Percepcions

Ahir en sopar amb uns amics, uns d'ells em varen comentar que aquests dies de viatge he anat força accelerada. Que he xerrat i rigut molt més del costum. Potser una mica massa.
Esta clar que és tal i com ho han vist ells, no pas jo.
A nivell personal, han estat uns dies excepcionalment complicats, per diversos motius no relatables, però sempre he provat d'aconseguir de no traslladar res de tot plegat als demés.
De fet, les meves angoixes les he calmat llegint i rellegint un recull de Martí i Pol que sempre portava a la bossa. És un poeta que m'ajuda, i així ha estat de nou aquest cop.
També he aconseguit força moments de recolliment que fins i tot han donat com a resultat quatre poemets (si és que se'n pot dir així, donat el meu escàs talent) que potser publicaré en dies més propicis.
És clar que he rigut i força, i potser així, inconscientment, he deslliurat alguna angoixa, però també és cert que he estat rodejada de gent molt ocurrent, que constantment anaven fent comentaris d'aquells que sempre em fan molta gracia. I és que el bon ambient corria arreu i tots plegats hem gaudit de la companyia mutua.
En qualsevol cas, tot són percepcions, i aquesta és la meva.

Hi torno!

Ja s'ha eixugat la primera rentadora, he estès la segona i, ara mateix, els texans estan donant voltes per tal de quedar ben nets.
I és que ja hem arribat. Ahir al vespre vaig tornar a trepitjar terra catalana. Quin goig!
Després de deu intensos dies de fer el turista, amunt i avall, en els que he aconseguit a més d'un color bronze a la pell, cosa insòlita en mi, un garbuix d'imatges, sensacions i coneixements que ara, a poc a poc, amb l'ajuda de les fotos i tota la informació acumulada, aniré processant degudament.
Viatjar en colla és una altre cosa. Sempre ens ha agradat viatjar sols, plantejant rutes molt mesurades en les que hem gaudit del detall i la tranquil·litat. Ara, cada dos anys, fem tot el contrari. Quan viatgem amb la coral, tot s'ha de redimensionar. Començant per la butxaca ja que paradoxalment és molt més car, seguint per la quantitat de coses a veure, brutal, i acabant per la companyia, sempre genial.
Em queda una mica la sensació d'haver passat per sobre de les coses, amb un ritme molt marcat imposat per la necessitat de moure un grup força nombrós.
El fet de ser una gran colla d'amics però, fa que les relacions personals equilibrin els inconvenients i arribis a casa amb una sensació força agradable.
A més, hem assajat i cantat. Un concert no gaire reeixit, ja que ens mancaven dos terços de les veus, però que jo personalment vaig viure amb molta intensitat. Com sempre.
I hem rigut, força! Qualsevol incidència era motiu per que un o altre en fes un comentari graciós i tot sovint les meves escandaloses rialles han omplert l'autocar, els menjadors o qualsevol altre espai comú.
Més endavant faré un nou post tot explicant les meves impressions de l'illa de Sicília i provaré d'afegir-hi alguna fotografia aclaridora.

Tancat per vacances

Ha arribat el moment. Després d'una setmana de compres d'última hora i preparatius varis, ha arribat el moment de fer la maleta.
És un tema que m'angunieja una miqueta, tant pel fet de la possible pèrdua a l'aeroport com per les limitacions que t'imposen: vint quilos en l'equipatge de bodega i cinc quilets en el de ma, que a més te unes mides especials que si bé ja les complia aquell tròlei petitet que he embarcat més d'un cop, ara no entra per culpa de les rodes i la nansa, que fan que tot plegat faci uns quants centímetres més dels que aquesta companyia admet.
No és que vulgui portar l'armari sencer, que tampoc tinc tanta roba, però en deu dies no vull estar pendent de rentar més que l'imprescindible.
I bé, deu dies sense escriure res de res al bloc, però de segur que vindré amb força ganes d'abocar-hi una colla de vivències que espero que siguin bones.
Ara, a la feina, que n'hi ha molta!

Paisatge

Llàgrimes calmes
llisquen coll avall
tot sentint la cançó
que, temps enllà,
et va portar el plor.
I l'esperança i la por
es mesclen imaginant
com serà el paisatge
de l'altra riba estant.

