Per anar-m'hi fent.
Ara m'hi trobo a gust.
Penso que pot arribar a ser una aroma de capçalera, com les altres dues.
Fa per mi.
Problemes de cor
Avui hem anat al cardiòleg.
Donat que la mama sempre es queixa de més, no estava del tot segura del què em trobaria, però aquest cop hi havia signes evidents de que alguna cosa no anava a l'hora.
En molt pocs dies, el cansament al caminar s'ha tornat exagerat, els peus s'han inflat, les bosses de sota els ulls s'han tornat abundoses, i aquell color trencat, cada vegada més acusat. Fins i tot problemes per moure's dins el llit.
Sembla, si la resta de proves ho confirmen, que hi ha una estenosi de vàlvula aòrtica. Aclarim: una calcificació de la vàlvula que la torna inoperant.
I això sembla que, quan peta, va avall de cop.
Farem totes les proves el divendres i d'aquí a vuit dies tenim visita.
Repòs a casa i ingrés a urgències si mentre tant alguna cosa es complica.
Medicació per aturar el cop i la ombra del quiròfan que ens envolta.
No deixa de sorprendre'm però, la seva actitud.
És clar que no sap fins a quin punt pot ser delicada la situació, i això evita neguits, però, en el fons, és feliç tot veient que necessita de la meva ajuda.
Sempre ha dit que per alguna cosa m'havia pujat, i en aquestes ocasions troba la compensació.
Jo no tinc fills, i no m'ho puc plantejar, però crec que procuraré ser el màxim independent possible i, quan arribi el moment en que necessiti d'algú, patiré d'allò més.
Avui, ella es preocupava per quina bata d'aquelles enconxades es posarà demà.
Donat que la mama sempre es queixa de més, no estava del tot segura del què em trobaria, però aquest cop hi havia signes evidents de que alguna cosa no anava a l'hora.
En molt pocs dies, el cansament al caminar s'ha tornat exagerat, els peus s'han inflat, les bosses de sota els ulls s'han tornat abundoses, i aquell color trencat, cada vegada més acusat. Fins i tot problemes per moure's dins el llit.
Sembla, si la resta de proves ho confirmen, que hi ha una estenosi de vàlvula aòrtica. Aclarim: una calcificació de la vàlvula que la torna inoperant.
I això sembla que, quan peta, va avall de cop.
Farem totes les proves el divendres i d'aquí a vuit dies tenim visita.
Repòs a casa i ingrés a urgències si mentre tant alguna cosa es complica.
Medicació per aturar el cop i la ombra del quiròfan que ens envolta.
No deixa de sorprendre'm però, la seva actitud.
És clar que no sap fins a quin punt pot ser delicada la situació, i això evita neguits, però, en el fons, és feliç tot veient que necessita de la meva ajuda.
Sempre ha dit que per alguna cosa m'havia pujat, i en aquestes ocasions troba la compensació.
Jo no tinc fills, i no m'ho puc plantejar, però crec que procuraré ser el màxim independent possible i, quan arribi el moment en que necessiti d'algú, patiré d'allò més.
Avui, ella es preocupava per quina bata d'aquelles enconxades es posarà demà.
diumenge, 8 de març del 2009
L'escapada
Aquest ha estat un cap de setmana ben diferent.
Unes vacances sobtades a casa han tingut com a resultat que el divendres, en sortir de la feina, ja estès el cotxe esperant-me, carregat amb l'equipatge.
Hem marxat al País dels Pirineus.
Sempre havia estat la nostra destinació preferida. Tant en temporada de neu com a l'estiu.
Aquelles muntanyes les hem corregut del dret i del revés. Podem dir que el coneixem prou bé.
Ara però, que hi anem de tant en tant, trobem construccions noves i carreteres més amples. Tot canvia.
Tot i així, m'he fet un tip de muntanyes nevades, boscos, sol i fred. Camins, romànic, bon menjar...
Encara ressonen a les meves oïdes els crecs de la neu en trepitjar-la, barrejats amb el murmuri de l'aigua que cau arreu.
Aquells paisatges són molt especials. T'amares de natura.
Aquest cop, a més, una bona oferta d'aquelles que trobes a internet, ens ha dut a un molt bon hotel, amb spa inclòs al preu, i uns esmorzars de categoria.
Els que em coneixeu ja sabeu com m'agrada l'aigua.
Em podeu imaginar amb barnús i sabatilles blancs, amb el logo de l'hotel brodat, cap a la zona d'aigües, arrossegant una mica el primer dia al Tomi, però convençut el segon.
Hem gaudit d'unes estones de relax genials.
Tot plegat, ha servit per trencar.
