Ciència

Enceto un nou dia
esperançat
que ha d'acabar amb estrelles
conegudes
i preparo un nou futur
que ara, definitivament
he de conduir a on
la meva voluntat em demana

Viatge

Dies buits de mirar endins.
Travessant tempestes conegudes
a cavall de les onades
m'he reduït a un jo físic
quasi sense ànima.
Ni el camí de llums
ni el paisatge m'han fet volar
més enllà d'aquest estricte àmbit.
Ara, sembla que vorejo
obstinadament
un claustre solitari i agradable
tot provant de retrobar l'aire
el meu jo important
el meu viatge.

Natura

Aigua.
Avui n'ha caigut una bona quantitat.
Aquest migdia, des del laboratori, impressionava el veure aquella cortina d'aigua al davant del que semblava un mur gris, fet pels mateixos núvols.
Els llamps i trons queien a dojo i el ressò de la pluja en la teulada de la nau industrial era important.
Ara, en pujar a casa, quan tot semblava amainar, un arc de Sant Martí dels més grans que hagi vist mai travessava la costa del Baix Llobregat.
Sempre em sorprèn la grandesa de la natura.
M'agrada sentir-me menuda davant la seva magnificència, i agraeixo el poder-la gaudir.
Em proporciona moments de reflexió i felicitat.

Gotes

En arribar a casa queien les primeres gotes. Sembla que hi haurà bones pluges.
El temps, finalment, ha canviat, alhora que els refredats passen factura de molts de nosaltres.
Fins i tot hi ha hagut baixes al laboratori.
I comencem a abrigar-nos.
Jo, avui, m'he posat una faldilla texana d'un verd potent, una mica més curta del que acostumo, però que necessitava mitges. I ara ja s'escauen les mitges.
El que no controlo encara és la part de dalt.
Tres són curtes i quatre són llargues. Tan aviat tinc fresca com massa calor. Ja li trobaré el punt.
De moment, em vesteixo de ceba, a capes. I així poso i trec segons convé.
He planxat força aquesta tarda.
Hi havia estesa una rentadora de blanc, i tenia aquell punt d'humitat escaient per la planxa.
I he aprofitat.
Així, a més de la roba de laboratori, unes estovalles adamascades, amb brodats, que varen estar a taula per un sopar d'amics, han quedat a punt de plegar tot esperant estar del tot seques, doncs encara els hi faltava un puntet.
A l'aire, les suites angleses de Bach.
Avui s'esqueien, oi?

Canta dolç

Canta ben dolç
sobretot, canta dolç
i així, quan l'ànima
s'enlairi damunt
dels nostres caps
el meu plor, silenciós
serà més suportable

Canta ben dolç
sobretot, canta dolç
mentre el meu cor
vagareja en la buidor
que l'emplena des
que et va acomiadar
i, tot cantant, amorosiràs
el seu estrip innegable

Sue

El dimarts per la tarda vaig trobar-me amb la Sue.
La Sue és un dona més gran que jo, que em va fer de mestra d'anglès en un curs d'aquells que pots fer a través de l'empresa gratuïtament.
Per diferents motius, aquell curs va acabar essent unes classes de conversa entre nosaltres dues, i, el que en un inici era formal i distant, va esdevenir de seguida en una conversa entre amigues.
Ens havíem entès de seguida i aquell punt de confiança mútua va ser fantàstic.
A mi em va servir per llançar-me definitivament a xerrar pels colzes, sense aquell pudor que m'havia privat sempre de portar una conversa fluida.
Això no vol dir que ho faci molt bé, però sí que he aconseguit fer-me entendre alhora que em diverteixo.
I de tant en tant ens trobem.
Aquest dia, en una cafeteria de nom caribeny que hi ha al centre comercial del polígon a on treballo.
Ens varen passar volant les dues hores de que disposàvem, i encara em sorprèn com sempre marxem amb un ànim molt positiu després de la conversa.
Ella segueix estant molt orgullosa de la meva evolució amb l'idioma, i jo li dic que, per llençar-me a xerrar sembla que el que necessitava és una amiga.

És temps d'olives

És temps d'olives.
L'any passat per aquestes dates, una molt bona amiga i veïna que té una olivera al jardí em va proposar de fer olives jo mateixa.
Amb les seves directrius ho vaig fer, i vaig gaudir d'un parell de pots d'arbequines força bones.
A casa encara diuen que els hi faltava una mica de gust, però potser no vaig posar prou herbes.
Aquesta setmana me n'ha tornat a portar, i ja he començat el procés.
Ara les tinc en aquell bol gran de color pistatxo, que vaig comprar en època de sequera per recollir l'aigua de les verdures, i que em fa força servei, amb aigua fins al capdamunt, que els hi hauré de canviar cada dia dins del plaç d'un parell de setmanes.
Un cop escorregudes, aniran a pots de vidre amb aigua salada, concentració 10:1 (un kilo de sal per cada 10 litres d'aigua), als que afegiré herbes aromàtiques.
Ella parla d'estragó, fonoll, llorer, però també fa la combinació de farigola, romaní, llorer i peles de llimona.
Potser em decideixo a fer els pots diferents, i en un d'ells també hi afegiré sajolida, que ja és per a això.
Passats uns quinze dies, encara que jo vaig haver de trigar unes quatre setmanes, ja es poden consumir.
A veure com queden!

Ira

Aquest matí m'han fet osteopatia.
Com que la cosa estava complicada, he avançat la sessió.
M'ofego i tinc una pressió que m'encongeix l'esquena.
L'osteòpata m'ha donat una llarga explicació de la fisiologia de tot plegat, i sembla que comprimeixo a nivell de crani, per dins.
Tot plegat, sembla que tinc ira continguda.
Tinc un caràcter força obert, que m'ajuda a alliberar problemes, però de vegades et trobes amb escuts que no et permeten expressar-te.
Aquests blindatges, que fins i tot empresonen a qui els porta, no tenen cap mena de solució.
I no la pretenc. Són acceptats.
Sé que l'allunyament és la millor medecina, però, tot i que m'ha passat pel cap, finalment no l'he considerat convenient.
I procuro racionalitzar, i mantenir fluïdesa de tracte.
Però suposo que el meu subconscient no ho accepta.
Hauria de fer quatre crits ben fets i potser em quedaria més tranquil·la.
Potser entenent el que em passa trobaré una solució adequada.

Vol

Encara m'angunieja
veure l'ànima al vent.
En el seu vol,
sempre més llarg i ample,
deixa caure,
de mica en mica,
la meva essència.
I cada cop la perdo més.
Però, és clar,
fa molt de temps
que ja no és meva.

Maltractament

La empresa a on treballo està situada al carrer principal del polígon industrial de Gavà.
Ahir per la tarda, mentre feia la habitual cua de la rotonda que distribueix cap a la carretera antiga, la C-32, la platja i aquell centre de jardineria, uns quants cotxes endavant del meu vaig veure sortir una noia d'una manera precipitada.
Es va posar a caminar en sentit contrari, i als pocs moments passava davant meu. Llavors em vaig fixar que caminava coixa i amb una ma s'agafava un punt mig de l'esquena, d'una manera que indicava clarament que li feia mal.
Alhora, el vehicle del que havia sortit va fer una maniobra brusca i va quedar aparcat a sobre d'un parterre d'herba.
En va eixir un noi que, amb pas calmat, la va seguir. Semblava profundament molest, però caminava amb un gest contingut a la cara, que em va fer una mica d'angunia.
Eren joves. D'uns vint i tants.
Tot plegat sembla un cas de maltractament. I no m'ho trec del cap.
No entenc com les noves generacions cauen en aquesta conducta tan aberrant, amb tota la informació i els mitjans de què disposen.
Quan jo tenia la seva edat, tenia molt clar que això és intolerable, i la gent del meu entorn eren de mateix parer.
Anem endarrere. Molt. I no s'hi veu aturador.
És una llàstima.

Nit

Les onze de la nit.
Dutxa, roba neta i un puntet, ja l'últim, d'aquella mostra del meu perfum en versió nit, molt més suau.
Ho he fet tot. Si exceptuem un parell de detalls que hauré d'enllestir demà per la tarda, he aconseguit fer totes les activitats que pretenia.
I ha estat molt bé.
Ahir va ser el dia més emotiu.
Vaig passar el matí amb la mama preparant el dinar d'avui, i he de dir que encara m'impressiona el veure aquella dona, de tant caràcter, com ha esdevingut una iaiona amable, que necessita de la teva direcció, i t'ho explica.
Varem riure força, però els sentiments eren a flor de pell, i tot el dia vaig estar especialment sensible, amb unes certes ganes de plorar.
A la nit, tot conduint cap a casa, totes aquelles sensacions es barrejaven amb la bellesa d'aquella música que encara ressonava dins del meu cap.
Tot plegat, per no oblidar mentre visqui.

Cap de setmana festiu

D'aquí a una estona, marxo a Gavà, al mercat, a comprar peix.
El diumenge tenim la família Peix a dinar, però ho fem a Barcelona, a casa de la mama.
Tenim previst fer un aperitiu i una cassola de lluç, escamarlans, gambes i musclos.
Demà al matí ho cuinarem.
També deixaré la taula parada fin al últim detall, i fins i tot les safates amb l'aperitiu, embolicades amb film i a la nevera.
Això és així ja que al matí tenim assaig conjunt a Martorell.
Arribaré ben justet a casa i ja ho hi haurà temps per a gaire.
Aquest vespre, també hi ha sopar. Amb la colla de sempre, d'aquí a Begues, celebrarem un aniversari i el meu sant.
Sort que ho fem a l'altra casa, doncs aquesta tarda tinc sessió de dentista per treure punts, i de seguida baixo a Barcelona per assajar gregorià fins a dos quarts de nou.
He de preparar un pastís i les amanides. I portar cava. La Olga posa la resta.
Ho deixaré fet aquest migdia, juntament amb un altre pastís, diferent, que portaré a la coral el dilluns, també per a celebrar. Entre Mercès, aniversaris i Francesques (bé, només jo d'aquestes últimes) en som una bona colla!
Demà serà bonic.
Pel matí baixo molt ben acompanyada a Barcelona, i me'l passaré cuinant i preparant.
Després, si no plou, em vindrà a buscar el Tomi amb la moto, i farem dinar i passejada per al centre.
M'agrada molt el barri gòtic. Moltíssim.
Mira que n'he fet de passejades amb la Mª del Mar quan érem jovenetes!
Ens hi passarem la tarda càmera en ma, gaudint de tot plegat, tot esperant al vespre en què anirem a escoltar un concert que em sembla deliciós.
Dos músics, veu i corda, desgranant melodies de la Itàlia del segle disset.
Ja els he escoltat tots dos en altres àmbits, i la cosa promet.
Així, que ara comença un cap de setmana ple de música, preparacions i celebracions.
Intens i bonic. Potser molt cansat, però genial.