Santa Francesca romana

Avui és santa Francesca romana, i per tant, el meu sant.
No penseu, no, oh! ja me'n he oblidat! es que aquest, en públic, no el celebro.
La historia de les meves celebracions és una mica especial. Us la explico.
Vaig néixer un set de gener, portada per aquell camell dels Reis que havia ensopegat i, clar, al anar coix, va arribar a l'endemà. Per tant, com que a casa no se'ls va ocórrer mai guardar un dels quantiosos regals que ses Majestats m'oferien, el dia del meu aniversari només tocava pastís. Ara em direu, no et pots queixar!, i teniu raó, però això explica-ho a una nena petita....
Després, el sant, també peculiar.
Sempre es va celebrar el nou de març, però en créixer vaig saber que el pare no n'estava gens d'acord, car jo em dic Francesca per la seva mare, la iaia Paca, morta un any abans que jo arribés.
Ella va néixer un quatre d'octubre, Sant Francesc d'Assís, i d'aquí el seu nom.
D'adolescent, tota xula, vaig aconseguir celebrar-los tots dos, amb regalet de la mare pel març i del pare per l'octubre.
Quan ell va marxar vaig decidir que el d'octubre era el bo, per motius obvis, i així estem.
De totes maneres, a la mare encara li agrada gaudir d'un bon dinar pel març, que de fet és el que em correspon pel santoral.
Aquest any però, la mama m'ha demanat d'aplaçar-ho, tot i que ho hagués celebrat ahir, ja que avui hi ha calçotada a la coral.
Santa Francesca, hauràs d'esperar una temporada!