Flaixos

Tinc molt poca veu. El Floc em mira, inquisidor. Vol sortir. El coll em fa la guitza. He pelat les pastanagues. Plou, i el Floc ho escolta desencisat. Api, m'agrada l'api a les verdures. Miro d'allargar les tardes, però no s'eixamplen. Ho puc fer! Ho puc fer! Aquests jerseis, plegats de seguida! L'extractor, fa molt soroll. Encara no tic clar com vestir-me el diumenge; potser tampoc el dissabte. Sembla que la pluja és més lleugera. No, encara plou força. Núvols grisos. Les mongetes verdes també bullen. Faré una bona truita. De verdures. Recorda programar la rentadora. Roses de colors vius contra la grisor del cel. Organització. Un cert neguit. No hi cap tot. No hi cap tot. Aquest calendari, tan difícil de lligar. La roba de planxa. Partitures. Quina llauna la afonia. La verdura va ballant dins el seu bany calent. Potser soparé abans. Per la pluja. Aquella conversa, a veure si la podem mantenir. Dissabte. Paper de regal. No te'l deixis! Mira que si m'hi presento sense... no! Festa esperada. Il·lusió. I la pluja, que no s'atura. Aquells cabells recollits... ainx! jo no ho faria, mai! Poca veu. Alemany. Màster i desorganització. Incompetents! Be, per la propera setmana. Dimarts comprimit. Metges i més metges. Xafogor. I ara què? Traducció. Inici. Traurem la pols en aquells llibres. Repte. Làmines per emmarcar. Massa lectures interessants. Esfilagarsa el temps. Fes-lo condir. Com aquells menjars de postguerra. Allargar el tall. I ara, verduretes. Massa farts. Massa greix. Missatges que entren. Feina. Vinga mails de feina! Estrès. Viatge. Sort que jo només volo esporàdicament. Demà vindrà cansat. Pilotes. Alegria. País. Sempre país. I la verdura. Ara sí que marxem!

Mercadeig

Ahir, en anar a comprar el llibre de Sant Jordi, vaig haver d'anar al Passeig de l'Església, que és el lloc a on els llibreters havien posat la paradeta.
Així, i malgrat que anava amb els minuts contats, em vaig trobar una munió de gent coneguda doncs, a més, també hi havia totes les parades dels partits polítics que es presenten a les properes eleccions municipals.
Em vaig fixar en una flor preciosa que duia un conegut a la ma. Una rosa d'un color blau molt viu que, malgrat que normalment no m'agraden aquests experiments, em va captivar.
En comentar-ho, em va explicar que la donava un determinat partit polític, i que també en portava una altra, vermella, d'un partit de signe absolutament contrari.
Llavors, en voler ell explicar-me la seva teoria al respecte, em vaig adonar del mercadeig al que estava assistint.
Flors per vots. Gent a la recerca del premi olorós. Somriures forçats i esforçats per tal de fer adeptes. Ramells de roses de tots els colors polítics en mans d'abstencionistes.
I tot plegat em va fer una mica d'angúnia.
Crec que una votació és quelcom important, que cal pensar amb temps. Escoltar el que et proposen uns i altres, i valorar la feina feta. Ser conseqüent amb la idea de País o de poble que vols i votar en conseqüència.
Tot i així sempre es generen dubtes i decepcions. Sorpreses, bones i dolentes.
Una flor mai hauria de servir per afalagar-nos i decantar un vot.
Jo ahir vaig rebre la rosa que volia. La rosa triada amb molta cura per qui m'estima i m'acompanya.
La meva rosa de Sant Jordi.

Benvingut

El dia s'ha llevat plujós i lleugerament emboirat.
He obert la finestra per deixar que aquell vent que feia dansar els arbres del davant, farcits de ramells de flors d'un color violeta preciós, m'acariciés la cara.
I he contemplat les muntanyes, mig amagades al darrera d'un tel de boira, fi com la seda.
Les plantes que arrelen de nou a la pedrera quedaven desdibuixades i, tot plegat, respirava un aire lleugerament oníric.
Amb aquest plaer i la calma pròpia d'un dia de festa he arrencat el que promet ser un dia d'amics, de bona companyia.
Ara el cel em sembla més desapacible. Tot s'impregna d'un color plom que només convida al recer i la introspecció, la música i la lletra, la calma; però els plans no són aquests i segur que trencarem l'aire amb les rialles i les converses.
Benvingut aquest dia.
Benvinguda la vida.

Une nouvelle lettre

Avui et sents sol i buit,
dins la foscor d'un pou profund
que només t'il·lumina les nafres.

Mira amunt i busca la llum.
Trenca't les ungles si cal
per remuntar la paret costeruda,
troba els sortints per clavar-hi els peus
i mira la llum quan defalleixis.

Finalment, arribaràs al món triat,
volgut i estimat.
La llum que et porta a la vida.

