Grans persones

M'ha passat una cosa ben curiosa.
Ahir vaig rebre un mail d'aquells que avisen que algú ha penjat un comentari al bloc.
La cosa sorprenent és que era en un post que vaig publicar el 22 de Novembre del 2007, un dels primers.
És un post dedicat al meu veí, el Josep Barri, algú molt especial per a mi.
Qui ho ha escrit, amb qui posteriorment m'he comunicat per mail i que finalment he reconegut, també té un record molt especial d'aquesta persona.
Això m'ha fet pensar en com les grans persones no necessiten fer grans coses per deixar una gran empremta en els altres.
Ell, des del seu reduït àmbit, i amb unes traves extremadament, severes, ha fet molt més per als demés que la majoria de nosaltres.
És un punt important de reflexió.
Tot i els vint anys que fa que és mort, encara em fa de guia, i em fa pensar.
Crec que sóc molt afortunada, doncs en la meva vida n'hi ha unes quantes d'aquestes grans persones que, amb la seva senzillesa i la seva gran capacitat d'estimar, em fan reflexionar i m'ajuden a trobar les millors dreceres en el camí de la vida.



(no me'n he sortit per fer l'enllaç. Algú em pot explicar com he de seleccionar el text?)

Estiu diferent

Aquest estiu que ara acaba, està essent un estiu diferent del que esperava.
En un inici, el viatge que s'havia planejat des de febrer, va haver de ser anul·lat per part nostra.
Tot i així, l'alternativa escollida va anar força bé.
A casa les coses no rutllaven gaire, però, i jo en sóc la primera sorpresa, tot ha girat.
Ja en vaig parlar aquest dia de les noves il·lusions.
Tot i que hem de ser molt prudents, per primera vegada en molt de temps penso que hi pot haver un futur per a nosaltres.
Aquesta matinada ens ha deixat el Llorenç, i tampoc m'ho esperava.
Sí que és veritat que en els últims mesos havia tingut problemes importants, però res feia pensar en un final tan imminent.
Recordo el Llorenç sempre amb eines a les mans, arranjant coses al jardí de la Marga.
També el recordo en moltes celebracions, a taula.
El que més recordo però, és un comentari que em feia sovint, i és que estava molt content de la colla d'amics de la seva filla.
L'il·lusionava veure com buscàvem qualsevol excusa per trobar-nos i fer un bon sopar, i reia tot mirant-nos.
Miraré de fer costat a la meva amiga, i, en la propera trobada, proposaré un brindis a la memòria del Llorenç.

Boix grèvol

Heu vist que n'és de bonic?
És el meu nou boix-grèvol. I dic nou perquè va arribar ahir a casa per substituir en aquell que tanta il·lusió em va fer quan el vaig comprar el passat Desembre.
No el vaig saber cuidar gaire bé i, finalment, es va morir.
A la jardineria em varen dir que tenia garantia d'un any, i me'n han donat un altre.
Em va atendre el mateix jardiner i varem xerrar més de mitja hora.
És un noi força agradable que gaudeix parlant de plantes, i em va donar molts consells.
He arribat a la conclusió que en un inici el tenia massa sec i després no vaig saber trobar el punt just. Tot i que havia fet uns quants brots ben macos, crec que li vaig donar massa aigua.
Tinc el costum de posar un plat a sota dels testos per no llençar aigua al jardí de sota, per no embrutar la roba que de vegades tenen en un estenedor plegable, i segur que li vaig deixar una humitat excessiva.
El jardiner m'ha aconsellat una bona regada, que escoli bé l'aigua, i no tornar a regar fins que la terra comenci a estar seca una mica endins. Crec que vaig entendre bé el punt adequat.
A finals de Setembre anirà bé que el trasplanti a un test gran, i li posi terra de castanyer, que és àcida i és la que li convé. Llavors li consultaré quin tipus d'adob és el més adequat.
Ara, tot i el disgust que vaig tenir en perdre l'altre, penso que ho faré bé i viurà. Sóc optimista!

