Festes de Nadal

Aquests dies estic una mica desorientada, i suposo que no només em passa a mi.
Muntanyes de festes, menjars abundosos, obligacions familiars....
Aquest és un punt delicat. Fins a quin punt no hem convertit en obligació aquests dies?
Perquè hem d'anar seguint les tradicions si realment no en tenim caps ganes?
De què serveix el fet de preparar un dinar luxós i abundant quan es rep als hostes amb mala cara?
A on és la il·lusió quan només ens queixem dels diners gastats?
Jo preferiria un àpat senzillet, dels dels diumenges normalets, però amb un bon somriure a la cara i alegria pel fet de la companyia.
A més, desprès venen les tornes. L'endemà déus de correspondre amb el mateix nivell.
Que no se't passi pel cap el comprar res que no sigui del seu grat! Déu ens guard de qualsevol mena de congelat o torrons que no siguin prou artesans! Tot i així, tot serà comparat minuciosament amb la menja del dia anterior!
Per molt que ho intentis, perds l'alegria. Tot queda convertit en una mascarada i només tens ganes d'arrencar a córrer...
M'agradaria poder parlar amb franquesa per tal d'aconseguir només una miqueta del caliu familiar que tots necessitem aquests dies.

Concert de Nadal

Avui tenim concert!
Una colla de Nadales començant amb cant gregorià i acabant amb un cor del Messies de Händel han estat la nostra lluita d’aquestes últimes setmanes.
Els assaigs els he viscut, tot i els problemes, amb força bon humor, actitud ben diferent a la dels altres dos concerts de Nadal que he fet: el primer encara amb molt de respecte, per no dir por, sobre el resultat final, i el anterior amb un estat d’ànim que no era el adequat.
Avui però, la divina providència s’ha encarregat de fer-m’ho una mica més difícil, posant pals a les rodes de la meva salut.
Tot i evitar anar a la piscina perquè el clor no perjudiqui més el sempre precari estat de la meva veu, avui em llevo amb un refredat d’aquells que t’emboten el cap i no et deixen respirar com Déu mana.
A més, uns ovaris que ja han deixat escrit a les analítiques que han entrat en fase de decadència, es van decidir ahir al vespre de donar mostres de les seves últimes batalles guanyades, deixant-me feta un nyap tant física com anímicament.
Ha estat una sorpresa per a mi el fet que em donés una certa tristesa el veure que s’acaba la edat reproductiva quan, tots els que em coneixen una mica, saben que el no tenir fills va ser una decisió meditada i plenament assumida amb totes les seves conseqüències.
Tot i aquestes guerres, vaig a cantar sabent fins a on hem arribat, amb l’esperit tranquil, havent meditat força al respecte i esperant gaudir d’un concert que de segur el mestre sabrà portar fins al màxim de les nostres possibilitats.
Això sí, sense bufera!

Petites coses però importants

Hi ha petites coses que ens fan la vida molt més plena.
Quatre ratlles (o moltes més) escrites amb tota la voluntat poden ser la mostra palpable d’una comunió entre persones que s’estimen.
La pèrdua d’uns papers d’aquesta mena (que no els de Salamanca) fan que refacis tots els camins del dia de la pèrdua en qüestió. Per a molts no és important. Per a mi ha estat un gran disgust tot i la possibilitat de refer-los.
Dóna la impressió d’haver perdut una part del lligam amb qui te’ls ha dedicat.
Refarem els escrits i continuarem amb aquesta amistat absolutament fantàstica!

Felicitació de Nadal

Aquest Nadal, tinc especials ganes de felicitar les festes a dues persones. Són dos companys de la feina. Dues persones d’estatus ben diferents, però alhora unides per una cruel malaltia: el càncer.
Una d’elles és la benvolguda i estimadíssima Tresa, la persona que ha tingut cura durant moltíssims anys de que la empresa estès neta i endreçada. Una persona oberta, que sempre s’ha fet amb tothom i amb qui he compartit penes i alegries, i, sobretot, converses de cuina.
Cada vegada que hi havia una celebració a casa, allà que em tenies preguntant com fer aquest o aquell plat, demanat idees i rebent molts consells, car a més d’una gran persona, és una molt bona cuinera.
Ara està lluitant durament, sense aconseguir de moment tots els resultats desitjats, sabent que tots la tenim molt present i li desitgem el millor.
L’altre persona és el cap d’un departament tècnic, que també lluita en la mateixa guerra, però a priori amb molta més sort. Sembla que tot funciona!
Ha estat però l’experiència més estranya ja que fins ara, la nostra relació no deixava de ser una salutació de cortesia quan et creuaves per un passadís.
Al saber d’aquest problema no me’n he pogut estar d’anar-me atansant de tant en tant al seu despatx i preguntant sobre cada batalla.
Mentre veia que els seus companys més directes es limitaven a dir, amb un gran somriure i la millor de les intencions, frases d’ànim buides de contingut, jo he parlat molt directament sobre cada pas que es feia, sobre totes les molèsties que patia, i sobretot, sobre les pujades i baixades de moral que tenia. Sense embuts, tal i com soc jo, potser massa franca.
Ves per a on, aquesta manera de fer l’ha ajudat molt, i així m’ho va fer saber, en una conversa molt emocionant després d’una esperançadora visita al metge.
Desitjo el millor per a tots dos!
Espero que durant molts Nadals pugui tenir el goig de felicitar-los!

Dinars de feina per Nadal

El passat divendres vaig estar dinant amb una colla de companys de feina. És un d’aquests típics dinars o sopars que tant comuns són actualment.
Vaig decidir passar-m’ho bé, i així va ser. Riure a dojo, bromes entre companys, regalets i ballaruga. Tota una festa!
Ara, si analitzem una miqueta, quin robatori!
Un menú molt guarnit al paper que esdevé un petit tastet. Petit, molt petit! Fins al punt que no tothom arriba a provar-ho tot als entrants. El tall, tant li fa si és carn o peix, ja que totes dues plates tenen el mateix aspecte. Això sí, una mica més abundant. Les postres justetes i com a gran favor, ja que no entren al preu, quatre neules i torrons: dos platets per a vint persones.
Aquest ha estat un dels aspectes que d’altres anys han fet que no vagi en aquestes celebracions, ja que el preu és descaradament excessiu.
Però bé, el tracte entre companys sempre és bo, i aquestes ocasions no es donen fàcilment.
Com en tantes altres coses, caiem en un consumisme exagerat sense poder-hi fer gaire cosa més...

Solucions

Se de força gent que segueix dia a dia els escrits que amb tanta alegria m'animo a penjar al bloc; me'ls comenten per telèfon, o en mig de qualsevol conversa, fins i tot em reclamen si fa massa dies que no hi escric però, potser per manca de temps, potser per poca costum, no s'animen a deixar-hi constància escrita. No tots, es clar.
Tinc una bona amiga i una mica mama, confident i amatent, que en quant va saber d'aquest fet del bloc es va entusiasmar, però no disposa d'ordinador.
Volia fer-la partícip de tot plegat, i sembla que per fi hem trobat la solució: he anat imprimint els textos i els hi he passat. Ara ella me'ls comenta, en un paper a part.
Em deleixo per veure aquestes notes, que de segur faran la nostra comunió més estreta i que guardaré amb tota la estimació que es mereixen.
Un petó ben gros per a ella i per a tots els que comparteixen amb mi aquesta bogeria.

Ferida

Sóc una persona ferida.

Des de bon matí que intento conviure amb el mal que ell m’ha fet.
No sé com aturar el problema. Només la paciència em pot ajudar.
No treballo en bones condicions, tot es fa més difícil, inconvenients per tot arreu.
Tot el dia que penso amb ell; no me’n puc estar. El problema sempre és present.
Suposo que en pocs dies tot haurà passat i me’n podré oblidar.

Maleït cutter i maleït tall al dit!

