Cap d'Any

Sembla que per Cap d'Any és moment obligat de fer balanç de l'any que deixem i mirar de fer bons propòsits pel vinent.
Jo no en tinc ganes, ni d'una cosa ni de l'altra.
Ha estat un any plè de coses bones i dolentes, d'esforç i de treball, d'amics i de familia. Plè de vida, com tants altres.
I suposo que el que d'aquí a poques hores encetarem durà més del mateix. Molt d'esforç personal, amb errades i encerts, amb caigudes i aixecades. Tristeses i alegries, abraçades i llàgrimes.
Però amb un punt més d'experiència.
Un munt de vivències a l'esquena que són el nostre bagatge i ens ajudaran per dur endavant l'esdevenidor.
Tot això des d'aquí, amb una bona infusió al costat, llum tènue al menjador i aquella música que fa volar l'ànima per damunt de tots els arbres.

A tants absents

A tants absents.
A tants absents que enyoro
però en recordo el seu tacte,
les seves paraules.
I em fan sentir estimada
des de l'altra cara de les estrelles.
Que m'han ajudat a créixer,
a patir i a gaudir,
a pensar i estimar.
A viure.
A tants absents, que són part
de la meva essència.

Avui és Nadal

Avui és Nadal.
El dia és fred, ventós, però alhora clar i lluminós.
Un potent maldecap m'atenalla, però ara farem alguna cosa. Un cafè amb llet i unes pastilles milloraran la qüestió.
És un dia de contrastos. Agredolç. Una barreja de il·lusions per les festes i enyors per aquells que ja no hi són. Alegria per veure com es van solucionant els problemes, el goig dels meus, i tristesa per les noticies dolentes.
Sé de qui no passarà un Nadal alegre.
Algú de la meva edat a qui han donat aquesta mateixa setmana la noticia de que el tumor que li havien extirpat és un dels càncers més agressius que existeixen. I, ara, haurà de lliurar una batalla per la que, de moment, no està gens preparada.
I penso també en tanta gent que està sola. Que no gaudirà de l'abraçada dels qui l'estimen. Que passarà com podrà aquests dies.
Tinc la immensa sort que els de casa estem bé. Es viu una comunió franca entre nosaltres, i gaudirem de la companyia davant d'una bona taula.
I torrons i neules.
I al vespre veurem amics.
Compartirem felicitat amb molts dels qui estimem. I recordarem als altres.

Nuesa

Gravat amb foc et porto.
He abandonat la lluita estèril de l'oblid
i provo només de recordar-te.
Però el vestit de gel es desfà amb el teu aire
i llavors ve la por de despullar-me.
Mostrar les cicatrius de tantes batalles.
Podries només acariciar-me?

Decisió

El dia és gris. Tapat i boirós. Plovisqueja.
Tot just albires el fons.
Encara no saps com, ets a dalt de la muntanya mirant l'abisme.
Tu no hi has pujat. T'hi han empès un seguit de circumstàncies que, com una gran ventada, t'han xuclat i enlairat per deixar-te, amb una malicia que no t'esperaves, aquí. Davant d'aquesta fractura sinistra.
I no saps què serà de tu. Encara no saps si la teva decisió serà llençar-te al buit, tot esperant que un cop sec, mortal, acabi per sempre amb aquesta angoixa. O potser et tiraràs enrere i provaràs de baixar per aquell camí estret, costerut i relliscós que hi ha a la teva esquena, sense cap seguretat. O et quedaràs aquí a dalt, com un autista, fent veure que l'espai és fantàstic i desitjant solament que de tant en tant t'arribi alguna guspira de la llum d'aquell sol que encara recordes.
O començaràs una nova vida i només cantaràs. Et dedicaràs en allò que t'apassiona, la música, i buscaràs dins dels acords i melodies allò que et fa feliç i t'omple la vida.

I seré feliç

Avui cantem.
Són només tres peces, però són tres nadales molt boniques. Amb molta música.
I em deixaré anar.
Malgrat tot, em deixaré anar, i cantaré amb l'ànima, tot gaudint del mestre i del moment. De la música.
Potser tot plegat no serà el que havia de ser, però en aquest moment ja no importa. En aquest moment només hi haurà el meu cor bategant i la música.
I seré feliç.

Esperança

No t'allunyis gaire, t'oferiré calma.
No t'allunyis gaire, i t'arribarà la llum
de l'espelma que duc a les mans.
I caminaràs millor,
i arribaràs al port
a on tens dipositada la teva esperança.

La música

Una nova decepció que t'allunya encara més del grup.
Veus l'horitzó boirós, i necessites llum. La llum que ara no veus.
La incomprensió de molts, i la indiferència d'altres, fan que allò que tu veies com un recer, que et donava escalf, hagi canviat de paisatge.
No et sents partícip de cap de les imatges.
Cada cop més t'ho mires des de fora estant, i limites la conversa a temes anodins.
Bé, sempre queden els amics personals, que fan habitable la cova; que mantenen la foguera.
Així, recorreràs el camí que queda amb dubtes.
Saps que no t'espera un sol generós a la cantonada, però t'agafes en allò que t'agrada i que t'estimes. La música.

Aniversari gris

Ahir vaig tornar a casa emmurriada.
No havia analitzat el perquè, i a casa m'ho varen fer veure clar.
Ahir era l'aniversari d'algú que hauria de ser molt present en les nostres vides, però mai s'ha acostat a nosaltres.
Algú que sempre ha exigit vassallatge, però no ha sabut, o no ha volgut, donar ni una engruna d'amor a qui ho necessitava.
I no hi ha només una nafra, hi ha una llaga que encara supura, i que ha marcat la vida de qui la pateix.
I jo he vist i veig el dolor en la seva cara.
I ahir vaig veure de nou el seu gest contret i la mirada trista, com la d'un nen que té por.
Com la del nen que es va sentir sol, i que patia enormement. Que tenia por dels crits. Que no va rebre la estimació que necessitava i sempre es va sentir inferior.
I que ara lluita. I que tirarà endavant. No en tinc cap dubte.
Ahir va ser l'aniversari d'algú, però hi va haver neguit i no joia dins de nosaltres.

Por II

La teoria és fàcil doncs la explicació és planera. Ara, posem-ho a la pràctica.
Aquí, en aquest moment, aparentment senzill, tot trontolla.
Tens els apunts preparats; clara la idea del què i com ho vols estudiar, i tota la voluntat en marxa.
Però, alhora, vas sentint les fiblades a les articulacions de la ma. Doloroses, sí, però, el que és pitjor, són la constatació de que al teu interior alguna cosa no va alhora; de que el neguit corre a l'ample.
Tot i així, una mica més tard del previst, t'asseus a l'escriptori i comences a llegir.
Et costa concentrar-te però vas fent, encara que saps que avui no és un bon dia.
Llegeixes, i mires d'analitzar el que has vist; mires d'anar a la base. Però et costa.
Vas fent.
Una música t'acaba destorbant, i allunyes la ment de les molècules.
I ja no trobes el camí de tornada.
Llegeixes i llegeixes, però la porta està tancada.
Et sents trista. Un cop més no has aprofitat la ocasió.
I sembla que la medicació no ha fet efecte.
Et costa remuntar l'ànim, i et costa molt agafar la son.
Avui has perdut.
Només et queda el consol de tornar-hi demà. De plantejar una nova batalla, i, potser guanyar.
Esperes, això sí, guerrejar més estona.

Por

Les escales són molt llargues, i tu ets quasi bé abaix, tot provant de pujar.
El vessant de la muntanya té un fort pendent, i mires de tirar amunt.
En ambdós casos, les cames no et porten. Pesen d'una manera desproporcionada, i l'esforç que et suposa el fet d'aixecar-les és titànic.
Com sempre, no ho aconsegueixes.
I et sents malament; molt malament.
Aquest és el somni amb el que vaig despertar fa uns dies quan el rellotge aquell que s'entesta a fer soroll pel matí feia la seva feina, i aquest és, ho vaig tenir clar en aquell moment, un somni recurrent en les meves nits.
Tanta angoixa ve donada per una fòbia. Un problema que va donar les seves primeres mostres quan jo tenia catorze anys, que ha condicionat tota la meva vida i que, ara detectat, estic tractant amb totes les eines que tinc a l'abast.
Sembla que aquesta mena de maldecaps creixen amb els anys, i cada cop es necessita menys estímul estressant per tal de generar una situació d'angoixa.
Una angoixa que et paralitza. Una angoixa que no et permet fer les coses que tens més ganes de fer i alhora fa que et sentis infeliç.
Des d'agafar algú per la cintura quan t'ha posat la ma a l'espatlla, a fer un examen o, fins i tot, a estudiar.
Totes les coses que són importants, molt importants, es fan impossibles degut en aquella por a decebre. A decebre els qui més t'estimes.
I llavors t'enfonses.
I tot ve donat per una estimació exagerada de qui ha estat el teu referent a la infantesa.
De qui ets sang i que sempre ha estat al teu costat, fins a la mort. De qui eres la seva princesa i, de tant com t'estimava, t'idolatrava. De qui creia fermament en el teu nivell de intel·ligència i volia que volessis tant, i tan amunt. De qui el mínim que esperava de tu és que et mengessis el món amb patatetes i encara et quedés gana.
I a qui tu estimaves i estimes amb fervor, i que mai deixarà de ser un dels puntals de la teva vida.
I ara, poc a poc i amb les angoixes una mica més controlades, mires d'anar fent petites passes, per anar obrint camí i que arribi llum i calma a les teves atrotinades neurones.

El poder de la música

Avui ha estat un dia molt especial, però tot i així, deixo el comentari per a un altre post.
El motiu és un fet que em va passar, relacionat amb la música, i que no he tingut temps d'expressar aquí.
El passat dijous tenia moltes ganes de marxar puntual de la feina, doncs esperava gaudir d'una estona al piano, ja que últimament no hi ha manera de trobar una tarda lliure. Massa metges.
Tot just deu minuts abans de l'hora, i quan ja repassava mentalment totes les coses que volia deixar ben lligades, em va aparèixer una feina urgent.
Em va saber greu només per un motiu, ja que et tema estava en dansa des de feia un mes, i hi havia un munt de descoordinacions que feia feredat. Tothom sabia la informació a mitges, i no em va arribar fins a l'ultim moment.
Així, i una mica emprenyada, em vaig posar a la feina procurant concentrar-me, doncs n'hi havia per a una bona estona.
Quan estic sola al laboratori desconnecto la ràdio i aquella emissora de música actual que de vegades tant em molesta, i busco l'equilibri amb Catalunya música, des del meu ordinador.
Així, tot treballant, va sonar una peça que m'anava omplint de bones sensacions i que, sense adonar-me'n em va dur una mena de pau i felicitat.
Em va fer girar, i va aconseguir que acabés la feina, una hora llarga més tard, molt més ràpid del que preveia, i amb un somriure d'orella a orella.
Era la simfonia Copernicana de Gorecki. Una preciositat que em va arribar a l'ànima.
Fa poc que estic coneixent aquest músic, però ja s'està fent un lloc important dins dels que més m'agraden.

Insomni

S'encongeix el cor i no ve la son.
Com sempre, et passeges
a l'ample pels meus racons
i em traspues la pell.
Però no puc volar a l'infinit.
Les meves ales, malmeses,
ja no arrenquen un nou enlairament
que no faria sinó trencar aquesta
ànima ja esquerdada.
I miro de trobar-la, la son,
per allunyar-te.

Resum

He aconseguit arribar amb forces al vespre del diumenge, i la cosa té mèrit si penso que la setmana ha estat molt embolicada. Molt!
Tres baixades a Barcelona per metges, activitats diverses els altres dos dies laborals, i festa grossa ahir a casa.
He hagut d'encabir amb calçador dins de l'agenda el temps necessari pels preparatius del sopar d'aniversari del Tomàs. Però me'n he sortit.
Hem celebrat sols i en companyia, i ha estat bonic.
Ara la casa fa una olor dolça, doncs he fet unes postres per sopar demà amb amics, tot veient el futbol.
A mi no em veureu gaire vegades badant davant de la tele, mirant com uns tios corren en calça curta darrera d'una pilota, però demà la ocasió s'ho val.
Espero que el Barça guanyi, i de bon tros!
Ara, a planxar la roba de la feina, i a descansar.

Vespre

Avui potser voldries escriure de moltes coses, o potser de res en concret.
Has viscut un cap de setmana intens, i només somnies en el recer dels llençols i la lectura.
Ni la música que t'acompanya aconsegueix vèncer l'embotament d'aquest cervell cansat, que encara es sorprèn d'aquesta nova vida, planera i plaent, feliç, que encetes per segona vegada.
No goses mirar enrere, doncs no vols que el moment es trenqui; que s'esvaeixi com el fum que avui has sentit fet música per primera vegada.
I mires que la base sigui ferma, i et preocupa la qualitat de les pedres que basteixen el castell, que no s'ha de tornar mai més sorra.
Potser més endavant podràs obrir aquell calaix per treure'n imatges d'altres vides, i les podràs mirar sense sentir aquella barreja de dolor i enyor que t'esquinçava la pell, que et nafrava l'ànima.
Potser més endavant penjaràs un quadre al menjador, i somriuràs evocant tot allò que t'alenava.
Tanta llum. Tanta màgia.

Anell especial

Ara porto a la ma dreta un anell força brillant, amb aspecte de nou.
És l'anell de prometatge que em va regalar, ara fa uns vint i cinc anys, el meu marit.
El va comprar a una joieria de tota la vida i de molt renom, a Barcelona, a l'inici de les Rambles. El lloc on acostumava a anar un dels seus avis.
No és un anell de molt preu, però sí una peça especial, amb un disseny que avui encara sorprèn, i que delata el bon gust del comprador.
Ara, aquest disseny tan especial el fa fràgil en un punt i, com que no me'l treia mai, va acabar trencant-se.
Vaig mirar de fer-lo reparar a una joieria convencional, però no s'hi van veure amb cor, i va haver de tornar als orígens, encara que a la botiga que hi ha al Passeig de Gràcia.
Mentre tant, han passat força turmentes i, curiosament, el torno a tenir ara que el temps és plaent i calm.
No el duré sempre. El cuidaré una mica més i miraré que no es torni a trencar, com una icona que m'ajudi a mantenir un horitzó assoleiat.

Jo el conec!

Aquest matí, mentre era al bany, he escoltat per la ràdio la noticia que ahir, a Viladecans, la candidata del PP va haver de contestar unes paraules que li havia adreçat un immigrant senegalès.
I he pensat, mira que si fos ell?; però el tall que han passat era molt curt i no li he conegut la veu.
A l'hora d'esmorzar, al menjador de l'empresa, un noi del magatzem m'ha comentat que abans d'ahir algú li havia donat records per a mi, i que, per a sorpresa seva, el va veure ahir al migdia a les noticies de televisió.
De seguida he sabut qui era.
Jo el conec aquest noi. Va treballar a la meva empresa una temporada curta, i varem fer una certa amistat.
Curiosament, vaig parlar de ell en el primer post d'aquest bloc.
Un comentari seu em va servir d'excusa per començar a escriure aquí.
No sóc conscient de si va parlar en castellà o en català amb la candidata, però sé que, sempre que pot, s'adreça a la gent en català. L'estudia i té ganes d'integrar-se.
Demà provaré de trucar-lo, i el felicitaré.
Per ser capaç de dir el que pensa, i aprofitar l'avinentesa, adreçant-se a algú que és capaç de fer de ninot d'un joc consistent, entre altres coses, en llançar bombetes als immigrants. Vergonyós.
Per seguir endavant, malgrat les dificultats, i seguir estudiant català amb la il·lusió que el caracteritza.
I per no perdre les formes, desitjant-li sort en aquella dona, per tancar la conversa.
Tot un exemple.

Avis

Fa unes setmanes una amiga em va fer una reflexió que em va impressionar, i que tinc molt present: als avis la gent no els toca.
És de tots sabut com un nen petit necessita de les nostres abraçades i petons, de l'escalf humà, i la felicitat i seguretat que això li comporta. Els avis també són fràgils i ens necessiten molt.
També els hi cal l'efecte guaridor d'una abraçada i una colla de petons.
De fet, a tots ens ajuden les abraçades.
Això és fàcil si l'avi en qüestió és algú estimat, però tremendament difícil si no és dels nostres i, encara pitjor, si no està ben cuidat.
El carrer és ple de gent gran desabillada i no gaire neta, que potser té dificultats físiques per mantenir una bona higiene, o no està prou motivada per cuidar-se. I els demés ens en apartem.
Dubto que trobin aquest escalf enlloc.
Jo sóc molt petonera, però reconec que els anys que la relació amb la mare ha estat difícil no m'he prodigat especialment. Ara, en canvi, frueixo d'allò més abraçant-la i fent-li petonets i manyagues.
A més, el resultat és espectacular. És una avia alegra i molt més dolça, amb ganes de viure.
Suposo que ara sóc força sensible en aquest tema, però quan veig avis pel carrer, penso en qui els hi fa abraçades, qui els hi grata l'esquena mentre els fa riure, qui els fa sentir estimats.
I em fa una mica de por el fet que, si arribo a vella, no em passi alguna cosa semblant.
En el moment tan complicat en què necessites d'altri per viure doncs el teu cos ja no et porta, el millor que pots obtenir és estimació i contacte humà.

De tecles i música

Ja fa uns dies que tinc el piano a casa i, poc a poc, recupero la meva història musical.
En un inici em vaig dedicar a fer sonar peces que m'agradaven especialment, i de les que, en el seu moment, n'havia quedat contenta del resultat.
Una, és clar, no té la agilitat adequada, doncs fa quasi bé trenta anys que no li dóna a la tecla, essent especialment visible si considerem la ma esquerra.
I això no em deixa fer música, doncs ja començo per no tocar les tecles com deuria.
Així que, ahir, i també per rememorar, vaig agafar un dels primers llibres de piano, sinó el primer, i em vaig dedicar a passar molts d'aquells exercicis força bàsics, però sempre fent música.
Crec que hi ha una gran diferència entre tocar una peça i fer música.
Qualsevol melodia, per senzilla o complicada que sigui, pot sonar com un seguit de notes o ser música. Ser com una màquina, o tenir ànima.
I aquí és a on comença el goig.
I el començo a trobar en soledat, emocionant-me alhora pel record d'aquells sons oblidats, i per la mica de música que els hi aconsegueixo treure.
He començat un camí llarg, preludi d'una feina molt important per a mi, que m'ajuda a retrobar la meva essència.

Sant Lleonard

El passat dissabte sis de Novembre va ser Sant Lleonard, el sant del meu pare.
Dels seus germans, ell era el que potser tenia el nom menys comú, doncs es deien Josep, Isabel i Lluís, i a ell no li agradava gaire.
Era el nom d'un avi, i per tradició li varen posar. Bé, jo també porto el nom d'una àvia, la seva mare.
La família li deia Nardo, per aquest costum que tenim d'escurçar els noms suposo; penseu que el nom era en castellà, encara que tots parlaven català.
Jo, és clar, li deia papa.
A mi em feia gràcia aquest nom, doncs era també el del genial DaVinci, cosa que lligava doncs el pare era molt manetes, i tenia gràcia i cura en fer les coses.
A casa guardo algunes de les joguines i estris que ell em va fer. Imagineu com me'ls estimo.
Sembla que fins poc abans de néixer jo era un dia que es celebrava molt.
La àvia, que vivia a Mollet, baixava un parell de dies abans a Barcelona, i ella i la mama es feien un tip de cuinar i preparar. La mama encara ho recorda amb il·lusió.
Podien dinar més de vint persones plegades, i, per fer cafè n'eren més de quaranta.
Una gran festa per a un gran home.

He estat feliç

Un bon cap de setmana. Ple i feliç.
Ple de converses amb amics i xerrades per mail. De sopars i dinars especials. De somriures i relax a casa.
Amb un divendres per la tarda acompanyant a la mare i ajudant en la neteja d'alçades. Aquest cop, làmpades.
Amb una mare feliç, a la que deixo fer el seu paper, encara guaridor, quan procura acomboiar-me i cuidar-me, i que viu amb alegria aquests divendres que passem juntes, i que m'omplen tant.
I una moto. Blanca, com ell volia. I penso que molt bonica, doncs jo no sóc la més adequada per parlar de les característiques tècniques d'aquests aparells. Però que el fa feliç, i a mi també de retruc.
I ho varem celebrar amb un bon sopar, regat amb un cava que la mare ens va regalar per a la ocasió i que era boníssim.
Dissabte al matí assajant partitures amb una soprano especial, i un vespre amb amics. Divertit i agradable.
Un dia d'aquells que es fan curtets, curtets.
Diumenge tranquil, assaborint aquesta nova vida, aquest recomençar que tant ens il·lusiona, i tarda amb una bona amiga, amb qui he après a compartir molt.
No he descansat gaire, però he estat feliç.

En bona part

He passat uns dies embolicada per dins. Amb això vull dir que els esdeveniments viscuts últimament no hi tenen res a veure, sinó que tot és cosa meva.
Potser hi ajuda una medicació que, tot i donar-me un resultat fantàstic, pot donar com a efecte secundari tristesa i depressió, per la qual cosa la acostumen a donar amb ansiolítics que jo no puc prendre doncs faig quadre d'al·lèrgia.
Potser també el cansament excessiu que no arribo a recuperar.
Així, uns certs neguits nous i diferents s'han barrejat amb les meves atrotinades neurones.
El temps. El fet de no tenir prou temps per fer tot el que voldria em va anguniejar tant que fins i tot se'm va passar pel cap, només un instant, que potser no pagava la pena viure.
Vaig reaccionar immediatament, doncs em va sorprendre, i molt, el fet de pensar una cosa com aquesta.
Així que vaig posar fil a l'agulla, provant d'analitzar el que em passava, i vaig aconseguir col·locar cada cosa al seu lloc.
I vaig trobar forces per recuperar una part de la disciplina que necessito per fer anar aquest cos a un ritme adequat, malgrat les seves xacres.
És difícil dur una vida que satisfaci els mínims que em demana el meu cap, quan he d'usar una carcassa que necessita sempre tot tipus de reparacions i m'obliga a conviure amb un nivell alt de dolor. Però, en bona part, ho aconsegueixo.

Dies tristos

Aquests dies han estat una mica tristos.
Malgrat la gran trobada d'ahir per fer i menjar panellets i un àpat d'alçada amb la millor companyia, no m'he tret de sobre aquest punt de tristesa.
Tot i la dolça tarda de divendres amb la mama amb visita a la Montserrat inclosa, un cert neguit m'acompanya.
En un cap de setmana en què he gaudit com fa temps del recolzament a casa, no acabo d'aixecar l'ànim.
Em costa recuperar-me de les grans decepcions.
Aquell grup que em feia tant meu ha deixat de ser un recer d'amistat, i em costa pensar en l'assaig del proper dijous.
Cantaré, i donaré tot el que pugui, per tal que aquests bonics repertoris que ens proposen m'arribin a l'ànima i m'emocionin, de la ma d'algú que prova de fer-nos fer música de la millor manera possible.
Espero que quan aquest cos guerrer em doni uns dies de treva trobi la força que em cal per remuntar aquesta davallada.

Qualitat humana

Aquesta setmana ha estat presidida per uns fets que m'han fet passar de la sorpresa a una infinita tristesa, passant per una gran emprenyada.
Des de fa quasi bé sis anys pertanyo en un grup que, a més de trobar-nos per fer música, sempre m'ha semblat una gran colla d'amics.
És un grup que m'ha donat molta empenta en uns moments difícils, i dins del qual he fet grans amistats, que l'han traspassat i s'han fet persones molt importants en la meva vida.
Tot i que sempre he patit si pensem en termes musicals, i m'he trobat en més d'una discussió contra mundum, mai m'he sentit com ara, en que fins i tot m'he plantejat abandonar a final del curs.
Allunyar-me d'una colla que sempre ha fet gal·la de la seva qualitat humana, però que ara no ha estat capaç de demostrar cap paciència davant d'una situació nova, i que en cap moment s'ha plantejat què és el que fem nosaltres malament i com podríem ajudar en algú que es troba per primer cop al nostre davant i potser tenia unes altres expectatives, i que va buscant poc a poc la manera de treure el millor de nosaltres.
He de dir que per a mi la sorpresa ha estat majúscula, doncs per a mi ha estat un bon inici, en el que m'ho he passat molt bé veient sonoritats noves i coneixent una altra manera de treballar, sentiment que les cantaires del meu voltant compartien.
I ara visc en una barreja de tristesa i desconcert, de por de perdre en aquest algú tan important, i pensant en el futur.
Potser arribin nous aires que imposin una mica de seny i humilitat entre nosaltres.
Potser el futur ens mostri una llum més generosa.

