Rostre fosc

Avui és un dia gris. Amb una grisor d'aquelles que tot ho empastifen, enganxosa i bruta.
De bon matí ja s'ha esquitxat i, com una onada imparable que tot ho nega, l'esquitx s'ha convertit en un maremot que no ha deixat ni una guspira de llum clara.
I jo, al bell mig d'aquesta pasta infecta, mirant de surar en aquest fangar.
I a on collons és la sortida? No veig ni la porta, ni un trist passadís que m'hi condueixi.
Els regalims de grisor m'embruten les galtes i la seva pudor m'ofen.
I m'emprenyo, però no puc cridar.
Sortosament, demà començarà un nou dia en que el sol m'allunyarà de la teva part fosca, i podré mirar calmadament les profundes clivelles que et solquen el rostre.

Dansa

Quatre lletres en aquesta hora tardana, tot i les ganes d'anar a dormir.
Aquests dies ets en mig d'una espiral gegantina, que no et deixa parar de fer més i més coses.
T'angunieja que les tardes de divendres siguin tan curtes, doncs vols endreçar la casa sencera.
Fas una estona de jardí, una estona d'endreça exterior i una altra a dins de la casa, això si no has de perdre el temps anant a fer gestions.
Divendres passat una bona amiga et va proporcionar uns trossos de roba molt bonics, que et serviran per fer unes cortinetes per a les finestres que donen al carrer, entre els porticons i el vidre. Així, que el proper cap de setmana ja tens feina d'agulla.
 I a Begues et passa el mateix. No pares de moure coses, de netejar racons i alts de prestatgeries. De rentar gerros i recol·locar coses.
Suposes que és part del teu dol. Ara tens més temps i necessites estar ocupada. Molt ocupada.
I tens la planxa al dia com mai, i marxes a dormir baldada.
I tornes a estudiar. No podia ser de cap altra manera.
I fas camí. I busques la calma.
I estimes. I enyores. Gairebé ja no plores.
I balles la dansa.

Hora nova

Avui el dia s'ha llevat ventós. Els tendals dels veïns ballen una dansa nerviosa i desacompassada mentre els núvols, amb el seu pas calm, travessen l'espai i fan la punyeta al sol que va deixant ullades de tant en tant.
Jo, aquí al despatx, intentant posar la vida en hora nova i lluitant amb les absències.
Absències que omplen i embafen, que ofeguen i entristeixen.
Però, poc a poc, tot engrana novament. Buides espais i calaixos per omplir-los de nova vida, però alhora deixes deixes molta arrel antiga, per tal que no mori mai la planta de tants records.
I vas deixant que aquesta alegria suau de les coses ben fetes es vagi obrint pas en mig de la tristesa.
I camines. I refàs la vida amb l'ajuda de tants, família i amics, que et fan costat.

Comiat

Marxes mama, però em guardo el millor de tu.
Aquests últims anys han estat generosos i dolços, i han omplert de records bonics les nostres vides.
I em quedo amb això. Amb els tips de cantar i riure que ens hem fet a la dutxa, amb les estones de plantes i jardí, amb els cafès amb llet que mai vaig arribar a fer tan bons com el teu gendre, i amb la bona convivència que ens ha dut felicitat a casa.
Això sí, allà a on siguis que es preparin, que els hi ompliràs de testos l'estança.
T'enyorem Rosi.
T'estimem mama.