Temps

Avui em neguitegen les presses.
No acabo d’entendre com tenim muntada aquesta vida, amb tant poc temps per a fer tot el que devem i tot el que volem.
De casa, ben d’hora, a la feina, on hi passo tot el dia.
Ara amb una punta de treball, més hores encara.
El temps per al lleure queda reduït a ben poca cosa, i aquí arriba el problema: vull fer moltes coses!
N’hi ha d’inqüestionables, com el anar a cantar i nedar, que passen per sobre de tot, incloses moltes obligacions de casa, però també n’hi ha moltes altres que m’omplen força, com el veure uns amics, “mailejar” i “bloquejar” amb d’altres i tot el que aquestes relacions comporten: sempre hi ha coses per fer o per buscar a internet, molt, molt per aprendre.
Quanta més interacció tens amb gent, més inquietuds es creen i moltes coses més per esbrinar.
Sembla que a mida que em faig gran hauria de tornar-me més tranquil·la, però no és així. Quan més va, més ganes, més energia i, com no, menys temps per a repartir amb tots.
Aquest és el gran dilema: acabo sempre traient hores de dormir. Sort del maquillatge!
Tot i així, gaudeixo com mai de la vida, i em sento feliç.
Potser aprendré a trobar un foradet per a tot i tothom, gestionant de manera intel·ligent el meu temps.
Això sí que és un repte!

Olors

És ben sabut que els olors ens evoquen persones i vivències. Hi ha poemes admirables que en parlen. Recentment n’he llegit.

Ara, donada la època de l’any, Nadal, necessito parlar d’un olor molt especial per a mi. Tant especial que alhora que m’emociona, fins i tot em fa mal. És l’olor de la molsa. Sí, aquell olor de bosc humit, afegit a un verd potent (de sempre el verd ha estat el meu color preferit), em fan tornar a la infantesa de la ma de algú important, molt important: el meu pare. Un home senzill que va viure amb alegria, fins i tot amb passió, una paternitat molt volguda, a una edat avançada per l’època.

Tots els Nadals repetíem el mateix cerimonial: abans de fer el Pessebre calia anar a la muntanya a buscar molsa.

Ens llevàvem ben d’hora per no trobar ningú que trepitgés el terreny, i un cop a la muntanya d’Horta (en aquells temps era un bosc preciós) triava els tous més grossos i bonics fent-me col·laborar en l’arrencada, amb molta cura, que posàvem al cistell de collir bolets. Un cop ple, tornàvem a casa i desprès d’un bon esmorzar desplegàvem totes les figuretes. Cada any ho muntàvem de manera diferent, tot i ser el mateix espai, afegint rius i muntanyes ara a una banda, ara a l’altre, i cobrint-ho tot amb aquella molsa (bé, el riu no, je, je...) que anàvem humitejant totes les festes.

Hi passàvem força estones mirant-lo i movent els Reis cada dia una miqueta, gaudint l’un de l’altre, com en tantes coses que fèiem.

Va morir massa d’hora, però el seu record és ben present.

Sempre hi haurà l’olor de la molsa...

Diners

En molts casos, els diners van lligats a la prepotència. Si a més, no hi ha una base cultural gaire galdosa, aquest lligam es fa encara més evident.

El fet de saber que s’està en una bona posició econòmica dóna ales per deixar anar els comentaris més estúpids amb aquella alegria, donant per fet que tothom t’admira pel que tens.

Mantenir relacions amb gent d’aquest estil es fa de vegades una mica incòmode, tot i saber que t’aprecien.

Sembla que el fet de no tenir gaire diners et treu el dret a tenir opinions diferents i, sobretot, tens absolutament vetat el poder fer cap apreciació que suposi un nivell de coneixements gaire millor que el de l'adinerat. Mai acceptarà sentir-se per sota teu.

Jo tinc un caràcter força obert, i sempre m’ha agradat el lluir qualsevol cosa nova amb els meus amics. Fins ara, ho he viscut com una manera de compartir la meva alegria, mai he pretès el passar la mà per la cara de ningú. Potser caldrà controlar una miqueta aquesta petita disbauxa per no assemblar-se ni remotament a aquells que només et posicionen pel que tens.

Alegria

És curiós el comprovar com hi ha gent que viu en les condicions més desfavorables i no perd mai l’alegria. No es tracta d’una acceptació resignada sinó d’una manera d’entendre que s’està fent un camí, i que la situació actual només és transitòria. Es viu intentant modificar-la, i ja està. No es mortifiquen pensant que no estan prou bé.

Res a veure amb la gran majoria de nosaltres, que ens neguitegem per nicieses, acostumats com estem a una qualitat de vida envejable. És clar que sempre es pot estar millor, però no hem de perdre el nord. Hem d’aprendre a gaudir de cada moment bo, i fer-nos un bagatge que, en recordar-lo, de segur que ens farà molt més plaents els moments difícils.

