Malmesa

Em moc dins l'estricte límit
que m'empresona els sentiments
i lluito amb les meves angoixes
provant de reduir-les
en un no res discret.
Necessito un nou recer a on reposar
aquesta ànima malmesa.

Platges desertes

Encara no he aconseguit
trobar el traç adequat
per refer la meva imatge.
El meu contorn
desdibuixat
busca una llum que li permeti
trobar els seus límits.
I vagarejo sense rumb
coneixent
únicament
les platges a on no vull
tornar a fondejar.

Espardenyes

Ja he comentat que el passat dijous en vaig comprar unes espardenyes.
Virolades, com podeu veure a la imatge.
No em vaig poder estar de posar-me-les tot just vaig entrar a casa, i, en ajudar a la mama a la cuina, m'hi va caure una gota d'oli.
El problema es va solucionar fent unes quantes passades de pólvores de talc seguides d'una bona raspallada. Allò però, em va dur a la memòria un fet que va patir la meva avia materna, la iaia Ignasia.
Ella va néixer en un poble del Somontano, a l'Aragó, el 1896.
Podeu imaginar les dures condicions de vida.
Allà tothom anava amb espardenyes, de cintes, com les d'aquí, normalment negres.
No les rentaven, doncs deien que l'espart es podria, i, per tant, anaven agafant brutícia fins que les llençaven per velles.
La iaia, joveneta en aquell moment, tenia delit per unes espardenyes blanques.
A casa s'hi oposaven fermament, doncs ja us podeu imaginar el coloret que devien agafar en quatre dies.
Tot i així, suposo que va donar la barrila fins que les va aconseguir.
En estrenar-les m'imagino que devia caminar estranya, mirant de no embrutar-les, i, potser pel moviment una mica forçat, potser per una mica de mala sort, tot fent el dinar li va caure l'olla vessant part del menjar a sobre d'un peu.
I au!, sabatilles a la merda!!
I no li varen permetre el rentar-les. I va anar tot el temps que varen durar amb les taques.
I mai més les va comprar blanques.
La seva vida va ser dura, i les circumstàncies de tot tipus es varen anar encarregant d'escapçar-li moltes de les il·lusions.
Vaig compartir moltes estones amb ella, i l'anecdotari és important.
Ara, de gran, provo de posar-me en la seva pell per mirar de comprendre moltes de les seves reaccions.
Qui sap què hauria fet jo si m'hagués tocat viure una vida com la seva.

Mama

Ahir va ser un dia bonic. Molt bonic.
Tot aprofitant que teníem visita en un dels metges de la mama a un quart de nou del matí (quines hores!!) vaig triar-lo com el dia de ERE extra que encara em faltava.
Tot sortint del metge, la vaig dur a casa seva a on varem esmorzar pa amb tomàquet i pernil, que ella havia comprat especialment per a la ocasió.
Tot seguit, varem anar a buscar l'autobús, fins a la Plaça Catalunya.
Sabeu que un bitllet de bus val 1,35€? Com es nota que ara sóc de poble i només em moc per la ciutat amb cotxe!
Un cop allà, un moment a dins del Corte inglés per mirar unes cosetes i, tot seguit, cap al Portal de l'Àngel a mirar sabateries.
Jo necessitava unes espardenyes noves i, clar, com que les vull planes i un pel llampants...
Un cop aconseguides en aquella sabateria del carrer Comtal a on més d'un cop trobo el que m'agrada, la vaig convidar a menjar un gelat. Una cucurutxa (es veu que en català és femení!!) de mida mitjana, amb un parell de boles d'aquelles tan bones que fan en una gelateria de tota la vida, que a l'hivern ven torrons.
I ja ens veus a totes dues xafardejant tota mena de botigues tot llepant i mirant de no perdre cap regalim.
Al migdia, tranquil·lament, cap a casa a on la mama va preparar una bona amanida i calamarsons amb all i julivert. Mmmm!! I síndria, que m'agrada molt .
Una mica de migdiada compartint sofà i calorada, i una volta per les plantes tot prenent un cafè.
Hi va haver bon humor, i una mica d'aquella complicitat mare-filla que sempre ens ha mancat.
Ahir vaig tenir mama, i això és molt especial.

