Cap d'Any

Sembla que per Cap d'Any és moment obligat de fer balanç de l'any que deixem i mirar de fer bons propòsits pel vinent.
Jo no en tinc ganes, ni d'una cosa ni de l'altra.
Ha estat un any plè de coses bones i dolentes, d'esforç i de treball, d'amics i de familia. Plè de vida, com tants altres.
I suposo que el que d'aquí a poques hores encetarem durà més del mateix. Molt d'esforç personal, amb errades i encerts, amb caigudes i aixecades. Tristeses i alegries, abraçades i llàgrimes.
Però amb un punt més d'experiència.
Un munt de vivències a l'esquena que són el nostre bagatge i ens ajudaran per dur endavant l'esdevenidor.
Tot això des d'aquí, amb una bona infusió al costat, llum tènue al menjador i aquella música que fa volar l'ànima per damunt de tots els arbres.

A tants absents

A tants absents.
A tants absents que enyoro
però en recordo el seu tacte,
les seves paraules.
I em fan sentir estimada
des de l'altra cara de les estrelles.
Que m'han ajudat a créixer,
a patir i a gaudir,
a pensar i estimar.
A viure.
A tants absents, que són part
de la meva essència.

Avui és Nadal

Avui és Nadal.
El dia és fred, ventós, però alhora clar i lluminós.
Un potent maldecap m'atenalla, però ara farem alguna cosa. Un cafè amb llet i unes pastilles milloraran la qüestió.
És un dia de contrastos. Agredolç. Una barreja de il·lusions per les festes i enyors per aquells que ja no hi són. Alegria per veure com es van solucionant els problemes, el goig dels meus, i tristesa per les noticies dolentes.
Sé de qui no passarà un Nadal alegre.
Algú de la meva edat a qui han donat aquesta mateixa setmana la noticia de que el tumor que li havien extirpat és un dels càncers més agressius que existeixen. I, ara, haurà de lliurar una batalla per la que, de moment, no està gens preparada.
I penso també en tanta gent que està sola. Que no gaudirà de l'abraçada dels qui l'estimen. Que passarà com podrà aquests dies.
Tinc la immensa sort que els de casa estem bé. Es viu una comunió franca entre nosaltres, i gaudirem de la companyia davant d'una bona taula.
I torrons i neules.
I al vespre veurem amics.
Compartirem felicitat amb molts dels qui estimem. I recordarem als altres.

Nuesa

Gravat amb foc et porto.
He abandonat la lluita estèril de l'oblid
i provo només de recordar-te.
Però el vestit de gel es desfà amb el teu aire
i llavors ve la por de despullar-me.
Mostrar les cicatrius de tantes batalles.
Podries només acariciar-me?

Decisió

El dia és gris. Tapat i boirós. Plovisqueja.
Tot just albires el fons.
Encara no saps com, ets a dalt de la muntanya mirant l'abisme.
Tu no hi has pujat. T'hi han empès un seguit de circumstàncies que, com una gran ventada, t'han xuclat i enlairat per deixar-te, amb una malicia que no t'esperaves, aquí. Davant d'aquesta fractura sinistra.
I no saps què serà de tu. Encara no saps si la teva decisió serà llençar-te al buit, tot esperant que un cop sec, mortal, acabi per sempre amb aquesta angoixa. O potser et tiraràs enrere i provaràs de baixar per aquell camí estret, costerut i relliscós que hi ha a la teva esquena, sense cap seguretat. O et quedaràs aquí a dalt, com un autista, fent veure que l'espai és fantàstic i desitjant solament que de tant en tant t'arribi alguna guspira de la llum d'aquell sol que encara recordes.
O començaràs una nova vida i només cantaràs. Et dedicaràs en allò que t'apassiona, la música, i buscaràs dins dels acords i melodies allò que et fa feliç i t'omple la vida.

I seré feliç

Avui cantem.
Són només tres peces, però són tres nadales molt boniques. Amb molta música.
I em deixaré anar.
Malgrat tot, em deixaré anar, i cantaré amb l'ànima, tot gaudint del mestre i del moment. De la música.
Potser tot plegat no serà el que havia de ser, però en aquest moment ja no importa. En aquest moment només hi haurà el meu cor bategant i la música.
I seré feliç.

Esperança

No t'allunyis gaire, t'oferiré calma.
No t'allunyis gaire, i t'arribarà la llum
de l'espelma que duc a les mans.
I caminaràs millor,
i arribaràs al port
a on tens dipositada la teva esperança.

La música

Una nova decepció que t'allunya encara més del grup.
Veus l'horitzó boirós, i necessites llum. La llum que ara no veus.
La incomprensió de molts, i la indiferència d'altres, fan que allò que tu veies com un recer, que et donava escalf, hagi canviat de paisatge.
No et sents partícip de cap de les imatges.
Cada cop més t'ho mires des de fora estant, i limites la conversa a temes anodins.
Bé, sempre queden els amics personals, que fan habitable la cova; que mantenen la foguera.
Així, recorreràs el camí que queda amb dubtes.
Saps que no t'espera un sol generós a la cantonada, però t'agafes en allò que t'agrada i que t'estimes. La música.

Aniversari gris

Ahir vaig tornar a casa emmurriada.
No havia analitzat el perquè, i a casa m'ho varen fer veure clar.
Ahir era l'aniversari d'algú que hauria de ser molt present en les nostres vides, però mai s'ha acostat a nosaltres.
Algú que sempre ha exigit vassallatge, però no ha sabut, o no ha volgut, donar ni una engruna d'amor a qui ho necessitava.
I no hi ha només una nafra, hi ha una llaga que encara supura, i que ha marcat la vida de qui la pateix.
I jo he vist i veig el dolor en la seva cara.
I ahir vaig veure de nou el seu gest contret i la mirada trista, com la d'un nen que té por.
Com la del nen que es va sentir sol, i que patia enormement. Que tenia por dels crits. Que no va rebre la estimació que necessitava i sempre es va sentir inferior.
I que ara lluita. I que tirarà endavant. No en tinc cap dubte.
Ahir va ser l'aniversari d'algú, però hi va haver neguit i no joia dins de nosaltres.

Por II

La teoria és fàcil doncs la explicació és planera. Ara, posem-ho a la pràctica.
Aquí, en aquest moment, aparentment senzill, tot trontolla.
Tens els apunts preparats; clara la idea del què i com ho vols estudiar, i tota la voluntat en marxa.
Però, alhora, vas sentint les fiblades a les articulacions de la ma. Doloroses, sí, però, el que és pitjor, són la constatació de que al teu interior alguna cosa no va alhora; de que el neguit corre a l'ample.
Tot i així, una mica més tard del previst, t'asseus a l'escriptori i comences a llegir.
Et costa concentrar-te però vas fent, encara que saps que avui no és un bon dia.
Llegeixes, i mires d'analitzar el que has vist; mires d'anar a la base. Però et costa.
Vas fent.
Una música t'acaba destorbant, i allunyes la ment de les molècules.
I ja no trobes el camí de tornada.
Llegeixes i llegeixes, però la porta està tancada.
Et sents trista. Un cop més no has aprofitat la ocasió.
I sembla que la medicació no ha fet efecte.
Et costa remuntar l'ànim, i et costa molt agafar la son.
Avui has perdut.
Només et queda el consol de tornar-hi demà. De plantejar una nova batalla, i, potser guanyar.
Esperes, això sí, guerrejar més estona.

