Col·lapse

Casa meva fa una olor dolça, de cuina antiga, de fogons i mocador de fer farcells.
He cuinat un parell de coques i m'han dut ben lluny, a temps passats.
Diuen que estic col·lapsada. Estem deixant anar neguits antics, i una certa tristesa pot amb mi. El meu cervell bull massa, i he hagut de deixar ja fa dies de fer aquell exercici de retorn a la infantesa.
Sembla que hi ha massa emocions, massa sentiments encastats.
A més, aquests dies no m'agraden. A l'agenda ja hi surt massa el deu de maig, i el deu de maig no m'agrada.
Massa temps sense el pare.
Les coses em van bé.
Molta feina, però amb maldecaps coneguts que no anguniegen.
La mare, més contenta que mai, tot mantenint-se dins de les seves dolences. I la gaudeixo. Ara sí que sento que tinc mare.
I a casa, tot refent-se de manera adequada, amb bon humor i complicitat.
Però jo aquests dies estic trista. No em pregunteu el perquè, però estic trista.
Ja ho trobaré. Ja sortirà. Ja marxarà.

Tant de neguit, tant d'amor

Ahir em varen deixar un llibre d'un poeta que mai no havia llegit, en Joan Margarit.
Llegeixo i rellegeixo. La poesia em pren molt de temps.
D'entre els que ja he fet una mica meus, un d'ells, que m'ha colpit especialment.
M'ha dut de cop el record del pare. Les angunies que passava tot provant de pujar el millor possible la seva filla. Tant de neguit i tant d'amor, que el sobrepassaven.
No imagino com hauria sobreviscut a la filla morta.

Tramvia
S'ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d'un tramvia, dels de ferro
que encara fan soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.

Joan Margarit

Vida nova

Encara em sorprèn
que ja no visquis
dins del meu somni
Com les fulles que cauen
i sempre tornen a brotar
t'havies fet costum
però ara ja ets memòria
I no caldrà oblidar res.
Tot forma part de la història

Alegria

Avui m'han donat una gran alegria. M'han fet feliç.
Algú, de qui admiro profundament els coneixements literaris, m'ha fet l'honor de rescatar un poema d'aquest bloc per ser llegit en públic.
M'he emocionat per fora i per dins, amb una intensitat que els que em coneixeu bé segur us imagineu.
Així, les meves lletres, compartiran espai i temps amb d'altres de molt importants en un acte que sempre mostra la gran alçada de qui el prepara.
I jo, en la meva petitesa, tindré problemes per col·locar la satisfacció pell endins.

Fa un temps que no escric, i ho enyoro.
Potser serà hora de tornar a vessar emocions a les lletres.

Nabius dansaires

Avui he estat a casa. Divendres de ere.
Ha estat un divendres aprofitat. N'estic satisfeta.
Aquests dies toca maldecap. Una pressió constant, de baixa intensitat, que sembla que també és producte de tot el que estem removent amb el tractament.
I també nervis. No en sóc gaire conscient, però contracturo la esquena i el clatell a nivells molt importants. Fins i tot em quedo sense tacte als dits de les mans.
Però anem fent.
Avui, a més de fer una bona sessió d'endreça i neteja a casa i passar pel dentista, he cuinat.
He fet un pastís de taronja i xocolata per a la celebració de demà. Dos aniversaris.
Ells no ho saben, però els hi penso gastar una petita broma amb les espelmes tot sumant les dues edats.
També he fet una coca. Per al vespre, després del futbol.
La he fet amb una nova farina que sembla que ja porta gasificants, però, tot i així, li he posat un sobret extra de llevat.
Hauríeu d'haver vist com vessava la pasta pel forat del mig del motlle circular que he emprat, de tant que ha pujat. Jo m'ho anava mirant pel vidre del forn, i veia com també anaven caient alguns dels nabius que hi he afegit i que s'han passat un munt d'hores tot hidratant-se dins d'un pot amb rom.
Les meves aventures amb el forn!
Ara, a preparar un soparet d'aquells tranquils, per gaudir una mica a casa, doncs la resta del cap de setmana la farem en companyia.

Mama

El passat divendres vaig baixar a Barcelona per fer una gestió amb la mama.
En voler organitzar aquella tarda, em va comentar que feia molt temps que no veia el mar.
Així, en quant varem tenir la feina feta, varem anar al port.
Va ser una tarda genial, tot passejant sota el sol, molt a poc a poc, amb la salabror als sentits i mirant les onades.
La brisa era fresca però prou agradable doncs el sol escalfava, i la conversa plaent.
Varem anar desgranant moments antics i vaig fruir amb la seva companyia.
Mentre caminavem vaig pensar que aquells moments quedarien per sempre en la meva memòria.
Aquestes coses em fan sentir privilegiada, doncs em sento molt a gust tenint cura d'ella, i ella segueix essent una iaiona amable que es pren la vida amb molta més calma i alegria que abans.
Penso que totes les reflexions que hem fet no han caigut en sac foradat, i hem reconvertit aquesta etapa en quelcom bonic i entranyable.