M'ho he de pensar

Encara no tinc clar a on l'he de guardar. Encara no sé quina és la millor manera. M'ho he de pensar.
És aquí al meu costat, en una edició de tapa dura en roba granat, elegant, i una sobre coberta blanca, amb les heures.
Les meves heures, dins d'una foto que vaig demanar d'usar a qui m'estima, i que m'he fet tant meva. Que ho presideix tot, sempre.
El paper de color crema, de bona qualitat, i més de quatre-centes pàgines acuradament impreses.
Una feinada gegantina si considerem el que s'ha hagut de fer. I el temps que s'hi ha dedicat.
I és que el llibre és el recull de tots els escrits que he penjat en aquest bloc, des del seu inici fins a aquest passat agost.
I s'han hagut de tractar informàticament un per un per tal d'obtenir el format que necessitaven.
Increïble!
I el meu nom; i una imatge meva amb una sinopsi de mi. I tots els detalls d'un llibre d'editorial.
En veure'l em vaig quedar sense paraules.
La emoció em va posar un gran nus a la gola i no podia fer res més que deixar que els meus ulls espurnegessin una mica.
No m'ho podia creure. I encara em costa. La cosa és grossa.
És grossa la estimació que s'ha de tenir en algú per tal d'embolicar-te en una aventura com aquesta, pensada fins a l'últim detall.
I així ho rebo. Amb tanta estimació com la que m'han demostrat, i amb un immens agraïment.
Immens com immensa és la amistat que fa tants anys que ens uneix.
I encara no sé si deixar-lo dins la caixa feta a mida, verda per dins i granat a l'exterior, amb els tons de les heures, o posar-lo a la llibreria, barrejant-me entre tants autors.

Vint anys

El dia es va llevar clar. Res a veure amb el vespre anterior, amb xàfec inclòs.
Ben d'hora, a les vuit, varem anar la mare i jo a pentinar-nos. Una cosa ben senzilla per a mi, que només delatava el dia per aquelles floretes petites de roba agafades al cabell, pel darrera.
Em vaig vestir d'una revolada.
Jo desitjava una roba de carrer, però finalment vaig fer la concessió a la mare i em vaig posar un vestit espartà si considerem el que es duia al moment, encara que de seda salvatge.
I quatre fotos a casa. Res d'aquelles imatges enganxoses a sobre d'un llit engalanat o mirant un mirall amb cara de bleda. Tot força normal; per tenir un record.
Les flors. Gardènies. Una sorpresa ja que l'amic de tants anys que les va dur no sabia la meva passió per aquestes petites meravelles blanques, i els records que avui encara em duen.
Unes paraules nervioses i improvisades que vaig rebre amb afecte i au! marxem tots que tinc pressa!
No vaig aconseguir conduir. No m'ho varen permetre. Però el que sí que vaig aconseguir és arribar amb puntualitat germànica.
Em vaig agafar ben fort de la mare, i vaig entrar amb un pas clarament massa marcial. Però, què coi, jo tenia pressa per arribar.
Una missa. Vaig insistir en fer una missa i no aquelles cerimònies curtes i de vegades poc entregades. La havíem preparat amb moltes ganes.
Un moment emocionant en llegir unes paraules de record al pare. No hi podia faltar aquell dia. De cap de les maneres.
Anells i felicitat. I el Virolai com a cant final.
Unes quantes fotografies més, amb un bon professional a cada banda de la càmera, i viatge cap al Montseny per celebrar tots plegats.
Un dia inoblidable, i un camí de vint anys, no sense entrebancs importants, que ens ha dut fins aquí.
Hem perseverat, hem lluitat i hem aconseguit recuperar aquell caliu que mai no s'havia d'haver perdut; que mirarem d'atiar per tal que no torni a entrebancar-se. Ara ja no.
Demà farà vint anys, i em sento molt i molt feliç de celebrar-ho.

Feina

Tinc un maldecap a la feina.
Algú proper a mi, que no treballa com deuria.
En èpoques de crisi els laboratoris de les industries tenen molta més feina de l'habitual. I en èpoques de crisi no sobra personal enlloc; ans al contrari, s'ajusta tot al màxim.
Així, ens trobem una colla de gent anant de cul tot el dia per poder fer la feina.
El meu treball és complexe, ja que toca moltes vessants, així que em passo el dia analitzant competència, controlant reclamacions, codificant totes les fórmules i articles de l'empresa, portant una munió de documentació al dia, fent tota una colla d'assaigs una mica més especials i, fins i tot, ajudant en les traduccions dels textos tècnics en alemany.
En definitiva, una mica de tot el que es cou a la part tècnica de l'empresa.
I m'ho prenc amb ganes, i procuro concentrar-me per estar al cas.
Així, i tornant a l'inici, hi ha algú, amb una feina força rutinària, que mai de la vida acompleix l'objectiu diari.
Es passa molt de temps rentant-se les mans i posant-se crema, marxant al bany i canviant-se de roba infinitat de vegades, i, el que és pitjor, estant pendent de tot, absolutament tot el que fan els altres.
Com que és força susceptible, tothom va amb molta cura amb el que li diu, però tot i així sempre té problemes.
Ha arribat el punt en què no se li pot fer ni el més mínim comentari, per suau i mesurat que sigui, sense que marxi una estona per passar el disgust.
Em costa molt de portar aquesta situació, ja que la consideració que he tingut no ha servit per a res més que per endarrerir la feina.
Ara m'he proposat de no estalviar cap dels comentaris que cregui necessaris encara que ho faci amablement. Potser hi haurà un daltabaix, però sabrà com es valora la seva feina.

La dernière lettre

Creies que no calia
però potser tant d'aire
ha barrejat el sentit de les lletres.
El record, difuminat,
ha perdut tota bellesa
i no existeix l'enyor
quan tens l'ànima plena.
Conrees un jardí sincer
a on no hi caben esbarzeres
en el que totes les flors
exhalen amor i tendresa.
Saps que saludaràs l'amic
quan et demani conversa
però mai més hi haurà cartes
per a aquella antiga adreça.

Tranquil i solitari

Dos quarts de deu. Fa quasi bé una hora que gaudeixes d'aquest matí tranquil i solitari.
Has fet que la rentadora es posi a voltar, però abans has sortit a la terrassa per mirar les teves plantes.
Tretze graus i, tot i el refredat, agraeixes aquesta fresca.
Sempre que pots dediques una estona a mirar les plantes; en això, cada vegada t'assembles més a la teva mare. És una estona plaent i relaxada.
Ara, un cop repassada una mica la premsa, faràs que el dia rutlli, doncs tens intenció de fer moltes coses.
A veure com te'n surts!

Camí planer

Albires cel enllà aquesta pau antiga
que et porta per camins de plenitud i saviesa,
i en reps l'escalfor dels seus raigs,
somrius sota la seva llum serena.
Has deixat enrere tots aquells camins
de bardisses i pedres
i ja no duus nafres al cor
ni esgarrapades a l'esquena.
Ara et mires les flors d'hivern i les poncelles,
tot esperant la primavera.

Setmana plena

Aquesta ha estat una setmana plena; molt plena.
Si parlem de metges, ha estat dura.
No s'han atrevit finalment a medicar la variu esofàgica de la mama, tot i que el cardiòleg va donar un cert marge de maniobra, doncs és molt més elevat el risc de la medicació que el problema, ara per ara. Haurem de controlar.
Si parlem de veterinaris, esperem el proper dijous per fer una ecografia del fetge del Floc, ja que les analítiques no ens diuen res de bo. Ja veurem.
Si parlem de música, a més de l'assaig del passat dimarts, aquest cop sí que puc dir que, finalment, el piano omple la paret que li va ser reservada al menjador de casa.
M'hi estic adaptant. Al seu espai, i a tornar-m'hi a posar.
Val a dir que m'han tallat una mica els comentaris d'una veïna, quan només feia mitja hora que tocava i, a més, ho feia amb sordina. Amables, això sí, però suposo que la cosa no anirà més enllà, encara que hauré de vigilar una mica.
Si parlem de compres, ahir per la tarda em vaig comprar unes sabates delicioses. De nobuk, aquell tipus d'ante tan bonic que es fa ara, en color gris plom, cordades amb sivella i amb una miqueta de taló. Molt maques i molt còmodes.
També varen caure una jaqueta de punt de l'outlet d'una marca coneguda, i una brusa de cotó, també grisa, que vaig tenir la sort de trobar per nou euros.
Tot plegat, efecte dels regals de sant.
Si parlem del diumenge, tranquil.
Passejades amb el floc, bon dinar, tortell i cava.
I les pluges, que ens han deixat sortir al carrer i tornar amb el gos eixut.
Setmana plena; molt plena.

Floc

El Floc està malaltó. Encara no sabem quin és el problema, però té febre i dolor abdominal, fins al punt de no poder caminar gaire.
És un gos pacient, tranquil i molt carinyós, que no es queixa mai si li fa mal alguna cosa, i ens fa molta companyia.
Està a punt de fer tretze anys, i tot i no ser una exageració per a un West Higland, podem dir que ja és vellet.
Tot i així, cada cop que entrem a casa va a buscar un nino de peluix de la filera que hi ha en un costat de la taula de centre, i ens l'ofereix tot remenant la cua. I si està molt però que molt content n'agafa dos tot i els problemes que té per transportar-los.
Un cop hem jugat plegats amb el nino, el deixa cuidadosament al terra i, si considera que el joc ha estat massa dur, el llepa una mica abans d'anar a la cuina per recollir un premi.
Els ninos tenen més de deu anys, i no estan trencats, tot i l'ús i les rentades. Imagineu com els cuida.
Ahir hi havia preocupació a casa, doncs ens parlen d'una possible pancreatitis, i hi havia la possibilitat d'haver de marxar d'urgències per la nit. Sortosament, ha dormit bé.
Ara només podem anar-lo medicant, doncs necessitem els resultats de l'anàlisi per saber per a on anem.
Esperem que tot s'acabi bé, i segueixi omplint les nostres vides.

Peixos en família

Marxo a dormir de seguida, doncs els meus ulls ja fan intents de tancament, però necessito fer un petit resum d'aquest cap de setmana.
Tot ha estat girant sobre el dinar d'avui, dinar familiar amb la família Peix.
Han estat a casa, a Begues, per primer cop, i la mama ja va venir ahir al migdia amb el Tomàs.
M'ha fet molta il·lusió que hagi volgut venir un dia abans, doncs vol dir que està animada, i té ganes de fer coses.
M'ha ajudat una mica a la cuina i, sobretot, ens ha fet companyia.
I avui tots a casa.
El menjar ha quedat prou bo, i la prova és que els plats s'han buidat força, però el millor és que hem estat plegats, i molt a gust.
M'agrada aquest costum que fa uns anys hem adquirit les dues cosines de fer un dinar, ella per la Mare de Déu de Montserrat i jo per Sant Francesc, doncs ens permet estar en contacte, saber molt més els uns dels altres.
Farem que duri molts anys.