Excursió d'estiu

Ahir varem anar d'excursió. Al Bages, al monestir de Sant Benet.
Van estar un cúmul d'experiències sorprenents i molt agradables.
Un monestir que ara fa vuit anys era pràcticament en runes ha patit una restauració crec que molt ben pensada, ja que ha estat molt curosa amb els elements originals, combinant diferents estils arquitectònics, fent palès les etapes que ha anat vivint l'edifici.
A tot això s'hi ha d'afegir la comunió amb les noves tecnologies: diferents vídeos per representar moments destacats de la seva història, així com un holograma en que un capellà consagra el recinte.
Mai havia vist un holograma de mida natural, movent-se com un personatge real. Impactant!
El que més em va agradar però, va ser una representació de pintures romàniques, amb els vius colors de que gaudien en aquells temps, que a més s'anaven movent una mica mentre el capellà feia la celebració.
M'entusiasma l'art romànic i allò, encara que fictici, de segur que s'assembla molt a l'aspecte que tenien les esglésies en aquella època.
Per la tarda, una visita organitzada a l'entorn del pintor Ramon Casas, que va estiuejar en aquell mateix edifici una colla d'anys, ens va portar al Modernisme en tot el seu esplendor.
No puc més que recomanar a tothom que gaudeixi d'aquesta sortida!

Enyor III

En aquests dies somorts
en que el cos no m'acompanya
busco la teva presència
ara esborrada, difusa
i una barreja estranya
d'enyor, felicitat i tristesa
omple els meus espais
tot fent-me companyia

Televisors

Fa uns dies, tot passejant el gos, vaig veure la cuina, força gran, d'una casa nova del meu barri. En primer lloc, un televisor d'aquells plans, penjat a la paret.
No me'n vaig poder estar d'encetar una conversa al respecte amb el meu marit ja que no he entès mai gaire la dèria de la gent a posar teles arreu de les cases.
Quan era adolescent va entrar la primera pantalla en color a casa meva, amb la qual cosa quedava fora de servei aquell Inter de vàlvules que varen comprar els pares pocs dies abans de l'assassinat del Kennedy, quan jo ja era en camí.
Ho van parlar i van decidir que el posarien a la meva habitació, pensant que me'n alegraria.
Puc veure encara ara la cara de sorpresa del pare i l'emprenyamenta de la mare en reaccionar negativament a la proposta. Fins i tot varem discutir.
Per a mi l'habitació sempre ha estat un lloc de lectura i de tranquil·litat.
No m'hi agrada el soroll. A més, penso que el que ens ofereix la programació no te gaire interès. Encara recordo quan varen iniciar TV3, T5 i A3. Pensava que hi trobaria coses noves i tot va acabar sent tres quarts del que ja coneixíem. Amb el temps, ho han sabut empitjorar de manera notable.
No us penseu però que no miro la tele, no. Triem coses que ens agraden i, si sopem al menjador, la posem.
Ara, preferim molts dies sopar a la cuina tot escoltant la ràdio i comentant els programes, i si sopem a la terrassa, ara a l'estiu, tant aviat engeguem la ràdio com aprofitem per sentir música.
Per tot plegat mai se què dir quan algú, tot cofoi, m'explica que ha instal·lat cinc aparells d'aquests a casa seva.

