Sempre hi ets per ajudar-me. Ets de les poques persones que em coneixen molt a fons, i no solament per els més de trenta anys que fa que som amigues, potser trenta-cinc?, sinó per la teva gran percepció de les persones.
Som molt diferents, i quan jo no hi veig més enllà del nas, tu m'expliques el camí, i també la trajectòria feta. Em coneixes els sentiments i sempre m'aconselles.
Les nostres trobades són com un bàlsam i una recarrega d'energíes alhora.
I aquesta setmana la he acabat trepitjant molt més fort, amb empenta.
Un cop tret el desllorigador, sóc capaç de caminar de nou.
Però t'espurnejaven els ulls. En un moment de confidència van començar a brillar traidorament, deixant palès el teu neguit.
I no sé si vaig saber ajudar. No sé si les paraules van ser adequades, però segur que saps que tota la intenció hi era.
I et tinc present. Molt. I espero que, d'alguna forma, el meu pensament t'ajudi a passar aquest tràngol, i segueixis caminant amb la fermesa que et caracteritza.