Ara, tornem-hi, que la setmana que comença és molt però que molt intensa.
Unes vacances sobtades a casa han tingut com a resultat que el divendres, en sortir de la feina, ja estès el cotxe esperant-me, carregat amb l'equipatge.
Hem marxat al País dels Pirineus.
Sempre havia estat la nostra destinació preferida. Tant en temporada de neu com a l'estiu.
Aquelles muntanyes les hem corregut del dret i del revés. Podem dir que el coneixem prou bé.
Ara però, que hi anem de tant en tant, trobem construccions noves i carreteres més amples. Tot canvia.
Tot i així, m'he fet un tip de muntanyes nevades, boscos, sol i fred. Camins, romànic, bon menjar...
Encara ressonen a les meves oïdes els crecs de la neu en trepitjar-la, barrejats amb el murmuri de l'aigua que cau arreu.
Aquells paisatges són molt especials. T'amares de natura.
Aquest cop, a més, una bona oferta d'aquelles que trobes a internet, ens ha dut a un molt bon hotel, amb spa inclòs al preu, i uns esmorzars de categoria.
Els que em coneixeu ja sabeu com m'agrada l'aigua.
Em podeu imaginar amb barnús i sabatilles blancs, amb el logo de l'hotel brodat, cap a la zona d'aigües, arrossegant una mica el primer dia al Tomi, però convençut el segon.
Hem gaudit d'unes estones de relax genials.
Tot plegat, ha servit per trencar.
Ara, tornem-hi, que la setmana que comença és molt però que molt intensa.
dijous, 5 de març del 2009
Records d'infantesa
No necessita equipatge
Tot el que li cal és dins seu
I s'ho emporta
Més enllà, agafarà la fusta més bona,
el pare li havia ensenyat a manegar les eines,
i farà un bagul fort i bonic
que enfonsarà dins la mar
en mig d'una tempesta
Buida, bastirà de nou una vida interior,
però mai tan bonica i plena
Tot el que li cal és dins seu
I s'ho emporta
Més enllà, agafarà la fusta més bona,
el pare li havia ensenyat a manegar les eines,
i farà un bagul fort i bonic
que enfonsarà dins la mar
en mig d'una tempesta
Buida, bastirà de nou una vida interior,
però mai tan bonica i plena
Tot esperant la son
Pijama d'un to verd apagat. Heretat. Jersei gruixut de llana fet de la mama. De fa molts anys. També verd. Casualitat. Sabatilles de quadrets de coloraines, en tons pastel.
Tassa de llet de soja ben calenta.
Estona plaent de repòs. Després del cant.
Em calia. Necessitava cantar.
Sembla mentida l'efecte benèfic del cant.
No puc dir que ha estat un assaig dels més reeixits. No puc dir que la veu m'hagi acompanyat gaire.
Però sí que puc dir que he tornat a casa tranquil·la.
Els neguits s'han esvaït.
La imatge que fa un moment em donava el mirall reflecteix cansament, però també una mirada serena.
M'estimo el cant i tot el que l'envolta. M'ajuda a expressar els sentiments més íntims. Em despullo per dins i sóc feliç. Cantant.
Tassa de llet de soja ben calenta.
Estona plaent de repòs. Després del cant.
Em calia. Necessitava cantar.
Sembla mentida l'efecte benèfic del cant.
No puc dir que ha estat un assaig dels més reeixits. No puc dir que la veu m'hagi acompanyat gaire.
Però sí que puc dir que he tornat a casa tranquil·la.
Els neguits s'han esvaït.
La imatge que fa un moment em donava el mirall reflecteix cansament, però també una mirada serena.
M'estimo el cant i tot el que l'envolta. M'ajuda a expressar els sentiments més íntims. Em despullo per dins i sóc feliç. Cantant.
dimecres, 4 de març del 2009
Estrip
Un neguit profund, somort
sempre present
m'arrenca la joia
i un cop més aquell estrip
dolorós i punyent
fa sagnar la meva ànima
Digue'm tu quina és la drecera
No vull tornar a seguir
camins d'esbarzers i atzavares
sempre present
m'arrenca la joia
i un cop més aquell estrip
dolorós i punyent
fa sagnar la meva ànima
Digue'm tu quina és la drecera
No vull tornar a seguir
camins d'esbarzers i atzavares
dimarts, 3 de març del 2009
Fuga
Aquests dies estic especialment neguitosa.
Penso que es deu a temes laborals.
Hi ha hagut moviments a l'empresa i, com sempre, hi ha qui m'ho carrega a mi encara que jo no hi tingui res a veure.