Ahir

No m'he llevat massa tard. Potser la contractura de ca l'ample amb la que em llevo, que em limita molt els moviments i em fa perdre el tacte a les mans hi té a veure. Coi de ventada! A més de dificultar l'assaig general ens va fer passar un fred de mil dimonis!
El dia s'ha aixecat clar, assolellat. Un maldecap fora! Encara que el vent mou els arbres més del que voldria...
Faig coses. He d'acabar de fer aquelles coses d'última hora.
Al súper m'hi trobo companys de la coral, o les seves parelles, que també compren alguna cosa per preparar el menjar.
Tots bullim una mica.
Repasso al teclat que tinc a casa aquells quatre punts a on sé que perdo la afinació segons com, en cantar tots plegats, veient amb satisfacció que he recuperat una mica de veu. Ahir, amb el vent, era un desastre.
El cos no em porta gens, gens ni mica, i decidim d'anar a dinar pasta en aquella pizzeria del poble que ens agrada tant.
Ha estat una decisió encertada.
Relax després d'uns entrants adequats i un bon plat d'espaguetis als quatre formatges. I un geladet, és clar. Bé, i cafè.
Passem pel pati de les monges, el lloc a on cantem, ja que el meu marit col·labora en la creació d'un petit audiovisual. Xerradeta tot veient com s'enllesteixen els serrells finals.
Preparo el menjar i torno cap a allà, ara tot conversant amb l'Àngels, i el donem, el menjar, a la intendència.
Ara, a casa, una altra dutxa relaxant i guaridora i ja em poso aquella brusa groga que m'he comprat per la ocasió, doncs a sobre dels pantalons negres havíem de portar una brusa de color llis però llampant.
I marxo a cantar. Amb ganes.
Tot assajant veig que la cosa funciona. La meva veu manté la revifada i la actitud arreu és molt bona. Al meu voltant tothom assaja content.
I ja estem a punt, a dins d'una sala, preparats per sortir mentre sona el "viva la vida", cançó de fons de l'audiovisual. I em deixo anar. I ballo sense moure'm de la meva posició, exultant, tot dedicant-li aquell moment absolutament genial a la Montse. Volia que la recordéssim amb alegria, i ho he aconseguit.
El concert, uf!!, genial!
M'he deixat anar i aquella música, barrejada amb l'entusiasme del mestre, m'ha fet passar una estona fantàstica, que recordaré molt de temps. Molt.
Després, els amics. Salutacions i abraçades arreu, cava i coca. I ballaruca.
Rialles. Moltes rialles. Comentaris dels companys, que també ho han gaudit molt.
Satisfacció per la feina feta.
I un cafè a casa a quarts de tres de la matinada. Amb amics de fora.
I bona nit.

De carpetes

Sempre hem cantat amb una carpeta vermella.
Són aquelles carpetes de plàstic rígid, amb bosses a dins que permeten posar-hi fulls. Les partitures.
Aquest cop toca carpeta negra.
Les tapes són menys fortes i, per tant, menys rígides.
Les bosses, a més de ser més justes de mida, rellisquen. I els papers tenen una tendència a tirar amunt, que fa que vegis serrells per dalt.
A més, ahir ho comentava amb un company de la coral, costen molt d'obrir.
Fins i tot varem riure tot explicant-nos les millors tàctiques per aconseguir desenganxar-les.
Sembla mentida com el sentit comú pot fer que es dissenyi un objecte pràctic o bé hi ha qui tira pel dret i no pensa en la utilitat real de les coses que fabrica.
Així tot en la vida.

Cant, font de vida

Només uns moments per expressar aquest garbuix de cansament, felicitat i atabalament que omple aquests dies.
El sopar ja és a punt, i espero que els de casa tornin per seure a la taula de la cuina.
Aquesta és la setmana d'assaigs continuats ja que el dissabte finalment cantem.
És del tot especial això de cantar amb una munió d'amics.
Tot i que aquest cop el repertori no és gaire del meu gust, doncs jo sóc molt més clàssica i austera en els gustos musicals, ja fa temps que vaig aprendre a gaudir amb qualsevol de les músiques que fem a la coral.
Dono molt de mi mateixa, de molt endins, quan canto, i allibero felicitat.
Em sé en comunió i em sento plena.
Cant, font de vida.