D'escots i volums

No m'ho imaginava així. Gens ni mica.
Coi! Quan la mare va iniciar la recta final del seu procés reproductiu, a més de les molèsties habituals, va anar tenint una progressiva pèrdua d'ovulacions, traduïda, per entendre'ns, cada vegada en menys i menys regles.
A mi no em funciona. Ans al contrari. Tot i que al principi vaig patir algunes faltes, crec que els meus ovaris s'han anguniejat i tot veient que els arriba la jubilació han decidit de fer una vaga a la japonesa, treballant més i més, aconseguint mantenir-me ben distreta cada dotze o, com a molt quinze dies. I si em deixen descansar una mica més, ho paguem car, ja que el fet de tornar a posar la maquinària en marxa fa que tingui present tot el procés tot el sant dia. Potser hi ha frontisses i més d'un engranatge que grinyolen i, és clar, com que no hi puc posar oli...
El que més em molesta i que, de fet, és el motiu d'aquest post, és una de les conseqüències que visc ja fa més de dues setmanes.
Vaig fer, de cop, una inflada de més de tres quilets, que a més de fer que alguns pantalons ajustin massa, m'han proporcionat un escot generós que, si bé llueix força més, em proporciona moltes molèsties.
No puc dormir de cap per a baix, segons quines samarretes em fan mal, i qualsevol mena de contacte es fa molt dolorós. Tinc problemes per passar-me l'esponja i per vestir-me, i no hi puc fer res de res. Només esperar a que la mare naturalesa decideixi que puc deixar de retenir aquests líquids i marxin d'aquests espais en els que no son ben rebuts.
Espero tornar a lluir ben aviat aquell escot una mica esmorteït però molt pràctic, que no em dóna cap mena de problema.

Vacances!

Avui, a les dues del migdia, bé una miqueta més tard, he tancat el laboratori.
He revisat dues vegades que no quedés cap aparell engegat, fins i tot els que funcionen permanentment; he tancat totes les finestres, he regat les plantes amb una certa angunia, doncs els esperen dues setmanes sense aigua i, després d'acomiadar-me dels companys més propers, he tancat la porta.
Fins d'aquí a tres setmanes no hi torno.
Deixo enrere una setmana embolicada de feina en la que el meu cos m'ha fet força la guitza, però alhora especial, ja que he gaudit d'unes tardes magnífiques, envoltada de gent que m'estimo molt.
Ara comencen uns dies agraïts, dels quals en compartiré una bona colla amb els companys de la coral, dels que espero gaudir amb un cert relax d'horaris i de costums.
Ara, un bon cafè, que la son encara apreta, i després d'algunes feines inajornables, a casa d'uns amics a cuinar per al dinar de demà, que serem força colla!

Surfínies

Surfínies al balcó
per recordar-te

Surfínies al balcó
per estimar-te

Tinc surfínies al balcó
Quina alegria!

Gent que m'estimo

Estic contenta. Ha estat una tarda vespre genial. Fins fa poca estona, he estat rodejada de gent, d'una o altre manera.
Després de dinar, una bona, distreta i sempre molt interessant conversa amb un bon amic, pel telèfon belluguet; digueu-li mòbil.
Tot seguit, ha pujat a casa una cantaire molt especial, a qui m'estimo molt, i que feia uns dies que no veia. Hem xerrat fins al vespre, tot bevent suc de fruites i menjant algunes llaminadures.
A poc de marxar ella, alhora que el meu marit arribava a casa, una visita sorpresa: el fill d'uns amics nostres ha passat a fer la xerradeta.
Hem pres una cervesseta a la terrassa mentre rèiem sense parar amb les històries que pot explicar un noi de vint-i-pocs anys i força bon humor.
Tot seguit, una altre cantaire a la que esperàvem per sopar, que s'ha afegit a la conversa, i que ens ha acompanyat fins ara.
Una munió de gent que m'estimo molt i que em regalen el seu bon fer, avui m'han fet feliç.
Gràcies a tots!

Tremolor

M'agrada aquest camí
confegit a poc a poc
La tremolor d'ara mateix
la emoció discreta
la rialla planera

Però somnio aquell moment
en que el teu regal
el rebrà la meva pell
apassionadament
sense presses

Amics i música

Avui estic una mica emboirada. Perquè negar-ho.
La barreja de cervesseta, vi i cava, amanits amb la calor d'un dia d'agost, han fet el seu efecte.
Ha estat un dia genial. Hem tingut la sort que una bona amiga, de fa poc, però d'aquelles amb les que connectes de debò, ha passat el dia amb nosaltres.
Hem fet una bona estona de piscina, a l'ombra d'un arbre, i xerrant pels colzes, com sabem fer les dones, i després un dinar molt distret, amb sobretaula fins al vespre.
El millor que us puc dir és que tinc moltes ganes de repetir-ho!
Ara m'acompanya bona música. Una nova adquisició que, algú que coneix molt d'aprop els meus gustos musicals, va tenir l'encert de recomanar-me. M'encanta!
Una edició acurada, amb bones explicacions, m'ha fet endinsar-me dins d'un mon que no m'era desconegut, ja que ja tinc una altre gran obra del mateix compositor, però no per això em deixa d'atraure ni una engruna.
Ara, m'asseuré a gaudir de la resta de la obra, tant com de les escorrialles del cap de setmana.