El dissabte anàvem junts!

He estat a la manifestació.
La casualitat ens va portar en un indret singular, que refleteix una mica la meva posició política. Tot just a la capçalera de la gran estelada d’Esquerra, que en determinats moments vàrem ajudar a portar, i a la primera filera rere una gran pancarta de les joventuts de Convergència.
Les persones som complexes, i no sempre ens podem encaixar dins d’un moviment concret. Crec que és fàcil el trobar gent que, per determinats aspectes, combrega amb una formació política, però en d’altres se sent més identificada amb una altre.
La meva base és el catalanisme. Per sobre de tot, el meu país, Catalunya.
A partir d’aquí, en funció del moment personal i polític, la manera de defensar-ho m’ha anat fent votar a un partit o l’altre. En sóc un mix, i cada vegada en tinc més dubtes, a l’hora d’anar a les urnes.
Sóc molt inculta políticament. Crec que sempre em fan beure a galet i encara entenc menys com és que no fan un front comú a l’hora de governar, passant per sobre de les diferències i defensant el que els uneix: la nostra terra.
La manifestació, un goig. Un crit únic per la independència!

Costums

De vegades, els hàbits adquirits ens fan males passades.
Encara que potser tinguis molt clar que no deus, o no vols fer una determinada cosa, el costum arrelat d’acceptar el que un altre vol fa que en moments de cansament o en hores baixes claudiquis sense pensar-hi massa.
A posteriori, amb el cap clar, t’adones de seguida que t’has equivocat. Però ja està fet!
Una gran amiga meva diu que ja hi ha fet un gran pas: encara que tard, ho veus.
De segur que és un pas endavant, però encara hi ha un llarg camí per recórrer....

Reflexions

La manca de seguretat en nosaltres mateixos és un dels motius més comuns pels quals podem fer moltes bestieses.
Sense voler fem molt de mal intentant controlar tothom qui tenim al voltant, buscant sempre un recer conegut.
Ofeguem fins a límits increïbles, arribant a coartar les aspiracions personals, cercenant molts dels camins a prendre, de soca rel.
Dividim en petits compartiments a la gent, per tal de fer-la més assequible a nosaltres, evitant la interacció entre grups coneguts.
Busquem problemes en les relacions, aprofitant qualsevol petitesa per aïllar-nos-en.
Patim, sobretot patim moltíssim, però el control ho val tot.
El pitjor ve quan qui més estimem esclata, perquè s’adona del lligam, de seda això sí, al que està sotmès, i se’ns allunya.
No ens ha deixat d’estimar, pateix molt per nosaltres però no pot seguir de cap de les maneres la nostra guia.
Si n’acabem sent conscients, fem grans esforços per redreçar l’error, però tot i guanyar petites batalles, la pitjor està per començar.
No es tracta de ser magnànims i donar més corda, sinó de estar bé amb nosaltres mateixos per entendre que tots tenim una vida pròpia, i gaudir-la.
Quan aconseguim aquesta fita, farem feliços als que ens estimen i que, per sobreviure, no tenen més remei que allunyar-se.

Cap de setmana a Serrateix

He collit mangranes.

