Quan arriben aquestes dates, tots els anys, comença el mateix cerimonial: els carrers s’omplen d’estructures metàl·liques que, amb més o menys fortuna, figuren motius nadalencs.
Cap a finals de novembre, tot ja enllestit, se’n fa l’encesa.
Que algú m’expliqui què coi té a veure aquest muntatge amb el Nadal. Ja sabem que avui en dia hem banalitzat totes les celebracions i qualsevol festa s’ha convertit en un moment d’esbarjo i de gresca, i ha quedat quasi sense sentit la intenció inicial de la diada, que en alguns casos era de recolliment i introspecció. També sabem que tot es comercialitza, i que qualsevol esdeveniment és motiu per treure el pastís commemoratiu adient i, sobretot, per obrir les botigues.
Val que el comerç aprofiti l’avinentesa. Val que ens hi afegim amb més o menys fervor, però hi ha coses de les que penso se’n fa un gra massa: no esperen ni tant sols a vinclar el desembre per entaforar-nos per la vista totes aquelles pampallugues de colors i per l’oïda unes nadales de dubtosa qualitat, amb la clara intenció d’abocar-nos a un consum desaforat.
Potser hauríem de plantejar-nos fins a quin punt ens deixem manipular.
Jo, ja fa uns anys m’he negat a anar de compres tots aquests festius engalanats.
Qui pensa en els treballadors que, tenallats per unes condicions laborals precàries, es veuen obligats a no gaudir d’un sol dia de festa des de l’inici de desembre fins passat Reis!
Que no podem comprar la resta dels dies?
Deixem-nos de bestieses i, en aquesta època de crisi energètica exigim que se’n faci un ús responsable i moderat d’aquests artefactes lluminosos que per a res ens fan pensar en la joia del Nadal.
3 comentaris:
bé, a veure si això em deixa escriure! pel que fa al bloc molt bé, ja veuràs que és com una droga.
Encara que en aquestes dates tot sembla molt bonic i tothom ha d’estar content, penso com tu, i tinc molta enyorança de quan el Nadal era “Nadal”.
Missa del Gall amb cants de nadales, després coca, cava i gresca (de petita amb els pares i de gran amb els amics). L’endemà tots reunits a taula: sopa i carn d’olla, o canalons i pollastre farcit, després torrons, cava i cants de nadales davant del pessebre. Tot era “de casa”, el tió de petita, el pessebre amb molsa i llumetes... per la tarda-nit, preparar la roba per fer la representació dels “Pastorets”: primer d’angelet petit, després Gabriel i més tard Miquel... tot era en un ambient festiu però en el que no hi tenien gaire a veure els botiguers... Hi havia regals, però eren dels Mags i molt repartits.
....fa més de dos mil anys va néixer un nen en un lloc humil, rodejat de gent humil i que, al fer-se gran, sols va dir que ens estiméssim.... per Ell es fa la festa, encara que en realitat és el gran absent.
Els meus Nadals, de petita, eren una mica diferents. Degut a que els pares treballaven a plaça, arribaven al dia en qüestió esgotats i sense gaire ganes de gresca. Tot es resumia a l’àpat de Nadal que fins i tot durant uns anys celebràvem a casa d’uns cosins per no haver de cuinar. No hi va haver mai tió (de fet, encara no l’he celebrat mai), missa del gall (això sí que ho celebro ara, al cantar-la amb la coral) ni pastorets (que encara no he vist mai). Això sí, el muntatge del pessebre era fantàstic! A més, de ben petita, per als Reis venia família a casa i em posaven dalt d’una cadira per recitar el verset que havíem aprés a l’escola. Tot i ser més buits tenien coses força bones, ja que era una festa el fet d’obrir els torrons i es vivien amb joia totes les preparacions. No era consumisme pur i dur, que és el que sembla que en queda ara...
Publica un comentari a l'entrada