Andrés

Ahir va ser un dia marcat per una noticia de les que fan mal.
Un antic veí del carrer, una persona amable i senzilla amb qui el meu marit mantenia força converses, ens ha deixat per sempre.
Massa jove, fa uns anys ja es va barallar amb un càncer al que semblava havia guanyat la partida.
Però aquella victòria només era una treva, i, finalment, la partida s'ha perdut.
Ha deixat fills massa joves, esposa i pares.
L'assaig de la nit em va distreure, però la música no acompanyava i, tot i que vaig riure força, no vaig trobar la calma interior que necessitava.
Avui el dia ha estat molt embolicat i tampoc he trobat una estona per mirar endins.
Espero aconseguir-ho demà.

Spiegel im spiegel

El dijous al vespre vaig tenir la oportunitat d'escoltar a les ones "Spiegel im spiegel" d'Arvo Pärt.
És una peça curta, en la que un piano porta el que podríem dir un baix continu, però extremadament delicat, quasi eteri, a sobre del que un violí crea una melodia íntima, emocionant.
Jo era a punt d'entrar al supermercat, i no vaig ser capaç d'apagar la ràdio fins que es va acabar.
Aquest compositor crea una màgia que em fascina i emociona.
Si podeu, escolteu-lo.

Crisi

Sembla que el pitjor ha passat. Diuen que ets dins d'una crisi curativa, que s'han remogut massa coses, i és normal.
I que n'hi haurà més, però més espaiades i cada cop més lleugeres.
T'ha sorprès molt ara, doncs eres en un moment bo, especialment bo.
Però sembla que, encara que treballes molt el nivell conscient, a dins de l'inconscient hi ha moltes coses que no són al teu abast, i sembla que hi ha molta ràbia acumulada, de temps. D'anys. Molts anys.
Et molesta que et parlin de ràbia, doncs és un sentiment que no t'agrada gens, i penses que deu de ser produïda per els neguits i frustracions que vas patir en la joventut tan complicada que et va tocar viure.
Et fa l'efecte que a casa tenen por, però, malgrat els entrebancs inevitables, tens clar que aquest camí ara és ample i lluminós, i et ve molt de gust fer-lo, acompanyada de qui fa tants anys és al teu costat. Heu aconseguit sortir d'aquell bosc tenebrós, i creus que per sempre més.
I ja no et fan mal les músiques antigues, perquè ara no necessites somiar.
Has de meditar quant d'ovella (acceptació) i quant de tigre (decisió) vols ser per a la resta d'àmbits que et conformen, i has de pensar en aquells temps difícils per tal de fer conscient tot el dolor que encara bloqueja part de la teva vida actual.
Quina feinada!

Boires

Tens el cap una mica emboirat.
Un cap de setmana molt intens, potser massa i tot.
No has parat des del divendres per la tarda i has anat a dormir tard dues nits seguides.
I el cos no t'acaba d'acompanyar.
De fet, aquests dies has hagut de fer un esforç per no deixar-te endur pel neguit; per no caure.
No te n'has sortit malament del tot. Estàs prou tranquil·la malgrat les circumstàncies.
Controles el gest tot el que pots, i esperes que tot plegat millori el més ràpid possible.
Només et deixes anar amb el menjar. Potser massa llaminadures, però malgrat que no et convenen gens, ara et reconforten.
Aquest vespre, a casa, no has posat música mentre endreçaves la roba, i ho trobes una mica en falta.
Ja fa un temps que et torna a venir de gust aquella peça que t'havia fet somniar però, tot i que hi has pensat, no l'has escoltat.
Un altre dia.
Ara marxaràs al llit i provaràs d'endinsar-te en la lectura.
Et fa respecte, però confies moderadament que demà el cos respongui una mica millor.

Retorn a Brideshead

Avui has deixat que el vespre se t'escapés de les mans tot veient Retorn a Brideshead.
És la teva serie preferida, de tota la vida, que una de les teves millors amigues et va regalar en una nova edició en cd. Tu la tenies gravada del canal 33, fa més de quinze anys, en cinta de vídeo.
T'has abandonat i has deixat que la tristesa t'envaís, com ho feia fa molts anys.
Saps que tot plegat és producte del cansament que et produeix la tensió que acumules pel fet de treballar per sobre del que el teu nivell de dolor actual et permet, i saps que passarà de seguida, però avui t'abandones.
I t'endinses dins de la tristesa dels personatges. D'aquell pintor contingut, de vegades dur, que sempre t'ha captivat.
Art, tristesa i vida interior.
Seducció.

Caràcter

Cadascú tenim uns trets definits de caràcter, i ens costa molt el dominar-los.
Jo, degut a ser oberta, trobo sempre molt de descans expressant els meus neguits i cabòries als que m'envolten. També els hi explico les meves alegries.
Ahir, tot tornant de la classe d'anglès, en parlava amb el meu company de laboratori.
Ell, molt més reservat, em va dir que creia que moltes vegades la gent no està interessada en el que els hi expliques. Curiosament, jo no m'havia plantejat mai aquest supòsit, doncs també m'agrada molt escoltar les coses dels altres.
Sempre he estat amatent quan m'ha semblat que algú em podia necessitar, i potser moltes vegades m'he posat massa endins en aquest paper.
Ja de petita, una de les meves amigues de l'escola tenia una germana borderline, un parell d'anys més menuda que nosaltres, que era la riota de les seves companyes. Ja se sap com de cruel pot arribar a ser la canalla.
Doncs moltes vegades venia a mi per que la defensés, passant per sobre de la seva germana, més distant en aquests afers.
I jo em barallava a capa i espasa, com si la cosa anés amb mi. Per sort, a la seva germana no li molestava gaire.
Potser és una cosa a corregir, doncs de vegades m'ha dut problemes, però no me'n adono, i allà que vaig. I es pot entendre com una intromissió. De fet ho és. Sense voler-ho, però ho és.
Hauré d'acostumar-me a esperar que els demés s'acostin, però quasibé em sembla una missió impossible.

Pintures

Ahir em va passar una cosa que em va semblar graciosa.
A mig dematí em va trucar una companya de la feina, ja que els divendres ara no treballo.
El que em pensava que seria una consulta tècnica va resultar una cosa ben diferent.
Es veu que el dijous, en marxar, em vaig deixar la bosseta de les pintures en una cadira del vestuari, i ella va pensar que les aniria a buscar. A Gavà.
He de dir que, si hagués hagut de baixar a Barcelona, sí que m'hauria acostat a recollir-les, però, com que a casa tinc les eines més bàsiques, ja me'n surto.
Quina diferència amb la Cesca de fa uns anys, espartana ella, que detestava qualsevol tipus de maquillatge. Ara, la meva companya, sap que per a mi és indispensable.
Aquest cap de setmana però, no em podré tapar les ombres de sota dels ulls, producte del cansament, i, el que em sap més greu, no podré posar-me rímel a les pestanyes.
Els meus ulls guanyen molt amb el rímel.
No cal semblar un lloro, però m'agrada donar una imatge més agradable.

He girat

M'ha costat girar.
Porto uns dies emboirada i m'ha costat molt girar.
El dissabte em vaig endur una nova gran decepció que no he pogut gestionar en tres dies. Complicat.
A les meves mans artrítiques no els hi ha anat gens bé l'esforç que varen haver de fer per calçar al cotxe unes cadenes més petites del que corresponia. I a més, les nafres i ferides.
Res gaire important, però tot plegat em priva el moviment i la força. I ja em direu què coi faig sense les mans.
Decepció per la poca empatia de qui ha vist tot el problema i encara ha rondinat i donat grans lliçons en veure que ahir, amb tot el maldecap de la neu, vaig arribar tres quarts d'hora tard.
Molta gent no s'hauria arriscat a sortir en les condicions en que ho vaig fer jo doncs, tot i que la carretera principal era neta, els carrers eren gelats, i amb força gruix.
Altres van arribar al migdia i ningú els hi va fer cares estranyes.
No sóc la mateixa de fa vuit dies, i dubto que ho torni a ser en molt de temps. Les nafres de l'ànima costen de curar.
Ho hem gestionat, tot és començar.
He girat. Només una mica, però he girat.

Somriu

El dia és gris. Cada cop més gris, i ara comença a ploure.
No em convé gaire que plogui, doncs necessito assecar roba. Tinc molta roba per rentar i assecar.
He tornat als divendres de ere. Torno a ser a casa en divendres.
Avui però, somric.
Per primer cop els metges parlen d'optimisme. Moderat, amb reserves, sempre dins la gravetat.
Però per primer cop en tota la setmana els metges parlen d'optimisme.
La Montserrat m'ho ha fet saber. I la conversa ha portat un altre aire, diferent de la del matí.
El somriure era present.
Per primer cop.
Sembla que a l'Antonio li espera un camí molt llarg, però sembla que ara té camí.
Com ella diu, hem de ser molt prudents.
Però somriu.

Montserrat

La Montserrat està passant un mal tràngol; un dels pitjors que pot passar, ja que està vivint la lluita del seu marit amb una malaltia greu, i no els hi donen gaires esperances.
La Montserrat, malgrat la seva avançada edat i els importants problemes de salut que pateix, és una dóna sencera i forta. Molt forta.
És dolça malgrat tot. És atenta i no deixa de pensar en els altres.
La Montserrat però, quasi no menja. Aquests dies és incapaç d'alimentar-se convenientment, doncs un nus li estreny l'estómac. Tampoc dorm. Tot just descansa.
Li faig costat; de lluny, però ella sap que li faig costat.
Me la estimo molt aquesta segona mare que en la infantesa em va tractar com una filla més i que sempre m'aconsella.
Desitjo que el seu marit, si així ha de ser, tingui un traspàs el més plàcid possible, encara que em faria molt feliç el tornar-lo a veure a casa.
Espero que les forces acompanyin en aquesta família que també és una mica meva.