Tardes

Tot i que porto dos dies treballats, aquesta setmana sembla potser un pont entre les vacances i la vida laboral.
Aquests dies només treballo fins a les dues, i això permet que les tardes siguin pràcticament una continuació de l'estiu.
Ahir, en arribar, banyet a la piscina i una mica de sol, poquet, que no em convé gaire. Avui, hi havia més gana que calor i he dinat sense nedar. Potser després.
El dia és núvol i he escoltat les tronades no tant llunyanes que descarreguen amb força.
Tot i la humitat que es fa sentir en els meus ossos, ha estat una treva per la temperatura. Molts ho agrairan.
Ara, aniré a fer-me un cafè, per tal d'agafar amb molts ànims els apunts.

Fi de vacances

Han estat uns dies tranquils. Potser massa calorosos, però recorreguts amb un tempo adequat que els ha fet agradables.
Han estat unes nits de sopar a la terrassa, de conversa i música de fons. De menges fresques per ajudar a temperar el cos.
Han estat uns dies profitosos. Sorprenentment profitosos.
Tot i fer-se difícil l'estudi als seus inicis, ha agafat un ritme i un tremp que ja s'acosta al que volia.
També han estat profitoses aquelles feines empipadores que es fan de tant en tant. Qui troba mai el moment de netejar els entapissats de les cadires? Doncs ja n'he enllestit dos!
Han estat uns dies de reflexió. Uns dies en que he anat processant força coses. Coses que han estat producte normal dels esdeveniments viscuts, i d'altres que no esperava.
I tot, finalment, gira en positiu. A qui no li agrada la il·lusió?
En prendrem potser la millor part de tot plegat, i veurem com es desenvolupen les coses.
Han estat uns dies tranquils. Ara acaben, però han estat bonics.

Llibres

Ahir vaig veure la Maria del Mar, la meva amiga de tota la vida.
A més de xerrar pels colzes al llarg de més de tres hores, vaig aprofitar per donar-li un llibre que havia comprat per a ella.
Un llibre de poemes l'autor del qual molts dels que passeu per aquí coneixeu, i a qui vaig demanar que, tot i no conèixer-la, li fes una petita dedicatòria.
Ell, amable com sempre, així ho va fer.
Em va semblar que a ella li faria gràcia. I li va fer.
He de dir que, unes pàgines endins, en un lloc que em va semblar apropiat, jo també vaig aprofitar per posar-hi unes lletres.
Sempre que ens hem fet regals els hem personalitzat.
Em sembla bonic trobar-me les seves dedicatòries en llibres i discs que potser fa trenta anys que són a casa. Bonic i emocionant.
Doncs bé, en quan va arribar en aquell lloc, va fer una expressió d'alegria, doncs aquell llibre quedava lligat a mi.
També vaig rebre un llibre d'ella; un llibre que ella pensa que ara és un bon moment per llegir i que vaig encetar ahir mateix. I amb la corresponent dedicatòria. Molt maca i molt del seu estil.
Ara en són tres els que són a mitges. Bé, i un parell d'en Martí i Pol que vaig rellegint, però potser aquests no conten ja que quasi bé sempre el rellegeixo.
Jo, com sempre, barrejant.
Som dues persones ben diferents.
Jo molt més extravertida, ella molt més continguda.
Ella rossa i amb cabells llisos, jo morena i amb rinxols amples (només quan duia els cabells llargs, és clar).
Ella més d'art, jo més de ciència.
Amb vides força diferents, però mai ens hem deixat d'entendre. Sempre hem connectat. Sempre.
Ara procurem estar més en contacte, encara que només sigui a través del fil telefònic, però xarrem força de les nostres coses, amb aquella intimitat i confiança extraordinàries que mai hem perdut.
I ens seguim regalant llibres.
I que per molt temps així sigui.

Geranis en guerra

Estic recuperant els geranis.
Aquelles preciositats que varen deixar bocabadada a la mama han patit no només la calor, sinó també, un altre cop, la plaga infernal d'aquells cucs verds, curts i gruixudets, que se les mengen per dins.
Hem lluitat, tisora en una ma i insecticida a l'altra, controlant els brots més tendres, doncs són els que més els hi agraden.
No n'estic segura, però sembla que la batalla ha girat al meu favor, doncs una bona colla de brots i poncelles esclaten arreu i no trobo nous senyals de vida dels cucs. Fins i tot un parell de bocins escapçats sembla que també han agafat.
Espero que guanyem la guerra, si més no la campanya d'aquest any.