Colònies

Aquest matí, mentre era al bany i a punt d'entrar a la dutxa, he sentit una notícia que m'ha sorprès.
Avui es commemora el tres cents aniversari de la creació de la primera colònia.
Es veu que la va fer un italià que vivia a la ciutat de Colònia, a Alemanya, en un intent de trobar una olor que li recordés els camps de la seva terra.
El que més m'ha sorprès de tot plegat és el fet que només faci tres cents anys que existeixen les colònies.
Sempre han estat presents en la meva vida, i una part molt important.
En ser adolescent eren un dels regals que més apreciava, i encara és així.
No m'imagino el fet de sortir de casa només amb l'olor de net. Em semblaria que surto mig despullada sense una mica "d'eau de parfum" d'alguna de les poques aromes que sovintejo.
Ara que hi penso, no sé si els perfums ja existien. No tinc idea del què devia ser primer.
Doncs bé, celebro el fet d'haver nascut en una època en la que podem gaudir d'aquest gran plaer que és el fet d'afegir a la pell una aroma que lligui amb la nostra personalitat i ens doni una sensació d'arrodoniment, d'haver completat la higiene diària amb satisfacció.

Imatge

M'he de redefinir.
Em desdibuixo
per tornar a pintar-me
de nou
en un procés dolorós
però alhora necessari.
I em despullo per dins
amb la cruesa que comporta
i em miro en un mirall sincer
per tal de trobar
la meva imatge

Intens

Entristeixo
No em preguntis el perquè
però aquests dies entristeixo
Segur que aquest cos
complicat de mantenir
hi té molt a veure
Són temps de canvis
de massa certeses i pocs somnis
Però no callaré la veu
Trencada, potser poc afinada
tot i així valenta
et durà el meu cant
fins al racó més llunyà de la memòria
a on, malgrat els anys
reposarà tranquil per recordar-te
de tant en tant
com d'intens va ser estimar-me

Tecla vermella

Ahir per la tarda, tot just quan havia arribat a casa i em disposava a baixar el correu va sonar el mòbil.
Em vaig haver d'aixecar doncs encara no l'havia tret de la bossa, per trobar-me amb una d'aquelles trucades tan empipadores de la companyia telefònica.
Vaig decidir despenjar, tot i les poques ganes, ja que així s'acaba abans amb les trucades recurrents.
Com sempre, algú va demanar per mi en castellà.
Educadament, i amb veu calmada, li vaig demanar que em parlés en català.
En aquella senyoreta li va costar una estona entendre què li estava demanant i, en adonar-se'n, va alçar la veu tot dient-me que jo era espanyola (aaaiiii!!!!) i que per tant, parlava espanyol.
Imagineu-vos com es deu de posar la dita senyoreta quan no és amb un client amb qui parla!
Jo, clar, mentre anava obrint els blocs que acostumo a seguir, vaig pitjar aquella tecla vermella tot esbossant un llarg i plàcid somriure...

Bona nit!

Una té aquesta rara però molt empipadora habilitat de no poder dormir quan toca. I si sap que a l'endemà té un dia molt enfeinat o molt llarg, encara dorm menys.
I ara és pràcticament la una de la matinada. I demà a dos quarts de sis una s'ha de llevar.
Tenim metge a les vuit del matí i, és clar, abans he de passar per casa de la mama per recollir-la.
Ara, escric quatre ratlles per relaxar-me, doncs vinc de cantar i sempre torno espitosa, tot prenent-me una infusió diguem-ne especial.
Així, d'aquí a una estona podré agafar el llibre ja dins del llit, última fase obligada per aconseguir agafar la son.
La punyetera espondiloartritis sempre m'ha despertat de matinada. N'és un tret molt característic.
Amb els anys i una medicació adequada, vaig aconseguir dormir d'una tirada i, ara, amb més anys encara, ho hem empitjorat doncs em costa molt agafar la son.
Tot i que gaudeixo molt les setmanes d'assaigs intensos prèvies al concert d'estiu, són uns dies especialment cansats si els afegim a la manca de son, i una mica ja espero la setmana del vint per provar d'agafar un ritme més adequat.
De moment, tot veient arribar el primer badall, tanco l'ordinador i passo a la següent etapa.

Fi de curs

Aquesta és una època de l'any en què moltes coses acaben.
Amb l'arribada de l'estiu, les activitats que han anat omplint moltes de les meves hores lliures tanquen el curs fins al proper setembre.
Avui hem acomiadat els tallers de música.
A la coral es varen muntar uns cursos per tal d'aprofundir els nostres coneixements musicals.
Jo em vaig afegir al de història de la música.
Ha estat un bon taller.
He pogut estructurar i ordenar els meus coneixements, n'he afegit molts d'altres i, sobretot, he après noves maneres d'escoltar una obra.
El mestre ens ha ajudat a veure nous punts de vista, a apreciar detalls que sempre s'havien escapat a la meva oïda.
I ho he gaudit. Molt. Moltíssim.
Si es torna a fer, no dubtaré ni un moment en afegir-m'hi.
He tornat a casa amb un diploma d'assistència d'aquells que et donen a tots els cursos i seminaris, amb els que potser podria omplir una paret com fan molts metges pretensiosos a les consultes.
Aquest em fa il·lusió.
No crec que l'acabi penjant, però tampoc acabarà en aquella pila heterogènia que guardo a dins d'una carpeta.
Li hauré de buscar un lloc de repòs ben especial.

