Arriba Cap d'Any.
Aquest cop no tinc ganes de fer bons propòsits, però sí que tinc moltes ganes de deixar enrere aquest 2013.
Ha estat un any duríssim, que va començar de manera tràgica i ha seguit ple d'entrebancs, tristeses i buidors. I el vull oblidar. Que quedi esmorteït dins del llarg feix d'anys que ja acumulo.
Segur que si ho penso amb cura li puc trobar coses bones, sobretot moltes lliçons apreses, però no el vull remenar gaire.
Quiet, aturat, amb un rictus discret que no el permeti fer-se veure.
I recomençar. Sense gaires plantejaments. Només tirar endavant mirant de ser feliç per dins, sobretot per dins, i també per fora.
Així, benvingut, 2014!!
dimarts, 31 de desembre del 2013
dijous, 19 de desembre del 2013
Mesclum
Avui m'han tret la bena de la ma i, com que tot anava com ha d'anar, m'han posat una gaseta embolicada amb un gran esparadrap (o una cosa semblant) i, el que és més important, m'han donat permís per poder-la fer servir, encara que amb una certa prudència.
Així, ja em podeu veure (o imaginar, jeje..) teclejant a dues mans. Tot un luxe!
La Montserrat, aquella veïna especial mitja mama meva, em va explicar aquest dia com fer una espatlla de be al forn, de manera que no hi quedi aquell regust especial que de vegades deixa aquesta carn, i ho vull compartir aquí.
En comptes de brou, vi, o qualsevol altre líquid, el que li convé al xai és un got de vinagre, a més d'una bona branca de romaní.
Diu que queda tan bo!
Jo no hi hauria pensat de posar vinagre, però ho penso provar. Ja explicaré com va la cosa.
Això de la cuina és tan personal! Jo, amb els arrossos, sempre he procurat fer-los com la mare, doncs és un dels plats que millor li sortia però, tot i que feia el sofregit tal i com em deia ella, amb tots els passos, mai em quedaven igual.
L'estiu de l'any passat em va dir que el que no feia bé era la part de bullir, i em va donar la recepta, que vaig enganxar a la nevera per tal de no oblidar-la mai: quatre tasses d'arròs, set cullerots d'aigua i deu minuts de bullir amb la cassola tapada, amb un bull viu. Després, es retira del foc, es destapa i es deixa reposar uns cinc minuts. Les quantitats d'arròs i aigua, és clar, s'eixamplen o s'estrenyen proporcionalment en funció de la gent, però amb aquest sistema de cocció em queda gairebé a l'alçada dels de la mare.
De moment, i potser sense la ajuda del meu "mindundi" particular, em dedicaré a fer la pasta de les croquetes. També són ben bones!
Així, ja em podeu veure (o imaginar, jeje..) teclejant a dues mans. Tot un luxe!
La Montserrat, aquella veïna especial mitja mama meva, em va explicar aquest dia com fer una espatlla de be al forn, de manera que no hi quedi aquell regust especial que de vegades deixa aquesta carn, i ho vull compartir aquí.
En comptes de brou, vi, o qualsevol altre líquid, el que li convé al xai és un got de vinagre, a més d'una bona branca de romaní.
Diu que queda tan bo!
Jo no hi hauria pensat de posar vinagre, però ho penso provar. Ja explicaré com va la cosa.
Això de la cuina és tan personal! Jo, amb els arrossos, sempre he procurat fer-los com la mare, doncs és un dels plats que millor li sortia però, tot i que feia el sofregit tal i com em deia ella, amb tots els passos, mai em quedaven igual.
L'estiu de l'any passat em va dir que el que no feia bé era la part de bullir, i em va donar la recepta, que vaig enganxar a la nevera per tal de no oblidar-la mai: quatre tasses d'arròs, set cullerots d'aigua i deu minuts de bullir amb la cassola tapada, amb un bull viu. Després, es retira del foc, es destapa i es deixa reposar uns cinc minuts. Les quantitats d'arròs i aigua, és clar, s'eixamplen o s'estrenyen proporcionalment en funció de la gent, però amb aquest sistema de cocció em queda gairebé a l'alçada dels de la mare.