Massa calor

Dies massa llargs
i neguits que retornen
amb una cadència coneguda
Camins trepitjats que no arriben
a cap recer acollidor
T'atures per mirar les
teves plantes
Poca flor i no gaire verdor
Massa calor

Plomes

Aquests dies estic a casa sola, aprofitant la última setmana de vacances.
A més de passar molta calor i barallar-me amb l'estructura de les molècules aprofito per fer algunes de les feines que encara s'han resistit.
Avui li ha tocat al sofà.
Mai hauria dit que aquest cop em donaria tanta feina i, a més, em divertiria això de rentar les fundes del sofà.
Resulta que els coixins que fan de braços són farcits de plomes, moltes plomes.
Jo tinc el costum de moure'ls amb força per tal que recuperin el seu volum i ves aquí que, amb el pas dels anys, les costures internes han cedit.
En obrir-los un núvol de plomes ha voleiat per tot el menjador, i fins i tot sortien a la terrassa.
Ja em veus a mi perseguint i escombrant plomes sense saber si riure o emprenyar-me.
He necessitat una bona estona per reduir-les al seu espai original, bé, original des que varen entrar a casa meva dins d'un sofà, i anar cosint els estrips de les costures.
Ha estat una situació còmica, d'aquelles en que m'agradaria haver vist les cares que he anat fent.
De la sorpresa a l'enuig i a les ganes de riure.
Recordaré aquest episodi uns quants dies ja que, tot i que he escombrat unes quantes vegades, encara veig alguna petita ploma pels racons.
Encara mantinc el somriure d'orella a orella en pensar-hi.

Mar endins

Ja no hi són aquells dies
amb gust de sal
No retrobo l'alegria
de nedar mar endins
tot jugant amb les onades
L'horitzó és gris
Tinc recança de l'onatge

Platja

Ahir al vespre varem baixar a la platja.
Ja no en sabem de baixar a la platja.
Puc dir que en els últims vint i cinc anys m'hauré banyat a l'aigua de mar poc més d'una mitja dotzena de vegades.
A casa no agrada el sol ni la sorra, tampoc agrada gaire l'aigua.
Recordo amb un cert enyor aquells estius en que, de dilluns a dijous, doncs eren els dies de menys feina a plaça, menjàvem un entrepà i marxàvem cap a Caldetes.
Tots i cada un d'aquells dies es repetia el mateix: en arribar, la mare triava el millor lloc, mentre jo rondinava doncs tenia força pressa per llençar-me a l'aigua.
Un cop deixades les coses a la sorra i la tovallola era estesa amb no gaire gràcia em posava a córrer fins l'aigua. I m'hi estava força estona. Molta. Fins al punt en que els dits s'arrugaven i els llavis eren morats.
Llavors havia de venir el pare i posar-se una mica seriós per tal que sortís una mica.
Tot just m'eixugava mentre prenia una mica de fruita i, au!, tornem a l'aigua!
Eren unes tardes genials que recordaré sempre.
Ahir m'envaïa una certa incomoditat i no em vaig asseure a la sorra.
Vaig nedar, això sí, una bona estona, gaudint de nou d'aquella felicitat recordada.
Ja no en sabem de baixar a la platja.

