Dentistes

Avui he anat al dentista i encara tinc la part superior de la boca adormida. Quina conya!
La cosa ja comença a despertar-se, però encara no sóc capaç de beure, doncs el llavi no respon com cal.
Suposo que li passa gairebé a tothom, però no puc evitar passar una mala estona mentre hi sóc.
M'agafo ben fort la roba a l'alçada de la panxa, i les mans em suen. Miro de pensar en qualsevol altra cosa, però aquell soroll tan esgarrifós em porta indefectiblement a la realitat. Jo ja intento tornar a una passejada pel bosc o a un altre moment agradable, però és en va; tenso el coll fins a deixar les meves atrotinades cervicals fetes un nyap.
El meu dentista és un gran aficionat a la música i a la cuina i, mentre treballa, anem comentant obres i concerts, o parlem de plats especials. Bé, de fet jo vaig fent una mena d'esgarips mentre ell va xerrant, assentint o negant lleument, i només participo quan em dóna petites treves.
També em fa riure molt, o una cosa semblant, je, je... i per això m'agrada molt més quan la feina la fa ell que no la seva col·laboradora, molt més seriosa.
Ara, cap a la cuina, a fer una mica de sopar, i a esperar poder-me'l menjar com cal!

Moments

Costa tornar a agafar el blog, després de tant i tant de temps de no escriure-hi.
No vull dir que em proposo res, però sí que recordo com de guaridor era el fet d'anar deixant les emocions per escrit aquí, i que, si hi torno, també em pot anar bé.

Quatre imatges del cap de setmana.
Divendres al migdia, en entrar a la casa de Barcelona, ja força endreçada amb els nous mobles, senzills, d'aquells que muntes amb la família, amb aquell aire que ja diu molt de mi mateixa, molt més auster que el que li va donar la mare.
Les plantes del jardí, ufanes, agraïdes per les pluges, amb els geranis envaint de flors una bona part de la terrassa.
El dinar del dissabte, generós i alegre, amb un regust agradable en tots els aspectes.
I una visió. La de l'herba, en el meu intent frustrat de prendre el sol, en que em vaig estirar a la tovallola a sobre d'un munt de trèvols florits de blanc i de lila, que acompanyaven la meva lectura i li donaven un fons que de tant bonic em distreia de les lletres.
Bonics moments per al record. 

T'espurnejaven els ulls

Sempre hi ets per ajudar-me. Ets de les poques persones que em coneixen molt a fons, i no solament per els més de trenta anys que fa que som amigues, potser trenta-cinc?, sinó per la teva gran percepció de les persones.
Som molt diferents, i quan jo no hi veig més enllà del nas, tu m'expliques el camí, i també la trajectòria feta. Em coneixes els sentiments i sempre m'aconselles.
Les nostres trobades són com un bàlsam i una recarrega d'energíes alhora.
I aquesta setmana la he acabat trepitjant molt més fort, amb empenta.
Un cop tret el desllorigador, sóc capaç de caminar de nou.
Però t'espurnejaven els ulls. En un moment de confidència van començar a brillar traidorament, deixant palès el teu neguit.
I no sé si vaig saber ajudar. No sé si les paraules van ser adequades, però segur que saps que tota la intenció hi era.
I et tinc present. Molt. I espero que, d'alguna forma, el meu pensament t'ajudi a passar aquest tràngol, i segueixis caminant amb la fermesa que et caracteritza.

Benvingut, 2014!

Arriba Cap d'Any.
Aquest cop no tinc ganes de fer bons propòsits, però sí que tinc moltes ganes de deixar enrere aquest 2013.
Ha estat un any duríssim, que va començar de manera tràgica i ha seguit ple d'entrebancs, tristeses i buidors. I el vull oblidar. Que quedi esmorteït dins del llarg feix d'anys que ja acumulo.
Segur que si ho penso amb cura li puc trobar coses bones, sobretot moltes lliçons apreses, però no el vull remenar gaire.
Quiet, aturat, amb un rictus discret que no el permeti fer-se veure.
I recomençar. Sense gaires plantejaments. Només tirar endavant mirant de ser feliç per dins, sobretot per dins, i també per fora.
Així, benvingut, 2014!!

Mesclum

Avui m'han tret la bena de la ma i, com que tot anava com ha d'anar, m'han posat una gaseta embolicada amb un gran esparadrap (o una cosa semblant) i, el que és més important, m'han donat permís per poder-la fer servir, encara que amb una certa prudència.
Així, ja em podeu veure (o imaginar, jeje..) teclejant a dues mans. Tot un luxe!