Llum

Avui és un dia diferent.
Havia planejat de fer moltes coses, i em volia llevar d'hora, però, tot i que m'han despertat a les vuit, he comès l'errada de tancar els ulls un moment, per allò de no sortir de pressa del llit.
I dic errada perquè, quan he tornat a obrir els ulls, eren tres quarts i cinc de dotze. No m'ho podia creure!
Però així ha estat. Duia molt cansament acumulat, i m'ha vençut.
Amb tot, he pogut fer uns encàrrecs, amb molt bona companyia.
Una companya de la coral, que també és mitja mama meva, ha passejat amb el Floc i amb mi fins al centre, i hem acabat la conversa amb una estona molt entretinguda a la taula del seu jardí.
He arribat tard a casa, i he dinat ben a gust doncs hi havia gana.
Ara, després d'un cafetó, m'esperen un parell llarg d'hores en les que espero enllestir força coses, i després una xerradeta amb una de les meves millors amigues.
Un dia feliç, amb un color brillant i un sol que enamora!

Tardor

Avui he entrat dins la tardor.
De cop m'he adonat que l'estiu ha quedat enrere, i he tornat a la vida del temps del fred.
Aquesta tarda he gaudit d'una bona estona d'agulla, doncs calia cosir unes quantes coses i, tot i que no he acabat tot el que volia, n'he quedat satisfeta.
I m'ha acompanyat Schubert. La mort i la princesa, i Rosamunda.
Li anava bé aquesta música a la tarda.
He deixat el cabàs de palla amb aquelles petxines que li pengen, i he preparat una bossa més adequada.
He retornat a la màniga llarga, i m'he posat el primer mocador al coll.
Vermell, de cotó, amb motius blancs, d'aquells típics d'anar amb texans.
Al llit torna a lluir aquell cobrellit que tant em va enamorar ara fa vint anys, de jacquard amb cuadrets de flors diverses sobre un fons crema, d'un cotó gruixut, que em sembla molt més bonic que el d'hivern, un regal molt útil però no ben bé del meu gust ja que el trobo una mica fosc.
Ara, prepararé una infusió, i m'endinsaré en uns llençols ben engalanats.

Esperaràs la primavera

No hi ha música en l'adob
del jardí que ara et tempta
sinó temps, lletra i força, empenta.
I t'hi passeges, admirant tot de brots
amarats de franquesa.

Esperaràs la primavera
per veure esclatar les poncelles

Ulls petits

El dilluns al vespre vaig anar al tanatori per acompanyar una estona a una contralt del cor a on canto.
Al xerrar amb ella, em va explicar la mort sobtada del seu pare, d'un infart.
Així, de cop, em vaig trobar tornant a viure sensacions que no per antigues fan menys mal.
En la seva incredulitat hi veia la meva, i també tornaven aquella buidor sobtada i aquella angoixa que em va fer estar un dia sencer amb un sanglot nerviós i que no em deixava respirar com cal.
I l'enyor, que ja saps amb certesa des del primer moment; i aquells coberts que havies de retirar de taula quan la paraves d'esma.
També les llàgrimes, que varen trigar força hores en sortir, encara que abundoses i llargues. Molt llargues.
En tornar a casa, sense ganes d'escoltar música, els meus pensaments eren ben lluny del volant i la carretera, i encara tinc els ulls petits, traspuant tristesa.

Tortells de crema

Els temps passats sempre hi són
i t'agrada recordar-los
així com recordes la infantesa
amb els tortells de diumenge i la rialla plena.
Però creus que canviaràs el perfum
doncs hi ha noves aromes que t'atrauen
i colliràs altres flors per omplir la teva estança.
Recordaràs els records
i els somniaràs amb tendresa
però saps que no tornaran mai
aquells tortells de crema.

Benvinguts!

Aquests dies, en veure redissenyat el bloc d'un amic, m'ha agafat el cuc de posar-m'hi.
Estic valorant una plantilla, però encara no m'he acabat de decidir doncs la actual ja no és entre les disponibles i potser no podria desdir-me'n. Ja veurem.
El comentari ve al cas ja que, tot remenant, em vaig adonar que no m'havia interessat per les estadístiques que ara posen al nostre abast, i hi vaig clicar.
I resulta que hi ha molta més gent del que m'imaginava que hi entra. Molta més! I, tot i ser un bloc en català, té lectors dels Estats Units i d'altres països, que usen el traductor de google. Molt curiós.
Ara, he de dir que, en veure els meus escrits en anglès, vaig riure força ja que les traduccions tenen errades que fan perdre el sentit del text, quedant coses força rares. Deuen de pensar que estic com una regadora!
Bé, en qualsevol cas, benvinguts tots a casa meva!!

Progrés

Aquests dies estic aconseguint una tranquil·litat interior mesclada amb una calma exterior com fa temps.
M'ho vaig proposar fermament i tant la meva actitud com la ajuda mèdica que rebo estan fent el seu efecte.
Sóc capaç de dormir una quantitat d'hores més adequada que abans i em miro les coses des d'una perspectiva més optimista i més serena.
Estic vivint una fase important del meu creixement personal, de l'èxit de la qual en pot sortir beneficiat el meu futur.
La metgessa em diu que sóc molt lluitadora, i això m'anima.
Sempre he concebut la vida com un mitjà per progressar com a persona, i procuro posar tots els mitjans que tinc al meu abast.

Petjades

Et pensaré llarg, potser sempre
i l'enyor donarà pas a un somni tendre.
Deixarem les nostres petjades
a la sorra d'una platja imaginaria
i encendrem un foc que ens arreceri de la fosca
mentre el mar ens ofereix la seva dansa.

Malgrat tot, sempre ens sabrem
l'un de l'altre.

Piano

Avui havia de ser un dia especial. Finalment, després de molts anys, avui traslladava el piano a casa meva.
Sembla impossible que encara s'estigui a casa de la mama, però així ha estat.
Una avaria d'última hora al furgó del transport que no ha pogut enllestir-se aquest vespre ha fet posposar el viatge del meu instrument fins al proper divendres.
M'ha sabut greu doncs em fa molta il·lusió donar aquest pas, per diferents motius algun dels quals arribarà a un nou post.
I ho havia dit a uns quants amics. I també a companys de la feina que, tot i estar acostumats a les meves bogeries, em miraven encuriosits per la eufòria amb que els hi explicava l'esdeveniment.
Ara tinc al meu costat un munt de partitures plenes d'anotacions que hauran d'esperar al proper cap de setmana per recordar-me la seva melodia.
Una curiositat: entre mig dels llibres de música hi he trobat un programa del Palau, amb peces de Mozart, de l'any 1980. Mare de Déu si en fa d'anys!

Presó de roses

Alliberem-nos d’aquesta
presó de roses
de la qual en coneixem prou bé
les espines
i busquem altres jardins
potser més senzills però amables.

Conservem això sí uns quants
pètals
dins del nostre millor llibre
de poemes.

De plantes

Ha estat una setmana difícil.
Tot i que la feina que faig m'agrada molt, sembla que hi havia un munt de gent esperant-me amb una colla de temes urgents per treballar. I clar, una només té dues mans i un cap, i aquest ha arribat a moments de col·lapse.
A més, una agenda farcida de temes mèdics, que ha fet que els meus horaris fossin esbojarrats.
Però bé, ja és dissabte, i penso gaudir del cap de setmana.
Ahir, mirant les plantes a casa de la mama, vaig veure al pati d'abaix un test de cap per avall d'aquells tan antics, en el que no m'havia fixat mai. És bonic. Vell i bonic. I la mama de seguida me'l va oferir ja que, com que és pesat, ella no el fa servir.
El diumenge el recolliré, i m'anirà perfecte per a posar-hi la gardènia que em vaig comprar a primers d'agost, tota verda i poncellada, a la que espero animar a florir amb aquest canvi.
I segueixo amb l'aventura dels ciclàmens petitets que em van brotar, i dels que uns quants han sobreviscut tot un any. Ara ja tenen les fulles nervades, i mostren l'aspecte que en coneixem d'aquesta planta però encara una mica menuda. Si aconsegueixo que floreixin aquesta tardor seré molt feliç. Molt!
I ara, vaig a veure com funciona la planxa nova, de color ataronjat, que ha substituït a una que necessitava la jubilació.

Rutina

Avui ja hem tornat a la rutina.
Llevar-se ben d'hora i anar sempre pendent de l'agenda.
Aquest estiu he desconnectat i descansat com fa anys, i espero poder mantenir una quantitat d'hores de son adequada, que em permeti dur el meu ritme com cal, sense esforços extraordinaris, sense l'esgotament amb que vaig arribar a les vacances.
M'agrada l'activitat, i m'agraden les coses que faig.
Aquest hivern, nous reptes per als que m'estic preparant de fa uns mesos.
Engrescador i també important, però tot plegat exigeix una estructuració acurada del dia.
I la vaig pensant.
I jo a la feina, tot aprofitant aquesta estona de lleure per escriure aquestes quatre ratlles.

Espera

Dir-te com de dolça és aquesta espera
que dóna llum als moments de foscor
fa més planer el camí
prou gris a voltes
i desdibuixa el teu gest
tot esperant definir-lo de nou

Així, en la calma del vespre
conto les llargades
mentre el xipolleig de l'aigua
i la llum de tants estels
em retornen l'alegria del teu so

Calma

Acabo d'aterrar a casa després d'uns dies de calma; de barques i d'onades, de camins i muntanyes.
I vinc tranquil·la.
Potser amb ganes de mirar a fons les fotografies i reviure sensacions.
Calma; sobretot calma.
Les primeres vacances de platja de fa massa anys.
Encara tinc dins meu aquella olor de mar, la remor de les onades, i el moviment rítmic de les barques en empènyer-les cap a l'aigua, o en tornar-les a la sorra.
Tant m'ha captivat aquella mar que omplia els meus estius d'infantesa i adolescència que, en pujar a muntanya, he necessitat un temps per deixar d'enyorar-la i per gaudir del perfum del bosc.
Uns dies bonics per al goig dels sentits, amb l'ànima feliç i calma.

Viure per dins

Ahir va ser un dia complicat. Tot i llevar-me amb bon humor i passar la primera estona del matí feliçment amb les meves plantes, el dia es va espatllar ja que a casa hi havia nervis i cap mena d'empatia per a qui està al costat i no en té culpa.
I vaig anar a dormir amb la mateixa batalla al meu voltant i amb una infinita tristesa que encara no he pogut deixar anar. Ara, també amb la determinació clara de no tornar a temps antics.
Avui és dijous, i espero que sigui un dia bonic tot i la grisor del cel.
Vull fer moltes coses i intentaré que no em torbin en el meu propòsit.
Espero poder esvair la tristesa i retornar al meu goig interior. I viure per dins tot veient somriure l'ànima.

Melangia

Et desdibuixes
i necessito pensar-te
per refer el teu contorn
per buscar la melodia

La distancia omple el record
de melangia

Matí

Avui m'he llevat amb pluja. Una pluja abundant i agradable.
El verd del bosc és preciós tot i que encara queden uns fils de boira que pugen fins a la carena.
El cel, atapeït de núvols, deixa passar una llum minsa però no per això trista.
I la fresca, disset graus a la terrassa.
Tot plegat fa pensar en un matí de tardor d'aquells que conviden al recolliment, d'aquells que tant m'agraden.
Però som a ple estiu i, tot i el goig, també penso en si podré gaudir de la sorra i les onades un cop més. No cal que sigui ara, però potser sí en aquesta propera quinzena.
Dies agradables i plàcids.
Tot i la potent contractura a l'esquena que em fa perdre el tacte a les mans i m'impossibilita el planxar tant com necessito, faig prou coses i gaudeixo de la calma.
Descanso cos i ment, i faig d'aquests dies un moment bonic.
Ara estic enfeinada tot arreplegant els poemes del bloc en un arxiu, per tal d'assegurar la seva durabilitat en el temps, i no deixa de ser un exercici de record de tantes vivències que, en el seu moment, em van dur a escriure aquelles lletres.
No les havia cregut mai prou dignes com per a guardar-les, però l'empenta d'unes quantes persones en aquest sentit m'ha decidit a fer-ho. En qualsevol cas, formen part de mi i no cal deixar-les només en aquest espai eteri del bloc.
Aprofitaré l'estona de solitud tan intensament com m'agrada.