Canviem el xip

Ja hem entrat al mes d'agost. Un altre ritme s'imposa.
Encara que treballo tota la setmana que ve, i que potser és una de les més estressants en quant a feina de tot l'any (sembla mentida que tothom recordi a última hora que te obres importants que necessiten d'una silicona especial, amb el seguiment propi del laboratori que tot plegat implica), només ho faig fins a les dues.
Això representa que ja d'entrada, en arribar a casa, abans de dinar, baixo a fer-me un banyet. Unes quantes piscines (moltes més que a la municipal, ja que la mida és la meitat) tot veient el cel i una estoneta discreta al sol, tot just per a eixugar-me. Dutxa, dinar sense presses i tota una tarda per endavant!
I, després, tres setmanes de vacances.
La coral Montau organitza viatges en anys alterns, i aquest any, toca. A Sicília.
Aprofitem per a cantar amb corals dels llocs a on anem, així que jo, com a "partiturera major", ja estic envoltada de còpies dels cants comuns que farem allà.
I ja començo a buscar informació. Com que no tinc cap llibre de Sicília, ja he baixat de la xarxa una colla d'articles sobre els llocs a on anirem.
Em començo a introduir en el tema, ja que de sempre m'agrada preparar bé els viatges.
De segur que n'ompliré uns quants posts de tot plegat. Em conec.
Avui per la tarda, compres. Inevitable e inajornable.
Demà, bona companyia a casa, per dinar.
Ara, a feinejar i al súper. Uuuffff!!!

Sant Ignasi

Ahir va ser Sant Ignasi.
La meva àvia per part de mare es deia Ignasia, per haver nascut un 31 de Juliol. El Sant del dia. És el que es feia.
Ahir n'hagués fet 112 d'anys. Déu n'hi do! No us penseu, que en va fer força de feina, ja que va marxar amb 91!
Jo, si hagués estat un noi també m'hagués dit Ignasi. És un nom que m'agrada força per a noi, i si n'hagués arribat un a casa, hagués intentat que s'ho digués, ja que a l'altre banda no li'n fa gaire de goig això d'Ignasi.
L'àvia era aragonesa, del Somontano, terra de bons vins.
Va tenir una infància molt dura en morir el seu pare ben jove, i això li va marcar el caràcter.
Es va casar amb un vidu, amic d'uns amics seus, pels nanos, una parelleta encara petita, ja que tenia tota la intenció de marxar a l'Argentina a fer sort.
No n'imagino gaire de passió, encara que sí bona voluntat i ganes de companyia.
En varen venir dos més de fills; la petita, la meva mare.
La iaia Ignasia em va cuidar de ben menuda, ja que la mare treballava.
Va viure a casa una colla d'anys, de dilluns a divendres, fins que vaig fer-me una miqueta més gran. Després hi va tornar quan li varen mancar les forces.
Recordo que em feia resar abans de dormir, i, sobretot, la veig perseguint-me amb el got de llet a la ma, sense gaire sort.
Era molt bona cuinera, de fet, era la seva feina quan feia de minyona a cases bones de Barcelona.
Mai menjaré una sarsuela com la seva! I els flams! Quins flams!
Amb un caràcter massa fort, no en sabia gaire d'estimar, però ho feia a la seva manera.
Li agradava molt la meteorologia. Sempre deia que si hagués pogut estudiar, hagués estat "dona del temps".
Seguíem les Calandres pels voltants de cap d'any, i les encertava força.
Hi veia molt poc, poquíssim, però sabia distingir pel color del cel, d'una manera subtil, el temps que faria.
No en vaig aprendre prou. Allò era tot un art. Impossible!
Però em va deixar el gust per al tema.
La recordo amb una barreja de sentiments, que, a mida que passen els anys, es tornen més dolços. És part de la meva vida.