Instant de calma

El sol m'acarona la galta, suaument,
mentre l'aire em porta el teu aire,
la força que em dóna vida
i que ho fa tot suportable.
I tanco els ulls, tot somiant-te,
sabent-me feliç en escoltar-te.

Activitat

Avui és un divendres d'aquells que m'agraden.
Tot i que necessitaria descansar, doncs la setmana ha estat pleníssima a tots nivells, ja fa estona que estic en marxa, doncs tinc un munt d'activitats per fer. Un munt!
Veuré a la mama pel matí, dinar i, per la tarda, enllestir unes compres per a les colònies d'aquest cap de setmana.
Colònies? Doncs sí, colònies.
Ja ens veieu, als cantaires de la coral, bé, i també de la coral de Martorell amb els que tenim el goig de dur aquest projecte plegats, agafant el cotxe, disposats a dormir en lliteres i menjar aquelles coses que et serveixen en aquestes cases.
Però la cosa val la pena!
Tenim un horari d'assaigs atapeït, per tal de donar una empenta definitiva a la obra que portem entre mans. Genial!
A veure fins a quin punt ens en sortim!

Llum

Somrius
L'antic esdevé nou
i fa els teus somnis encara
més agradables
La duresa del teu moment
no és capaç d'emboirar-te
l'ànima

Discussió

Ahir va succeïr per primer cop, i dic primer, ja que en vindran moltes. Segur.
Ahir vaig haver de discutir amb la mama, doncs no volia de cap de les maneres que la tornés a portar a l'hospital.
Aquests dies hi ha una davallada important de poder cognitiu i, davant de la possibilitat d'una infecció o un desequilibri electrolític, un metge amic em va recomanar anar a urgències.
La situació va tenir molt d'entranyable, ja que el seu discurs era igual al d'un nen petit, amb sortides que em feien riure per dins.
Estem entrant en una situació delicada que ara ja només poden valorar els neuròlegs, i veurem fins a quin punt podrem controlar, però procuro mirar-la amb tendresa.
Potser ens haurem d'adaptar a un nou tipus de vida, però estic agraïda de poder ajudar-la.

Quin dilluns!

Sembla que els dilluns no han de ser difícils a la feina.
La gent, descansada i esboirada per la gràcia del cap de setmana, hauria de ser receptiva i encarar la feina amb ganes.
Doncs, avui, semblava un dels pitjors divendres que recordo.
Una cascada de gent que provava de tirar pilotes fora i passar la patata calenta en algú altri, fos qui fos, en trobar-nos amb un petit embolic.
He hagut d'aguantar arengues de tot tipus, alguns crits i fins i tot una paraula malsonant.
En aquest punt, no us penseu, i d'una forma ben diplomàtica, he frenat molt seriosament al meu interlocutor.
I la cosa, us ho puc ben assegurar, no anava amb mi.
Però he estat un més de la colla d'ases dels cops que hem rebut.
Quan semblava que tot encalmava i em podia relaxar, he constatat un cop més com la mama perd poder cognitiu a marxes forçades.
No és capaç d'entendre ni recordar coses que varem parlar llargament el passat divendres, i que ja li havia explicat dotzenes de vegades en altres ocasions properes.
Ja veurem quant de temps podrà viure tota sola. No ho tinc gens clar.
Per sort, aquesta nit hi ha assaig, i podré cantar i riure a pler tot gaudint de la música.
Segur que netejaré de boires l'horitzó.