Calma d'estiu

M'agrada aquest estiu. M'agrada el ritme que porta, i m'agrada el meu ritme interior.
És ple d'activitats, però totes elles són tranquil·les.
Fa un parell de dies, un matí de platja amb unes amigues. Tot i que m'hauríeu d'haver vist nedant, fent xiscles d'alegria i rient alhora, la resta del temps érem a la tovallola xerrant amb aquella calma.
Ahir vaig portar la mama aquí, a Begues. Va ser un dia molt bonic, tot parlant de plantes, mirant les fotos del últim concert, menjant una mica de caprici i repassant els deures que fa a l'estiu.
No puc evitar de dir que una de les redaccions que havia preparat per ensenyar-me em va sorprendre molt agradablement. Tota la feina dels tallers de memòria no és debades.
Avui aprofito per rentar les cortines del menjador. És una feinada ja que la tela és de cotó gruixut i, a més, són grandioses. Vaig entendre de seguida el perquè de fer-les en dues peces.
Mentre es va rentant el farbalà de dalt, també gruixut, amb un estampat de flors mal pintades lilós i verd oliva, el primer tros ja és penjat mentre el segon s'asseca.
La veritat és que és un goig veure-les tan netes, ja que són d'un blanc trencat potser massa delicat.
La tarda durà unes amigues i, amb elles, una bona xerradeta a la terrassa.
I la meva calma interior. Aquella felicitat tranquil·la que sap gaudir del moment i del silenci. I em fa somriure. I em dóna vida.

Llargades

Avui el dia és gris, tapat i una mica ventós. Fa una estona he sortit a passejar el Floc i m'he posat una jaqueta que no m'ha destorbat.
Espero les ullades de sol, i desitjo que s'aixequi prou com per poder baixar a nedar una mica.
Ja m'imagino que la temperatura de l'aigua serà una mica més freda del que els hi agrada als meus ossos, però, tot i així, em ve molt de gust fer unes quantes llargades, i assecar-me ajaguda a l'herba, amb aquella tranquil·litat que em dóna poder mirar el cel i els arbres, i les plantes del voltant, que són boniques i estan força ben cuidades.
Aquest estiu i jo no hem anat alhora en quant a temperatures. Els dies de calor intensa jo he estat massa enfeinada i, sobretot, massa cansada per poder gaudir del jardí. I ara, que el temps és més sobrer, la climatologia no acompanya.
Així, l'herba, plena de veïns fa unes setmanes, ara resta solitària però molt verda i atapeïda, sense aquelles clapes que hem patit alguns estius calorosos en que ha estat molt concorreguda.
Ara surt una mica el solet. A veure si puc acomplir el meu desig.

Accident

Aquesta setmana, tot i que ha estat molt maca, amb trobades, dinars i sopars, trucades i altres guerres amb els meus amics, a més d'un gaudi adequat a casa, ha estat marcada per un fet molt desagradable que encara no acabo de processar.
Un noi conegut va provocar el passat dimarts un accident de trànsit que, si bé no va tenir conseqüències greus, sí que va acabar amb tres cotxes molt abonyegats, a més del que ell portava, un tot terreny d'aquells tan forts.
Sembla que el seu vehicle va culejar en voler tornar al carril, tot avançant amb el terra mullat, i va col·lisionar amb la porta dels seients del darrera del primer cotxe i el frontal del segon cotxe, també un tot terreny, que va preferir enfrontar-s'hi de cara ja que al darrera portava una nena de nou mesos. L'últim cotxe, més petit, no va tenir gaire possibilitat de reacció, doncs sortia d'una corba, i va xocar amb l'anterior.
No hi va haver ferits, però si molts nervis per part de la gent que pujava tranquil·lament pel seu carril i va viure un gran ensurt.
El que em fa més mal d'aquest episodi és la reacció del conductor, de vint i cinc anys, i amb qui he fet unes quantes xerrades.
Tot i que sembla que potser anava massa ràpid, i que potser va apurar massa l'avançament, ja que els cotxes col·lisionats eren al inici de la ratlla contínua, en cap moment va mostrar cap acceptació de cap mena de culpabilitat, i tot ho va acusar al moviment en fals que va fer el seu vehicle.
I per la nit va marxar de festa, i aquí no ha passat res.
No entenc aquesta reacció, tot passant per davant de les coses sense assumir cap responsabilitat ni que sigui moral, cap mena d'acceptació o dubte, cap mena d'empatia cap a aquella gent a la que va causar un greuge.
Haurà d'aprendre moltes coses per poder caminar per la vida mirant de front i mantenir l'autoestima i dignitat necessàries.

Et miraré als ulls

Han arribat pluges, però no
les que espero, encara llunyanes,
en aquell temps en què el sol brillant
dóna pas a la llum calma
i la fragància fresca s'esvaeix
amb la presència del perfum

Et miraré als ulls mentre obres
la porta de tots els somnis

Llibre

El passat divendres tenia metge a mitja tarda i, per tal d'evitar l'embús de la sortida de vacances, vaig anar a ciutat en sortir de la feina, abans fins i tot de dinar.
Així, em vaig trobar al Passeig de Gràcia a les quatre de la tarda, menjada i tot.
A més de comprar uns pantalons que em calien i eren en segones rebaixes, vaig entrar dins d'una llibreria al mateix carrer. I vaig anar a la secció de poesia, a veure què trobava.
Així, i després de donar-hi una bona ullada, vaig agafar un volum de la poesia completa de Miquel Martí i Pol.
En tinc uns quants dels seus llibres, que formen part d'una col·lecció de clàssics catalans que a l'inici dels noranta va editar un diari anomenat "El Observador", però sempre trobo a faltar poemes.
I aquest nou llibre, en una edició de butxaca molt apretada i de bon preu, conté tota la obra.
Ja li he dedicat unes bones estones, i segur que en trobaré moltes altres per endinsar-me en aquesta lectura que tant m'apassiona.
És de nit, i mentre escric vaig sentint uns trons no gaire llunyans. Preludi de turmenta.
Quin goig!

Mare

Ahir al vespre vaig plorar desconsoladament.
Ni la felicitat de l'ànima va ser capaç d'apaivagar la pena. I encara estic trista. Una mica trista.
Sóc molt conscient que hem començat una etapa que ens portarà a un final inexorable, en un termini difícil de valorar, però que, de tant en tant, visc com si fos més proper del que potser vaticinen els metges.
Poc a poc van sorgint problemes, fins ara no gaire greus, però de difícil solució, ja que aquesta passa per una medicació que compromet altres tractaments importants.
Així, el tractament dels triglicèrids que fa una temporada s'han envalentonat sense una causa clara, doncs la ingesta és molt acurada, comprometria de forma important el fetge. I, dins de les novetats que ens va dur la prova del passat dijous, una variu esofàgica severa, que, en un temps a determinar podria produir una hemorràgia fatal, no es pot tractar sense perjudicar el cor.
Tot plegat em sembla un castell de cartes que va perdent poc a poc l'equilibri.
I tot ara, que la sento propera com mai, i m'agrada tant tenir cura d'ella.
I al migdia del dijous, després de dinar, varem seure plegades al sofà, i varem dormir una estona sense deixar d'agafar-nos la ma, mantenint aquest contacte que ara se'm fa tan important; fins i tot diria que vital.
I els meus ulls encara ploren.

Horitzó

Al final del sol i les onades
hi ha un horitzó plaent
calm i tranquil, silent;
i el cor, assedegat
de la seva dolça brisa
duu un batec compassat i suau.
La felicitat esclata
per les escletxes del dia

Felicitats mama!

El dilluns la mama va fer vuitanta anys.
Com que jo volia que fos especial i, a més, cada cop és menys capaç d'organitzar coses, vaig decidir que li faria una celebració sorpresa aquell mateix vespre.
Així, a quarts de nou érem el meu marit i jo a casa de la Montserrat, la seva veïna i una mica (o molt) mama meva, amb un ram de flors ben maco, un pastís i la resta del sopar, a punt per trucar a la porta.
La nit va ser bonica, doncs tot plegat li va fer molta il·lusió.
El sopar a la terrassa, sota les estrelles, les espelmes, les flors i la companyia van fer el moment entranyable.
Ara, jo vaig marxar d'allà amb una tristesa immensa, i m'ha costat molt el pair-la.
La seva mirada, inexpressiva a voltes, un xic perduda. La seva incapacitat de reaccionar amb coses molt bàsiques.
Tot plegat fa imminent l'inici de la davallada.
Ara està molt contenta tot recordant el dia, però alhora m'explica que va haver d'anar a casa de la Montserrat per demanar-li quin dia de la setmana era, ja que amb el calendari no s'hi entenia.
He aconseguit ja fa un temps que mantingui l'ànim alt, i això és molt important. N'estic orgullosa.
Ara però, cada cop més, necessitaré de consell especialitzat per dur aquesta situació de la millor manera.
Me la estimo molt, i gaudeixo tenint certa cura d'ella, però ara que ens hem apropat tant, es fa més punyent el sentiment de pèrdua.

Jardiner

Rega'l. Poquet però rega'l.
Agafa'l sense por
doncs no li calen punxes i,
en el seu tacte,
trobaràs la carícia.
Posa'l al sol, que
la llum li agrada i,
així, de pas,
m'il·luminaràs la mirada.

Maria

La tarda és grisa, encapotada i humida; pesada.
Jo, encara a mig camí de la descompressió necessària després de la voràgine d'aquests últims quinze dies. Cansament però, sobretot, emocions al límit.
Acabo de posar aquella música que fa íntim el moment, i procedeixo a descriure un dels punts que m'han emocionat més. Els altres, gravats molt endins, els aniré desgranant de mica en mica.
Hem dit adéu a la Maria.
La Maria ha estat present en moltes celebracions amb la colla d'amics de Begues.
Gran cuinera, sempre ha col·laborat en la preparació dels àpats de casa de la Marga, la seva filla i gran amiga meva.
A la Maria li agradava molt la obra que ha fet la Coral Montau aquest cap de setmana, "Cançó d'amor i de guerra". La coneixia sencera i li feia molta il·lusió venir a veure-la.
Com les forces ja no la acompanyaven, fins i tot havia demanat de venir encara que fos amb algun tipus de seient especial, tipus hamaca, per gaudir del moment.
Però no ha estat possible. Aquesta mateixa setmana ha marxat.
I la Marga ha estat a l'assaig.
I la Marga ha cantat. Li ha ofert el moment. I li hem fet costat.
Mai em deixa de sorprendre la seva immensa força.
Maria, segur que des d'allà a dalt ho has vist a primera fila.
Segur que t'has sentit una mare orgullosa.

Encaix

Les culleres de fusta al segon calaix,
el boix grèvol a l'esquerra
En la vida tot troba el seu lloc
i, en l'encaix, la felicitat és plena

Les lletres de les tovalloles
totes en renglera
I la llum dels teus ulls
que encén la meva

Les claus a la safata
els ciclàmens al darrera...

Consol

Ara que la llàgrima
és la meva companya
et busco en un horitzó
inexistent
I truco a una porta
imaginaria
Necessito el teu consol
però no hi ets

Calma

Necessites la nit.
Avui necessites el consol de la nit,
cova que t'arrecera de la tormenta.
I et penses davant d'un foc
compartint la flama.
I trobes la calma.

Absències

Aquests dies semblen presidits per un sentiment d'absència.
El proper dissabte se celebra la festa d'aniversari d'un dels meus nebots. Cinc anys.
Com que coincideix amb la manifestació a Barcelona en contra de la sentència a l'Estatut d'Autonomia, tot i que cada any ens esperen especialment, ja que fem les fotografies del dia i acaben en un bonic àlbum per que el nano en tingui un record, varem pensar de dir que no hi aniríem per poder estar a ciutat.
La cosa es va espatllar quan va ser el nen qui va posar-se al telèfon tot dient-me "tieta, que vindràs a la meva festa?", i no em vaig veure amb cor de dir-li que no.

Ahir va fer vint i cinc anys del concert del Lluís Llach al camp del Barça.
Recordo perfectament com, tot i tenir vint i un anys, vaig acatar la dura sentència de la meva mare que em prohibia d'anar-hi. Sense cap explicació. Perquè no.
Eren altres temps, però la tristor va ser la mateixa.

