Aquests dies estic contenta.
Per primer cop en molts mesos he estat capaç de fer broma i riure lliurement, i això és bo; molt bo.
Començo a tenir el pati de casa dels pares com jo volia. Sense arbustos, o gairebé; sense fileres de testos arreu, i amb una quantitat de plantes raonable que penso podré cuidar.
La taula i les cadires en un racó ombrívol que permeti aperitius i dinars, i un espai central desconegut per mi de fa molts anys, en el que penso desplegar una gandula per llegir a la fresca.
Encara hi ha molta feina a fer, però ja se li veu el meu aire, i això em motiva profondament.
Estic segura que la mare estaria contenta del resultat tot i que no fos ben bé del seu gust.
Allà em passen les hores volant, i soc feliç.
S'han de tenir il·lusions que et permetin tirar endavant, i per a mi aquell espai és molt important.
Avui, tot treballant, notava de tant en tant la molèstia d'una petita punxa de cactus que duc en un dels dits de la ma, i no podia fer altra cosa que somriure, doncs em traslladava en aquelles estones i espais que em donen tanta vida.