Dia de descans

Avui ha estat un dia pesant, feixuc.
Aquesta carcassa que m'envolta i fa que jo tingui l'aspecte que tinc, no ha anat gens alhora.
Suposo que és època de canvis de temps, i la cosa no rutlla.
Pràcticament no m'he mogut de casa, i fins i tot he fet una bona migdiada.
La veritat és que de tant en tant ja va bé que aquests moments t'agafin en dies en què et pots deixar anar, i descansar.
L'ànim és fort, però necessito queixar-me una mica. Així em desfogo.
Mentre cosia, he escoltat una bona versió de la missa en do menor de Mozart.
Aquesta música omple bona part de les meves hores actualment, i també de les dels meus companys de la coral.
És un projecte il·lusionant que estem duent a terme juntament amb una altra coral amiga, i que cantarem per Nadal.
És un bon repte, doncs no és gens fàcil de cantar per gent del nostre nivell. Ara, hauríeu de veure les ganes que hi posem la majoria dels cantaires.
Mai hauria pensat que arribaria a cantar una peça com aquesta, i el meu agraïment mai no serà prou a qui fa tot això possible.
Ara, marxo al llit, a llegir una bona estona tot preparant la son.

Arròs

Avui, amics a dinar.
Faré arrós, arrós de peix.
Recordo la sorpresa en saber que als restaurants, i a moltes cases també, és tradició el menjar arrós els dijous. A casa meva, sempre en diumenge.
No el menjàvem tots els diumenges, és clar, però sí que era un dels menjars que acostumàvem a fer.
L'arrós té un avantatge que aprofito: puc tenir fet el sofregit i, en el moment que cal, tirar l'arròs.
Avui em va bé doncs no puc saber amb certesa a quina hora arribarà el Tomi, doncs treballa.
Hi ha moltes maneres de fer-lo, però la mama diu, i crec que té raó, que tota la gràcia està en el sofregit.
I jo, en segueixo el seu costum: primer, passo per l'oli els escamarlans i les gambes, que retiro un cop són rossos, i, en aquell mateix oli, ara ben gustós, hi faig un sofregit de ceba, all i julivert i una mica de tomàquet. Amb paciència, que quedi dauradet. Un cop acabat, allà a dins hi cuino la sípia i el calamar i, quan ja són ben fets, hi torno a incorporar els escamarlans. Una volta, i hi afegeixo l'arrós, per tal que s'amari de tot. I ho deixo. Quan és el moment, l'aigua i au!, a bullir.
M'oblidava dels musclos, que obro a part, i en colo l'aigua que també aprofito. Tot dóna gustet.
Ara, plego, que encara he d'anar a comprar el peix!

Certesa

T'aixeques i prens nova embranzida.
Et fan mal les nafres, però camines per trobar
aquella felicitat tan desitjada.
Moltes pors per vèncer, però no pots fer
altra cosa que lluitar.
Potser trigaràs; no en saps gaire, encara.
A la nit, quan els llençols embolcallen la son,
la certesa del que estimes
i com d'intens ho estimes
t'acompanya fins a la matinada.

Una tarda bonica

La fotografia del post que vaig penjar ahir, es va fer el dissabte per la tarda, tot passejant per la platja.
Jo no en sóc la autora, ja us ho podeu imaginar. És una de la colla que en va fer el meu marit.
Boniques. Bé, a mi m'ho semblen.
Va ser una tarda agradable en què, després de dinar en un lloc proper al mar, varem gaudir de la posta de sol amb calma i tranquil·litat.
Un cop a casa, al vespre, amb la compra ja endreçada, vaig posar una música que m'agrada especialment, i que em vaig escoltar bé tot plegant roba.
És "Contemplació polièdrica de nu femení" d'un compositor jove, el Bernat Vivancos, que fa un temps va arribar a les meves mans.
Tot i saber-ne algunes coses d'aquest músic, no li conec més obra, però he de dir que n'estic encuriosida.
Aquesta peça m'ha acompanyat moltes vegades en uns moments especialment agradables i molt intensos, i sempre em fa somniar.
Com podeu veure per les meves lletres, aquella tarda-vespre va estar sentida, amb emocions a flor de pell.
Una tarda bonica.

Remembrança

Busco la pau en aquells
antics acords i la trobo,
alhora que m'omple la buidor
quan la música s'acaba.
I em reconec en temps viscuts,
passats i bonics,
quan l'aire encara era fresc
i la il·lusió ens alenava.

Avui

He anat a prendre un cafè a la cuina abans de començar a escriure, doncs els ulls pesants em delaten.
Si bé he dormit sis hores, que per a mi normalment és més que suficient, aquests dies estic especialment cansada i en necessito més.
Però ja m'he desvetllat, i no sóc capaç de tornar-me'n al llit tot sabent les coses que m'esperen.
Els núvols comencen a desfilar i sembla que s'aixeca un dia assolellat.
Les làmines abatibles del safareig encara són plenes de rosada, i m'hauré d'esperar una estona abans que la roba perdi el punt d'humitat, per recollir-la i penjar la que, pacientment, s'està a dins de la rentadora, després d'haver donat voltes per la nit.
Ahir, un sopar interessant, si bé el bacallà no era del meu gust, tot xerrant de mil coses amb la MªJo.
I copeta al Sa cava.
Aquest cop sense alcohol, doncs per sopar varem beure vi del Somontano.
Un got ample, amb gel picat, i una beguda vermellosa no gaire dolça i amb un puntet àcid que en refrescava el final. De ves a saber quin nom.
M'agrada els llocs a on pots demanar que et facin begudes al gust.
I ara, que el sol comença a entrar dins de la habitació i el cafè comença a fer efecte, aprofito per arrencar el nou dia.

Por

El passat dimecres al vespre, en una xerrada força interessant amb algú qualificat, va sortir un tema al que encara dono voltes: la por.
En el meu cas és indubtable, i suposo que també per molts d'altres, que hi ha pors que no sabem gestionar.
Em considero una dona força decidida, que, potser poc a poc però amb fermesa, va encaminant la seva vida cap a on ella vol anar, passant per sobre de moltes convencions i opinions, però hi ha uns temes importants que encara em vencen.
En mig de la conversa, em va dir una cosa que, tot i saber-la, no la havia aplicat mai en aquell punt.
Em va dir que, davant d'una resposta no adequada d'algú altre, de qui jo sempre pensava que és molt més poruc que jo, bona part de les seves reaccions venen donades perquè jo també transmeto aquesta por.
M'ha fet pensar, i molt.
Analitzant moments viscuts, penso que té molta raó.
És molt fàcil enfadar-se quan algú té una resposta que no t'agrada, i no és tan fàcil aturar-se a pensar quina part d'aquella resposta la condiciones tu amb la teva actitud.
Bé, seguirem pensant-hi, i procurant millorar, que hi ha molta feina!

Un dels primers

La Mª Josep, MªJo pels amics, és la dona del millor amic del meu marit, i alhora una gran amiga meva.
Té una memòria prodigiosa, i sempre em sorprèn explicant-me fets viscuts per nosaltres que jo no soc capaç de recordar, amb una precisió increïble.
Quan la temporada és calma, procurem quedar totes dues un cop al mes, un divendres, i ens passem hores i hores xerrant tot sopant o prenent una copeta de cava.
En una ocasió, tot parlant d'aquest bloc, em va comentar que a casa seva hi ha guardat un poema que vaig escriure per felicitar el seu marit.
La meva cara de sorpresa no oferia cap mena de dubte. Estava convençuda que la meva "estrena" havia estat aquí.
Jo només recordo papers que acabava estripant a la meva habitació, ja que no valien ni un borrall.
Doncs avui, tot endreçant a casa, s'ha trobat un àlbum en el que hi ha arxivades aquelles lletres.
I me les ha llegit telefònicament.
És indubtable que és meu, l'estil em delata, però també és clar que és infinitament més fresc que el que puc escriure ara.
Parlem de febrer del 1983, quan jo tenia 19 anys i encara gaudia de bona salut i de la companyia del pare. I això es nota. Molt.
El proper divendres veuré aquest paper escrit amb la meva lletra, i m'ha promès una còpia escanejada.
Em fa il·lusió.

