De debò reconforta?

Avui, com cada dijous al vespre, he anat a classe de balls llatins.
Aquest curs hi ha molta gent nova, de la qual una bona part està passant per les mateixes trifulgues que vaig passar jo mateixa l'any passat.
Et tornes boja intentant seguir tots aquells passos que et semblen ben enrevessats, amb aquella velocitat que llavors et sembla trepidant, tot provant de mantenir el ritme d'aquelles músiques que a més a mi no em deien res de res.
En sortir, he creuat per primer cop unes paraules amb dues dones que m'explicaven com de sorprenent és per a elles que la mestra no s'equivoqui.
Jo els hi he dit que sort en tenim de algú tan experimentada i bona ballarina com l'Àngels, i elles hi tornaven.
Quan les hi he preguntat de què serviria que s'equivoqués, una d'elles, tota segura, m'ha dit que com a mínim els hi reconfortaria.
M'he quedat a quadres i he marxat amb una salutació de compromís.
No és el primer cop que veig gent que se'n alegra quan algú de demostrada vàlua s'equivoca.
Deu de ser inseguretat, potser enveja, no ho sé, el que els porta en aquestes afirmacions, però, en el fons, no crec que en treguin cap mena de plaer.
Admiro sense reserves la gent que sap fer molt bé coses per a les quals la meva habilitat no els hi arriba ni a la sola de les sabates.
No per això deixo de ser valuosa. Segur que també tinc coses bones, siguin o no perceptibles als demés.
Encara la meva sorpresa.

Natura

Aquesta setmana hem passat un episodi meteorològic excepcional.
Unes pluges gairebé generals, generoses però no excessives, han caigut a sobre del nostre territori, donant un bon glop d’aigua als nostres boscos i netejant les nostres ciutats.
El que tot plegat té d’extraordinari és la forta baixada de temperatures que hi ha estat associada. Uns deu graus de caiguda sobtada, amb repunts que ens han fet pensar que fins i tot podria nevar a Begues. A l’octubre.
El país s’ha enfarinat una miqueta i molts de nosaltres ens hem refredat.
Avui dijous, parlen d’una nova entrada d’aigua per al proper cap de setmana.
El motiu d’aquest post són alguns dels comentaris que he anat escoltant aquests dies.
Davant del meu entusiasme, moltes cares llargues i, quan els hi dius que l’aigua sempre és bona, et comenten que ara no hi ha sequera, que no cal que plogui i, si ho fa, que sigui per la nit, quan no els hi faci nosa.
Jo marxo aquest cap de setmana a la muntanya i de segur que m’hauré de perdre les passejades previstes ja que, encara que hi hagi estones de calma meteorològica, els camins estaran enfangats, i tot plegat es reduirà considerablement.
Tot i així em fa molta, però que molta il•lusió que plogui.
Penso que la natura és meravellosa, ens dona vida i ens acosta a nosaltres mateixos.
No acabo d’entendre aquesta gent que pretén viure permanentment en un entorn còmode, fins i tot diria fashion, en el que sempre poden anar amb sabatetes de taló, tot lluint una imatge que poc té a veure amb el nostre medi natural.

Gris i mandrós

Avui és un dia feixuc.
Ja va començar ahir al vespre en que, com que no hi estic acostumada, no m'ubicava a casa, essent dilluns. Vaig voler veure un programa a la tele que abans m'agradava i, a més d'avorrir-me, em vaig endormiscar. I au!, després lleva't del sofà i, sense saber ben bé com ho fas, pren-te les pastilles que et toquen i arriba fins al llit.
Llavors no gaudeixes de la lectura però, feliçment, vaig aconseguir adormir-me en poca estona.
Aquest matí m'ha despertat l'alegria d'una pluja potent, però tot i així no he aconseguit desfer-me d'aquell embotament possiblement provocat pels canvis de pressió atmosfèrica, potser per unes neurones mandroses.
La grisor no només és al cel. Segur que dins del meu cervell n'hi ha més del compte, però no per una sobtada abundància de matèria gris, no, sinó per aquella boira que segur que es passeja a l'ample dins dels espais buits, que tinc clar que avui hi són.
Ha estat un d'aquells matins en que mires el rellotge més de l'habitual, signe inequívoc de que no et concentres, en que les hores no acaben mai de passar i no aconsegueixes trobar un fil adequat del que estirar per tal que la feina flueixi correctament.
Ara, un cop dinada, tot escoltant la pluja que dringa a sobre de la teulada coberta d'uralita, escric aquestes lletres per tal de passar aquesta estona mandrosa.

Amor

He conegut l'amor, i ell,
tot galant, m'ha embolcallat
i ha penetrat, dolçament,
en els meus racons més íntims.
Ara, ja indissoluble,
m'acompanyarà mentre visqui
i, de tant en tant, com ara,
m'humitejarà els ulls
i em farà perdre la calma

Regal

Ara que sé que mai vindràs
i el dolor m'aclapara
ploro per dins i medito

Penso en tot allò que
m'has donat sense abraçar-me
en tot l'amor que he rebut
sense una besada

Ara que sé que mai vindràs
no trobo què fer-ne
de tot aquest regal

Avui és un dia trist

Avui és un dia trist.
Estàs aclaparada per massa coses. Esperes amb delit el proper cap de setmana en que, amb el marit i un parell de bons amics, el passaràs tot sencer a la muntanya.
Necessites aquella tranquil•litat que dona el fet de l’aïllament de tots els focus de tensió que se’t mengen.
Una vida senzilla, tranquil•la, hores i hores de cuina, rialles i una comunió completa amb qui t’envolta.
Muntanya, passejades, fresca i fotografia. Lletres, llibres, foc i brasa.
Llenya, molta llenya.
Pa torrat amb aquell rajolinet d’oli, embotits de la zona, brou i croquetes.
Patates i cigrons, les teves postres i panellets, que ara toca fer-los.
Ara per ara, donar gràcies a qui comparteix amb tu casa i vida, que està demostrant molta enteresa i et dedica la seva estimació més sincera.
Que t’eixuga les llàgrimes i, a una prudent distància, et fa companyia. Que amb molt d’esforç, ha sabut girar el xip i s’acosta però no massa, per tal de fer-te costat.
Que no fa gaire preguntes. Que et dedica un petó bonic sempre que marxa.
Avui és un dia trist, i ara t’espera una festa.

Fons

Has tocat fons.
No acabes d'entendre
com tu, forta i amb empenta,
has arribat fins aquí.
Ara, proves de reconduir la vida
lluitant, com sempre,
trencan-te les ungles
tot pujant per la muntanya,
potser massa pendent,
potser massa esquerpa,
per tal de trobar un sol guaridor,
una llum serena.

Perfum guaridor

Aquest vespre, en arribar a casa, he pres una dutxa diferent. En lloc de fer servir aquell gel de ph àcid i molt poc aroma que uso habitualment, he anat a l'armari a buscar una d'aquelles ampolletes de sabó que et donen als hotels, i que son més perfumades. He triat l'olor que m'ha semblat més adient.
Necessitava amarar-me de bones sensacions.
Hem anat a un nou metge amb la mama, i tot ha anat prou bé. Un diagnòstic que crec encertat i una medicació adequada semblen obrir un nou camí que de segur ens ajudarà a tots plegats.
En sortir de la consulta, en lloc de estar millor, un neguit m'ha anat corsecant.
La conversa dins del cotxe no m'ha ajudat pas.
En deixar-la a casa seva, he engegat la ràdio però tot i que he acabat cantant alhora amb Sau el "Boig per tu" no m'he relaxat pas.
Tinc la sort de ser molt oberta i xerraire i, tot passejant el Floc amb el meu marit, he començat a abocar el que em passava. I ho he vist més clar.
Em neguiteja profundament el fet de no sentir empatia cap a la mare. És la persona amb qui hauria d'estar més en comunió i no puc. I em sento malament.
La estimo molt, moltíssim, la ajudo en tot el que puc, però no sóc capaç de més.
Tot i donar-li molt d'afecte, no arribo a on deuria.
Suposo que les experiències de vida al seu costat m'han dut fins aquí i, ara per ara, no en sé més.
En tornar, he agafat una flor de llessamí d'una tanca i m'he amarat de la seva olor.
Ara la tinc al meu costat, tot gaudint del seu perfum mentre escric aquestes ratlles.

Petiteses

Ahir em vaig trobar en una situació a la feina que m'ha fet reflexionar.
No és desconeguda, ja la he viscut altres vegades, però ara m'ha frapat.
Es tracta d'algú que si bé no és capaç d'enfrontar-se als seus propis treballadors, aprofita qualsevol posició de força per collar als demés.
Ahir, en demanar-me que fes una exigència del tot irracional a un dels nostres proveïdors, i davant de la meva expressió sorpresa però a la vegada conciliadora, va deixar anar un "doncs a mi els clients bé que m'ho fan", o una expressió semblant, en castellà rigorós, és clar.
Tot pensant-hi, he pogut trobar nombrosos exemples al llarg de tots aquests anys en que ha actuat d'una manera semblant.
Suposo que es deu de sentir molt petit davant dels altres, i la mateixa frustració el fa reaccionar així. Deu de patir.
Tots ens sentim petits de vegades davant de situacions que ens superen, però crec que el camí pres per aquesta persona només condueix a angúnies.
Crec que és bo acceptar que tenim limitacions (tots en tenim), sense enfadar-nos com un nen petit tot fent-les pagar d'altri quan no ens en sortim.
Per suposat, m'ho vaig fer venir bé per tal que arribés una proposta raonable al proveïdor.

Mans lligades

Aquesta nit, sorprenentment, has dormit
tot i l’angoixa que se’t menja

No t’ha deixat acostar mai
ni un gest, ni una paraula

I així, amb les mans lligades
només pots veure la seva tristesa
sense poder oferir-li la ma
per creuar aquella porta, que resta oberta

Neguits

Llegeixes aquelles lletres una i altre vegada
No et fa vergonya despullar l’ànima
Ell sap que és seva
Però el teu cos, un pel delicat,
i els anys, que no passen debades
et passen factura i emmalalteixes
No t’ho pots permetre
El veus patir
Li coneixes els neguits fins a la última lletra
i no trobes camins
i et segueixes trencant sense veure cap drecera

Pluja de dissabte

Les onze. Fa un quart una trucada m'ha fet llevar. El primer que m'han preguntat és si dormia. La veu m'ha delatat.
Només feia cinc minuts que m'havia despertat, i encara estava provant de trobar el com sortir del llit, tot contant que havia dormit més de sis hores. M'ha anat bé la trucada.
Plou. He obert la finestra per tal d'escoltar l'aigua. Cau una pluja fina, agradable.
Finalment veig ploure.
Ahir la pluja em va esquivar. El dia era núvol, però prou.
En parlar amb la mama per la tarda, em va explicar que havia plogut força. Un ruixat d'aquells que van tan bé per netejar la ciutat. La meva amiga, també a Barcelona, em va trucar per dir-me que no em vestís gaire, que plovia.
Vaig passejar el gos en mig d'un paisatge encantador: poca llum i molts núvols, i una boira alta que feia de barret als arbres. L'ambient convidava a la introspecció.
En baixar, quatre gotes varen embrutar una mica més el cotxe tot sortint de Begues. Només quatre gotes.
I fins ara, que no he tornat a veure l'aigua.
I en gaudiré, en aquest matí tranquil de dissabte.