La Montserrat, aquella veïna especial mitja mama meva, em va explicar aquest dia com fer una espatlla de be al forn, de manera que no hi quedi aquell regust especial que de vegades deixa aquesta carn, i ho vull compartir aquí.
En comptes de brou, vi, o qualsevol altre líquid, el que li convé al xai és un got de vinagre, a més d'una bona branca de romaní.
Diu que queda tan bo!
Jo no hi hauria pensat de posar vinagre, però ho penso provar. Ja explicaré com va la cosa.

Això de la cuina és tan personal! Jo, amb els arrossos, sempre he procurat fer-los com la mare, doncs és un dels plats que millor li sortia però, tot i que feia el sofregit tal i com em deia ella, amb tots els passos, mai em quedaven igual.
L'estiu de l'any passat em va dir que el que no feia bé era la part de bullir, i em va donar la recepta, que vaig enganxar a la nevera per tal de no oblidar-la mai: quatre tasses d'arròs, set cullerots d'aigua i deu minuts de bullir amb la cassola tapada, amb un bull viu. Després, es retira del foc, es destapa i es deixa reposar uns cinc minuts. Les quantitats d'arròs i aigua, és clar, s'eixamplen o s'estrenyen proporcionalment en funció de la gent, però amb aquest sistema de cocció em queda gairebé a l'alçada dels de la mare.

De moment, i potser sense la ajuda del meu "mindundi" particular, em dedicaré a fer la pasta de les croquetes. També són ben bones!

De brous

Avui la casa fa olor d'antic; olor de l'àvia.
De bon matí he posat a fer un brou d'aquells d'hivern que m'agraden molt.
Així, ja fa una estona que el peu de porc, els ossos de vedella, la cuixa de gallina i les carcasses de pollastre han iniciat una dansa amb els porros, les pastanagues, l'api i la mitja col d'acompanyants.
Cap al migdia, s'hi afegiran cigrons i patates, i la pilota.
Mmmmmm! Ben desgreixat, omple uns quants àpats d'una o altra manera.
I demà, croquetes! Ja us podeu imaginar que tot plegat no seria possible aquests dies sense el "mindundi", com a ell li agrada dir-se. A veure quin art demostra demà!
La iaia Ignasia va ser qui, durant molts anys, es va encarregar de fer els brous a casa.
Era cuinera d'ofici i tenia molt bona ma als fogons.
Els seus brous, molt més consistents que els meus, agradaven a tothom i, encara que jo era una llepafils, menjava cigrons i pilota, i em prenia uns plats de sopa que, com deia la meva mare, duien tot l'aliment que els costava tant que jo prengués d'altres maneres. Quatre fideus de cabell d'àngel feien meravelles!
 Així, aquests dies, menjars de fred barrejats amb records d'hiverns antics, amb l'àvia pelant patates i jo demanant-li que em deixés ajudar-la, entre joc i joc.

Com un somriure

Avui ha estat un dia feixuc.
En contrast amb el cap de setmana, amb un solet agradable, avui s'ha llevat gris per dins i per fora. Fred i desapacible.
No m'ha vingut de gust sortir a la terrassa a endreçar plantes. Ja és prou empipador haver-ho de fer tot amb una sola ma, tot i que sigui la dreta, per afegir-hi grisor i fred.
Potser demà.
Aquests dies estic de baixa a causa d'una petita intervenció que, tot i no ser res important, em fa tenir la ma esquerra en repòs, penjant d'un mocador de coll com si fos un guarniment. I clar, qualsevol tasca es fa més llarga i, de vegades, complicada.
Potser demà acabaré de podar les branques dels geranis malmeses per aquells maleïts cucs que, curiosament, són d'un color verd ben bonic.
Quina guerra aquesta dels cucs! Porto anys lluitant i, és clar, he perdut algunes plantes, però també aconsegueixo mantenir-ne altres que lluiten per brotar i rebrotar després de cada desastre.
Són supervivents com tots nosaltres, que ens aixequem una i altra vegada després de cada batalla perduda. Que donen flors de colors ben vius igual que nosaltres regalem somriures, tot i que de vegades sigui molt difícil.
Però ens seguim il·lusionant. Amb pujades i baixades, però seguim trobant petites coses per les que viure.
Com una flor. Com una paraula amable. Com un somriure.