Primer capítol

La mires altiu i distant des del teu púlpit daurat, i et creus fort.
A ella li serveix per constatar el que ja entreveia. Tot ha canviat per enèsima vegada.
Potser aconsellat pel vell profeta engelosit, tant se val, t'has girat d'esquena a la teva pròpia ànima.
Ara, ja no s'hi val el tornar enrere.
Saps que a ella li va costar molt tornar a prendre el camí de corbes, i saps que no va voler recomençar, però, finalment, entendrida pel teu gest, va caminar.
Amb prudència, però amb tendresa.
Li costa parlar-te i no trair-se. I s'allunya.
Et vol el millor, ja ho saps, i et farà costat en tot el que necessitis, però ha posat l'ànima lluny del teu abast. Per sempre.
Ara, tot recomença.

Sie hat dir viele geliebt, aber nicht mehr...

L'enganxina

Tinc a les mans, bé, al costat, una enganxina rodona, de color blau elèctric, d'aquelles que donen a les sardanes per tal que col·laboris econòmicament.
Avui volia baixar a Barcelona, per veure a la mama, i m'he buscat com a excusa una activitat musical. Així, hem baixat al migdia i hem comprovat amb satisfacció que segueix contenta i està molt tranquil·la.
Després, hem marxat a dinar i, per la tarda, una passejada pel Gòtic, barri que mai deixa d'enamorar-me.
A la plaça Sant Jaume, sardanes.
Ens hi hem aturat una estona i mentre aprofitava per comentar els anys que fa que no en ballo, i que mai vaig aprendre a contar-les, m'ha vingut una senyora gran a oferir l'enganxina en rigorós castellà.
M'he quedat astorada.
Al sentir que el meu marit em preguntava al respecte, s'ha adonat que som catalans i ha canviat de llengua.
Li he fet saber la meva sorpresa i m'ha explicat que, com que hi ha gent tan diferent...
Jo he rigut tot dient-li que per la pela ella feia el que calgués, però m'ha fet sentir incòmoda. Era una dona gran i no he volgut polemitzar.
He pagat, és clar. S'ha d'ajudar als músics.
Mentre anava cap al concert, pensava com de complicada està la cosa, que fins i tot barregem les sardanes amb el castellà.

Dia llarg

Avui és un dia llarg, però no el gaudeixo.
El cos no m'acompanya gaire, per no dir quasi bé gens, i estic una mica múrria.
Tot i així he fet força coses.
La casa comença a tenir l'aspecte que a mi m'agrada després de la disbauxa d'aquestes dues últimes setmanes i, tot i que no aconsegueixo que baixi, tampoc deixo créixer més la pila de roba bruta.
He anat a la perruqueria i hem canviat el look. Bé, tot el que es pot canviar si considerem que porto els cabells molt curts.
Però no n'he sortit contenta. A l'hora de pentinar l'Isi ho ha deixat a les mans d'una noia que m'ha posat la gomina d'una forma convencional, que no fa per a mi. El perruquer sempre em deixa el cabell amb unes formes molt agosarades que m'agraden, i avui he sortit com una clienta més.
Clar que, si pensem que avui no surto i demà al matí tot s'haurà acabat a dins de la banyera... tampoc passa res.
Suposo que és una qüestió d'ànim.
He fet un dinar molt bo. M'han felicitat a casa.
Ahir vaig veure un tall de carbassa molt maco i avui l'he cuinat amb patates. Un bon sofregit i, un cop és llest, ho fico a dins una estona tot donant voltes per que agafi millor el gustet, i ho cobreixo d'aigua per tal que faci xup xup fins a quedar cuit.
Després pollastre amb all i julivert.
Tot plegat senzill, però no sé què té la cuina que hi ha dies en que no te'n surts i uns altres et queda bo. Avui ha tocat bo.
Ara he cantat una bona estona.
Provo d'assajar les peces més compromeses que tenim a les mans, i m'hi he passat força estona, tant al teclat com davant del cd, però no n'he gaudit com acostumo.
Volia planxar una mica, però ara en dubto. Ja veurem.
D'aquí a una estona, això sí, tornaré a la cuina per fer un sopar d'aquells de picar coses bones amb pa acabat de torrar i un bon vi.
Poca feina i resultat assegurat per a un dissabte al vespre.
Demà espero llevar-me amb una mica més d'empenta, i espero que aquest cos tan xacrat dins el que m'ha tocat viure rutlli una mica millor.

Quatre coses

Fa estona que rellegeixo lletres pròpies del bloc.
Sempre va bé recordar coses.
Voldria deixar-me anar, escriure força coses que van bullint aquests dies dins del meu cervell, però estic massa cansada per enfilar un discurs coherent.
Tot i així, em neguiteja no expressar-me.
Avui he tornat la mama a casa seva.
Tot plegat ha estat molt ràpid.
Una entrada d'urgència a l'hospital que ha acabat solucionant-se amb un marcapassos.
Ha estat esgotador, però el resultat és espectacular.
Ella somriu, està contenta, animosa, i no para de fer coses. Dorm com fa anys no feia i se sent amb energies renovades.
Ha volgut tornar a casa, i, tot i que crec fermament que és una bona decisió, em queda una mica de neguit.
Quan està malalta, tot el que té a veure amb ella ho decideixo i organitzo jo, i de cop i volta, encara que no al cent per cent, ella torna a prendre les regnes de la seva vida.
I així ha de ser, però sento una certa buidor.
M'ha agradat estar amb ella. Tot i l'exigència de la situació, la trobaré a faltar una mica.
Demà provaré de posar ordre a casa, i tornar a la rutina de sempre.

Volo!

Avui parlava amb una bona amiga i li he explicat que, tot i que físicament estic molt però que molt cansada, em sento bé interiorment.
Tinc clar el que puc esperar dels altres, i sé el que vull i el que no vull.
Potser sembla una mica fred, però no és així.
No m'esquinçaré les vestidures quan, inevitablement, els que m'envolten i m'estimo em facin mal, però tampoc deixaré de seguir fent el meu camí.
Porto la meva vida per a on crec que ho he de fer, decidint tota sola, i n'accepto les conseqüències.
I provo d'estar en pau amb mi mateixa, endreçant de mica en mica tots els calaixos.
Suposo que viure és això. Tirar endavant, reflexionar, decidir, meditar. Créixer per dins.
Ara només em cal trobar una mica de temps per descansar!

Reflexions tardanes

Han estat aquests últims dies d'una exigència important, i els que venen són d'una dedicació plena. Per tant, no trobo una estona de repòs per aterrar per aquí. Així, malgrat l'hora, m'hi poso.
Vinc d'un assaig complicat, en el que no he sabut mantenir l'afinació per diversos motius, i això sempre em neguiteja.
Podria dir que he cantat en una posició difícil, doncs tenia al costat algú d'una altra corda.
També podria dir que estic prou cansada, i així buscar una colla d'excuses, però, el que és clar, és que no porto tan bé com em pensava la peça.
Quan estudio, tot rutlla, o així sembla. Només ho sembla. M'ha quedat clar.
Obviant aquest petit inconvenient, que solventaré adequadament, he de dir que em sento feliç.
Fins i tot diria exultant.
Hem passat un entrebanc important amb la mama, però que tenia una solució fàcil, i el resultat ha estat espectacular.
S'ha recuperat d'una forma increïble, i ara se sent feliç i animosa.
Fa poca estona comentava que, en un futur, si tinc que recordar bones vivències amb ella, seran sense cap mena de dubte les d'aquesta última època.
En aquests últims mesos hem connectat com mai, i això no s'oblida.
A nivell personal, aquests dies han estat com una fuetejada, i m'han fet reaccionar.
Em sento serena, tranquil·la, i gaudeixo del que rebo sense plantejar-me cap mena de complicacions.
Crec que aconseguiré ser feliç en tots els àmbits que em conformen.