Dies de fred, sol i boires
dies d’amics, relax i riures

Passejades i bolets
romaní i farigola

Pa de pagès, botifarres i brasa
brou, sopa i pilota

Bon beure i menjar
xerrar i descansar

Gossos que corren
salten i juguen

Amistat i companyia
gust per la vida

He collit mangranes

Josep Barri

En Josep Barri, el meu veí d'infantesa, ha estat una de les persones més decisives a la meva vida.
Home d'una intel·ligència notable, erudit i gran conversador, va saber poc a poc fer reflexionar a una nena que esdevingué una adolescent amb molta més consciència del mon que l'envoltava.
Patia una invalidesa molt severa ja que totes les seves articulacions estaven travades per una cruel malaltia reumàtica, però em donà una gran lliçó de vida amb l'acceptació de la seva condició i la seva fermesa en treure el màxim profit del temps de que gaudia, que prenia com un gran regal.
No va deixar mai d'estudiar. Era un bon químic i es posava al dia llegint publicacions científiques d'alçada. Aprofitava per practicar idiomes i reia molt mentre m'explicava les primeres lliçons d'anglès. Sempre escoltava bona música, llegia molts llibres i, com no, fullejava tot sencer l'Avui. Cada dia.
Encara recordo com em venia a buscar la mare, enfadada, ja que les hores al seu costat volaven vertiginosament i deixava de banda les meves obligacions de casa.
Qualsevol cosa era una excusa per anar a veure'l. Des de la compra d'un vestit nou al resum de la última classe al conservatori, passant per les mil anècdotes del dia a dia d'un infant.
Amb ell vaig aprendre a estimar als altres i a ser conscient de com era d'important cultivar l'esperit, passant per sobre de les banalitats.
Em va ensenyar a creure en un Déu alliberador, sense lligams moralistes.
Qui hauria dit llavors que em serien tant útils les seves paraules, sempre presents en els moments difícils, i qui hauria pensat que ens unirien estudis i malaltia.
Compartíem gustos musicals (bé, ell era defensor de Mozart i jo de Bach), pels bons llibres (n'he heretat uns quants dels seus) i pels dolços (vaja quins dos llaminers!)
Em va prometre que sempre que el necessités hi seria, que m'ho faria notar, i així ha estat.
Aquestes quatre ratlles són un petit homenatge a un gran home que va saber viure i deixar al seu voltant una empremta inesborrable

Molts!

El mateix neguit que proporciona el veure plorar a un nen petit desconsoladament, sense saber ben bé el que li passa ni com ajudar-lo, te'l fa sentir un amic que pateix. T'adones de com una persona que saps forta i amb empenta veu trontollar els seus ciments degut a causes diverses.
En ocasions, la mort d'un familiar proper, d'altres, el fet d'afrontar una nova etapa en la seva vida, a priori difícil; també un cúmul de circumstàncies adverses poden fer que el cansament venci a la voluntat.
Ells, que tantes vegades t'han ajudat, tanta empenta i optimisme t'han contagiat, ara pateixen.
I tu, voldries trobar la vareta màgica amb que esborrar els núvols; fer que el mal temps marxi i torni a lluir un sol radiant.
Procures ser allà, escoltar i donar mostres generoses d'afecte. En ocasions, fer riure.
Però no coneixes el catalitzador adequat per que la reacció prosperi.
Només pots estimar, estimar amb molta força, i esperar que aquest afecte esdevingui una engruna més per a crear la fórmula convenient que guareixi la pena.
Et sents petit i insignificant per la manca de mitjans, però alhora saps que pots ajudar. I allà que vas! Amb totes les ganes!
Va per tota la gent que m'estimo i m'estima.
Sóc afortunada, en són molts!

Nous camins, vells temps

Tota la vida m'ha agradat llegir llibres d'epistolaris. Sempre m'ha semblat fascinant com es pot conèixer molt d'una persona a través de les cartes enviades als altres. És molt personal, semblant a un poemari, però en prosa.
De petita envejava aquesta possibilitat d'escriure, ja que el telèfon s'ho havia menjat tot.
Ves per on, molts anys més tard, les noves tecnologies ens han ajudat a recuperar-ho.
Ja fa uns dos anys que mailejo amb un amic i company en un projecte engrescador, i vaig imprimint totes les converses, a manera d'un llibre (això sí, al revés, que sempre s'imprimeix primer la última resposta), per que penso que quan sigui vella m'agradarà reviure-ho, com si llegís la historia d'un altre.
Ara això del bloc, una eina fascinant a on tens la possibilitat de dedicar uns moments per a explicar coses a la manera antiga, amb una tranquil·litat i dedicació que el nostre entorn d'avui en dia no ens permet.
Jo que vinc d'un vessant científic, acullo amb afecte aquests avenços que ens fan acostar una miqueta al temps dels nostres avantpassats.

Condol per la mare de la meva amiga Olga

Mort i dol
dol i condol
condol i amistat
amistat i vida
vida i esperança

Les llumetes de Nadal

Quan arriben aquestes dates, tots els anys, comença el mateix cerimonial: els carrers s’omplen d’estructures metàl·liques que, amb més o menys fortuna, figuren motius nadalencs.

Cap a finals de novembre, tot ja enllestit, se’n fa l’encesa.

Que algú m’expliqui què coi té a veure aquest muntatge amb el Nadal. Ja sabem que avui en dia hem banalitzat totes les celebracions i qualsevol festa s’ha convertit en un moment d’esbarjo i de gresca, i ha quedat quasi sense sentit la intenció inicial de la diada, que en alguns casos era de recolliment i introspecció. També sabem que tot es comercialitza, i que qualsevol esdeveniment és motiu per treure el pastís commemoratiu adient i, sobretot, per obrir les botigues.

Val que el comerç aprofiti l’avinentesa. Val que ens hi afegim amb més o menys fervor, però hi ha coses de les que penso se’n fa un gra massa: no esperen ni tant sols a vinclar el desembre per entaforar-nos per la vista totes aquelles pampallugues de colors i per l’oïda unes nadales de dubtosa qualitat, amb la clara intenció d’abocar-nos a un consum desaforat.

Potser hauríem de plantejar-nos fins a quin punt ens deixem manipular.

Jo, ja fa uns anys m’he negat a anar de compres tots aquests festius engalanats.

Qui pensa en els treballadors que, tenallats per unes condicions laborals precàries, es veuen obligats a no gaudir d’un sol dia de festa des de l’inici de desembre fins passat Reis!

Que no podem comprar la resta dels dies?

Deixem-nos de bestieses i, en aquesta època de crisi energètica exigim que se’n faci un ús responsable i moderat d’aquests artefactes lluminosos que per a res ens fan pensar en la joia del Nadal.

Fragment de la felicitació per al casament de la Marga i el Joan

Durant la vida, i en molt contades ocasions, et trobes amb persones amb qui, no saps ben bé el perquè, hi ha un feeling especial: no calen gaires paraules per entendre’t, rius amb i de les mateixes coses, i els seus consells et fan el pes.
T’hi trobes molt a gust, moltíssim, i saps que hi pots confiar plenament.

Tu, Marga, ets un d’aquests éssers especials que omplen la meva vida.

Gràcies per ensenyar-me a anar endavant amb tota l’empenta necessària.

Sempre endavant!

A la empresa, des de fa poc temps, hi treballa un noi del Senegal.
Conyes a part, ja que de tots és coneguda la meva passió per als cossos de color, aprofito sempre que puc per establir-hi conversa. És una bona oportunitat per parlar anglès i francès i per saber d'altres mons, d'altres maneres de fer i de pensar.
Treballo amb bata curta i pantalons blancs, però quan porto mitges no m'acostumo a treure la faldilla i només duc la bata de l'uniforme.
Avui, d'aquesta fila (faldilla curta i botes de pell negra amb mitges de quadres grossos en tons marrons) m'he trobat al Bakary. Al mig de la conversa m'ha dit un "aujourd'hui tu est habillée comme une jeune fille" dolç i simpàtic. A mi m'ha sortit de l'ànima un potent "je en suis bien sûre que je ne suis pas une jeune fille".
Tinc 43 anys, i m'agrada molt tenir 43 anys.
Em sento en el millor moment de la meva vida i no els canviaria per cap altre edat.
Els últims anys han estat decisius, m'han succeït moltes coses, bones i dolentes, i he començat a créixer.
Tinc la impressió d'haver anat de puntetes per la vida, sempre dirigida per uns o altres, amb por de decidir i absolutament neguitejada per les meves circumstàncies.
Mai l'he donada aquesta imatge. He semblat forta i manaire però ja se sap, de portes en dins...
Ara començo de debò a trepitjar fort, a encaminar la meva vida de la manera que em fa més feliç, decidint, i tirant endavant amb fermesa.
No sempre és fàcil, i tinc molt clar que m'equivocaré molt pel camí, però això té solució: caminar buscant una nova drecera, amb empenta. Fins que l'encerti.
Em trobo bé amb mi mateixa i, tot i ser conscient de les limitacions del meu cos, n'ofereixo la imatge que vull donar, sentint-me atractiva per primer cop a la meva vida.
No tinc uns gustos gaire comuns però malgrat la broma fàcil que això comporta em sento molt segura amb el que vesteixo. Això sí, mai, MAI, se'm passa pel cap el semblar més jove.
Miro amb esperances renovades el futur, pensant que sóc capaç de viure molts anys amb energia, guanyant saviesa i temprança i triant, sobretot triant les passes a fer, envoltada d'una colla d'amics que m'ajuden a donar sentit a la vida.
Tinc 43 anys...