Ara, l'absència que em fa més mal és la d'un company d'una coral amiga amb la que hem fet moltes col·laboracions.
El Manel era algú molt sociable, amb qui teníem molt bon tracte. Gaudíem del cant en comú.
I ara ja no hi és. Un malaurat accident a la muntanya l'ha obligat a marxar per sempre.
Dins de nosaltres queda el seu record.
Descansi en pau.

De pilotes i catalanisme

Ahir sopar amb els amics de Begues. Celebració d'un aniversari.
Una bona estona compartida amb gent que ens estimem. Bon menjar i moltes rialles.
Això sí, una nota discordant.
M'explico.
A la zona d'estar hi havia la pantalla del televisor, sense veu, amb el partit de futbol que jugava la selecció espanyola, i es va comentar com anava la cosa.
El meu marit i jo, tot i no ser afeccionats de l' esport de la pilota, tenim molt clar que aquesta selecció no ens representa en absolut.
Pertany a un país que només prova d'ofegar-nos, i aquests dies en tenim un bon exemple amb la sentència del tribunal constitucional en contra de l'Estatut d'Autonomia català, i les reaccions que tot plegat provoca al país del costat.
Doncs ens varem quedar sols amb la nostra opció i, fins i tot, varem ser titllats d'extremistes.
No entenc a on és l'extremisme pel fet de sentir-se català i no espanyol.
No entenc què hi té a veure que tres dels meus quatre avis no fossin nascuts a Catalunya, i mai acceptaré que el "costum" dels anys viscuts pugui portar en aquesta acceptació de l'espanyolisme.
No m'he barallat mai amb ningú per aquestes qüestions, i no ho penso començar a fer ara, però no puc deixar de sentir una certa sorpresa que hi hagi tanta gent catalana amb aquestes idees.

Tarda

Esperaves la tarda
No t'imaginaves amb quin delit
esperaries la tarda
Mentre el sol acaba la feina
el teu somriure s'eixampla
alhora que els neguits marxen
T'agrada la tendresa
del teu paisatge

Com si fos ara

Ja fa un temps que el vaig escriure, però ara em ve de gust penjar-lo al bloc.


Paladejo
Assaboreixo lentament
aquests moments suaus
que reviuen temps passats
I em retorna el teu gust
com si fos ara que em deleixo
Em balancejo en l'aire dolç
que m'evoca la teva melodia
mentre omples el moment
I l'endreço curosament
dins del calaix dels records
Retorno a la llum del dia

Dia intens

Avui un dia embolicat.
Tot i que, com que avui es Sant Pere, és festa a Gavà i no treballo, marxo a ciutat.
Coses de metges amb la mama i alguna altra cosa.
I aprofito per dinar amb ella, i tastarem la coca que aquest cop he fet amb xocolata.
Al vespre, a Begues, no arribaré a passar per casa i, enllaçant una cosa amb una altra, segur que tornaré prou tard.
Ja veurem si me'ls trobo tots adormits!

Regal

Fa un parell de dies que a casa hem rebut un regal molt esperat.
La nostra orquídia, que va arribar a l'octubre amb un parell de flors i ens en va regalar una bona colla fins al març, fa unes setmanes va poncellar i ara ja ens ha donat la primera flor.
Ens hauríeu de veure cada dia mirant el desenvolupament d'aquestes poncelles, tots meravellats, ja que no ens ho esperàvem.
He de dir que vaig seguir els consells d'un bon amic, molt entès en plantes, que em va explicar, entre d'altres coses, com havia de tallar la tija.
I hem tingut la sort que li ha agradat el lloc a on s'està.
Tot i perdre una de les dues tiges originals, dons la cosa no ha estat tan fàcil, ara podem gaudir de la flor que aquí us mostro en una fotografia que potser no li fa gaire justícia, però no vull destorbar a qui la pot fer molt millor, ara enfeinat.
Gràcies jardiner!!

Consells, Mahler i fideus

Com que la cassola va seguint el seu ritme pausat, tot fent el sofregit, he arrencat al cd la quarta simfonia de Mahler mentre aprofito per escriure quatre lletres.
Avui parlava amb un bon amic sobre com els problemes de tot tipus arriben a condicionar les persones, fent molt més ineficaç la seva tasca i, fins i tot, arribant a comprometre el treball i l'esforç de molta gent.
El que a mi em fa reflexionar és que, moltes d'aquestes persones, habitualment en una posició superior a la meva, es permeten el fet de donar consells, cosa que en sí està prou bé, però amb un cert aire de condescendència, com si les teves tribulacions fossin menudències.
Fa uns dies comentava a la feina que la psiquiatra a la que m'han adreçat per aquest quadre d'estrès al que estic plantant cara, en quadrar el meu perfil, em va dir que sóc una persona molt lluitadora. Doncs bé, dues persones em van mirar amb un cert aire d'incredulitat, quan he vist com, per al més petit inconvenient, han perdut els papers una bona temporada.
Sempre em sorprèn com la gent s'aboca a la crítica fàcil o al consell d'estar per casa, sense fer-se càrrec que ells mateixos són tant o més febles que aquells als que s'atreveixen a mirar des d'una posició més enlairada.
Amb tot, ja he tancat el foc de la cassola, tot esperant la companyia de casa per tirar l'aigua en aquells fideus de cabell d'àngel amb sípia i calamar que, de moment, fan molt bona olor.
A veure si acompleixen la meva expectativa!

Sant Joan

Aquest any el Sant Joan ha estat una mica diferent.
Ja fa uns anys que sopem al jardí de la comunitat de veïns d'uns amics nostres i, havent sopat, es fa ball i força gresca.
Jo vaig començar a sopar amb un jersei i vaig acabar amb un anorac, doncs feia massa fresca per estar assegut tranquil·lament. El Tomàs, que no va agafar anorac, va acabar passant una mica de fred.
Però el que va condicionar més la festa van ser les notícies de l'atropellament del tren de Castelldefels, que ens anaven arribant de primera ma, doncs qui ara fa de batlle també celebra al mateix lloc.
Amb les trucades que rebia constantment, doncs es va demanar ajuda als pobles dels voltants, ens anava comentant l'abast de la desgràcia.
Ens va afectar força, com podeu imaginar.
Així, la revetlla es va acabar amb les cadires al voltant de la foguera, i anar xerrant tots plegats mentre veiem uns quants focs que els nanos anaven encenent.
Fred i una certa tristesa; quin Sant Joan més singular.

Reflexions

Aquests dies em costen.
Un munt d'emocions de tot tipus, afegit en el trasbals que em produeixen un parell de medicacions noves i un cert grau d'al·lèrgia barrejada amb refredat, fan que hi hagi un gran cansament que em xucla les forces, i s'endú la meva energia nord enllà, o ves a saber a on.
Ahir visita al cardiòleg.
La bona nova és que tot funciona segons el previst, però una mica de desànim en adonar-me de l'estat del cor de la meva mare, més xacrat del que m'imaginava encara que prou operatiu.
Embolic familiar.
Ha estat amb la família del pare. Complicat i difícil de resoldre. I m'ha pres moltes hores de meditació.
Com sempre, una part positiva, doncs he refet el contacte amb una cosina.
Ja he explicat alguna vegada la gran diferència d'edat amb els meus cosins. En aquest cas, setze anys amb ella, i dotze amb el seu primer fill.
Jo, sempre, al mig.
Trasbals de salut a casa. Sense gaire importància, però he procurat fer molt de costat per tal de reduir angoixes.
Emoció i una mica de tensió en els assajos.
Ja som a la recta final i, tot i que anem per bon camí, hi ha encara molt de treball per enllestir, i moltes hores de dedicació per endavant.
He après força a controlar-ho, però jo, sempre, patidora.
I molta feina al laboratori, i les classes de conversa en anglès, i la feina de casa... els embolics habituals, però que, en segons quins moments, es fan una mica feixucs.
I ara no sé el perquè m'amoïno, doncs segur que amb unes hores de descans tot es refarà, i seguiré escampant rialles arreu, com fins ara.

Edie

L'he pogut afegir. A veure què us sembla. Si no n'esteu al cas, llegiu el post anterior.

Carícies

Avui he vist un vídeo que m'ha impactat molt, en el que a un gos agressiu se li donava una última oportunitat abans de sacrificar-lo.
Un veterinari voluntariós el treu del transportí; l'animal reacciona malament i marxa a un racó a on defeca de por; suaument, l'home aconsegueix posar-li una corretja per treure'l d'aquell lloc brut i, en acostar-se, li fa una carícia.
Hauríeu de veure la reacció d'aquell gos. Canvia immediatament. Es deixa acaronar, llepa al veterinari i, fins i tot, es posa panxa enlaire per deixar-se estimar.
Evidentment, aquell gos, a més, salva la vida.
Jo hi crec molt en les abraçades i les carícies. Penso que fan tant de bé a qui les rep com a qui les dóna.
Ahir mateix, la mama va acabar amb un gran somriure a la cara i fent-me petons en una sala d'espera després d'uns mimitos.
I, a casa, m'agrada buscar qualsevol excusa per "fer pagar" amb un petó.
Estimar i sentir-te estimat és una de les millors coses que et poden passar en aquesta vida.

Planer

Temperat i pacient
la pau que desprens
m'asserena l'ànima.
El teu camí planer
determinat
em fa costat i
m'assegura la passa.
I somrius quan em mires
I em dius bonica
I, tot plegat,
saps que m'agrada

Cap de setmana

Ha estat un cap de setmana tranquil, bonic i calm.
No he de negar que he trobat a faltar una mica més d'activitat, però segur que el meu cos, i el de qui m'acompanya, han agraït el descans.
Escric des de l'emboirament d'un dinar especial, abundant pel que acostumem, i que, per prudència, hem acabat amb un cafè descafeïnat.
Penso que ha estat un error.
Tot i que he de reduir i molt les dosis de cafeïna, estic convençuda que avui hauria anat d'allò més bé. Llàstima que en arribar a casa ja era massa tard per arreglar-ho.
Enfilarem una setmana amb millors perspectives que no la anterior, tot esperant que siguem capaços de trobar les dosis adequades de calma i descans.
Encara llueix el sol, així que encara podrem aprofitar una estona agradable, tot esperant les pluges i la fresca que ens han anunciat.

Monestir

Una llàgrima m'ha traït,
segur que ho saps,
quan he vist reduït
el meu claustre.

Com un monjo silent
trepitjaré aquestes pedres antigues
tot sabent que aquest camí
no l'esborrarà pas l'aire.

Camí

El dilluns al vespre vaig tenir una gran, que no grata sorpresa, en arribar qui m'acompanya absolutament fora de si, tot enarborant un discurs que em recordava temps antics, fatídics.
No dic que no hi hagués una bona part de raó, tot jutjant des de fora els seus problemes laborals, però del que vaig restar convençuda ja en el primer moment és que aquella actitud crispada no duia enlloc.
Inquieta, vaig marxar a dormir tot provant de pensar que potser tornaria la calma, però l'endemà es compliren els pitjors pronòstics.
Al vespre em vaig trobar unes faccions extremadament tenses i una paret en la que rebotava qualsevol argument.
Tot i anar la processó per dins, no vaig perdre la serenor tot i sabent que mai seria capaç de tornar a passar per unes circumstàncies funestes ja viscudes.
I vaig mirar de trobar petits remeis i, amb una certa cautela vaig provar de reconduir la situació.
I així va ser.
Vint i quatre hores més tard la roda ha girat convenientment. El temps dirà fins a on.
La meva prioritat és tirar endavant aquesta relació, i tinc clar que a l'altra banda hi ha molt d'esforç, cosa que valoro moltíssim. Ara, també tinc clar que, per molta estimació que hi hagi en ambdós sentits, hi ha coses irrenunciables.
Estimaré i lluitaré, però mai perdré de vista el meu camí.