Tàperes

Aquest vespre m'he passat una estona buscant les tàperes.
He de dir, en descàrrega meva, que encara tinc a la nevera coses sobrants del passat diumenge, totes dins de carmanyoles, carmanyoletes, pots i potets, i l'ordre no és l'habitual.
Doncs bé, aquell pot de vidre era al darrera d'un d'aquests estris no comuns.
Mentre les buscava, m'ha vingut al cap el primer cop que les vaig tastar.
No va ser en una amanida, tal i com acostumo a menjar-les ara; no, va ser en un arròs.
Tenia disset anys i era a Menorca amb la gent de l'agrupament escolta. Un dels nostres caps és d'allà i ens va portar a dinar amb la seva família.
Recordo que ens varen atendre molt bé, però també recordo la sorpresa i l'angunia que em varen fer aquelles boletes verdes amb un gust tant rar...
Està clar que jo era molt bleda amb el menjar i no gaire donada a tastar coses noves, tot al contrari d'avui en dia, i les vaig anar apartant a la vora del plat.
Varen ser uns dies d'estiu molt macos, en els que encara era sana i forta, tota capaç de recórrer l'illa amb bicicleta i fer aquelles caminades amb la motxilla a l'esquena i les trenes al davant; en que vaig descobrir els ginets a la vora del mar, al capvespre, i dels que guardo força records i unes quantes diapositives.
Tot això per unes tàperes...

Melangia

En aquest precís moment
potser ploraries
Melangia dels moments
no viscuts
emparaulats tantes vegades
Melangia d’aquella il•lusió
de vida
de les mirades brillants
compartides
En aquest precís moment...

Vida plena

Ho sabies. Sabies que, passats uns dies, ho veuries tot més clar.
Et fa una mica de malicia el no saber controlar aquest ball d'hormones.
Pensaves que podries, que en poc temps ho acotaries, però noi!, quan ets al mig de la tempesta prou feina tens a nedar per tal de no ofegar-te, i, de moment, encara no has trobat el flotador que et permeti surar i mirar-t'ho amb més distància. De totes formes, perseveres, saps que te'n sortiràs.
Aquesta setmana ha començat amb força més optimisme.
T'hi has posat a fons, i ja has encarrilat uns quants dels problemes que t'angoixaven.
De fet, en els més importants, ja has posat fil a l'agulla i comences a embastar, tot veient com quedarà la peça amb el cosit definitiu, i t'agrada.
Sempre t'ha agradat cosir...
Confies amb tu mateixa per sobre de tot, i et sents valenta i amb empenta. Coi! Tal i com tu ets!
Necessites als teus com tothom, però també necessites estimar-los i fer-los contents.
I així passes la vida, lluitant per tal de dur-la amb coherència i alegria, amb força i dolçor, amb energia. Amb molta energia.

Trajecte final

Piii, piii…..
Passatgers, baixin del tren!

Aquesta màquina anirà
a cotxeres...
Ha arribat el moment
del seu desguàs!

Somnis

Duc les butxaques plenes
amb el teu somriure
i aquella mirada dolça

Les posaré a sota del coixí
i, així, arrecerades,
m’ompliran el descans
de bonics somnis

Capvespres

Si aprens a donar-te
sabràs estimar-me

Si vens sense reserves
podràs estimar-me

I obriré la porta
tot deixant que la brisa
endolceixi els nostres
capvespres

Quants peixos!

Marxo de seguida al llit per veure si aconsegueixo fer fora aquest maldecap punyent que m'acompanya, però abans quatre ratlles per explicar les sensacions d'un dia intens.
Avui ha vingut la família Peix a dinar i m'he sentit molt bé entre ells.
Crec que naturalitat és la paraula clau. Tots ens trobem a gust junts, es nota, i ens anem explicant coses tant d'ara com de quan érem petits.
Els dos germans i la tieta han xerrat força de les seves coses i el tiet, en un apart, ha fet de germà protector tot interessant-se per la salut de la mama. Molt bonic!
El jovent ha estat en mig de la conversa tota la estona i tots plegats hem fet una sobretaula molt animada.
Hem recuperat la família, i tots plegats ho volem fer durador.
I així serà. No en tinc cap dubte.
Tot plegat, un sentiment dolç i agradable d'afecte i companyia.

Cuinera

Avui he estat cuinant. Tot el sant dia.
He estat preparant el menjar per al dinar de demà, amb la família, a Barcelona.
Aquí el menú, a veure què us sembla:
-l'entrant són canelons freds, farcits de tonyina, ou dur i salsa de tomàquet, coberts de maionesa i rovell ratllat.
-una cassola de gambes i musclos
-pollastres desossats i farcits amb formatge i cansalada, rostits i fets a llesques, com el tall rodó
Les postres, les portarà la meva cosina.
Ja vaig començar ahir al vespre. Mentre es feia un flam d'ou i coco que necessitava per al sopar vaig obrir els musclos i bullir els ous.
Aquest matí, a les deu, m'he tornat a posar aquell davantal llarg de color pistatxo amb quatre floretes estampades, que els reis de l'any passat varen afegir al regal d'uns amics, i he començat a desossar els tres pollastres.
Un cop farcits i lligats, au!, a rostir!
I he començat a pelar tomàquets. I vinga a pelar tomàquets! No era conscient que en necessitava tants.
Mentre es feia la salsa, he pelat els ous i n'he fet a bocinets les clares. Quin munt!
Un cop el farcit ha estat enllestit, he netejat les gambes. No m'agrada anar-me trobant aquells filets vermells tan llargs i empipadors i, com que a la mama li fan una mica d'angúnia, també els hi he tallat els ulls.
Per la tarda les he cuinat, he tallat els pollastres, ja freds, he enllestit la salseta del rostit i he farcit els canalons.
Crec que m'he passat quasi tanta estona cuinant com netejant estris i cassoles que tornava a necessitar, tot endreçant per tal que l'espai no es descontrolés.
Ara, excepte les quatre coses que aniran al rentaplats, tot és net i endreçat o eixugant-se.
Estic satisfeta del resultat.
A veure què me'n diuen demà!

Un peix d'aigua dolça

Avui he estat un peix guerxo.
En quan he arribat a la piscina, a quarts de tres, he somrigut tot adonant-me que només portava una d'aquelles lentilles d'un sol ús que faig servir habitualment per moure'm pel recinte esportiu.
No hi ha hagut més remei que posar-la a l'ull dret, que és el que més dificultats té.
He anat a nedar sense gaire ànims, tot pensant que si aconseguia fer cinc o sis llargades em podria donar per satisfeta; fins i tot m'he plantejat de no anar-hi.
En quant m'he endinsat a l'aigua, tot ha canviat. M'agrada tant!
Només el fet de veure aquells grapats de bombolles que em passaven per davant de la cara a cada braçada, afegits al reflex ondulant del sol, m'ha elevat l'esperit.
A més, he tingut la gran sort que el carril a on nedo ha quedat buit quasi bé tota la estona, i m'he pogut dedicar a nedar poc a poc, per tal d'adequar l'esforç a la meva minvada bufera.
I he anat fent, tranquil·lament.
En arribar a la primera dotzena, m'he adonat que la respiració funcionava una mica més bé, i he seguit, amb el ritme ben pausat, tot provant de portar la posició del cos més adequada, gaudint de tot plegat.
I, xino xano, he aconseguit arribar a les trenta que acostumo a fer. No m'ho podia creure!
La salutació d'aquell avi que em trobo tot sovint, i la capbussada del final, en la que em dono empenta de sota estant per tal de pujar d'una revolada l'escala m'han fet sentir molt feliç, tot donat gràcies per aquells moments únics, i per la forma física que tot i els meus problemes de salut aconsegueixo mantenir.

Neguits

Escric ara mateix amb els ulls ben vermells, tot veient la pantalla amb una lleugera pàtina fosca; coses del rímel.
Ara que no em veu ningú, tot sentint una cançó, he arrencat a plorar.
Necessito descarregar.
Em trobo en un moment complicat en el que massa coses m'apreten.
Segur que des de fora es veu tot molt més senzill, i passats uns dies també ho veuré millor, però ara mateix em costa molt.
La tensió em provoca uns maldecaps molt potents, ja que contracturo les cervicals, i em marejo i m'ofego. No tinc bufera.
I fa massa dies, i, de moment, no trobo el desllorigador de tot plegat.
Problemes hormonals importants, ahir la metgessa al·lucinava, una mare que actualment m'amoïna moltíssim, maldecaps laborals cada vegada pitjors i uns quants problemes personals, dels quals n'hi ha que fan mal al cor.
Tinc clar que els he d'anar desgranant un per un, tot provant de solucionar-los amb serenor, però el primer que em cal és relaxar-me, i no puc.
Ara per ara, no trobo la manera.
Potser les llàgrimes siguin capaces de dissoldre els primers neguits i, en baixar la seva concentració, trobi la fórmula necessària per desfer-los del tot.
De moment, abans de les tres, hauré d'anar a fer una sessió de maquillatge per tal de dissimular tot plegat.

De tant...

De tant que estima
se li trenquen les entranyes

De tant que estima
se li esquerda l’ànima

De tant que estima
no entén certes distàncies

Li fa mal i no te forces

Moriria, de tant que estima

Moments de tensió

Hi ha moments en que costa molt mantenir-se serè, i avui n'he viscut un d'ells.
Si m'hagués pogut menjar la tensió acumulada hagués quedat ben empatxada.
Tot i que procuro no fer-ne gens de cas, com que aquests dies estic potser una mica més atabalada del normal, tot plegat em fa mal.
I m'han provocat per enèsima vegada i m'he hagut de mostrar.
He alçat la veu i he dit quatre coses, només quatre, que espero, si més no, serveixin per aturar una mica tota aquesta disbauxa. I he seguit treballant.
Necessito poder treballar tranquil·la, sense haver d'estar pendent de cada passa que faig ja que, inevitablement, li sembla malament.
Quina capacitat de buscar segones intencions a qualsevol acte, per nimi que sigui!
No em deixa mai de sorprendre.
De totes maneres, tinc la certesa que, en pocs dies, tornaré a la serenor que m'és pròpia en aquesta època, gaudint de la meva feina i d'una vida que aconsegueixo cada vegada fer més plena.

Potser

No tens forces.
Potser serà millor amagar
el teu tresor en una caixa
i enfonsar-la dins la mar
tot esperant que resti intacta
en un racó ple de calma
a recer de tempestes i d’onades.
Potser.

Matí

Avui estic una mica moixa. Potser el culpable és un maldecap potent que no em deixa arrencar amb força.
Tinc la casa empantanegada fins al capdamunt i em costa començar a endreçar. A més, el Tomi encara dorm i no vull fer soroll.
Ahir va estar un dia intens i bonic. Trucades i missatges de felicitació varen anar gotejant al llarg de les hores, portant sempre un punt d'il·lusió i d'alegria.
Al matí, a la perruqueria a on l'Isi va fer, com sempre, de les seves, amb un tallat modern i un color atrevit, i la promesa que, el proper cop, hi afegirem un toc especial.
A la tarda, de compres. Un parell de camises esplèndides, per al Tomi, escollides amb moltes ganes per tots dos i una jaqueteta de punt, d'aquelles que et pots posar a sobre portis el que portis, si agafes fred, adquirida amb els diners de regal de la mama. Li he d'ensenyar, segur que li agradarà.
Al vespre, tota aquella colla. I el futbol. Es va deixar engegada la tele, sense veu i dos dels meus amics, amb els auriculars posats, anaven radiant les jugades. I els gols, que n'hi ha haver molts.
I els varem celebrar amb crits i rialles, tot comentant cada moviment.
Tot plegat, molt divertit. Molt.
Ara marxo, que ja m'han vingut a fer un petó de bon dia i arrenquem amb la feina!

