Avui és un dia gris. Amb una grisor d'aquelles que tot ho empastifen, enganxosa i bruta.
De bon matí ja s'ha esquitxat i, com una onada imparable que tot ho nega, l'esquitx s'ha convertit en un maremot que no ha deixat ni una guspira de llum clara.
I jo, al bell mig d'aquesta pasta infecta, mirant de surar en aquest fangar.
I a on collons és la sortida? No veig ni la porta, ni un trist passadís que m'hi condueixi.
Els regalims de grisor m'embruten les galtes i la seva pudor m'ofen.
I m'emprenyo, però no puc cridar.
Sortosament, demà començarà un nou dia en que el sol m'allunyarà de la teva part fosca, i podré mirar calmadament les profundes clivelles que et solquen el rostre.
1 comentari:
Nanit... Sempre surt el sol, amiga... tot i que les cicatrius queden ... demà serà un altre dia
Anònim amb B
:*
Publica un comentari a l'entrada