Moure muntanyes

Aquesta tarda llarga, feixuga i cansada he tingut molt present la Montserrat.
Ahir la vaig poder saludar un moment quan vaig baixar a Barcelona a buscar el Floc.
Era a la porta, amb cara d'esgotament, i em comentava com de marejada estava mentre deia adéu a una de les seves netes.
Tot i el gran cansament i la tristesa, tot i la gran factura que li està fent pagar el seu cos xacrat, va tenir els nets a dinar.
La seva capacitat d'estimar els demés i de donar-se em sembla inesgotable.
La seva voluntat li fa moure muntanyes sense quasi bé queixa.
Espero tenir sempre present el seu exemple.
Me la estimo molt aquesta segona mama.

Amics i cant

Un gran cap de setmana.
Envoltada d'amics i música. Cant. Sobretot cant.
Hem fet les colònies de primavera. Aquelles en què donem una gran empenta al concert d'estiu, tot fent sessions quasi bé maratonianes d'assaigs.
I gaudim. Gaudim de la música que poc a poc enfilem, i gaudim de la companyia.
He de reconèixer la meva sorpresa en veure que he pogut cantar.
Ha estat el primer cop que he dubtat seriosament de la conveniencia d'anar-hi, doncs surto d'un episodi complicat de salut, però he pogut cantar. No amb tota la empenta, però si més adequadament del que m'esperava.
I he viscut emocions que creia impossibles, però que espero saber gestionar amb espai i calma.
Aquesta calma que em demano. Aquesta calma que necessito. Tocant de peus a terra.
Ens esperen sis setmanes intenses, en les que donarem el millor de nosaltres per tal d'assolir l'objectiu desitjat: un concert prou digne, que ens faci sentir orgullosos, i que deixi entreveure la gran tasca que fa el mestre.
L'esforç i la dedicació. L'art i el geni. I aquell punt de bogeria necessari per posar-se al davant d'un grup com el nostre.
Seguirem cantant, fins que els aplaudiments i la nit posin fi en aquest somni.

Recomençaràs

Aquest episodi s'acaba.
Finalment, i mirant-ho en positiu, ha estat una bona oportunitat per descansar.
He de confessar que em neguiteja una mica el fet de tornar al treball. Encara estic a mig gas, i provaré de treballar el més pausadament possible, evitant nervis i corredisses.
Hi ha dos gerros al menjador, plens de roses de jardí, precioses.
Un amb aquell color granat fosc, vellutat, i l'altre amb flors d'un groc vibrant i d'altres ataronjades, també d'un color ben viu, fent una barreja molt contrastada.
Coses dels amics.
Com aquella carmanyola amb una colla de bunyols de figa, deliciosos. D'aquells que ho curen tot.
Com les trucades i missatges rebuts tots els dies.
I les atencions rebudes a casa, que et fan sentir feliç.
Tot i els daltabaixos, vas tornant a refer el niu, vas recol·locant sentiments i vivències, i vas retrobant el teu lloc.
I et sents amb més calma que abans de tot aquest embolic.
I demà tornaràs a fer servir les pintures, per tal de disfressar una mica aquesta cara demacrada.
I recomençaràs, amb calma.

Adagio

He mirat molt per la finestra. Aquests dies, he mirat molt per la finestra.
Alguns núvols s'han passejat pel mig d'un cel blau, intens, i també he anat veient algunes cues d'aquelles que deixen els avions, blanques, de vapor d'aigua. I les he vist esvair-se, amb tota la calma.
I m'he mirat molt les plantes. Aquests dies he cuidat molt les plantes. Les primeres forces les he dedicat a les plantes. I m'ha ajudat fer-ho. Molt.
I ara torno a poder escoltar música. El maldecap ha baixat, i ja puc escoltar música.
Música calma, música plena de records, de vivències.
I poc a poc, vaig retrobant el meu to, la meva essència.
El cos encara mana força, però vaig tornant. Amb calma.
Miraré de donar un tempo pausat a la meva vida. Si més no, he posat un rallentando a la meva veu, a la meva corda.
I provaré de seguir-lo, per tal d'agafar forces, i per tal de mantenir-les.
Viuré en adagio, i gaudiré de la vida

Antonio

Ja ha fet camí.
Ha marxat per sempre. No sense lluitar, però ha marxat per sempre.
I ara la Montserrat haurà de viure amb els records. Que són molts. De molts anys. Tota una vida.
No he pogut evitar humitejar-me els ulls quan li he dit que no la podré acompanyar demà, doncs necessito fer-li una abraçada. El cos mana.
Espero poder-la trobar aviat, amb la seva gran fortalesa dins d'un cos tan fràgil, amb la seva capacitat d'estimar.
Jo també recordaré l'Antonio. Veí de tota la vida. Com una segona família.

I mira per la finestra

Està neguitosa. Més del que vol confessar. Però aquest cop no controla gens el que passa.
Necessita de la nova opinió del metge com de l'aire que respira, ara treballosament.
S'esforça per mantenir l'ànim ferm, però la pressió a l'esquena li recorda constantment l'embolic.
I el maldecap. Punyent i constant maldecap.
Llegeix com fa temps no ha fet, com abans feia.
Tota la seva activitat es concentra en la lectura, i devora fulls àvidament. Com un afamat davant de la menja.
I passa les hores. I mira per la finestra.

De tant usar-les...

Tot s'ha trencat.
Com un castell de cartes mal encarat, amb unes quantes peces que saps febles, potser massa arrugades de tant usar-les, tot ha caigut per enèsima vegada.
I potser no t'hauria de sorprendre, però així ha estat.
Entre ofecs i mocadors, et sents més sola que mai, amb una infelicitat que arrela dins les entranyes.
I penses que no podràs cantar.
No tens forces per somriure.
No pots entendre tanta incomprensió, tant d'egoisme.
I no saps a on col·locar-te, però et sents profundament infeliç.
Com en mig d'un esbarzer, saps que qualsevol moviment et durà la esgarrapada, i no tens ganes de sang; ni de paraules.
Veus com et vas tancant al mig d'una bola densa i fosca, i la seva matèria llefiscosa s'agafa a la teva pell.
I no et mous. I t'ofegues. I acabes.

Plantes

Sembla que, de mica en mica, em vaig desemboirant.
Les plantes em donen feina, però alhora vida. Agraïdes, em van donant petites alegries.
Les petúnies d'aquesta finestra, ben altes i florides, escampen color davant del vidre.
Aquell roser de pitiminí, del que no estava segura que s'avingués a estar-se a la meva terrassa, va esclatant roses d'un vermell vibrant que enamora.
Les crasses, lluint força, amb una empenta envejable, i els geranis, com cada any, buscant un espai difícil de trobar per afegir encara més flors a la seva estructura.
I el boix grèvol va fent, tot floridet.
A dins, la begònia de la llar de foc segueix farcint-se d'aquell rosa vermellós, gruixut, i, la que em fa més il·lusió de totes, la orquídia, a la que cada dia li miro amb molta atenció el brot nou de la tija, ja de més de deu centímetres i amb una nova gemma en un costat, promesa de belles flors ja conegudes.
Sempre he viscut envoltada de plantes. El cuidar-les m'agrada. Em calma.

Dies rars

Vivim uns dies rars.
De vegades tinc la impressió que estic immersa dins d'una espiral de despropòsits i, miri cap a on miri, tot rutlla malament.
Amics i coneguts amb greus problemes econòmics, als que no saps ben bé què dir quan t'ho comuniquen.
Amics i coneguts amb familiars que pateixen malalties importants, d'altres que, de tan importants, posen en perill la vida; i encara altres, amb menys sort, que ja han passat pel cementiri a plorar.
I xacres personals que em posen molt alt el nivell d'exigència, fins a un punt de desconcert que em costa de saltar.
Per una altra part, analitzant la meva situació personal, no hi hauria d'haver gaire motiu de queixa.
El cor funciona, amb un enteniment que no coneixia fa anys.
Hem rebut de valent per la crisi econòmica, però no fins al punt de tenir problemes.
La mare, dins de tot, bé anímicament i controlada mèdicament.
Les meves xacres, si bé tots juntes formen un grup poderós, destriades cap d'elles és prou greu i les anirem acotant, com sempre hem fet.
Una bona colla d'amics al voltant, i les amigues de tota la vida. Les meves tres amigues especials, que em fan sentir molt afortunada i sempre acompanyada, molt estimada.
És una època complicada en la que no he de deixar de trobar moments com aquest, per recapacitar, acceptar les situacions que visc, i trobar tot el munt de coses bones que m'envolten.
Ara, tot i que fins i tot he deixat una mica de banda el meu maquillatge, mai he oblidat de posar-me el somriure.

Moments de comiat

En la vida hi ha moments per a tot, i ara sembla que són moments de comiat.
Penso que els comiats són importants, i s'han de fer amb molta cura.
El dir adéu a algú amb qui has compartit moments de la vida és quasi bé tan important com aquesta mateixa vida.
I així ho està fent la Montserrat.
La lluita amb la malaltia ha anat deixant pas a la certesa que tot s'acaba, i, tal i com sempre ha fet, comparteix amb ell totes les hores possibles.
I penso que li dóna un adéu íntim, estimant-lo i cuidant-lo, sempre al seu costat.
Sempre he trobat a faltar el fet d'acomiadar-me del pare.
M'ha quedat un ofec produït per totes les coses que li hauria volgut explicar, per tots els sentiments que m'hauria agradat abocar-li, tal i com sóc jo amb aquestes coses.
Segur que també li hauria demanat perdó per tot de coses que un adolescent no acaba de portar alhora, i, per mal gestionades, creen una certa distància.
M'hauria agradat arecerar-me un cop més al seu costat i sentir la seva generositat, la seva força.
I mirar els seus ulls clars i agafar les seves mans grans, poderoses, i acostar-les a la meva galta.
Sembla que són moments de comiat, i jo no t'he pogut dir adéu, pare.

Nit

El llarg crepuscle durà,
inexorablement, a la nit eterna,
a on només hi cap un silenci
feixuc i dens.
Ni les lamentacions es faran ressò
en la carcassa buida
que tot ho envolta.
I el temps ja no tindrà llum
ni flors ni melodies,
només el passar de les hores

Col·lapse

Casa meva fa una olor dolça, de cuina antiga, de fogons i mocador de fer farcells.
He cuinat un parell de coques i m'han dut ben lluny, a temps passats.
Diuen que estic col·lapsada. Estem deixant anar neguits antics, i una certa tristesa pot amb mi. El meu cervell bull massa, i he hagut de deixar ja fa dies de fer aquell exercici de retorn a la infantesa.
Sembla que hi ha massa emocions, massa sentiments encastats.
A més, aquests dies no m'agraden. A l'agenda ja hi surt massa el deu de maig, i el deu de maig no m'agrada.
Massa temps sense el pare.
Les coses em van bé.
Molta feina, però amb maldecaps coneguts que no anguniegen.
La mare, més contenta que mai, tot mantenint-se dins de les seves dolences. I la gaudeixo. Ara sí que sento que tinc mare.
I a casa, tot refent-se de manera adequada, amb bon humor i complicitat.
Però jo aquests dies estic trista. No em pregunteu el perquè, però estic trista.
Ja ho trobaré. Ja sortirà. Ja marxarà.

Tant de neguit, tant d'amor

Ahir em varen deixar un llibre d'un poeta que mai no havia llegit, en Joan Margarit.
Llegeixo i rellegeixo. La poesia em pren molt de temps.
D'entre els que ja he fet una mica meus, un d'ells, que m'ha colpit especialment.
M'ha dut de cop el record del pare. Les angunies que passava tot provant de pujar el millor possible la seva filla. Tant de neguit i tant d'amor, que el sobrepassaven.
No imagino com hauria sobreviscut a la filla morta.

Tramvia
S'ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d'un tramvia, dels de ferro
que encara fan soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.

Joan Margarit

Vida nova

Encara em sorprèn
que ja no visquis
dins del meu somni
Com les fulles que cauen
i sempre tornen a brotar
t'havies fet costum
però ara ja ets memòria
I no caldrà oblidar res.
Tot forma part de la història

Alegria

Avui m'han donat una gran alegria. M'han fet feliç.
Algú, de qui admiro profundament els coneixements literaris, m'ha fet l'honor de rescatar un poema d'aquest bloc per ser llegit en públic.
M'he emocionat per fora i per dins, amb una intensitat que els que em coneixeu bé segur us imagineu.
Així, les meves lletres, compartiran espai i temps amb d'altres de molt importants en un acte que sempre mostra la gran alçada de qui el prepara.
I jo, en la meva petitesa, tindré problemes per col·locar la satisfacció pell endins.

