Ensurt

Visc en una comunitat de veïns que consta de tres blocs de pisos de dues plantes, encarats en forma de U respecte a un jardí central. A la banda oberta de la U, i per tancar el quadre, un muret mitjancer ple d'heures.
Una colla de plantes ben cuidades a les voreres i quatre arbres al mig deixen lliure un espai verd, cobert d'herba, en el que hi ha una piscina. És un lloc ideal a l'estiu, en que els petits juguen i es banyen, sense que els pares hagin de patir gaire per controlar-los.
Tant les terrasses com els safareigs donen en aquest jardí.
Ahir al matí, com sempre al sortir a estendre la roba, vaig fer una ullada ràpida a l'herba i, en girar-me a agafar les pinces vaig pensar: mira, hi ha una canoa a la piscina.
Va ser un instant, i ràpidament van començar a sonar totes les alarmes. Coi!, si que et va afectar la farra d'ahir! Deus de tenir totes les neurones amarades d'alcohol!
Aclareixo que "només" vaig beure vi i cava, però bé...
L'instint em va fer tornar a mirar i, sí, hi havia una canoa dins de l'aigua!
Sorprenent!
En fixar-me una miqueta més, vaig adonar-me que un veí, acompanyat d'un altre home, estava fent pràctiques a sobre d'aquell artefacte llarg i estret; i vaig pensar: mira que en son de llargues les canoes, quan les fiques dins d'un espai tant acotat, mentre seguia estenent, una mica més tranquil·la.

Aniversari feliç

Apa, ja està! Com totes les coses bones, ha passat ràpidament, com un buf.
Un parell de mesos preparant-ho tot varen donar ahir vespre fruit en una festa bonica, divertida i emocionant per celebrar l'aniversari de la nostra estimada Mª Rosa.
Eren setanta! I un esdeveniment d'aquest nivell s'havia de celebrar com Déu mana!
Un tastet dels seus menjars preferits, una colla de regals divertits, molt personals, fets amb totes les ganes, un grapat de rialles i molt bon humor, em refermen encara més en el fet que pertanyo a un grup genial, capaç d'unir esforços, traient el millor de cada u, en el que estimes sense reserves i et saps molt, però que molt estimat.
Setanta espelmes bufades alhora per tal que el seu desig més íntim esdevingui realitat!
Així ho espero!

Montserrat

Com per a la majoria de catalans, Montserrat és, per a mi, molt especial.
Quan era petita a casa es veia com un nucli important de cultura, espiritualitat i música. Una mica més endavant, hi vaig afegir la Pàtria, el catalanisme, l'arrel.
La seva imatge imponent i la màgia de l'escolania sempre han ajudat.
En moments importants he tingut la necessitat d'apropar-m'hi.
És el primer que vaig fer en tornar del viatge de noces. Ja se sap, no ets ben casat...
Encara recordo com varem patir tots durant aquell brutal incendi del 86 (era el 86, oi?) veient com es cremava la "nostra" muntanya i pensant en tota aquella colla de vailets tant a prop de les flames. I després aquell panorama, tant negre.
Aquests dies he tingut el privilegi de descansar molt a prop d'ella, tenint-la com a fons del meu paisatge. Me l'he mirada força. M'ha donat pau.
Sempre serà el meu recer, sempre estarà en un racó ben íntim de la meva ànima.

Cabells humits

L'escalf del sol m'eixuga els cabells
l'esquena de Montserrat em pentina
quatre arbres en filera
un prat, matolls i bardisses

Quan miro per la finestra

Joc de verds, de llum i de vida
cabells humits, sol i poesia
i, mentrestant, Montserrat em pentina

Recer de calma, meditació i saviesa
escalf plaent, amor i bellesa

Quan miro per la finestra

Sensacions

Quarts de nou del vespre. La Ronda de Dalt estava prou descongestionada com per conduir als vuitanta preceptius, amb distància suficientment còmoda per anar tranquil·la, pensant en les meves coses.
Una serenor plena, adequada, envaïa tots els meus racons i, la sensació d'haver aconseguit en bona part l'objectiu traçat, ajudava en aquesta calma plaent.
A la radio, música d'aquella que escoltava quan era jove, amb unes pinzellades d'actualitat, que també anava bé.
"It's too late to apologize, it's too late..." em va fer pensar caram! quina raó tenen, ja és massa tard, s'ha trencat...
Va ser només un moment, però aquella reflexió em va calmar una mica més, si es que encara era possible.
Una bona estona de companyia, una conversa banal, uns croissanets d'aquells petits i cruixents que tant li agraden i molta estimació van aconseguir girar la truita de l'angoixa i els retrets, que encara tenia travessada a la gola.
Vaig pensar en com n'és d'especial la relació amb una mare.
És un vincle totalment indeleble que fins i tot en els moments més durs et porta a lluitar per tal que tot es restableixi, passant per alt tantes coses que només d'ella ets capaç d'acceptar.
Llavors la carretera de Begues.
Empenta per una conducció més implicada i aquell flaix de felicitat en veure els arbres que m'envoltaven...

Estrips

Ahir va tornar a passar.
Com un cop sord sobre una nafra antiga
Baaam!
Carn masegada que no pot
recuperar el seu to
Baaam!
Ho va tornar a fer

Hem de ser sol•lícits
Sempre a punt per al que vulgui

Ara amunt
ara avall
Ara a prop
ara lluny
Baaam!

A on deuen de ser els meus sentiments
que no es tenen mai en compte?
Baaam!

Provarem aquesta tarda
d’apedaçar de nou el llençol
massa esquinçat
per tal de poder tornar a dormir en pau

T’estimo, mama

Diumenge de rams

Avui ha estat Diumenge de Rams.
Tinc un fillol de catorze mesos i, per tant, m'ha tocat anar a beneir la palma.
I dic m'ha tocat, perquè tot plegat sembla un episodi de "folclore y pandereta", d'aquells de fa molts anys.
He baixat a Gavà, on viu el nen, i ens hem trobat davant de l'església, on una munió de gent lluïa nens guarnits i palmes que semblaven un arbre de Nadal, doncs algunes eren plenes de penjolls fins a límits insospitats, i fins i tot n'he vist tenyides de color rosa!!!!
Total, el pobre mossèn, que donada l'edat avançada i la poca paciència que exhibeix habitualment, avui ha estat admirable, ha fet un acte que per a la major part de gent ha estat totalment estèril, ja que fins i tot es dedicaven a trucar pel mòbil mentre ell parlava.
N'hi ha hagut que ni tant sols han esperat a que acabés, i un cop han sacsejat convenientment palmes i palmons han marxat a mitja cerimònia.
M'he quedat amb les ganes de continuar dins l'església el que havia començat al carrer, donant una mica de sentit al cerimonial, però no ha pogut ser.
És clar, no anava sola...

Dolor

He estat endreçant la taula del despatx.
Entre una colla de papers antics m'he trobat la fotocòpia d'una entrevista que van fer al meu reumatòleg, ja fa molts anys, amb el motiu del llibre que llavors publicava "Conviure amb el dolor. El reumatisme." L'he buscat a l'estanteria i n'he rellegit algunes parts.
Un parell d'extractes:
"Tot i reconèixer que el patiment d'una malaltia reumàtica és molt dur, cal tenir força i coratge per assumir-ho. Si no s'adopta aquesta actitud, es passa a ser sempre una víctima de l'artritis. No queda cap més remei que aprendre a conviure amb el dolor. El dolor no ha de ser un destorb: només a partir de l'acceptació de la malaltia es pot afrontar la vida amb una actitud personal positiva"
"Es pot aprendre a estar malalt si ens adonem que el fet de viure és fantàstic, i que el dolor és també una experiència positiva. A través del dolor es descobreixen qualitats que no sabies que tenies. Ens ajuda a ser persones"
A mi em va fer reflexionar, i em va ajudar força.
Aquí ho deixo per si també pot ser d'ajuda a d'altres.

Senyal

Aquesta nit, quan tornava de sopar amb uns amics, després d'unes bones rialles i una caipirinha dins la panxa, ho he tingut clar.
No he d'escriure de coses excessivament personals quan estic massa moixa.
Ha estat una setmana dura en el tema físic, doncs he tingut molts problemes per dormir (de vegades ja em passa), amb molt però que molt poca estona per estar-me a casa, i també dura en el tema emocional; sobretot el dimarts, amb aquella barreja de sentiments llegits i la visita a la nova metgessa...
Amb tot aquest embolic, i per poder portat el ritme adequat a la feina, he tirat massa de cafè. I així hem acabat, tristos, cansats i amb por. Ostres, com en altres èpoques....
Jo no sóc així. Han estat només unes circumstàncies que he deixat que em superin.
No tornarà a passar, o així ho procurarem.
El que si que sóc, és massa pragmàtica. I necessito un senyal que em refermi en les meves conviccions, petit, però entenedor. Potser n'hi haurà prou amb un somriure però, si us plau, que sigui evident!

Sense tocar de peus a terra

No baixaré de l'eteri
ja que així ho hem de fer

No tocaré mai la terra
si es que no pot ser

Però no agafis la cavalcadura
quan una engruna real
de vegades inevitable
les mans de pols t'embruti

Llavors perdo el nord
no trobo la melodia
l'espai es fa infinit
i l'anima em trontolla

Buscarem el camí adequat
per tal que aquests esperits
caminin
agafats de la ma

Emocions intenses

A mig matí ha vingut al laboratori aquell cap de qui ja en vaig parlar, que està guanyant la partida al càncer. Se m'ha acostat i m'ha dit: "felicita'm!"
Ho he fet amb un parell de petons i una bona agafada de mans.
Després he preguntat el motiu: "avui fa un any que vaig començar el tractament contra el càncer, i ho vull celebrar. Tinc un any! Sóc jove!"
M'he emocionat i l'he tornat a felicitar.
En una bona estona no m'he pogut treure aquella humitat dels ulls...
Coses com aquesta fan que la vida valgui la pena!

Creixement personal

Avui he anat a un metge diferent.
La terapeuta, per ser més exactes, m'ha despullat per dins.
Ha fet aflorar bona part del meu interior, traient enfora una colla d'experiències traumàtiques per tal de reconduir-les i magatzemar-les correctament.
En poca estona m'ha retratat.
Ha exposat trets del meu caràcter que no he pogut negar, bons i dolents, i ha acabat dient, més o menys, que tinc un gran garbuix a tota la part emocional.
M'ha sorprès en algunes coses, però n'he tret una idea ben clara, he d'estar abans bé amb mi mateixa per després decidir tranquil·lament per on camino, amb seguretat, sense dubtes.
Aniré seguint aquest tractament mentre calgui, fins que en surti una Cesca valenta i amb més empenta!

Alegria

Una gota d'alegria
em regalima coll avall
densa
de fragància intensa
com un bon perfum

Gaudiré d'aquest aroma
tal i com m'és donat
car la meva ànima
ara plena
no necessita res més
per cantar

Eleccions

Diumenge hi va haver eleccions.
Aquest cop no he estat gens engrescada. No me'ls he cregut. I Déu sap que ho he intentat.
Cada dia he rebut els diaris electrònics tant d'Esquerra com de CiU. He provat de llegir-los. He provat de treure'ls-hi el suc, però no n'he sabut.
No puc entendre aquest punyeter costum que tenim els catalans de tirar-nos pedres els uns als altres, en compte d'unir esforços.
Encara recordo una Diada al Fossar, ja fa molts anys, en que tot eren tribunes independents, provant de cridar més que el del costat. Em va impressionar profundament.
I no canviem.
Crec que en les eleccions a la Generalitat es va perdre una gran oportunitat de fer front comú malgrat les diferències, i ho estem pagant molt car.
Ara m'ha pesat força. Em dol profundament que el meu vot anés a parar a una coalició que pensa en clau d'Espanya, i aquest dolor ha pogut més que qualsevol raonament polític que hagi sentit durant la present campanya.
Tampoc m'engresca gens CiU, amb un candidat força retrògrad, però ha estat l'opció que m'ha fet menys mal.
Ja em diràs què farem ara, amb una participació tant ridículament minsa entre tots plegats, al Congrés!
Aquests senyors tenen l'obligació moral de posar-se les piles i fer giragonses amb el seu enginy, per tal que el nostre país tingui el màxim de veu i vot en els propers quatre anys (i, collons, ho tenim difícil!) i sobretot de fer un gran exercici d'autocrítica, però no amb aquella colla de paraules buides que saben fer servir tant bé, no!, sinó buscant solucions reals, encara que aquestes passin per tallar uns quants caps i redreçar tota la política de partit.