Por

Les escales són molt llargues, i tu ets quasi bé abaix, tot provant de pujar.
El vessant de la muntanya té un fort pendent, i mires de tirar amunt.
En ambdós casos, les cames no et porten. Pesen d'una manera desproporcionada, i l'esforç que et suposa el fet d'aixecar-les és titànic.
Com sempre, no ho aconsegueixes.
I et sents malament; molt malament.
Aquest és el somni amb el que vaig despertar fa uns dies quan el rellotge aquell que s'entesta a fer soroll pel matí feia la seva feina, i aquest és, ho vaig tenir clar en aquell moment, un somni recurrent en les meves nits.
Tanta angoixa ve donada per una fòbia. Un problema que va donar les seves primeres mostres quan jo tenia catorze anys, que ha condicionat tota la meva vida i que, ara detectat, estic tractant amb totes les eines que tinc a l'abast.
Sembla que aquesta mena de maldecaps creixen amb els anys, i cada cop es necessita menys estímul estressant per tal de generar una situació d'angoixa.
Una angoixa que et paralitza. Una angoixa que no et permet fer les coses que tens més ganes de fer i alhora fa que et sentis infeliç.
Des d'agafar algú per la cintura quan t'ha posat la ma a l'espatlla, a fer un examen o, fins i tot, a estudiar.
Totes les coses que són importants, molt importants, es fan impossibles degut en aquella por a decebre. A decebre els qui més t'estimes.
I llavors t'enfonses.
I tot ve donat per una estimació exagerada de qui ha estat el teu referent a la infantesa.
De qui ets sang i que sempre ha estat al teu costat, fins a la mort. De qui eres la seva princesa i, de tant com t'estimava, t'idolatrava. De qui creia fermament en el teu nivell de intel·ligència i volia que volessis tant, i tan amunt. De qui el mínim que esperava de tu és que et mengessis el món amb patatetes i encara et quedés gana.
I a qui tu estimaves i estimes amb fervor, i que mai deixarà de ser un dels puntals de la teva vida.
I ara, poc a poc i amb les angoixes una mica més controlades, mires d'anar fent petites passes, per anar obrint camí i que arribi llum i calma a les teves atrotinades neurones.

El poder de la música

Avui ha estat un dia molt especial, però tot i així, deixo el comentari per a un altre post.
El motiu és un fet que em va passar, relacionat amb la música, i que no he tingut temps d'expressar aquí.
El passat dijous tenia moltes ganes de marxar puntual de la feina, doncs esperava gaudir d'una estona al piano, ja que últimament no hi ha manera de trobar una tarda lliure. Massa metges.
Tot just deu minuts abans de l'hora, i quan ja repassava mentalment totes les coses que volia deixar ben lligades, em va aparèixer una feina urgent.
Em va saber greu només per un motiu, ja que et tema estava en dansa des de feia un mes, i hi havia un munt de descoordinacions que feia feredat. Tothom sabia la informació a mitges, i no em va arribar fins a l'ultim moment.
Així, i una mica emprenyada, em vaig posar a la feina procurant concentrar-me, doncs n'hi havia per a una bona estona.
Quan estic sola al laboratori desconnecto la ràdio i aquella emissora de música actual que de vegades tant em molesta, i busco l'equilibri amb Catalunya música, des del meu ordinador.
Així, tot treballant, va sonar una peça que m'anava omplint de bones sensacions i que, sense adonar-me'n em va dur una mena de pau i felicitat.
Em va fer girar, i va aconseguir que acabés la feina, una hora llarga més tard, molt més ràpid del que preveia, i amb un somriure d'orella a orella.
Era la simfonia Copernicana de Gorecki. Una preciositat que em va arribar a l'ànima.
Fa poc que estic coneixent aquest músic, però ja s'està fent un lloc important dins dels que més m'agraden.

Insomni

S'encongeix el cor i no ve la son.
Com sempre, et passeges
a l'ample pels meus racons
i em traspues la pell.
Però no puc volar a l'infinit.
Les meves ales, malmeses,
ja no arrenquen un nou enlairament
que no faria sinó trencar aquesta
ànima ja esquerdada.
I miro de trobar-la, la son,
per allunyar-te.