De moment, i potser sense la ajuda del meu "mindundi" particular, em dedicaré a fer la pasta de les croquetes. També són ben bones!
dimarts, 17 de desembre del 2013
De brous
Avui la casa fa olor d'antic; olor de l'àvia.
De bon matí he posat a fer un brou d'aquells d'hivern que m'agraden molt.
Així, ja fa una estona que el peu de porc, els ossos de vedella, la cuixa de gallina i les carcasses de pollastre han iniciat una dansa amb els porros, les pastanagues, l'api i la mitja col d'acompanyants.
Cap al migdia, s'hi afegiran cigrons i patates, i la pilota.
Mmmmmm! Ben desgreixat, omple uns quants àpats d'una o altra manera.
I demà, croquetes! Ja us podeu imaginar que tot plegat no seria possible aquests dies sense el "mindundi", com a ell li agrada dir-se. A veure quin art demostra demà!
La iaia Ignasia va ser qui, durant molts anys, es va encarregar de fer els brous a casa.
Era cuinera d'ofici i tenia molt bona ma als fogons.
Els seus brous, molt més consistents que els meus, agradaven a tothom i, encara que jo era una llepafils, menjava cigrons i pilota, i em prenia uns plats de sopa que, com deia la meva mare, duien tot l'aliment que els costava tant que jo prengués d'altres maneres. Quatre fideus de cabell d'àngel feien meravelles!
Així, aquests dies, menjars de fred barrejats amb records d'hiverns antics, amb l'àvia pelant patates i jo demanant-li que em deixés ajudar-la, entre joc i joc.
De bon matí he posat a fer un brou d'aquells d'hivern que m'agraden molt.
Així, ja fa una estona que el peu de porc, els ossos de vedella, la cuixa de gallina i les carcasses de pollastre han iniciat una dansa amb els porros, les pastanagues, l'api i la mitja col d'acompanyants.
Cap al migdia, s'hi afegiran cigrons i patates, i la pilota.
Mmmmmm! Ben desgreixat, omple uns quants àpats d'una o altra manera.
I demà, croquetes! Ja us podeu imaginar que tot plegat no seria possible aquests dies sense el "mindundi", com a ell li agrada dir-se. A veure quin art demostra demà!
La iaia Ignasia va ser qui, durant molts anys, es va encarregar de fer els brous a casa.
Era cuinera d'ofici i tenia molt bona ma als fogons.
Els seus brous, molt més consistents que els meus, agradaven a tothom i, encara que jo era una llepafils, menjava cigrons i pilota, i em prenia uns plats de sopa que, com deia la meva mare, duien tot l'aliment que els costava tant que jo prengués d'altres maneres. Quatre fideus de cabell d'àngel feien meravelles!
Així, aquests dies, menjars de fred barrejats amb records d'hiverns antics, amb l'àvia pelant patates i jo demanant-li que em deixés ajudar-la, entre joc i joc.
dilluns, 16 de desembre del 2013
Com un somriure
Avui ha estat un dia feixuc.
En contrast amb el cap de setmana, amb un solet agradable, avui s'ha llevat gris per dins i per fora. Fred i desapacible.
No m'ha vingut de gust sortir a la terrassa a endreçar plantes. Ja és prou empipador haver-ho de fer tot amb una sola ma, tot i que sigui la dreta, per afegir-hi grisor i fred.
Potser demà.
Aquests dies estic de baixa a causa d'una petita intervenció que, tot i no ser res important, em fa tenir la ma esquerra en repòs, penjant d'un mocador de coll com si fos un guarniment. I clar, qualsevol tasca es fa més llarga i, de vegades, complicada.
Potser demà acabaré de podar les branques dels geranis malmeses per aquells maleïts cucs que, curiosament, són d'un color verd ben bonic.
Quina guerra aquesta dels cucs! Porto anys lluitant i, és clar, he perdut algunes plantes, però també aconsegueixo mantenir-ne altres que lluiten per brotar i rebrotar després de cada desastre.
Són supervivents com tots nosaltres, que ens aixequem una i altra vegada després de cada batalla perduda. Que donen flors de colors ben vius igual que nosaltres regalem somriures, tot i que de vegades sigui molt difícil.