Suposo que és molt fàcil fer servir a algú com a ase dels cops, i així distreure la crua realitat d'enfrontar-se a un mateix.
Bé, no s'hi pot fer res.
De totes formes, em neguiteja més del que voldria el fet de compartir espai amb algú que no ofereix més que males cares i algun que altre exabrupte, o bé la indiferència més absoluta portada de tant en tant al límit de no contestar encara que es parli de feina.
Estic molt enfeinada, amb problemes per trobar el temps suficient per enllestir les coses més urgents, però tot i així no acabo de desfer-me d'aquest llast.
Sembla mentida, però ja fa temps que em costa llevar-me. Em costa trobar el moment d'arrencar el dia tot sabent que vaig de pet en aquella incomoditat.
Fins fa poc no ho he relacionat, però el subconscient és molt traïdor i et juga males passades.
Després tot és córrer i, inevitablement, arribar una mica tard.
En la resta de la meva vida sóc força puntual i abans, a la feina, també.
M'agrada molt el que faig, i m'agrada fer-ho bé. Crec que, donades les meves circumstàncies, he fet prou sort, però encara no acabo de trobar el punt que em permeti posar la distància mental adequada per tal de no afectar-me gens amb tot plegat.
Tinc la porta prou tancada, però alguna esquerda no controlada deixa una certa via lliure en aquest atac constant.
Segur que, amb una mica més d'esforç, acabaré per segellar totalment la fuga.
Penso que es deu a temes laborals.
Hi ha hagut moviments a l'empresa i, com sempre, hi ha qui m'ho carrega a mi encara que jo no hi tingui res a veure.
Suposo que és molt fàcil fer servir a algú com a ase dels cops, i així distreure la crua realitat d'enfrontar-se a un mateix.
Bé, no s'hi pot fer res.
De totes formes, em neguiteja més del que voldria el fet de compartir espai amb algú que no ofereix més que males cares i algun que altre exabrupte, o bé la indiferència més absoluta portada de tant en tant al límit de no contestar encara que es parli de feina.
Estic molt enfeinada, amb problemes per trobar el temps suficient per enllestir les coses més urgents, però tot i així no acabo de desfer-me d'aquest llast.
Sembla mentida, però ja fa temps que em costa llevar-me. Em costa trobar el moment d'arrencar el dia tot sabent que vaig de pet en aquella incomoditat.
Fins fa poc no ho he relacionat, però el subconscient és molt traïdor i et juga males passades.
Després tot és córrer i, inevitablement, arribar una mica tard.
En la resta de la meva vida sóc força puntual i abans, a la feina, també.
M'agrada molt el que faig, i m'agrada fer-ho bé. Crec que, donades les meves circumstàncies, he fet prou sort, però encara no acabo de trobar el punt que em permeti posar la distància mental adequada per tal de no afectar-me gens amb tot plegat.
Tinc la porta prou tancada, però alguna esquerda no controlada deixa una certa via lliure en aquest atac constant.
Segur que, amb una mica més d'esforç, acabaré per segellar totalment la fuga.
Camins
Fas camí, i sóc feliç de saber que
tot i els sots i les pedres
proves de pujar la muntanya
L'aire fresc de la carena
malgrat els núvols
t'alliberarà l'ànima
que trobarà el camí somniat
I donaràs plenitud a la vida
tot deixant-te estimar
fins a la darrera albada
tot i els sots i les pedres
proves de pujar la muntanya
L'aire fresc de la carena
malgrat els núvols
t'alliberarà l'ànima
que trobarà el camí somniat
I donaràs plenitud a la vida
tot deixant-te estimar
fins a la darrera albada
dilluns, 2 de març del 2009
Preludi
Sembla que el fred no ens ha donat
encara l'últim adéu
però els cucs ja passegen pels geranis
tot menjant-se els brots nous
Sembla que la natura encara dorm
però les noves gemes ja ens mostren
el seu verd, encara delicat i fràgil
Espero amb delit que la begònia,
ara adormida, m'ofereixi el regal
de les seves fulles
sòbries i delicioses alhora
I he vist els teus ulls somriure
esclat de joia que m'enduc a la memòria
preludi del nou temps que ha d'arribar
encara l'últim adéu
però els cucs ja passegen pels geranis
tot menjant-se els brots nous
Sembla que la natura encara dorm
però les noves gemes ja ens mostren
el seu verd, encara delicat i fràgil
Espero amb delit que la begònia,
ara adormida, m'ofereixi el regal
de les seves fulles
sòbries i delicioses alhora
I he vist els teus ulls somriure
esclat de joia que m'enduc a la memòria
preludi del nou temps que ha d'arribar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)