Mare

Ahir al vespre vaig plorar desconsoladament.
Ni la felicitat de l'ànima va ser capaç d'apaivagar la pena. I encara estic trista. Una mica trista.
Sóc molt conscient que hem començat una etapa que ens portarà a un final inexorable, en un termini difícil de valorar, però que, de tant en tant, visc com si fos més proper del que potser vaticinen els metges.
Poc a poc van sorgint problemes, fins ara no gaire greus, però de difícil solució, ja que aquesta passa per una medicació que compromet altres tractaments importants.
Així, el tractament dels triglicèrids que fa una temporada s'han envalentonat sense una causa clara, doncs la ingesta és molt acurada, comprometria de forma important el fetge. I, dins de les novetats que ens va dur la prova del passat dijous, una variu esofàgica severa, que, en un temps a determinar podria produir una hemorràgia fatal, no es pot tractar sense perjudicar el cor.
Tot plegat em sembla un castell de cartes que va perdent poc a poc l'equilibri.
I tot ara, que la sento propera com mai, i m'agrada tant tenir cura d'ella.
I al migdia del dijous, després de dinar, varem seure plegades al sofà, i varem dormir una estona sense deixar d'agafar-nos la ma, mantenint aquest contacte que ara se'm fa tan important; fins i tot diria que vital.
I els meus ulls encara ploren.

Horitzó

Al final del sol i les onades
hi ha un horitzó plaent
calm i tranquil, silent;
i el cor, assedegat
de la seva dolça brisa
duu un batec compassat i suau.
La felicitat esclata
per les escletxes del dia

Felicitats mama!

El dilluns la mama va fer vuitanta anys.
Com que jo volia que fos especial i, a més, cada cop és menys capaç d'organitzar coses, vaig decidir que li faria una celebració sorpresa aquell mateix vespre.
Així, a quarts de nou érem el meu marit i jo a casa de la Montserrat, la seva veïna i una mica (o molt) mama meva, amb un ram de flors ben maco, un pastís i la resta del sopar, a punt per trucar a la porta.
La nit va ser bonica, doncs tot plegat li va fer molta il·lusió.
El sopar a la terrassa, sota les estrelles, les espelmes, les flors i la companyia van fer el moment entranyable.
Ara, jo vaig marxar d'allà amb una tristesa immensa, i m'ha costat molt el pair-la.
La seva mirada, inexpressiva a voltes, un xic perduda. La seva incapacitat de reaccionar amb coses molt bàsiques.
Tot plegat fa imminent l'inici de la davallada.
Ara està molt contenta tot recordant el dia, però alhora m'explica que va haver d'anar a casa de la Montserrat per demanar-li quin dia de la setmana era, ja que amb el calendari no s'hi entenia.
He aconseguit ja fa un temps que mantingui l'ànim alt, i això és molt important. N'estic orgullosa.
Ara però, cada cop més, necessitaré de consell especialitzat per dur aquesta situació de la millor manera.
Me la estimo molt, i gaudeixo tenint certa cura d'ella, però ara que ens hem apropat tant, es fa més punyent el sentiment de pèrdua.

Jardiner

Rega'l. Poquet però rega'l.
Agafa'l sense por
doncs no li calen punxes i,
en el seu tacte,
trobaràs la carícia.
Posa'l al sol, que
la llum li agrada i,
així, de pas,
m'il·luminaràs la mirada.

Maria

La tarda és grisa, encapotada i humida; pesada.
Jo, encara a mig camí de la descompressió necessària després de la voràgine d'aquests últims quinze dies. Cansament però, sobretot, emocions al límit.
Acabo de posar aquella música que fa íntim el moment, i procedeixo a descriure un dels punts que m'han emocionat més. Els altres, gravats molt endins, els aniré desgranant de mica en mica.
Hem dit adéu a la Maria.
La Maria ha estat present en moltes celebracions amb la colla d'amics de Begues.
Gran cuinera, sempre ha col·laborat en la preparació dels àpats de casa de la Marga, la seva filla i gran amiga meva.
A la Maria li agradava molt la obra que ha fet la Coral Montau aquest cap de setmana, "Cançó d'amor i de guerra". La coneixia sencera i li feia molta il·lusió venir a veure-la.
Com les forces ja no la acompanyaven, fins i tot havia demanat de venir encara que fos amb algun tipus de seient especial, tipus hamaca, per gaudir del moment.
Però no ha estat possible. Aquesta mateixa setmana ha marxat.
I la Marga ha estat a l'assaig.
I la Marga ha cantat. Li ha ofert el moment. I li hem fet costat.
Mai em deixa de sorprendre la seva immensa força.
Maria, segur que des d'allà a dalt ho has vist a primera fila.
Segur que t'has sentit una mare orgullosa.

