Senyal

Aquesta nit, quan tornava de sopar amb uns amics, després d'unes bones rialles i una caipirinha dins la panxa, ho he tingut clar.
No he d'escriure de coses excessivament personals quan estic massa moixa.
Ha estat una setmana dura en el tema físic, doncs he tingut molts problemes per dormir (de vegades ja em passa), amb molt però que molt poca estona per estar-me a casa, i també dura en el tema emocional; sobretot el dimarts, amb aquella barreja de sentiments llegits i la visita a la nova metgessa...
Amb tot aquest embolic, i per poder portat el ritme adequat a la feina, he tirat massa de cafè. I així hem acabat, tristos, cansats i amb por. Ostres, com en altres èpoques....
Jo no sóc així. Han estat només unes circumstàncies que he deixat que em superin.
No tornarà a passar, o així ho procurarem.
El que si que sóc, és massa pragmàtica. I necessito un senyal que em refermi en les meves conviccions, petit, però entenedor. Potser n'hi haurà prou amb un somriure però, si us plau, que sigui evident!