Com per a la majoria de catalans, Montserrat és, per a mi, molt especial.
Quan era petita a casa es veia com un nucli important de cultura, espiritualitat i música. Una mica més endavant, hi vaig afegir la Pàtria, el catalanisme, l'arrel.
La seva imatge imponent i la màgia de l'escolania sempre han ajudat.
En moments importants he tingut la necessitat d'apropar-m'hi.
És el primer que vaig fer en tornar del viatge de noces. Ja se sap, no ets ben casat...
Encara recordo com varem patir tots durant aquell brutal incendi del 86 (era el 86, oi?) veient com es cremava la "nostra" muntanya i pensant en tota aquella colla de vailets tant a prop de les flames. I després aquell panorama, tant negre.
Aquests dies he tingut el privilegi de descansar molt a prop d'ella, tenint-la com a fons del meu paisatge. Me l'he mirada força. M'ha donat pau.
Sempre serà el meu recer, sempre estarà en un racó ben íntim de la meva ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada