Hi tornes. T'agrada assaborir el gust d'escriure quatre lletres i deixar anar boires.
Avui és un dia pla, gris i ventós. T'has apressat a rentar i eixugar roba, doncs la setmana vinent es preveu freda i potser plujosa.
Necessites que s'acabi el fred. Que aquests dies més amables no defalleixin i es deixin aclaparar pel fred.
No t'havia passat mai, doncs abans t'agradava, però vols que s'acabi el fred.
Ja no surts al matí gelat a estendre ni al vespre desapacible a preparar rentadores. Esperes les bones hores que et pots permetre al cap de setmana per fer aquesta feina.
Envelleixes. Et costa dur aquest ritme endimoniat que, a més, no permet un recer al teu cervell, i somnies amb un cap de setmana de relax, d'aquells de culte al cos i en el que cap de les circumstàncies que t'envolten necessitin del més petit gest o decisió per la teva part per rutllar sense entrebancs.
Relax, oblit i calma. Molta calma.
diumenge, 4 de març del 2012
divendres, 2 de març del 2012
La foguera de l'oblit
Encara em costa d'acceptar el ritme de posts que publico últimament, però no puc renunciar al temps que em pren la vida, o la vida que em pren el temps; ves a saber quina és la bona.
Avui però, necessito tancar una porta que roman oberta una barbaritat d'anys, doncs tot va passar quan jo en tenia catorze.
Aquest migdia era amb la mare descansant uns minuts a la taula de la cuina, tot prenent una cervesa i xerrant abans de fer el dinar. M'ha obligat a prendre'm aquest temps, doncs eren quarts de quatre que he arribat a casa sense haver-me aturat gens.
Fèiem la xerradeta i, en parlar de l'hora, s'ha adonat que era a punt de començar aquell serial català que tant li agrada. Així, s'ha aixecat i, amb una ma a l'esquena i pas tentinejant però decidit, a anat a engegar el televisor.
Jo, una estona més tard, li he dut el got i no he pogut deixar de veure la cara d'un nou personatge.
Aquella cara la conec molt bé. Pertany a la noia prima i progre que es va adreçar a mi el primer dia d'escola de BUP, i que no va amagar mai el somriure burleta i certs comentaris sobre el meu aspecte.
Jo venia d'un ambient certament tancat, i ja tenia prou dubtes i pors tant per la meva aparença com pel tracte amb tanta gent diferent.
I em va fer molt mal.
Mai es va imaginar la lluita que vaig tenir amb la mare per tal de dur una roba més actual i del meu gust, i tampoc es va plantejar que va crear un problema allà a on no n'hi havia, ja que els meus cinquanta set kilos, amb un metre seixanta d'alçada, no es podien considerar un sobrepes.
Els seus orígens lliberals, neboda i filla d'artistes, la feien creure que estava per sobre de moltes consideracions.
Doncs bé, ara és una dona grassa amb els signes del temps ben marcats al rostre, però encara em fa una certa recança.
Segur que no em recorda, i jo la vull oblidar.
Per això escric aquí, per expressar aquells neguits d'adolescent i cremar-los més tard a la foguera de l'oblit.
No té cap sentit dur a l'esquena aquesta absurda motxilla.
Així, adéu Mònica! Que el fum esvaeixi neguit i ressentiment.
Avui però, necessito tancar una porta que roman oberta una barbaritat d'anys, doncs tot va passar quan jo en tenia catorze.
Aquest migdia era amb la mare descansant uns minuts a la taula de la cuina, tot prenent una cervesa i xerrant abans de fer el dinar. M'ha obligat a prendre'm aquest temps, doncs eren quarts de quatre que he arribat a casa sense haver-me aturat gens.
Fèiem la xerradeta i, en parlar de l'hora, s'ha adonat que era a punt de començar aquell serial català que tant li agrada. Així, s'ha aixecat i, amb una ma a l'esquena i pas tentinejant però decidit, a anat a engegar el televisor.
Jo, una estona més tard, li he dut el got i no he pogut deixar de veure la cara d'un nou personatge.
Aquella cara la conec molt bé. Pertany a la noia prima i progre que es va adreçar a mi el primer dia d'escola de BUP, i que no va amagar mai el somriure burleta i certs comentaris sobre el meu aspecte.
Jo venia d'un ambient certament tancat, i ja tenia prou dubtes i pors tant per la meva aparença com pel tracte amb tanta gent diferent.
I em va fer molt mal.
Mai es va imaginar la lluita que vaig tenir amb la mare per tal de dur una roba més actual i del meu gust, i tampoc es va plantejar que va crear un problema allà a on no n'hi havia, ja que els meus cinquanta set kilos, amb un metre seixanta d'alçada, no es podien considerar un sobrepes.
Els seus orígens lliberals, neboda i filla d'artistes, la feien creure que estava per sobre de moltes consideracions.
Doncs bé, ara és una dona grassa amb els signes del temps ben marcats al rostre, però encara em fa una certa recança.
Segur que no em recorda, i jo la vull oblidar.
Per això escric aquí, per expressar aquells neguits d'adolescent i cremar-los més tard a la foguera de l'oblit.
No té cap sentit dur a l'esquena aquesta absurda motxilla.
Així, adéu Mònica! Que el fum esvaeixi neguit i ressentiment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)