Però ens seguim il·lusionant. Amb pujades i baixades, però seguim trobant petites coses per les que viure.
Com una flor. Com una paraula amable. Com un somriure.
En contrast amb el cap de setmana, amb un solet agradable, avui s'ha llevat gris per dins i per fora. Fred i desapacible.
No m'ha vingut de gust sortir a la terrassa a endreçar plantes. Ja és prou empipador haver-ho de fer tot amb una sola ma, tot i que sigui la dreta, per afegir-hi grisor i fred.
Potser demà.
Aquests dies estic de baixa a causa d'una petita intervenció que, tot i no ser res important, em fa tenir la ma esquerra en repòs, penjant d'un mocador de coll com si fos un guarniment. I clar, qualsevol tasca es fa més llarga i, de vegades, complicada.
Potser demà acabaré de podar les branques dels geranis malmeses per aquells maleïts cucs que, curiosament, són d'un color verd ben bonic.
Quina guerra aquesta dels cucs! Porto anys lluitant i, és clar, he perdut algunes plantes, però també aconsegueixo mantenir-ne altres que lluiten per brotar i rebrotar després de cada desastre.
Són supervivents com tots nosaltres, que ens aixequem una i altra vegada després de cada batalla perduda. Que donen flors de colors ben vius igual que nosaltres regalem somriures, tot i que de vegades sigui molt difícil.
Però ens seguim il·lusionant. Amb pujades i baixades, però seguim trobant petites coses per les que viure.
Com una flor. Com una paraula amable. Com un somriure.
diumenge, 15 de desembre del 2013
Fa 50 anys...
Des de fa força més de trenta anys estic subscrita a una publicació de divulgació científica.
Al seu interior hi ha un apartat que sempre m'ha interessat força, en el que es fan unes petites ressenyes de les novetats científiques i tecnològiques de fa 50, 100 i 150 anys publicades en el seu moment.
Quan era jove m'encuriosia el saber què hi hauria hagut d'interessant al mes del meu naixement i, bé, ja arriba. La propera revista explicarà coses d'aquell gener de 1964.
Tot i que, segons com, em sembla impossible que m'arribin els 50 anys, ja són a la porta, empenyent.
El 2013 ha estat un any complicat però fructífer, en que la lluita i el creixement personal han donat fruit, però encara deixa temes importants per resoldre. Ha estat un any en el que, per primer cop, m'he sentit vella. Sí, vella. Però no us espanteu, que aquest sentiment desapareix poc a poc, i el vaig col·locant a l'edat que em correspon.
I tot i que el 50 sembla una quantitat considerable, tinc per endavant molt d'interessant per fer i per gaudir. Molt camí i molta feina, i ganes, sobretot ganes de caminar.
Així, i gràcies en aquella revista que també forma part de la meva trajectòria, en pocs dies sabré una mica més d'aquell temps en que em va correspondre començar a viure.
Al seu interior hi ha un apartat que sempre m'ha interessat força, en el que es fan unes petites ressenyes de les novetats científiques i tecnològiques de fa 50, 100 i 150 anys publicades en el seu moment.
Quan era jove m'encuriosia el saber què hi hauria hagut d'interessant al mes del meu naixement i, bé, ja arriba. La propera revista explicarà coses d'aquell gener de 1964.
Tot i que, segons com, em sembla impossible que m'arribin els 50 anys, ja són a la porta, empenyent.
El 2013 ha estat un any complicat però fructífer, en que la lluita i el creixement personal han donat fruit, però encara deixa temes importants per resoldre. Ha estat un any en el que, per primer cop, m'he sentit vella. Sí, vella. Però no us espanteu, que aquest sentiment desapareix poc a poc, i el vaig col·locant a l'edat que em correspon.
I tot i que el 50 sembla una quantitat considerable, tinc per endavant molt d'interessant per fer i per gaudir. Molt camí i molta feina, i ganes, sobretot ganes de caminar.
Així, i gràcies en aquella revista que també forma part de la meva trajectòria, en pocs dies sabré una mica més d'aquell temps en que em va correspondre començar a viure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)