Ahir al vespre vaig plorar desconsoladament.
Ni la felicitat de l'ànima va ser capaç d'apaivagar la pena. I encara estic trista. Una mica trista.
Sóc molt conscient que hem començat una etapa que ens portarà a un final inexorable, en un termini difícil de valorar, però que, de tant en tant, visc com si fos més proper del que potser vaticinen els metges.
Poc a poc van sorgint problemes, fins ara no gaire greus, però de difícil solució, ja que aquesta passa per una medicació que compromet altres tractaments importants.
Així, el tractament dels triglicèrids que fa una temporada s'han envalentonat sense una causa clara, doncs la ingesta és molt acurada, comprometria de forma important el fetge. I, dins de les novetats que ens va dur la prova del passat dijous, una variu esofàgica severa, que, en un temps a determinar podria produir una hemorràgia fatal, no es pot tractar sense perjudicar el cor.
Tot plegat em sembla un castell de cartes que va perdent poc a poc l'equilibri.
I tot ara, que la sento propera com mai, i m'agrada tant tenir cura d'ella.
I al migdia del dijous, després de dinar, varem seure plegades al sofà, i varem dormir una estona sense deixar d'agafar-nos la ma, mantenint aquest contacte que ara se'm fa tan important; fins i tot diria que vital.
I els meus ulls encara ploren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada