Fotografia especial

Hi ha fotografies que només són boniques, n'hi ha d'altres que et recorden fets concrets, però d'entre totes sempre n'hi ha alguna que sobresurt: et fa reviure sensacions molt especials.
Aquest estiu passat vaig repartir les vacances en dues etapes diferents: un cap de setmana llarg a Salamanca i més tard una setmaneta a Madrid.
Així d'entrada sona fatal, però tot i ser un estiu diferent, tenia els seus motius, que ara no venen al cas, aquest empatx de provincianisme.
Salamanca em va sorprendre. Tot i la calor exagerada que ens va tocar patir, varem empapar-nos de pedres boniques, i també de bon pernil, és clar!
Hi va haver un dia especial. Després d'un matí de no parar amunt i avall ens trobarem amb un bon amic per dinar. Bon menjar i millor conversa. Al vespre, un espectacle deliciós. Abans, la foto.
Tres persones en són artífex d'aquell moment que destil•la felicitat.
Per una banda, el fotògraf, que no només és un expert, sinó que em coneix millor que ningú i sap mostrar el que em passa per dins.
Per l'altre, el nostre amic, que va enriquir el dia no us podeu imaginar fins a quin punt.
Finalment, algú que m'estimo molt, que em fa de marona, i que em va regalar el bonic vestit (a mi m'ho sembla) que vaig lluir aquella nit.
A casa tot va tard i fins ahir no vaig tenir les còpies en paper.
Una és per l'àlbum, i per tant, també per al fotògraf. L'altre és per aquesta mama especial, ja que no disposa d'ordinador.
Finalment el mail durà la tercera.
Potser no arriben en el moment adequat, ja que ha passat massa temps i les circumstàncies no són les millors, però bé, mai és mal moment per donar les gràcies.
Gràcies a tots tres!!!

I segueix el camí de la vida...

Mirada clara
directa i franca

Passa endavant
força retrobada

Somriure tranquil
expressió reposada

Adversitat enfrontada
lluita guanyada!

Aprofitem la vida!

Avui tinc un dia molt emboirat.
El temps tapadot, l'auditoria de demà, el coi de refredat i el passat cap de setmana fan que les meves neurones estiguin en un estat de semi-letargia, com si el fluid en el que estan immerses hagués augmentat perillosament de viscositat i els costes molt de fer córrer els impulsos elèctrics... Ufff, ho veieu?
Aquest matí he obert uns quants mails i, com no, sempre me'n trobo un o altre d'aquells tant nyonyes que prediquen sobre l'amistat i les meravelles de la vida. No tinc gaire paciència per acabar-los, però sempre en llegeixo una mica. N'ha arribat un que sobre unes boniques fotos de Suïssa anava predicant i, de sobte, llegeixo "No llores porque las cosas hayan terminado, sonríe porque han existido" de no sé pas qui pretès poeta.
Però què coi diu aquest! M'ha sorprès!!!
Fa molt de temps que em passo la vida fent força coses, potser massa i tot (sinó mira que passa després d'un cap de setmana excessivament potent...), visquent-les molt intensament, una darrera l'altre, i gaudint-ne dels records molt a fons, molt!, siguin bons o no.
Aquest tipus de vida em fa sentir plena i satisfeta, malgrat les circumstàncies més o menys adverses per les que tots passem. Si una cosa s'ha acabat, senyal que ha passat i, per tant, fantàstic!!!
Tinc una amiga que diu que, quan sigui una iaiona dins d'una residència d'avis, vol tenir un bagatge important de coses per recordar.
Jo no em plantejo arribar a iaia, però vull arribar al final amb la sensació d'haver aprofitat tot el que se m'ha donat amb la màxima intensitat possible!

No del tot

No hi ha sabó possible
per netejar la petjada
record inesborrable
amarg i dolç alhora

Alenada de vida que potser
mai donarà fruit

Temps boig

Avui hi ha boira.
La mica de bosc que veig sempre per damunt dels pisos del davant de casa, a l'altre banda del jardí, no passa de ser una cortina blanca que confon cel i terra.
El temps és boig. Ahir, en previsió de les pluges que podrien venir aquest vespre, i donat el sol lluent del que gaudíem, em vaig engrescar al matí en una fúria rentadora per tal de baixar dràsticament les existències d'aquell estúpid cubell d'un color crema ataronjat que sempre s'entesta a mostrar-se'm ple fins a dalt.
Ho vaig aconseguir. Una munió de roba va acabar neta i eixuta a sobre del llit petit que hi ha a l'habitació on planxem. És clar que ara vindrà la segona part, plega i planxa, però aquest ja és un altre tema...
Va ser fàcil assecar-la. A les dues del migdia, aquí a Begues, teníem vint graus de temperatura!!! Ara, a quarts d'onze, a la terrassa en fa onze, de graus. I ja veurem si les pluges seran tant abundoses com es preveia dies enrera...
Amb aquests contrastos m'he tornat a refredar. Ahir al vespre vaig començar a esternudar de nou i m'he llevat amb el nas tapat i uns ulls petits, petits...
Ja veurem com cantem, demà!
S'ha aixecat la boira i el perfil dels arbres ja no està només al meu cap.
A veure quines sorpreses ens té preparades aquest dia!

Matí de dissabte

Avui estic xerraire.
Pot semblar estrany ja que casa meva sembla un camp de batalla desprès de la desfeta final, i el meu cap també. M'explico: la taula oberta del tot i plena de copes buides, ampolles de vi i cava, restes de les postres... i bé, la cuina no s'hi queda enrere!
D'aquí a una estona, després d'haver tornat a buidar la gerra de l'aigua (mira que me'n donen de set, les farres!) prendré un bon cafè i ho enllestiré tot. Ja cal que m'espavili, doncs encara he de preparar un pastís d'aniversari per aquest migdia i anar a Gavà a comprar d'aquelles emprenyadores espelmetes que també em va tocar patir amb el meu pastís: una per any. I ara, ja té el seu mèrit!
Ahir em preguntava sobre la conveniència o no d'exposar el meu perfil al bloc. No tinc una resposta clara.
Potser el que m'atrau més és posar-hi una fotografia meva, ja que quan passejo per altres blocs sempre agraeixo lligar a una imatge a tot aquell embull de pensaments i maneres de fer.
El que no m'agrada gens és tot allò de "llibres preferits, música que t'agrada, etc"
Sembla que t'encasellis en quatre coses i, coi!, som molt més complexes!
Pensant en tot això em vaig preguntar com em podria definir i, si t'ho penses una mica, sóc una persona de molts contrastos.
Hi ha aquella Cesca de cara a fora fresca, planera, jovial, d'ulleres llampants i molt riallera i també la Cesca de dins, introspectiva, seriosa, que gaudeix de la solitud i la meditació.
Hi ha la Cesca de les farres, la que aprèn a ballar llatins (bé, ja en parlaré un altre dia d'això dels llatins), i gaudeix donant una imatge un pel atrevida, i la Cesca de Bach, que s'emociona profundament amb la música antiga, fins al punt d'espurnejar-li els ulls.
Hi ha la Cesca a la que no importa el no tenir temps de dormir entre setmana si la ocasió s'ho val, i molt sovint s'ho val!, però també hi ha la Cesca rigorosa en la seva feina, que, per anys que passin, treballa amb la mateixa cura que el primer dia, per tal que els assajos i proves siguin correctes.
Soc una mica de tot això i potser moltes altres coses...
Hi donaré més voltes, i ara, a la feina!

Felicitats Marta!