Organització

Miro d'organitzar-me molt i molt bé i això, a més d'una exigència d'horaris, requereix disciplina en tots els àmbits.
M'espera una temporada llarga plena de reptes.
Un màster d'alemany, els estudis pendents, petits projectes musicals que per a algú com jo requereixen temps i alguna altra cosa que ara no ve al cas desvetllar, a més de mantenir, encara que sigui com ara, amb petites pinzellades, aquest bloc que fa tant de temps que m'acompanya. Bloc que fa de pou profund a on llençar els neguits, i de finestra per deixar volar alegries i que, per tant, també té la seva funció.
Aquest màster ha arribat com caigut del cel, doncs s'ha gestionat a través de l'empresa amb un d'aquells convenis que donen formació gratuïta als treballadors. Una gran sort a la que no podia dir que no, doncs poques vegades s'escau el dedicar tants diners a un sol projecte.
I els estudis. Finalment sembla que ja m'hi puc anar posant sense gaire problemes i neguits. Recta final.
A veure si puc compaginar-ho tot plegat amb la vida familiar sense perdre l'oremus!

Fins demà

Un got de llet de soja tèbia per dir adéu en aquest cap de setmana intens i agradable.
Poesia i música per festejar d'avançada la diada de Sant Jordi, un esdeveniment que sempre frueixo.
Al vespre, dotzena i mitja d'amics plegats per veure el partit de futbol, tot sopant entrepans. Una festassa, sobretot per als que no som gaire patidors.
Aquest matí benedicció d'un palmó gran, graaaaann, i dinar amb uns amics de tota la vida, en un entorn plaent.
Passejada llarga i calma amb el Floc dins del vespre beguetà, i cloenda relaxada tot enllestint els preparatius per demà tornar a la feina.
Calma, amics i família. Una delícia!

Barreja deliciosa

Aprofitant l'avinentesa de les vacances sobtades del Tomàs, el cap de setmana passat varem marxar a la Vall de Boí.
Varen ser uns dies preciosos, intensos, que ens han ajudat a dur aquesta setmana tan complicada.
Romànic i natura. Quina barreja tan fantàstica.
Potser sabeu de la meva passió per l'art romànic. De sempre.
Ni us imagineu la de vegades que he fet voltar al Tomàs per gaudir d'aquestes meravelles de les quals el nostre país en posseeix una bona mostra.
I les vegades que li he demanat de fer fotografies de detalls de les pedres que jo no era capaç de fer.
Sempre m'ha sorprès que aquelles pintures, amb tanta força, fossin considerades bàrbares segles enllà, amagades i malmeses.
La seva magnificència no rau en el detall acurat de les figures, sinó en tot el que transmeten.
A mi em reconforten, i m'ajuden a pregar.
De segur que a la gent que va tenir la gran sort de veure-les amb tota la seva esplendor, a més de fruir-les, se sentien acomboiades per Déu.
I l'arquitectura. Sòbriament deliciosa. Immensa dins les seves reduïdes dimensions.
Buscaré una estona per triar algunes imatges i penjar-les aquí al bloc.
De les meves. Sense aprofitar-me de les tècnicament molt millors que segur sortiran de la càmera del Tomàs.

Zona grisa

Avui he patit un reves.
Aquest matí he anat sola a visita de la metgessa de digestiu de la mare. És clar que no m'esperava cap mena de regal, doncs ja m'havia anticipat telefònicament la inestabilitat de la seva salut, però avui hem trobat una cosa nova ja que les pedres de la bufeta de la fel han iniciat un viatge no desitjat i ja han començat a inflamar la zona. De moment la cosa és lleu, però es pot precipitar i per això hem de fer noves proves que ens poden dur a una cirurgia endoscòpica. Tot plegat no seria greu en una persona sana, però en ella adquireix importància.
També hem parlat de probabilitats i, estadísticament, sembla que no allargarà massa. I aquí comença el meu neguit.
Com mantenir-li l'ànim a mida que les complicacions siguin més feixugues i, sobretot, com ajudar-la per tal que el traspàs arribi amb la màxima tranquil·litat d'esperit possible i el mínim de pors.
Ara per ara no sembla una qüestió imminent, però necessito meditar-ho per fer-ho bé.
Així, he arribat a la feina amb l'estómac encongit i, donat que no disposava de la concentració necessària, he provat de contactar bons amics per dur el pensament enllà. No ho he aconseguit gaire.
De sobte, aquell màster que ahir m'il·lusionava tant ha passat a una zona grisa, boirosa, juntament amb tots els nous projectes que esbojarradament duc alhora.
I necessito música. Música que em calmi el dolor de la ferida que ara mateix tinc a l'ànima.

Bricolatge

La tarda del dissabte va ser genial.
Ja feia temps que li anava al darrera i, pel matí, varem comprar un d'aquells armaris de plàstic que resisteixen la intempèrie i que tant li calia al meu safareig.
Tres portes, amb tot d'estants per desar-hi sabons i suavitzants, els estris del Floc, escombres, aspirador i tantes coses que fan servei a casa.
Així que després d'un descans reparador, a mitja tarda ens disposàvem a muntar l'interior d'aquella gran caixa que ens prometia només deu minuts de feina sense necessitat de cap mena d'eina.
Com podeu imaginar no va ser així, ja que només la distribució i recompte de les peces ens va prendre gairebé tot aquell temps.
Tot i que hi va haver petits moments d'incertesa, la cosa va derivar ràpidament al bon humor i les rialles, tot fent broma de com es poden arribar a estirar deu minuts.
Finalment l'armari va quedar muntat, i el safareig i la cuina nets i endreçats.
Paradoxalment, tot i el nou moble, l'ordre fa que l'espai sigui molt més ampli.