D'hospitals

El Floc segueix malalt.
El que havia de ser una setmana tranquil·la s'ha convertit en tardes de veterinaris, neguits i un divendres complicat que va acabar amb la hospitalització del gos.
Varem témer seriosament per la seva vida, però poc a poc reacciona positivament.
Avui, en deixar-lo acabada la estona de visita, hem demanat de baixar a la sala, i hem vist l'espai i la seva gàbia.
La veritat és que està net i polit, amb tota classe de tecnologia mèdica, i un munt de personal pendent dels animals.
N'hem tret una bona impressió, però el Floc ens mirava i somicava.
Suposo que no entén res, i encara menys que, ara que està malalt, ens el traiem de casa. I està enfadat amb nosaltres doncs gira la cara quan li acostem la ma i no vol llepar-nos.
Així, hem marxat encongits tot i saber que està en bones mans.
Esperem que demà pugui tornar a casa.

Floc

És el primer cop que marxo de casa amb neguit de deixar el Floc sol. I fa tretze anys que és entre nosaltres.
Una colitis aguda que, de moment, no remet, el té ben destarotat.
L'animal està molt aixafat i, fins i tot i també per primer cop, ha oposat resistència a sortir a fer el seu passeig matinal.
Ens l'estimem molt al Floc. És un west higland diferent en quan a caràcter, que forma part de la nostra família.
És un animal dolç i sentit, delicat i net, obedient. Només treu el caràcter distintiu de la raça al davant d'altres mascles, i ho va començar a fer arrel de l'atac d'un altre gos que quasi li costa la vida. Fins i tot amb la veterinària és dolç, no para de llepar-la encara que li faci mal.
El Tomàs i jo estem amoïnats doncs comença a ser vell per tants tràfecs.
Esperem que tot acabi aviat i bé. Que torni a ser el gos alegre i tranquil que ens aporta tant de bo a nosaltres.

Art a dojo

Avui m'he llevat amb un color esmorteït al jardí. Una pàtina de gel ho cobria tot.
Després, un triangle d'herba lluenta contrastava amb la grisor de l'obaga i, ara, tot ha tornat al seu estat habitual.
M'agraden aquests matins que conviden a la introspecció, al silenci.
He estat recordant el concert d'ahir. Per dos motius.
La música; un repertori molt del meu gust, amb una peça per a sis veus masculines, preciosa, que despertava els sentits.
Malgrat la distància tècnica i artística, em va recordar l'emoció d'altres moments i altres veus.
Amb una ensalada de Fletxa que no coneixia, recentment recuperada, molt menys festiva que les que he escoltat anteriorment i força més bonica. Una sorpresa.
L'entorn; sóc una gran entusiasta de l'art romànic, amb aquella sobrietat i la pau que proporciona.
He de dir que he fet molts quilòmetres per visitar un munt d'esglésies d'aquesta època, però, paradoxalment, em quedaven dues esglésies dins ciutat per visitar. Una, molt a prop d'on viu la mare, i l'altra, el monestir que ahir finalment vaig conèixer, Sant Pau del Camp.
Va ser emocionant el viure aquell entorn barrejat amb música. Una meravella.
El mosaic que cobreix tot el terra, fabulós, restaurat fa uns vint i cinc anys.
Es dóna la circumstància que uns bons amics meus es varen casar allà, i varen haver de passar per sobre de taulons, doncs hi estaven treballant.
Les parets, l'espai, recollit i alhora grandiós als meus ulls, i, sobretot, el claustre.
Tot plegat, una meravella que tornaré a visitar ben aviat i a la que dedicaré el temps que es mereix.
Música antiga i romànic. Art a dojo per exaltar els sentits.

Tempus fugit

Aquests dies, amb això d'haver fet quaranta-set anys, he despertat un neguit que suposo passarà aviat, doncs tampoc és gaire intens.
Em veig de cara la cinquantena i, de moment, em fa la impressió que llavors ja seré gran. S'haurà acabat aquella mitja edat dins la qual nedo tan a gust.
I clar, això no em fa patxoca.
Amb aquesta reflexió ve unida indefectiblement aquella altra de que el temps passa cada cop més apressa.
M'imagino el temps com un fluid no newtonià, que va modificant la seva viscositat a mida que l'agitem.
Així, quan som petitets, i passa tan a poc a poc, el temps podria semblar quasi bé com un sòlid a les nostres mans, de tan viscós com és. Però, a mida que passen els anys, amb el us, baixa progressivament aquesta viscositat.
A la joventut pot semblar com un gel espès, que podem mantenir a les mans sense predre'n gaire però, quan més grans ens fem, més fluid es va tornant, i cada vegada ens regalima més i més entremig dels dits.
I així fins que arriba la vellesa, en la que et mires amb sorpresa les mans quan descobreixes que, el poc que et queda, és líquid com l'aigua i poc pots fer per conservar-lo.
I llavors repasses tots els records, i et sembla mentida com hi poden cabre tantes coses dins d'aquest buf veloç que és la vida.
Per això no vull oblidar res, i ho emmagatzemo tot dins caixes que podré obrir quan quasi bé ja no quedi res a les meves mans, i m'ho miraré amb tendresa.
No em serviria per a res un munt de cendres.

Llum

T'espurnegen els ulls
mentre despulles l'ànima
i, descarnadament, et resumeixes.
-tots som el producte de les
nostres vivències-
Puges muntanyes i baixes als inferns
amb tossuderia, mentre
reflexiones el camí que prens
i lluites la millora.
Et sinceres amb mi
com només ho fa qui estima.
-blau i marró de mocador-
Ens sabem al costat i ens fem llum.

Esforç i calma

Finalment torno a passar per aquí.
Ha estat una setmana una mica complicada degut al cansament dels darrers dies de festes i també per la descompressió de tot plegat.
La meva celebració va ser millor fins i tot del que podia esperar.
El Tomàs em va regalar dos cistelles de flors precioses, que varen servir per guarnir les taules d'una manera exquisida i, no cal que ho digui, em varen fer molta il·lusió.
De fet, encara les tinc, i encara fan goig.
El menjar, tot i els nervis en un moment donat del migdia, ja que creia que no ho podria preparar tot, va quedar bo.
El menú: flam de verdures en tres capes acompanyat amb una barreja de pebrot del piquillo i tonyina; rodó de pollastre farcit, rostit, amb patatetes; pastís de xocolata i taronja.
La presentació va quedar bonica, i vaig aprofitar els tips de desossar que m'havia fet al mercat amb la mare per fer una bona feina.
Ara, amb alguns detalls de casa que encara van a deshora, i amb el dia d'ahir dedicat a una reflexió acurada al voltant de mi mateixa, miraré de tornar a prendre les regnes i dur la vida per aquells camins que m'he marcat, amb esforç i calma.

Quin dia!

Ahir va ser un dia diferent. Un dia fantàstic.
Des de bon matí vaig anar rebent felicitacions, a través de tots els mitjans que avui tenim a l'abast.
I em vaig sentir acompanyada i estimada. Feliç. Molt.
Ara, la part menys positiva de tot plegat és que no vaig poder fer tot el que volia a la cuina. Sí una part important, però no tot.
I ara, després de barallar-me amb la roba una estona, em poso en marxa per fer anar cassoles, motlles i forns. Espàtules, bols i culleres.
Potser m'he embolicat massa, però crec que serà un bon sopar per a la tretzena que ens trobarem a taula. Cuina una mica tradicional, però adaptada al temps d'ara.
Ainx! no en puc donar més detalls... demà ho escriuré!
Un moment entranyable del matí d'ahir és que vaig haver de trucar a la mare per explicar-li quin dia era, tot i que per Reis ja em va donar el regal d'aniversari.
I em va preguntar quants anys he fet. I va estar molt contenta de poder felicitar-me.
Agraeixo tenir tanta i tanta gent que m'estima. Sóc afortunada!

47!

M'he llevat pensant en el menú. Finalment, he desfet tot el pla anterior i començo de nou.
Aquesta tarda la passaré als fogons (això dels fogons és un dir; jo, a la vitro), per preparar les menges que oferiré als amics demà al vespre.
I és que avui faig anys. Quaranta set.
No sembla un bon número, ja que veig més propera la aterrada als cinquanta, però, tot i així, li trauré tot el suc de que sigui capaç.
Visc, i sóc feliç. Cada cop més.
La vida a casa, la mare, els amics, tot rutlla.
I l'ànima, que sembla que torna a mirar-se els arbres des del cel, en un vol planer, tota tranquil·la.
No tinc totes les fites primordials aconseguides, però segueixo treballant, esforçant-me de valent per millorar les coses.
Ahir la mama em va dir que ja tinc més ma que ella amb les plantes.
Això no és del tot cert ja que ella és molt entesa, però sí que és veritat que els hi vaig agafant el traç alhora que ella, amb la pèrdua de poder cognitiu, també els hi ha perdut aquell punt fantàstic que la caracteritzava.
Tot i així, és un gran elogi, i mostra una mica el com em sento i del que sóc capaç.
Aquestes festes han estat entranyables, dolces i divertides. Demà espero que també.
I la resta de l'any me la miro amb empenta, esforç i alegria doncs espero aconseguir totes aquelles coses que tant m'il·lusionen.

Bona nit!

Hem posat en marxa el nou pla de retirada.
Mirarem d'anar a dormir a les onze, excepte els dies que hi ha coral, és clar.
Duem un cansament exagerat que ens acaba afeixugant massa i, amb una mica més de temps de son, millora.
I avui ens ho han posat difícil, doncs els encàrrecs de Ses Majestats en el meu cas, i la feina en el cas del Tomàs, ens han fet arribar més tard del que voldríem a casa.
I au!, posa't a bullir verdureta, fer amanida i una mica de tall a la planxa. No és gaire feina, però requereix el seu temps.
I hem sopat a la cuina, amb la ràdio engegada i conversa.
M'agraden molt més aquests sopars a la cuina que els que fem al menjador, amb el televisor engegat.
Si exceptuem els informatius, algunes sèries i programes, pocs, la cosa no ens emociona però, tot i així, acabem badant mentre sopem, i perdem la estoneta de compartir impressions.
Així que, abans de marxar a dormir, he baixat el correu i m'he donat una volta per saludar des d'aquí, alhora que us dic "bona nit!".

Any nou

Ja s'acaba el segon dia d'aquest any que acabem d'estrenar, i de moment tot va de celebració en celebració, i totes rodones.
Com aquells vestits dels anys cinquanta, de robes setinades amb les faldilles esbiaixades, que devien de necessitar molt d'aprest per mantenir-se en una posició tan inestable.
De moment, sense ni una arruga, i cap mena de taca. Impecable.
Al Floc li han tret els punts aquest matí i, segons la veterinària, tot ha anat de la millor manera possible. Ara ja no necessitarà dormir amb aquella mena de pantalla que ens incomodava a tots.
Demà tornaré a la rutina laboral, però hauré d'emprar totes les tardes per ajudar als Reis d'Orient a fer les compres, doncs aquest any, de tanta feina com tenen, encara no han recollit la llista de casa.
Esperem que no s'oblidin de res.
I verdura per dinar. I un ou dur i fruita.
Necessito una treva alimentaria.
I la setmana vinent arribarà la calma i, amb ella, el temps d'estudi, el treball interior, l'exercici i la música.
Beneïda música que farà brollar el millor de tots nosaltres.