Avui la meva neboda gran fa vint anys. Vint anys!!!!!
Si sembla que va ser ahir que me la posaven als braços, amb aquells ullassos negres i el cap ben aixecat, mirant-ho tot...
Aquesta, ara ja una dona, exuberant i guapíssima jove sempre m'ha tractat com si de debò fos de la família. És la filla d'uns molt bons amics. De fet, el seu pare és el meu padrí de casament.
Aquesta colla de gent sempre ens han fet sentir part directa de la seva família, compartint-ho tot, els bons i mals moments, alegries i penes, reunions familiars, hospitals i festes...
D'aquesta gran relació en tinc quatre, de nebots, que el millor que em donen és el gran i franc somriure que fan quan em veuen. M'estimen i me'ls estimo, molt!, i ens trobem molt a gust junts, malgrat que som força diferents.
Tot i no haver-hi sang pel mig, són un dels lligams més importants que tinc.

21 de febrer

No em puc permetre el plor
però l'angoixa m'ofega

No puc jugar amb la tristesa
tot i tenir-la al costat

Condemna eterna sense final possible
cruel destí per uns cors trencats

Tornarem a viure
tornarem a riure
però ens sabrem units, sempre
en la fosca i dura fatalitat

Camí

En un rebrot d'entusiasme i,
malgrat les meves pors,
tota feliç vaig adobar la terra

Aquells brots verds i forts
ara escapçats, llàstima!
es marceixen a la panera

Però ja fa dos dies que espurneja
i potser la terra és prou humida...

Qui no et diu que un dia
trobaré el camí
pel que conduir la vida!

Flors

Tal i com he comentat, algunes flors de casa de la mama:

Sant Tomàs

Ahir va estar la mama a casa. Ens quedava per celebrar amb ella el sant del Tomi. Sí, ja se que va ser el dia 28, però aquell cap de setmana estava tot ple feia dies i el següent amb el concert...
Me la estimo molt, la mama, però no ens entenem gens.
Té un caràcter difícil ja que no sap fer rés més que plànyer-se tot el dia.
Mentre pujàvem cap a Begues va estar llençant tota una colla de retrets, que per sort aquest cop no em tocaven pas a mi. Tonteries, petits detalls als que sempre sap donar la volta per tal que sembli que tothom està en contra seu.
Té molt pocs amics, que demostren tenir un alt grau de paciència, però tot i així sempre n'està descontenta.
Amb la família, tres quarts del mateix: des que jo era petita va anar cercenant totes les relacions fins al punt que tot just parlem un cop a l'any per telèfon. I prou.
No hi ha manera de fer-li veure que les coses són diferents i que la seva actitud no és la millor. El pitjor és que pateix moltíssim.
Et sents impotent davant d'aquest fracàs personal i no pots fer res més que donar-li mostres d'afecte, fer-li veure que te la estimes moltíssim.
Compartim la seva gran passió: les plantes. En té un jardí ple i molta mà per cuidar-les. Ja en posaré fotografies.
Sort en tenim tots de les plantes. Li omplen moltes hores i sempre he pensat que són la seva gran vàlvula d'escapament. Entre fulles i flors se sent lliure i fa una altre cara. Són la seva vida.
Un petó ben gran a una gran persona que no ha sabut trobar un punt d’equilibri per tal de ser moderadament feliç.

Sequera

T'has posat el vestit dels diumenges
i t'has omplert la boca de sentiments magnànims,
que també hi són,
però, maleïda sequera, no plou
i, sense aigua, encara és més difícil amagar les llàgrimes
sense trons, no hi ha recer per al crit
i hauràs de plorar per dintre
i hauràs d'ofegar la veu
i sabràs que, malgrat caminar per la drecera adequada
els esbarzers sempre t'esgarraparan l'ànima

Més fotos

Bé, aquí un altre tastet!










El fotògraf reclama sortir de l'anonimat! Solucionem-ho!!!!

Tomàs Rovira, el millor fotògraf que conec! Un petó per a ell!