Bones noticies

Avui és un dia especial.
Avui he rebut bones noticies. I no noticies d'aquelles només agradables, sinó noticies importants.
A les vuit del matí teníem visita amb la metgessa de la mama. Ens fa un seguiment molt acurat i constant de fetge i ronyons, que sembla que poc a poc s'estabilitzen dins de la seva patologia.
La bona notícia ha arribat quan m'ha explicat que bona part de l'aturament cognitiu que estem patint es pot millorar amb un laxant específic. Es veu que aquest medicament arrossega unes toxines que genera el seu fetge i que van directament al cervell produint aquest problema que jo confonia amb un inici de demència senil.
Sembla que en uns dies la he de veure molt més espavilada!!
Una altra gran noticia ha arribat fa poca estona quan la Montserrat, aquesta segona mama tan especial que tinc, m'ha dit que el seu marit sortirà el proper dijous de l'hospital.
Ha patit una operació molt complicada, i penso que ni els millors pronòstics preveien una recuperació tan bona i ràpida com la que està tenint.
La Montserrat era exultant, i tot plegat m'ha fet molt feliç. Molt!!
A tot això hi puc afegir que algú a qui també m'estimo força i que està passant un mal moment ha trobat algunes sortides als seus maldecaps. Visca!!
Dies com aquest recarreguen les piles, i de quina manera!!

L'últim plor

T'he plorat.
T'he plorat per últim cop
i ho sé segur.
En aquells instants emotius,
intensos, em vaig acabar
de buidar de tu.
Ara, ets un record estranyament
llunyà i distant,
però ja no hi ha marges que
m'empresonin l'ànima.

Estiu a Andorra

Aquests dies he fet una mica de muntanya. He tornat a Andorra, país ple de racons que m'omplen l'esperit.
Tot i no ser unes vacances ben bé al nostre estil, doncs n'hem compartit una gran part amb uns bons amics més urbanites que nosaltres, hem fet un parell d'escapades d'aquelles de calçar-se les botes i pujar amunt.
Plantes, arbres, llacs i paisatges imponents han omplert les nostres retines, i he hagut de lluitar una mica per poder enfocar-ho bé amb aquestes ulleres noves a les que ja em vaig acostumant.
Tot i així, en ajustar les fotos a casa, m'he adonat que no sempre ho he aconseguit prou bé i n'he hagut de llençar algunes.
Ha quedat pendent una ruta que només feia una setmana que acabaven d'obrir, i espero poder fer una escapada abans que caigui la neu per caminar-la tota.
Afegeixo algunes imatges.

Oblidada

Em miro amb distància
aquestes paraules amables
retrobades dins d'un llibre.
L'amargor del beuratge
perdura.
L'adéu, ferm i fred.
L'ànima, oblidada.

Reflexions antigues

Hem viscut.
Hem viscut bonic, intens.
Això nostre no ha estat debades.
Admeto neguits i angúnies
i una certa tristesa
en saber com s'allunyen els camins.
Però sempre en recordaré l'alegria
els ulls brillants
i les ànimes exaltades fins a tocar el cel.
Quan, temps enllà, rellegim la nostra història,
un somriure ample ens mudarà el gest
i ens tornarà a la boca
el regust dolç, amable,
de tantes hores.

Progressives

Diuen que el pas del temps és inexorable, i és ben veritat.
Poc a poc, o de vegades més ràpidament del que voldríem, el nostre cos va patint les conseqüències dels anys.
Avui, provo d'escriure aquestes lletres amb certes dificultats, doncs encara no tinc agafat al cent per cent el traç en els vidres progressius que vaig estrenar ahir al vespre.
Tota la vida que he dut ulleres. Tota. I m'agraden força. No han estat mai cap problema.
Però això dels multifocals requereix un petit aprenentatge; trobar amb facilitat el punt adequat del vidre necessari a cada distància.
A l'hora de sopar, hi va haver certs moments en que la taula s'ondulava i jo agafava un cert mareig.
Ara, tot i estar-hi pendent, la sensació en mirar el teclat mentre escric és incòmoda, i segons com també em fa rodar una mica el cap.
Segur que en un parell de dies m'hi hauré adaptat, doncs en les distàncies mitges ja he aconseguit aquest matí que la cosa funcioni molt millor que la nit passada.
Com sempre, he buscat un model de muntura un pel atrevit, amb el que em senti a gust.
He tingut la gran sort que ara la moda gira cap a ulleres una mica més amples, que és el que necessitava, i he comprat un model una mica més sobri de color que les anteriors, però amb un cert estil que m'escau.
Ja anireu veient fotografies!