Fa un temps que no escric, i ho enyoro.
Potser serà hora de tornar a vessar emocions a les lletres.

Nabius dansaires

Avui he estat a casa. Divendres de ere.
Ha estat un divendres aprofitat. N'estic satisfeta.
Aquests dies toca maldecap. Una pressió constant, de baixa intensitat, que sembla que també és producte de tot el que estem removent amb el tractament.
I també nervis. No en sóc gaire conscient, però contracturo la esquena i el clatell a nivells molt importants. Fins i tot em quedo sense tacte als dits de les mans.
Però anem fent.
Avui, a més de fer una bona sessió d'endreça i neteja a casa i passar pel dentista, he cuinat.
He fet un pastís de taronja i xocolata per a la celebració de demà. Dos aniversaris.
Ells no ho saben, però els hi penso gastar una petita broma amb les espelmes tot sumant les dues edats.
També he fet una coca. Per al vespre, després del futbol.
La he fet amb una nova farina que sembla que ja porta gasificants, però, tot i així, li he posat un sobret extra de llevat.
Hauríeu d'haver vist com vessava la pasta pel forat del mig del motlle circular que he emprat, de tant que ha pujat. Jo m'ho anava mirant pel vidre del forn, i veia com també anaven caient alguns dels nabius que hi he afegit i que s'han passat un munt d'hores tot hidratant-se dins d'un pot amb rom.
Les meves aventures amb el forn!
Ara, a preparar un soparet d'aquells tranquils, per gaudir una mica a casa, doncs la resta del cap de setmana la farem en companyia.

Mama

El passat divendres vaig baixar a Barcelona per fer una gestió amb la mama.
En voler organitzar aquella tarda, em va comentar que feia molt temps que no veia el mar.
Així, en quant varem tenir la feina feta, varem anar al port.
Va ser una tarda genial, tot passejant sota el sol, molt a poc a poc, amb la salabror als sentits i mirant les onades.
La brisa era fresca però prou agradable doncs el sol escalfava, i la conversa plaent.
Varem anar desgranant moments antics i vaig fruir amb la seva companyia.
Mentre caminavem vaig pensar que aquells moments quedarien per sempre en la meva memòria.
Aquestes coses em fan sentir privilegiada, doncs em sento molt a gust tenint cura d'ella, i ella segueix essent una iaiona amable que es pren la vida amb molta més calma i alegria que abans.
Penso que totes les reflexions que hem fet no han caigut en sac foradat, i hem reconvertit aquesta etapa en quelcom bonic i entranyable.

Comentaris

No entenc què passa. Suposo que una errada informàtica, ja que, tot i que els comentaris queden gravats, no queden reflectits en el numeret a peu de pàgina de cada text.
Tresinores, si marques a sobre del títol de Roba, veuràs la meva resposta!

Roba

Vaig parlar dels meus problemes amb la roba.
En aquella època hi havia un costum que em sembla molt assenyat, que és el fet d'aprofitar la roba d'altri.
Jo tinc una cosina uns anys més gran, i m'havien passat una colla de vestits ben bonics.
Allò no va ser mai cap problema doncs, en fer-me una mica més gran, l'estil va ser molt diferent i vaig deixar d'heretar aquella roba.
La cosa es complicava quan m'ho comprava la mama.
Anava a bones botigues i em comprava peces de bona qualitat, però sempre segons el seu criteri.
De vegades m'agradava, d'altres em semblava ben ridícula.
En canviar d'escola allò va ser un gran handicap.
Hi havia gent que se'n en fotia, i allò em feia molt de mal. Adolescència, ja se sap.
Recordo quan per fi la mama va accedir, pressionada fins i tot pel papa, a comprar-me uns texans.
Jo estava a punt de fer quinze anys, i encara recordo la cara d'estorament que va fer la dependenta en veure com la mama arrencava a plorar al mig de la botiga.
I també recordo que, en demanar unes bambes, me'n va comprar unes de taló alt. Sí, de taló alt, que feien a l'època. I que em vaig posar ben poc.
La meva imatge va ser una lluita important.
La mama volia que jo anés bonica, i no podia entendre l'estil progre que ens agradava portar.
També va patir.
Ara penso que la gent que se'n en fotia no valia la pena. No m'hauria d'haver amoïnat gens, però jo, en aquell moment, no tenia prou maduresa per adonar-me'n i tot plegat m'acomplexava molt.
Aquesta prova està superada.
El meu gust segueix essent diguem-ne molt personal, i m'agrada la imatge que dono.
El que pensen els demés, si és negatiu, no em fa ni fred ni calor.
I em sento més segura que mai en aquest aspecte.
Forma part de la meva personalitat.

Etapes

En la vida tot és passar etapes. I tancar-les.
Aquests dies hem estat a Serrateix, en una masia en mig de la muntanya, compartint el lleure amb els nostres amics, i tancant una etapa.
Han estat moments bons els que hem viscut plegats a sota d'aquell sostre, però ahir, en tancar la clau, tots sabíem que ja no hi tornaríem.
Com sempre, varem passejar i cuinar.
Sol i croquetes. Brou i paisatges. Botifarres, brasa i mona.
Partides de cartes, rialles i una certa pena per tot allò que ja no tornaria.
Tots junts, compartint la recollida i acumulant vivències.
Hem tancat una etapa, però en vindran altres diferents, potser millors fins i tot.
I jo també he passat pàgina pell endins, tot agafant embranzida per encarar la resta de la meva vida.

Entendre

Estic tirant endarrere. Molt endarrere. I em remunto fins la infància.
L'objectiu és trobar l'inici dels meus problemes, i entendre. Sobretot entendre, per fer molt més fàcil la acceptació de les meves circumstàncies.
Encara que el gruix de la meva malaltia òssia es va desfermar als dinou anys, els primers símptomes es varen donar en uns campaments d'estiu quan jo tenia tretze anys. Diria que tretze.
Érem al Bergadà, i ens banyàvem al riu, en una zona amb prou fondària per poder nedar i, amb la fredor de l'aigua, els meus genolls es varen inflamar, i força.
En tornar a casa, el meu veí, de qui ja he parlat altres vegades, amb una greu malaltia reumàtica, va explicar als pares que ell havia començat així, i que era molt possible que jo desenvolupés alguna malaltia d'aquest tipus.
Els pares, com que la inflamació va remetre en pocs dies, no varen fer cas d'aquella observació.
Buscant, crec que en aquells anys jo tenia dos maldecaps.
A casa, la recerca de l'atenció de la mare, sempre enfeinada.
Recordo que m'agradava quan estava malalta, doncs llavors em feia mimitos en portar-me les medicacions al llit.
A l'escola vivía una situació ben peculiar.
Jo era una alumna molt brillant. Molt.
Les professores, per aquesta circumstància, em donàven un tracte preferent, que sempre em causava problemes amb les meves companyes. Imagineu-vos.
El pare també ajudava en això, tot ensenyant les meves cartilles de notes, al meu davant, a tothom a qui en tenia ocasió.
Crec que jo tenia consciència que tot allò no era ni bo ni correcte.
Vaig canviar d'escola per fer el BUP, als catorze anys, i encara recordo la reacció de sorpresa dels pares en veure'm plorar desconsoladament la nit abans de l'inici del curs.
Jo sabia que anava en un centre ben diferent, i que allà seria una més, sense cap mena de protecció.
A més, no tenia quasibé gens de roba que m'agradés, i sabia que la meva imatge em causaria problemes.
Es trencava aquella bombolla que em diferenciava de tothom.
Seguiré.

Andrés

Ahir va ser un dia marcat per una noticia de les que fan mal.
Un antic veí del carrer, una persona amable i senzilla amb qui el meu marit mantenia força converses, ens ha deixat per sempre.
Massa jove, fa uns anys ja es va barallar amb un càncer al que semblava havia guanyat la partida.
Però aquella victòria només era una treva, i, finalment, la partida s'ha perdut.
Ha deixat fills massa joves, esposa i pares.
L'assaig de la nit em va distreure, però la música no acompanyava i, tot i que vaig riure força, no vaig trobar la calma interior que necessitava.
Avui el dia ha estat molt embolicat i tampoc he trobat una estona per mirar endins.
Espero aconseguir-ho demà.

Spiegel im spiegel

El dijous al vespre vaig tenir la oportunitat d'escoltar a les ones "Spiegel im spiegel" d'Arvo Pärt.
És una peça curta, en la que un piano porta el que podríem dir un baix continu, però extremadament delicat, quasi eteri, a sobre del que un violí crea una melodia íntima, emocionant.
Jo era a punt d'entrar al supermercat, i no vaig ser capaç d'apagar la ràdio fins que es va acabar.
Aquest compositor crea una màgia que em fascina i emociona.
Si podeu, escolteu-lo.

Crisi

Sembla que el pitjor ha passat. Diuen que ets dins d'una crisi curativa, que s'han remogut massa coses, i és normal.
I que n'hi haurà més, però més espaiades i cada cop més lleugeres.
T'ha sorprès molt ara, doncs eres en un moment bo, especialment bo.
Però sembla que, encara que treballes molt el nivell conscient, a dins de l'inconscient hi ha moltes coses que no són al teu abast, i sembla que hi ha molta ràbia acumulada, de temps. D'anys. Molts anys.
Et molesta que et parlin de ràbia, doncs és un sentiment que no t'agrada gens, i penses que deu de ser produïda per els neguits i frustracions que vas patir en la joventut tan complicada que et va tocar viure.
Et fa l'efecte que a casa tenen por, però, malgrat els entrebancs inevitables, tens clar que aquest camí ara és ample i lluminós, i et ve molt de gust fer-lo, acompanyada de qui fa tants anys és al teu costat. Heu aconseguit sortir d'aquell bosc tenebrós, i creus que per sempre més.
I ja no et fan mal les músiques antigues, perquè ara no necessites somiar.
Has de meditar quant d'ovella (acceptació) i quant de tigre (decisió) vols ser per a la resta d'àmbits que et conformen, i has de pensar en aquells temps difícils per tal de fer conscient tot el dolor que encara bloqueja part de la teva vida actual.
Quina feinada!

Boires

Tens el cap una mica emboirat.
Un cap de setmana molt intens, potser massa i tot.
No has parat des del divendres per la tarda i has anat a dormir tard dues nits seguides.
I el cos no t'acaba d'acompanyar.
De fet, aquests dies has hagut de fer un esforç per no deixar-te endur pel neguit; per no caure.
No te n'has sortit malament del tot. Estàs prou tranquil·la malgrat les circumstàncies.
Controles el gest tot el que pots, i esperes que tot plegat millori el més ràpid possible.
Només et deixes anar amb el menjar. Potser massa llaminadures, però malgrat que no et convenen gens, ara et reconforten.
Aquest vespre, a casa, no has posat música mentre endreçaves la roba, i ho trobes una mica en falta.
Ja fa un temps que et torna a venir de gust aquella peça que t'havia fet somniar però, tot i que hi has pensat, no l'has escoltat.
Un altre dia.
Ara marxaràs al llit i provaràs d'endinsar-te en la lectura.
Et fa respecte, però confies moderadament que demà el cos respongui una mica millor.

Retorn a Brideshead

Avui has deixat que el vespre se t'escapés de les mans tot veient Retorn a Brideshead.
És la teva serie preferida, de tota la vida, que una de les teves millors amigues et va regalar en una nova edició en cd. Tu la tenies gravada del canal 33, fa més de quinze anys, en cinta de vídeo.
T'has abandonat i has deixat que la tristesa t'envaís, com ho feia fa molts anys.
Saps que tot plegat és producte del cansament que et produeix la tensió que acumules pel fet de treballar per sobre del que el teu nivell de dolor actual et permet, i saps que passarà de seguida, però avui t'abandones.
I t'endinses dins de la tristesa dels personatges. D'aquell pintor contingut, de vegades dur, que sempre t'ha captivat.
Art, tristesa i vida interior.
Seducció.