Éssers estimats

Per anys que visqui, crec que mai m'acostumaré a certes reaccions de la naturalesa humana.
La por ens fa fer bestieses; des de ofegar sense compassió a l'ésser estimat, per tal que no marxi, escapçant les seves possibilitats de futur i fent-lo infeliç i depenent, a tallar-nos les venes per tal de no fer més crits apassionats d'aquells que ens fan viure de debò.
El temps ho posa tot al seu lloc i, quan siguem vells i savis, de segur que ens penedirem de les passes fetes i les no fetes que, lluny de portar-nos a la felicitat ens han dut angoixes.
M'estimo, i molt, a tots aquests éssers que pateixen sense remei i omplen la meva vida de goig, felicitat, desconcert i tristesa.

Amiga incondicional

Hi ha una persona que conec fa vint-i-cinc anys. Tot va començar degut a les nostres parelles, amics de tota la vida.
No sempre ha estat fàcil, però fa un temps que varem refer la relació.
De mica en mica, el tracte s'ha fet més personal, més íntim, i puc dir que ara hi confio plenament.
No ens assemblem gens; gustos, maneres de fer, inquietuds davant la vida... però ens respectem i ens estimem. Moltíssim!
Em porta al cine a veure pel·lícules que jo moltes vegades no triaria, però sempre em deixo fer, ja que acabo passant molt bones estones. Després xerrem, davant d'una copeta de cava, fins a la matinada. Son uns vespres genials dels que procurem gaudir sovint.
Se que hi és sempre i de fet així m'ho fa saber. No cal que ho digui. Jo compto sempre amb ella.
És una de les coses boniques que em passen d'un temps ençà i per les quals em sento una persona molt afortunada.
Gràcies, Mª Jo!

El concert de dissabte

Ja està. Ja l'hem fet.
Cent cantaires, orquestra i solistes, tots allà fent petar un Rèquiem sota les ordres del Xavier.
Déu n'hi do! Quina experiència!
El fet que sigui la quarta vegada que ens hi posem no li treu gens ni mica d'emoció, ni una engruna!
L'assaig, força maco, i, el concert, com sempre, massa curt! No te n'adones i ja ets al final....
M'ha agafat en uns dies en que estic especialment cansada, potser la paraula adequada és esgotament, però ni així he deixat de gaudir-ne fins a la última nota.
Gràcies a tots pel bon humor i les ganes que es vivien per tot arreu i especialment a l'artífex de tota aquesta bogeria.

Un nou Rèquiem

El dissabte hi tornem!
Un altre cop, i gràcies al bon fer del mestre, cent veus unirem els nostres cants per tal de donar forma, modestament, al Rèquiem de Mozart.
Han estat dies de nervis, d'assaigs més o menys profitosos i de molta felicitat.
Ara però, torno endins. Necessito centrar-me, interioritzar tota la joia i meditar.
Per a mi, i ara més que mai, el cant és un mitjà per expressar els sentiments més íntims i em cal un recer tranquil, pau interior i meditació per saber a on soc.
Repòs, estudi i calma.
Només així seré capaç de donar el millor i gaudir-ne plenament.
Molt bona sort a tots i el desig d'un concert brillant i lluït!

Espera

Com s'allarguen les hores
quan esperen els teus mots
s'esfilagarsen i s'estripen
i en trencar-se,
un plor

Que reposi l'infern!
La seva veu ofegada
per la dolça alegria
que desprèn el teu cos

Un ram de ginesta a les mans
i aquell ocell que refila...

Tornada

Se'm trenca l'ànima
en veure't partir en la fosca
Adéu sense veu
nus a l'estomac
La distància, ja insuportable
arriba a l'infinit en segons
i aquella joia que fa un moment
m'emplenava
ha de trobar un nou recer
a l'espera de la teva tornada