Vespre d'un diumenge embolicat

Vespre del diumenge.
Tot i ser tres quarts de set, encara no he trobat la pau necessària per gaudir d'un vespre com a mi m'agrada. Tranquil, interior, meditat, ple.
Ha estat un dia especial. Calçotada, el Manosh, votacions...
Ahir vaig anar a comprar perfum. Aquests últims mesos m'ha acompanyat la fragància d'Armani Code, després de força anys abusant d'Eau d'Issey. Tot i que m'hi trobo molt a gust, he decidit provar coses noves, i al final em vaig decantar per un flascó, cada vegada més petit, ja que els preus són escandalosos, d'un perfum que deixo als que m'envolten la curiositat d'endevinar quin és. A més, em varen donar una mostra que avui he encetat: Diamonds, d'Emporio Armani. M'ha agradat força. Però sempre que comences amb una olor nova, ets sents una mica estrany...
Calçotada a la Coral. Tenia por del temps, ja que aquí aquests dies ha fet força fred, i m'hi he plantat amb dos jerseis, un d'ells polar, que no m'he tret en tota l'estona.
Volia mantenir-me en els meus tretze amb el menjar, ja que demà tinc visita amb la endocrina i vaig un kilo per sobre del que toca, però ets a gust amb els amics i ja se sap...., he pecat flagrantment! Espero que la metgessa sigui una mica més comprensiva que la última vegada. Ara, imagineu-vos la barreja d'olors: la brasa, els calçots, la carn i el nou perfum!
Esperava amb candeletes al Manosh, un nen vingut del Nepal que uns amics cantaires han tingut la valentia d'adoptar.
N'he estat força al cas, d'aquest tema, ja que em fa viure sentiments molt especials.
És un nen alegre, estimat, tant pels seus pares biològics com pels adoptius, ben cuidat i amb la vitalitat pròpia d'un infant de set anys. Quina joia!
L'adopció sempre ha estat per a mi una opció vàlida, donat el fet que físicament no he pogut optar amb unes condicions favorables a la maternitat. Però no era una decisió unilateral, i potser no n'estava prou convençuda ja que mai he tingut prou fermesa per lluitar a fons...
Després les votacions. Quin embolic!
Crec que marxo a la dutxa i, amb roba neta i unitat d'olors, intentaré trobar-me per dins, de la manera que a mi m'agrada.

Santa Francesca romana

Avui és santa Francesca romana, i per tant, el meu sant.
No penseu, no, oh! ja me'n he oblidat! es que aquest, en públic, no el celebro.
La historia de les meves celebracions és una mica especial. Us la explico.
Vaig néixer un set de gener, portada per aquell camell dels Reis que havia ensopegat i, clar, al anar coix, va arribar a l'endemà. Per tant, com que a casa no se'ls va ocórrer mai guardar un dels quantiosos regals que ses Majestats m'oferien, el dia del meu aniversari només tocava pastís. Ara em direu, no et pots queixar!, i teniu raó, però això explica-ho a una nena petita....
Després, el sant, també peculiar.
Sempre es va celebrar el nou de març, però en créixer vaig saber que el pare no n'estava gens d'acord, car jo em dic Francesca per la seva mare, la iaia Paca, morta un any abans que jo arribés.
Ella va néixer un quatre d'octubre, Sant Francesc d'Assís, i d'aquí el seu nom.
D'adolescent, tota xula, vaig aconseguir celebrar-los tots dos, amb regalet de la mare pel març i del pare per l'octubre.
Quan ell va marxar vaig decidir que el d'octubre era el bo, per motius obvis, i així estem.
De totes maneres, a la mare encara li agrada gaudir d'un bon dinar pel març, que de fet és el que em correspon pel santoral.
Aquest any però, la mama m'ha demanat d'aplaçar-ho, tot i que ho hagués celebrat ahir, ja que avui hi ha calçotada a la coral.
Santa Francesca, hauràs d'esperar una temporada!

Un altre mort

Ahir es va produir el desastre. Un altre mort.
Tota la tarda pensant-hi, donant voltes al mateix.
Crec que com a humans que som, tots tenim una part més o menys controlada amb la que lluitar. Tots tenim passions amagades i alguna que altre misèria. No cal confondre-les. Passió és estimar, per tant és bonic i ens fa viure. A les misèries hi trobem els nostres instints més bruts. Potser petits i ben portats, però que tiri la primera pedra....
Hi ha gent, en canvi, que aprofita qualsevol avinentesa per passar a l'altre banda. Tant li fa si es troba en mig d'una guerra o en un embús de trànsit, qualsevol excusa és bona per fer mal als altres.
Els d'ahir creuen que estan en guerra amb Espanya i això els legitima per matar. Encara que sigui de la manera més covard: per l'esquena i a algú indefens. I amb la família al costat!!!
Si arriba un dia en que siguin capaços de reflexionar al respecte, i espero que així sigui, veuran que ja no hi ha marxa enrere, que han arribat a l'estadi més baix de misèria humana i hauran de viure sempre més amb un pes insuportable que no s'acabarà amb la mort sinó que els seguirà en el més enllà.
Tampoc deixo de pensar en la família que l'acompanyava.
Jo vaig viure al meu davant la mort del pare i, tot i ser per causes naturals, aquells moments no s'esborren mai més.
Imagineu-vos si a més ho heu d'acompanyar amb la ràbia, el soroll dels trets, la sang escampada...
El meu condol a tots els que se l'estimaven i el meu menyspreu pels qui van prémer el gallet.

Glaçades negres

Mira que n'he escoltat de coses sobre les glaçades negres, aquests dies!
Sense anar més lluny, el Bassas al matí en parlava, doncs se n'han patit força, pel que es veu, aquesta matinada.
Donat que a casa només tenim una plaça d'aparcament i dos cotxes, la compartim per setmanes. I aquesta li toca al meu marit. O sigui, que a quarts de vuit el meu cotxe era al carrer.
He sortit tota decidida. Com que la humitat està per terra, no he hagut de treure gel com passa sovint i he marxat directament cap a la feina.
El sol em donava de cara i la mica de brutícia del vidre em feia nosa.
He accionat els netejaparabrises i, patapam!!! una fantàstica capa de gel s'ha format de cop al meu davant, deixant-me tant sols uns espais per sota pels que veure les rodes del vehicle del davant.
Com que el fred era viu, ha trigat una bona estona en desaparèixer.
Digueu-me beneita, però el fet de no veure la gebrada ha aconseguit que oblidés per complert tot aquest tema i hi he caigut de quatre potes!!!
De segur que un altre dia hi pensaré!!
Clar, que sense una bona dosi de cafè....

Futur II

Ahir en varem poder parlar.
Cara a cara i sense embuts, posant les cartes sobre la taula.
Per tal i com és ell, se prou bé que li ha costat força i, a més, no m’ho ha posat difícil.
Tot plegat l’honora.
A més, el fet de no ser una decisió totalment unilateral, treu pressió, que ens cal molt.
Ara només ens queda seguir el camí traçat, posar-hi tota l’empenta necessària i veure fins a on arribem.
Darrera lluita per al nostre futur.
Futur incert però esperançador alhora.

Pluja

Ahir al vespre vaig sortir a passejar el Floc. A la porta de casa em vaig trobar a un veí que em va dir: "Què, surts a mullar el gos!" Em va fer riure!
En aquell moment queien unes espurnetes ridícules, d'aquelles que només serveixen per embrutar el terra, els cotxes (coi, el vaig rentar el divendres) i, com no, el gos.
El Floc és un West Highland, o sia, petit, blanc i pelut. Ideal per tornar marró i mullat en un dia com aquest!
Treballo a Gavà, i ara mateix ve una negror important de Begues, on visc, acompanyada d'una ventada d'aquelles que fan trontollar els arbres que delimiten l'empresa. Desitjo, com bona part de la gent d'aquest país, que deixi anar unes pluges generoses que, malgrat no ser a les capçaleres del rius, omplin els aqüífers i remullin els boscos. De segur que també ens netejaran l'ànima!
A veure què en queda de tot plegat!

Futur

Aquests dies no estic bé.
No se si el ball d'hormones en que estic immersa és només una excusa i aquest empipador canvi de temps una altre, però potser tot hi ajuda.
El dissabte va començar força bé. Molta son després d'un sopar genial amb un amic de tota la vida, i cap a la perruqueria, on de segur que m'esperaven sorpreses!
Efectivament, vaig tornar a casa amb un pentinat que algú al vespre va definir com a extrem, cosa que a mi ja m'agrada, amb empenta per fer dissabte i bon humor, però una conversa telefònica ho va trencar tot. Em vaig entristir, i força, ja que encara hi som, en aquesta guerra.
Tot plegat m'ha fet plantejar una decisió final, ja que l'empatia se'n va a fer punyetes i no saps què dir. Fins i tot, encara no n'he parlat, ja que no sé ben bé com enfocar-ho.
He arribat a plorar desconsoladament, davant del seu astorament, i no he pogut dir res.
Després de 48 hores he començat a pensar amb una mica de perspectiva, i crec que encara em queda un camí per trepitjar. Potser l'última oportunitat de fer que tot rutlli, potser la preparació al desenllaç final.
Començaré de nou, procurant posar una engruna de seny, sense precipitar-me i valorant adequadament tot el que surti d'aquesta conversa que de segur aviat encetaré.
Caminaré per aquesta última drecera, sense presses, per tal de treure'n el millor profit i poder fer una de les tries més importants de la meva vida amb sensatesa i convicció.

Balleu i danseu

Balleu i danseu, maleïts,
que l'ànima ja no és vostra
Balleu danseu i gaudiu,
que el final ja és escrit

Cos plaent, recer de passions oblidades
despullat del que cal per fruir

Balleu i danseu, maleïts,
que l'ànima ja no és vostra
Balleu danseu i canteu,
que l'últim acord ja és aquí.