Rutina

Avui ja hem tornat a la rutina.
Llevar-se ben d'hora i anar sempre pendent de l'agenda.
Aquest estiu he desconnectat i descansat com fa anys, i espero poder mantenir una quantitat d'hores de son adequada, que em permeti dur el meu ritme com cal, sense esforços extraordinaris, sense l'esgotament amb que vaig arribar a les vacances.
M'agrada l'activitat, i m'agraden les coses que faig.
Aquest hivern, nous reptes per als que m'estic preparant de fa uns mesos.
Engrescador i també important, però tot plegat exigeix una estructuració acurada del dia.
I la vaig pensant.
I jo a la feina, tot aprofitant aquesta estona de lleure per escriure aquestes quatre ratlles.

Espera

Dir-te com de dolça és aquesta espera
que dóna llum als moments de foscor
fa més planer el camí
prou gris a voltes
i desdibuixa el teu gest
tot esperant definir-lo de nou

Així, en la calma del vespre
conto les llargades
mentre el xipolleig de l'aigua
i la llum de tants estels
em retornen l'alegria del teu so

Calma

Acabo d'aterrar a casa després d'uns dies de calma; de barques i d'onades, de camins i muntanyes.
I vinc tranquil·la.
Potser amb ganes de mirar a fons les fotografies i reviure sensacions.
Calma; sobretot calma.
Les primeres vacances de platja de fa massa anys.
Encara tinc dins meu aquella olor de mar, la remor de les onades, i el moviment rítmic de les barques en empènyer-les cap a l'aigua, o en tornar-les a la sorra.
Tant m'ha captivat aquella mar que omplia els meus estius d'infantesa i adolescència que, en pujar a muntanya, he necessitat un temps per deixar d'enyorar-la i per gaudir del perfum del bosc.
Uns dies bonics per al goig dels sentits, amb l'ànima feliç i calma.

Viure per dins

Ahir va ser un dia complicat. Tot i llevar-me amb bon humor i passar la primera estona del matí feliçment amb les meves plantes, el dia es va espatllar ja que a casa hi havia nervis i cap mena d'empatia per a qui està al costat i no en té culpa.
I vaig anar a dormir amb la mateixa batalla al meu voltant i amb una infinita tristesa que encara no he pogut deixar anar. Ara, també amb la determinació clara de no tornar a temps antics.
Avui és dijous, i espero que sigui un dia bonic tot i la grisor del cel.
Vull fer moltes coses i intentaré que no em torbin en el meu propòsit.
Espero poder esvair la tristesa i retornar al meu goig interior. I viure per dins tot veient somriure l'ànima.

Melangia

Et desdibuixes
i necessito pensar-te
per refer el teu contorn
per buscar la melodia

La distancia omple el record
de melangia

Matí

Avui m'he llevat amb pluja. Una pluja abundant i agradable.
El verd del bosc és preciós tot i que encara queden uns fils de boira que pugen fins a la carena.
El cel, atapeït de núvols, deixa passar una llum minsa però no per això trista.
I la fresca, disset graus a la terrassa.
Tot plegat fa pensar en un matí de tardor d'aquells que conviden al recolliment, d'aquells que tant m'agraden.
Però som a ple estiu i, tot i el goig, també penso en si podré gaudir de la sorra i les onades un cop més. No cal que sigui ara, però potser sí en aquesta propera quinzena.
Dies agradables i plàcids.
Tot i la potent contractura a l'esquena que em fa perdre el tacte a les mans i m'impossibilita el planxar tant com necessito, faig prou coses i gaudeixo de la calma.
Descanso cos i ment, i faig d'aquests dies un moment bonic.
Ara estic enfeinada tot arreplegant els poemes del bloc en un arxiu, per tal d'assegurar la seva durabilitat en el temps, i no deixa de ser un exercici de record de tantes vivències que, en el seu moment, em van dur a escriure aquelles lletres.
No les havia cregut mai prou dignes com per a guardar-les, però l'empenta d'unes quantes persones en aquest sentit m'ha decidit a fer-ho. En qualsevol cas, formen part de mi i no cal deixar-les només en aquest espai eteri del bloc.
Aprofitaré l'estona de solitud tan intensament com m'agrada.

Calma d'estiu

M'agrada aquest estiu. M'agrada el ritme que porta, i m'agrada el meu ritme interior.
És ple d'activitats, però totes elles són tranquil·les.
Fa un parell de dies, un matí de platja amb unes amigues. Tot i que m'hauríeu d'haver vist nedant, fent xiscles d'alegria i rient alhora, la resta del temps érem a la tovallola xerrant amb aquella calma.
Ahir vaig portar la mama aquí, a Begues. Va ser un dia molt bonic, tot parlant de plantes, mirant les fotos del últim concert, menjant una mica de caprici i repassant els deures que fa a l'estiu.
No puc evitar de dir que una de les redaccions que havia preparat per ensenyar-me em va sorprendre molt agradablement. Tota la feina dels tallers de memòria no és debades.
Avui aprofito per rentar les cortines del menjador. És una feinada ja que la tela és de cotó gruixut i, a més, són grandioses. Vaig entendre de seguida el perquè de fer-les en dues peces.
Mentre es va rentant el farbalà de dalt, també gruixut, amb un estampat de flors mal pintades lilós i verd oliva, el primer tros ja és penjat mentre el segon s'asseca.
La veritat és que és un goig veure-les tan netes, ja que són d'un blanc trencat potser massa delicat.
La tarda durà unes amigues i, amb elles, una bona xerradeta a la terrassa.
I la meva calma interior. Aquella felicitat tranquil·la que sap gaudir del moment i del silenci. I em fa somriure. I em dóna vida.

