Ahir em vaig trobar en una situació a la feina que m'ha fet reflexionar.
No és desconeguda, ja la he viscut altres vegades, però ara m'ha frapat.
Es tracta d'algú que si bé no és capaç d'enfrontar-se als seus propis treballadors, aprofita qualsevol posició de força per collar als demés.
Ahir, en demanar-me que fes una exigència del tot irracional a un dels nostres proveïdors, i davant de la meva expressió sorpresa però a la vegada conciliadora, va deixar anar un "doncs a mi els clients bé que m'ho fan", o una expressió semblant, en castellà rigorós, és clar.
Tot pensant-hi, he pogut trobar nombrosos exemples al llarg de tots aquests anys en que ha actuat d'una manera semblant.
Suposo que es deu de sentir molt petit davant dels altres, i la mateixa frustració el fa reaccionar així. Deu de patir.
Tots ens sentim petits de vegades davant de situacions que ens superen, però crec que el camí pres per aquesta persona només condueix a angúnies.
Crec que és bo acceptar que tenim limitacions (tots en tenim), sense enfadar-nos com un nen petit tot fent-les pagar d'altri quan no ens en sortim.
Per suposat, m'ho vaig fer venir bé per tal que arribés una proposta raonable al proveïdor.
2 comentaris:
Acaba d´entrar la mare per dirme el resultat del metge.
En quant la teva feina de "pegar bronca"ben segur que vas treure mes bon resultat amb ma dreta i educació,pero totom no veu les cosses igual.El meu llibre pot ser que sigue "tovet" no ho sé pero le tingut 4 messos demanat a la biblio.i a l´hora de llegir no he pogut,encara tornaré a provar pero vaig imaginarme l´Andreu en el lloc del prot.i el vaig deixa.Es un tema que em supera.
Suposo que si t'imagines a l'Andreu allà al mig és normal que no puguis continuar.
Aquestes coses tan dures més val llegir-les d'una forma més impersonal, però no sempre és possible.
Petonets, M/2!
Publica un comentari a l'entrada