Calidesa

Mentre rellegeixo els mots
les cordes d'una guitarra
preciosa, sentida, m'embolcallen.
I gaudeixo del moment.
Calor, intimitat i tendresa

Festa d'aniversari

Ahir vaig estar en una festa d'aniversari. El nen en qüestió feia quatre anys.
Ja en vaig parlar el passat estiu, per al tercer aniversari, però no me'n puc estar de tornar-hi.
Aquest cop la cosa s'ha multiplicat donat que hem fet el primer curs d'escola a Begues, i érem aprop de cent persones festejant l'acte.
A més de familiars i amics de sempre, grup aquest últim en el que estem ubicats, hi havia els nens amb els seus corresponents pares i germans. Els nens pertanyien tan a la guarderia de l'Hospitalet a on havia anat el nen mentre era petitet, com a l'escola de Begues.
Una pallassa conduïa la festa, amb una zona amb berenar especial per als menuts i una colla d'activitats amb ballaruca i jocs.
Després la estona del pastís i, finalment, la cua de nens amb enormes paquets esperant per entregar el seu regal.
He de dir que el celebrant en qüestió no estava gaire còmode amb tantíssima disbauxa, i més d'un cop varen haver d'anar els seus pares a rescatar-lo de la seva habitació a on mirava de jugar tranquil·lament.
Segueixo pensant que aquests excessos no són bons, i en cap cas ajudaran al nen.
En aquests moments precaris en que vivim, crec que, tot i que el vailet és molt petit, no estaria de més mostrar-li que també es pot gaudir intensament de la vida amb molta més moderació.
Els seus valors ha de començar a ser molt més acurats.

Alleugeriment

Cada cop viatjo més lleugera
tant dins l'ànima com a l'esquena
Em reconec la solitud
que a voltes m'afeixuga
però sempre ha estat bona companya
Pocs mots per definir-me:
empenta, por i neguit,
davant la determinació presa
Llapis i paper blanc per equipatge
hores de feina
i aquell perfum, indestriable de mi mateixa

Cada cop viatjo més lleugera...

Estoy harta de los vientos alisios!

Aquesta frase ha sorgit emfàticament en una conversa amb una molt bona miga aquest migdia, i m'ha fet riure.
M'ha fet riure per l'idioma emprat, ja que parlàvem en català, com sempre, i també perquè ella està iniciant un procés que conec prou bé, doncs l'he viscut no fa pas massa.
Es referia a la relació difícil que manté amb un amic de la família. Algú a qui estima força i per qui ha fet molt, però que és molt voluble.
En funció de com bufa el vent, pot passar d'una relació molt propera a una distancia important.
I clar, això fa molt de mal.
Jo fa un temps que vaig decidir que em mereixo un respecte, i me l'he donat. Sense reserves.
Això, clar, m'ha portat indefectiblement en una distància de persones estimades, però és que jo ja no sóc la mateixa.
En celebro les coses positives, tot i que no arriben tan a dins com abans, i em miro més de lluny les negatives, doncs ja no em fan mal. O quasi bé mai.
Sento una certa tristesa, això si, quan veig evolucions estranyes, però no dono pràcticament cap mena d'explicacions, doncs no en tinc ganes.
Aprofito els bons moments que m'ofereixen, mentre procuro anar fent el meu camí, i segueixen essent importants en la meva vida, però potser de una altra forma.
Desitjo de tot cor que trobin l'equilibri necessari per ser felices dins seu, i que aprenguin a confegir un camí més planer que les porti a saber estimar sense patir i sense fer patir als que les estimen.
I jo, poc a poc, amb esforç, em vaig trobant a mi mateixa, mentre aconsegueixo que no em torbin gaire en la meva determinació.

Intimitat

Asseguda en un racó
tanco els ulls i deixo que l'aigua
tèbia i suau
em plogui a sobre
Lentament, passeja els meus racons
com en un ritual pagà
i desperta cordes fa temps oblidades
Medito el meu camí
mentre el cos, purificat,
gaudeix la intimitat del moment
I cada vegada em tinc més a mi mateixa
Cada cop, enforteixo més l'ànima