Llargades

Avui el dia és gris, tapat i una mica ventós. Fa una estona he sortit a passejar el Floc i m'he posat una jaqueta que no m'ha destorbat.
Espero les ullades de sol, i desitjo que s'aixequi prou com per poder baixar a nedar una mica.
Ja m'imagino que la temperatura de l'aigua serà una mica més freda del que els hi agrada als meus ossos, però, tot i així, em ve molt de gust fer unes quantes llargades, i assecar-me ajaguda a l'herba, amb aquella tranquil·litat que em dóna poder mirar el cel i els arbres, i les plantes del voltant, que són boniques i estan força ben cuidades.
Aquest estiu i jo no hem anat alhora en quant a temperatures. Els dies de calor intensa jo he estat massa enfeinada i, sobretot, massa cansada per poder gaudir del jardí. I ara, que el temps és més sobrer, la climatologia no acompanya.
Així, l'herba, plena de veïns fa unes setmanes, ara resta solitària però molt verda i atapeïda, sense aquelles clapes que hem patit alguns estius calorosos en que ha estat molt concorreguda.
Ara surt una mica el solet. A veure si puc acomplir el meu desig.

Accident

Aquesta setmana, tot i que ha estat molt maca, amb trobades, dinars i sopars, trucades i altres guerres amb els meus amics, a més d'un gaudi adequat a casa, ha estat marcada per un fet molt desagradable que encara no acabo de processar.
Un noi conegut va provocar el passat dimarts un accident de trànsit que, si bé no va tenir conseqüències greus, sí que va acabar amb tres cotxes molt abonyegats, a més del que ell portava, un tot terreny d'aquells tan forts.
Sembla que el seu vehicle va culejar en voler tornar al carril, tot avançant amb el terra mullat, i va col·lisionar amb la porta dels seients del darrera del primer cotxe i el frontal del segon cotxe, també un tot terreny, que va preferir enfrontar-s'hi de cara ja que al darrera portava una nena de nou mesos. L'últim cotxe, més petit, no va tenir gaire possibilitat de reacció, doncs sortia d'una corba, i va xocar amb l'anterior.
No hi va haver ferits, però si molts nervis per part de la gent que pujava tranquil·lament pel seu carril i va viure un gran ensurt.
El que em fa més mal d'aquest episodi és la reacció del conductor, de vint i cinc anys, i amb qui he fet unes quantes xerrades.
Tot i que sembla que potser anava massa ràpid, i que potser va apurar massa l'avançament, ja que els cotxes col·lisionats eren al inici de la ratlla contínua, en cap moment va mostrar cap acceptació de cap mena de culpabilitat, i tot ho va acusar al moviment en fals que va fer el seu vehicle.
I per la nit va marxar de festa, i aquí no ha passat res.
No entenc aquesta reacció, tot passant per davant de les coses sense assumir cap responsabilitat ni que sigui moral, cap mena d'acceptació o dubte, cap mena d'empatia cap a aquella gent a la que va causar un greuge.
Haurà d'aprendre moltes coses per poder caminar per la vida mirant de front i mantenir l'autoestima i dignitat necessàries.

Et miraré als ulls

Han arribat pluges, però no
les que espero, encara llunyanes,
en aquell temps en què el sol brillant
dóna pas a la llum calma
i la fragància fresca s'esvaeix
amb la presència del perfum

Et miraré als ulls mentre obres
la porta de tots els somnis

Llibre

El passat divendres tenia metge a mitja tarda i, per tal d'evitar l'embús de la sortida de vacances, vaig anar a ciutat en sortir de la feina, abans fins i tot de dinar.
Així, em vaig trobar al Passeig de Gràcia a les quatre de la tarda, menjada i tot.
A més de comprar uns pantalons que em calien i eren en segones rebaixes, vaig entrar dins d'una llibreria al mateix carrer. I vaig anar a la secció de poesia, a veure què trobava.
Així, i després de donar-hi una bona ullada, vaig agafar un volum de la poesia completa de Miquel Martí i Pol.
En tinc uns quants dels seus llibres, que formen part d'una col·lecció de clàssics catalans que a l'inici dels noranta va editar un diari anomenat "El Observador", però sempre trobo a faltar poemes.
I aquest nou llibre, en una edició de butxaca molt apretada i de bon preu, conté tota la obra.
Ja li he dedicat unes bones estones, i segur que en trobaré moltes altres per endinsar-me en aquesta lectura que tant m'apassiona.
És de nit, i mentre escric vaig sentint uns trons no gaire llunyans. Preludi de turmenta.
Quin goig!