Comentaris

No entenc què passa. Suposo que una errada informàtica, ja que, tot i que els comentaris queden gravats, no queden reflectits en el numeret a peu de pàgina de cada text.
Tresinores, si marques a sobre del títol de Roba, veuràs la meva resposta!

Roba

Vaig parlar dels meus problemes amb la roba.
En aquella època hi havia un costum que em sembla molt assenyat, que és el fet d'aprofitar la roba d'altri.
Jo tinc una cosina uns anys més gran, i m'havien passat una colla de vestits ben bonics.
Allò no va ser mai cap problema doncs, en fer-me una mica més gran, l'estil va ser molt diferent i vaig deixar d'heretar aquella roba.
La cosa es complicava quan m'ho comprava la mama.
Anava a bones botigues i em comprava peces de bona qualitat, però sempre segons el seu criteri.
De vegades m'agradava, d'altres em semblava ben ridícula.
En canviar d'escola allò va ser un gran handicap.
Hi havia gent que se'n en fotia, i allò em feia molt de mal. Adolescència, ja se sap.
Recordo quan per fi la mama va accedir, pressionada fins i tot pel papa, a comprar-me uns texans.
Jo estava a punt de fer quinze anys, i encara recordo la cara d'estorament que va fer la dependenta en veure com la mama arrencava a plorar al mig de la botiga.
I també recordo que, en demanar unes bambes, me'n va comprar unes de taló alt. Sí, de taló alt, que feien a l'època. I que em vaig posar ben poc.
La meva imatge va ser una lluita important.
La mama volia que jo anés bonica, i no podia entendre l'estil progre que ens agradava portar.
També va patir.
Ara penso que la gent que se'n en fotia no valia la pena. No m'hauria d'haver amoïnat gens, però jo, en aquell moment, no tenia prou maduresa per adonar-me'n i tot plegat m'acomplexava molt.
Aquesta prova està superada.
El meu gust segueix essent diguem-ne molt personal, i m'agrada la imatge que dono.
El que pensen els demés, si és negatiu, no em fa ni fred ni calor.
I em sento més segura que mai en aquest aspecte.
Forma part de la meva personalitat.

Etapes

En la vida tot és passar etapes. I tancar-les.
Aquests dies hem estat a Serrateix, en una masia en mig de la muntanya, compartint el lleure amb els nostres amics, i tancant una etapa.
Han estat moments bons els que hem viscut plegats a sota d'aquell sostre, però ahir, en tancar la clau, tots sabíem que ja no hi tornaríem.
Com sempre, varem passejar i cuinar.
Sol i croquetes. Brou i paisatges. Botifarres, brasa i mona.
Partides de cartes, rialles i una certa pena per tot allò que ja no tornaria.
Tots junts, compartint la recollida i acumulant vivències.
Hem tancat una etapa, però en vindran altres diferents, potser millors fins i tot.
I jo també he passat pàgina pell endins, tot agafant embranzida per encarar la resta de la meva vida.

Entendre

Estic tirant endarrere. Molt endarrere. I em remunto fins la infància.
L'objectiu és trobar l'inici dels meus problemes, i entendre. Sobretot entendre, per fer molt més fàcil la acceptació de les meves circumstàncies.
Encara que el gruix de la meva malaltia òssia es va desfermar als dinou anys, els primers símptomes es varen donar en uns campaments d'estiu quan jo tenia tretze anys. Diria que tretze.
Érem al Bergadà, i ens banyàvem al riu, en una zona amb prou fondària per poder nedar i, amb la fredor de l'aigua, els meus genolls es varen inflamar, i força.
En tornar a casa, el meu veí, de qui ja he parlat altres vegades, amb una greu malaltia reumàtica, va explicar als pares que ell havia començat així, i que era molt possible que jo desenvolupés alguna malaltia d'aquest tipus.
Els pares, com que la inflamació va remetre en pocs dies, no varen fer cas d'aquella observació.
Buscant, crec que en aquells anys jo tenia dos maldecaps.
A casa, la recerca de l'atenció de la mare, sempre enfeinada.
Recordo que m'agradava quan estava malalta, doncs llavors em feia mimitos en portar-me les medicacions al llit.
A l'escola vivía una situació ben peculiar.
Jo era una alumna molt brillant. Molt.
Les professores, per aquesta circumstància, em donàven un tracte preferent, que sempre em causava problemes amb les meves companyes. Imagineu-vos.
El pare també ajudava en això, tot ensenyant les meves cartilles de notes, al meu davant, a tothom a qui en tenia ocasió.
Crec que jo tenia consciència que tot allò no era ni bo ni correcte.
Vaig canviar d'escola per fer el BUP, als catorze anys, i encara recordo la reacció de sorpresa dels pares en veure'm plorar desconsoladament la nit abans de l'inici del curs.
Jo sabia que anava en un centre ben diferent, i que allà seria una més, sense cap mena de protecció.
A més, no tenia quasibé gens de roba que m'agradés, i sabia que la meva imatge em causaria problemes.
Es trencava aquella bombolla que em diferenciava de tothom.
Seguiré.