Divendres

Arrossegues tristesa.
Potser no et sents dins d'aquell pou d'una fondària immensa, però encara arrossegues tristesa.
No deixes de sentir que els que t'estimes marxen i et trobes en mig d'una gran solitud que, tot i que els que t'envolten miren d'esborrar, no et deixa.
Et sents afortunada per tenir tanta gent al voltant que t'estima i mira per tu, però et costa molt el pensar que els pares ja no hi són.
No deixa de ser curiós que ara trobis tant a faltar al pare, doncs ja fa trenta anys que va haver de marxar, però al no ser-hi la mare la seva absència encara es fa més palesa.
Tens problemes per veure el teclat; les llàgrimes brollen incontroladament mentre escrius. Quina incomoditat.
Però de tot et queda present la part trista
Vas collir violetes i feia un sol espaterrant. Vas ser feliç una bona estona feinejant al jardí, però ara només veus aquell pom de floretes marcides. Quanta bellesa atrapada en una vida tan curta!
Tot i així, vas fer bonic un raconet del jardí.
Vas tallar un arbust que et feia nosa i vas poder tallar i lligar un gerani immens que es menjava tot l'espai. Vas arrencar força herbes i t'agrada el resultat. Ample i lliure.
Tens moltes ganes de veure-ho com tu vols, i poc a poc es veuen les millores.
Vas llençar quatre piles ben altes de testos de plàstic, i ara miraràs d'endreçar tots els de fang, abaix al pati, en un racó adient.
I necessites ajuda per traginar segons quines plantes, però aprofitaràs els dies de festa de Setmana Santa per a això.
I vols comprar alguna cosa; geranis de penjar per als testos de la barana que duu al terrat i potser alguna altra planta.
I les llàgrimes ja no brollen. Penses en les hortènsies d'hivern encara tan florides, i en les mates de violetes amarades de flors. I en tots aquells bulbs que ara floreixen arreu amb un munt de flors grogues, blanques i liles. També en aquell racó ombrívol al que li canvies l'aire, i en les palmeres fetes d'uns dàtils que va demanar la mare a una amiga teva.
I en la colla de cactus que et punxen mentre mires d'arreglar-los, i en les grans plantes d'ombra que hi ha abaix al pati.
I tornes a ser una mica més feliç. I esperes el proper divendres per tornar-hi.

Violetes

Estàs trista. Immensament trista. Amb una tristesa fonda, que ve de molt endins, i et rossega fins els racons més desconeguts de cos i ànima.
No parles. No en parles gaire doncs tothom diu que és normal, que forma part del procés del dol.
I t'amagues. Només tens ganes d'aïllar-te, de tancar-te en aquelles parets que et duen a una vida antiga, i cuidar les plantes a l'hora del sol.
Però no fa sol. Núvols, aigua, fred i vent és el que t'ofereix la natura encara que necessitis l'escalf del sol a l'esquena per sobre de totes les coses.
I cuses. Penses que el resultat serà bonic -ja n'has fet la prova-, però ara els fils són més feixucs que fa uns dies, i les vores massa llargues.
Demà nedaràs abans del cant, o es quedarà en un intent de posar en marxa el cos que t'ha tocat i que cada dia necessita més i més pastilles per funcionar, però et fas el propòsit de mirar-te les bombolles buscant engrunes de felicitat. I després miraràs de treure la veu a l'hora que expulses uns quants dimonis carregats de pena.
Provaràs de tornar a casa alleugerida.
I potser farà sol el divendres mentre culls un pom de violetes.