Encaix

Les culleres de fusta al segon calaix,
el boix grèvol a l'esquerra
En la vida tot troba el seu lloc
i, en l'encaix, la felicitat és plena

Les lletres de les tovalloles
totes en renglera
I la llum dels teus ulls
que encén la meva

Les claus a la safata
els ciclàmens al darrera...

Consol

Ara que la llàgrima
és la meva companya
et busco en un horitzó
inexistent
I truco a una porta
imaginaria
Necessito el teu consol
però no hi ets

Calma

Necessites la nit.
Avui necessites el consol de la nit,
cova que t'arrecera de la tormenta.
I et penses davant d'un foc
compartint la flama.
I trobes la calma.

Absències

Aquests dies semblen presidits per un sentiment d'absència.
El proper dissabte se celebra la festa d'aniversari d'un dels meus nebots. Cinc anys.
Com que coincideix amb la manifestació a Barcelona en contra de la sentència a l'Estatut d'Autonomia, tot i que cada any ens esperen especialment, ja que fem les fotografies del dia i acaben en un bonic àlbum per que el nano en tingui un record, varem pensar de dir que no hi aniríem per poder estar a ciutat.
La cosa es va espatllar quan va ser el nen qui va posar-se al telèfon tot dient-me "tieta, que vindràs a la meva festa?", i no em vaig veure amb cor de dir-li que no.

Ahir va fer vint i cinc anys del concert del Lluís Llach al camp del Barça.
Recordo perfectament com, tot i tenir vint i un anys, vaig acatar la dura sentència de la meva mare que em prohibia d'anar-hi. Sense cap explicació. Perquè no.
Eren altres temps, però la tristor va ser la mateixa.

Ara, l'absència que em fa més mal és la d'un company d'una coral amiga amb la que hem fet moltes col·laboracions.
El Manel era algú molt sociable, amb qui teníem molt bon tracte. Gaudíem del cant en comú.
I ara ja no hi és. Un malaurat accident a la muntanya l'ha obligat a marxar per sempre.
Dins de nosaltres queda el seu record.
Descansi en pau.

De pilotes i catalanisme

Ahir sopar amb els amics de Begues. Celebració d'un aniversari.
Una bona estona compartida amb gent que ens estimem. Bon menjar i moltes rialles.
Això sí, una nota discordant.
M'explico.
A la zona d'estar hi havia la pantalla del televisor, sense veu, amb el partit de futbol que jugava la selecció espanyola, i es va comentar com anava la cosa.
El meu marit i jo, tot i no ser afeccionats de l' esport de la pilota, tenim molt clar que aquesta selecció no ens representa en absolut.
Pertany a un país que només prova d'ofegar-nos, i aquests dies en tenim un bon exemple amb la sentència del tribunal constitucional en contra de l'Estatut d'Autonomia català, i les reaccions que tot plegat provoca al país del costat.
Doncs ens varem quedar sols amb la nostra opció i, fins i tot, varem ser titllats d'extremistes.
No entenc a on és l'extremisme pel fet de sentir-se català i no espanyol.
No entenc què hi té a veure que tres dels meus quatre avis no fossin nascuts a Catalunya, i mai acceptaré que el "costum" dels anys viscuts pugui portar en aquesta acceptació de l'espanyolisme.
No m'he barallat mai amb ningú per aquestes qüestions, i no ho penso començar a fer ara, però no puc deixar de sentir una certa sorpresa que hi hagi tanta gent catalana amb aquestes idees.

Tarda

Esperaves la tarda
No t'imaginaves amb quin delit
esperaries la tarda
Mentre el sol acaba la feina
el teu somriure s'eixampla
alhora que els neguits marxen
T'agrada la tendresa
del teu paisatge

Com si fos ara

Ja fa un temps que el vaig escriure, però ara em ve de gust penjar-lo al bloc.


Paladejo
Assaboreixo lentament
aquests moments suaus
que reviuen temps passats
I em retorna el teu gust
com si fos ara que em deleixo
Em balancejo en l'aire dolç
que m'evoca la teva melodia
mentre omples el moment
I l'endreço curosament
dins del calaix dels records
Retorno a la llum del dia