Ets en un punt al que no imaginaves que hi podries tornar.
Amb alguna talla més i la cara creuada per un esbós del que en altres temps era un somriure permanent.
Hi ha alguna cosa que ha fet crec dins teu i, el que ara arriba, arriba tard.
Pressió laboral, desencant, i la sensació de ser un motor del que s'espera que no s'aturi les 24 hores del dia, enllaçant obligacions arreu.
Però sempre has estat fràgil; de cos i ànima. I t'has tornat a trencar.
I de moment no et planteges ni el buscar un adhesiu.
Ara només vols que arribin les estones de cant, en les que ets feliç i capaç de riure, i fins i tot de fer el pallasso i destarotar per uns moments el rigor de l'assaig.
Allà no hi ha més pressió que la que t'imposa la teva veu trencada, i voles amb les melodies cap a un món millor. I t'allunyes de la carcassa malmesa que t'empresona i de l'entorn angoixant que et toca viure.
Sort en tens de la música.
