Dues roses

Avui he explicat a algú molt conegut que a casa hi ha dues roses de Sant Jordi, i com de precioses que encara es mostren tot i fer una setmana que són a casa.
El Tomàs, el meu marit, sempre que compra flors mira d'anar a una botiga del mercat de la Concepció, a Barcelona i, tot i que aquest Sant Jordi va ser diferent, amb temes hospitalaris, en sortir al vespre de la clínica vam travessar la ciutat per anar allà, a on ell tria i remena amb confiança.
Jo m'esperava al cotxe, en una cantonada, i el vaig veure venir amb dues roses ben boniques. Una, és clar, per a mi i l'altra, com sempre des de fa trenta anys, per la mare.
Imagineu-vos quina emoció.
Ara la seva rosa llueix dins d'un gerro a la que va ser la seva habitació, davant d'una foto d'ella i del pare, i estic segura que, allà a on és ara, la contempla ben cofoia.
És bonic saber que qui t'acompanya també estima i enyora la teva mare, i que el temps de convivència ha deixat tan bona petja.

Concert

Aquests dies han tornat fred i pluja, i aquest temps m'entristeix i em torna enyoradissa.
Ahir vaig cantar. Des del passat mes de maig que no havia pogut cantar a cap concert. I vaig estar contenta. Però no amb aquella fal·lera, aquella emoció que et pessigolleja esquena amunt i, en sortir, fa que siguis un graó més amunt en el camí del cel.
Va ser una felicitat tranquil·la, barrejada amb massa emocions que encara no he acabat de pair. Però va ser bonic.
Un repertori elegant, dedicat als poetes catalans, amb molt bones músiques i partitures d'una certa dificultat que ens han dut de corcoll alhora que ens emocionaven per la seva bellesa.
Ainx! No me'n puc estar d'alabar el director, que em transmet com pocs tècnica, sensibilitat i gust alhora de bastir cada peça. I em fa sentir que faig bona música, malgrat les limitacions individuals i col·lectives.
No sé què seria de mi sense la música. És un dels puntals que m'ajuden a bastir aquesta vida tan plena d'absències.
I m'espurnegen els ulls, potser per fondre's amb aquest dia on tot és mullat i regalima, o potser per fer palès tot l'enyor que em vessa.

Fa solet

Aquests dies de vacances han estat inmillorables, tot i que van començar amb un daltabaix digestiu que em va fer estar dos dies dins el llit en dejuni. Però fins i tot això va estar bé, ja que em va permetre un descans que necessitava.
Començo a somriure per dins i per fora. Tinc molts amics al costat i això es nota.
Reconec que la primavera també m'ajuda. Totes les plantes reaccionen, fent brots i flors arreu, i la temperatura és molt més agradable. Ahir vaig jardinejar un parell d'hores al solet. Quina delícia!
He llegit molt. Hores de distracció tranquil·la que també m'ha permès reposar.
Ara he de saber mantenir aquest ànim. Miraré de descansar i d'allunyar-me tot el que pugui d'aquest entorn desfavorable que laboralment em toca viure. Cada vegada ho faig millor.
Ningú va dir-me que viure fos fàcil.
Sort de la música, les flors i qui m'acompanya, que cada cop aconsegueix fer-me sentir més a gust.