Sant Francesc d'Assís

Avui és Sant Francesc, el meu sant. M'espera un dia ple de corredisses i preparacions.
Ja he rebut felicitacions i un regalet molt però que molt especial.
Només dedicar aquests cinc minuts al pare.
No tinc cap dubte que hagués estat molt content veient com celebro totes aquestes coses, veient que tinc tanta gent que m'estima.
De segur que des de allà a dalt, llaminer com ha estat, picarà alguna de les profiteroles amb xocolata calenta que trauré per a les postres.
Neteja't bé el bigoti, que quan em facis un petó, tota adormida, no m'embrutis amb la xocolata!

Ja sona!!!

Aquesta tarda m'han posat de nou la radio al cotxe. Ja sona!!
Ha estat un goig el poder escoltar aquell cd sense problemes. Encara m'ha semblat més bonica tota aquella música!!!
Mentre pujava per les corbes de Begues, he anat fent balanç del dia.
De seguida n'he fet una valoració positiva.
Ha estat un matí especialment complicat a la feina però he tingut un recer a on abocar els neguits. Amics així són impagables! A més, el seu mail m'ha fet reflexionar i potser donaré un tomb a tot plegat.
En quan he anat al taller, m'he trobat el comercial que em va vendre el cotxe i un company seu molt amable. Han estat contents de veure'm i hem conversat una estona tot prenent un cafè al que m'han convidat. Molt agradable.
Després he anat a comprar les postres de demà a la nit i una part del dinar del diumenge de la propera setmana.
En ambdues ocasions ompliré la taula amb dotze persones. Amics per al sopar i família per al dinar.
Per poc que ho pensi, he de fer una valoració molt positiva de la meva vida.
Dificultats en tenim tots i tots passem per moments especialment durs, però si tenim gent a qui estimar i que a més ens fan sentir estimats, tot plegat esdevé molt més senzill.
I si a més, puc conduir amb aquella música tan preciosa...

M'he enfadat

Avui m'he enfadat molt. Com fa temps que no ho feia. I no li he dit gran cosa, però el disgust, els nervis i la emprenyada han durat tota la tarda.
Tot ve de fa dies, en començar a parlar del dinar.
I és que ara, amb l'excusa del meu sant, farem un dinar familiar amb la banda Peix, la seva banda.
Tal i com varem quedar amb la meva cosina, dos cops l'any ens reunirem tots plegats. I ara toca a casa.
La única cosa que em va demanar és que, com que els tiets són molt grans, no fem el dinar a Begues sinó a casa de la mama, a Barcelona.
No hi vaig veure cap mena de problema. Vaig deixar ben clar a la mama que tota la feina corre pel meu compte. Jo cuinaré a casa meva, i ho portaré tot preparat.
A més, la tarda abans, anirem a obrir la taula i fer tot el muntatge.
Només li queda parar taula i preparar l'aperitiu. Ja està.
Hi ha hagut retrets, comentaris desagradables i molts neguits per part seva.
Fins i tot ha estat capaç de baixar tota sola una taula auxiliar que era a l'habitació de la rentadora, al terrat.
Qui conegui casa nostra, sabrà que podria haver caigut escales avall molt fàcilment.
Ahir se li va fer malbé l'escalfador i tota la conversa van ser plors i lamentacions.
Avui, com que la reparació no és tant ràpida i senzilla com imaginava, ha acabat dient, entre plors, que es vol morir. Ho ha dit dues vegades.
I m'he enfadat. I he tallat la conversa amb una frase una mica seca.
Mai ha estat, és ni serà feliç.
Sempre em sap molt greu que no sigui capaç de gaudir de les coses bones que li passen, però avui no la puc disculpar. No senyor.
Te una filla que està pendent d'ella més del que vol veure, que intenta fer-la reflexionar per tal que aprofiti la vida, que l'estima i la tracta amb afecte, però ella no deixa mai de veure en mi la càrrega que li va deixar el meu pare en morir, tal i com en el seu moment no va estalviar de dir-me.
I segueixo enfadada tot sabent que no tinc altra sortida que tranquil·litzar-me i seguir endavant amb aquesta petita festa familiar que em fa tanta il·lusió.