Partida d'escacs

Estic iniciant un moment delicat en la vida d'una dona.
Moltes coses comencen a canviar i t'hi has d'anar fent, de mica en mica.
Els qui em coneixen una mica no se'ls farà rar el saber que per a mi les olors són força importants.
Sempre tinc una sensació de benestar en acostar-me a algú que fa bona olor i em molesta profundament tot el contrari.
Des que era adolescent no he sortit mai de casa sense una dutxa, cabells inclosos, i un pessic de perfum. Colònies fresques que a mida que he anat creixent han augmentat en intensitat, però no gaire. Nomes aquella mica d'embolcall...
Doncs ara, ve t'ho aquí, el cos em traeix: de cop i volta començo a suar... i bé, horrorós!
He hagut de fer una intendència nova. Tovalloletes humides a la bossa, doble dutxa a ple hivern i doble canvi de roba.
No dono a bast de rentar jerseis!
A més, he passat uns dies una mica fleuma.
En lloc de gaudir amb tranquil·litat la joia que m'envolta, he agafat pors i m'he posat neguitosa.
Avui ha sortit el sol i amb ell l'optimisme que m'és propi en aquests últims temps.
Lluitaré en cos i ànima per guanyar la partida en aquestes fotudes hormones....

Aigua

Dissabte al vespre un amic va sortir a fumar a la terrassa. De sobte, es va sentir: plou!
Ja ens veus tots allà, mirant la pluja, bocabadats, amb aquella sensació d'alegria, acostant-nos a la barana per tal de rebre algunes gotes sobre la cara.
Només va ser un ruixat, això si, generós. Una petita mostra del que necessitem, sovint i intens.
No entenc ben bé què passa amb el clima.
Uns experts diuen que és degut a totes les bestieses que li fem al medi ambient. D'altres, que son etapes naturals, cicles més o menys donats per la naturalesa del clima mediterrani.
El fet és que jo recordo aquelles tardors de quan era petita, sempre amb les botes d'aigua i trepitjant bassals. El paraigües que es trencava, la mare que em renyava...
Necessito l'olor d'un bosc humit, el so esquerdat del bassal gelat en trencar-se, aigua a dojo.
Aigua alliberadora i mare fecunda de tota la natura, generosa i abundant.
Melangia per l'aigua. Melangia per la vida

Carnestoltes

Ahir va ser un dia complicat.
Em vaig llevar amb un neguit que em mossegava l'estómac i que em va acompanyar pràcticament tot el dia.
Era un matí especial a la feina. Carnestoltes.
Tenen el costum de disfressar-se per treballar. Tot el matí.
M'incomoda profundament el fet de les disfresses. Sempre ha estat així. Per aquest motiu durant molts anys m'he negat a fer-ho, però el resultat és molt pitjor. No paren de fer-te comentaris i preguntes al respecte, i no saps què és pitjor si donar explicacions o no.
Essent les coses d'aquesta mena, algunes vegades opto per vestir-me també com ells. Em nego a pintar-me (bé, em pinto de Cesca, com sempre) i em poso la bata per sobre. Passes desapercebut i és millor.
Amb l'angoixa a sobre, només em va faltar això. Veure'm d'aquella fila quasi em feia espurnejar els ulls. Però bé, podia empitjorar.
Intentant alleugerir-la només vaig aconseguir traspassar-ne a qui menys volia fer-ho.
A més, va venir un tècnic de fora a muntar un nou aparell al laboratori. I jo amb aquella fila.
Un cop acabada la feina només tenia ganes d'arribar a casa i escriure, però els elements estaven en contra meu: internet a la merda! Una gran avaria, que s'ha allargat fins al migdia d'avui.
És el segon cop que ens passa en quatre o cinc anys. I, és clar, tenia que ser ahir.
Semblava un animal engabiat.
Curiosament em va salvar una altre disfressa. M'agrada cosir i m'havia ofert a fer la d'una bona amiga que no tenia temps de posar-s'hi.
La tranquil·litat de la nit i els preludis i fugues del "Clave ben temprat" de Bach van fer la resta.

Cel

Abastaràs tant de cel
com et càpiga a les mans

Sentiràs l'escalf del sol
i els seus raigs lluents
t'alleugeriran el camí

Els estels, refugi de l'ànima,
et donaran la calma

I podràs meditar en pau
I guanyaràs en vida
en saviesa i temprança

Pau buscada
Pau patida
Pau guanyada