M'he enfadat

Avui m'he enfadat molt. Com fa temps que no ho feia. I no li he dit gran cosa, però el disgust, els nervis i la emprenyada han durat tota la tarda.
Tot ve de fa dies, en començar a parlar del dinar.
I és que ara, amb l'excusa del meu sant, farem un dinar familiar amb la banda Peix, la seva banda.
Tal i com varem quedar amb la meva cosina, dos cops l'any ens reunirem tots plegats. I ara toca a casa.
La única cosa que em va demanar és que, com que els tiets són molt grans, no fem el dinar a Begues sinó a casa de la mama, a Barcelona.
No hi vaig veure cap mena de problema. Vaig deixar ben clar a la mama que tota la feina corre pel meu compte. Jo cuinaré a casa meva, i ho portaré tot preparat.
A més, la tarda abans, anirem a obrir la taula i fer tot el muntatge.
Només li queda parar taula i preparar l'aperitiu. Ja està.
Hi ha hagut retrets, comentaris desagradables i molts neguits per part seva.
Fins i tot ha estat capaç de baixar tota sola una taula auxiliar que era a l'habitació de la rentadora, al terrat.
Qui conegui casa nostra, sabrà que podria haver caigut escales avall molt fàcilment.
Ahir se li va fer malbé l'escalfador i tota la conversa van ser plors i lamentacions.
Avui, com que la reparació no és tant ràpida i senzilla com imaginava, ha acabat dient, entre plors, que es vol morir. Ho ha dit dues vegades.
I m'he enfadat. I he tallat la conversa amb una frase una mica seca.
Mai ha estat, és ni serà feliç.
Sempre em sap molt greu que no sigui capaç de gaudir de les coses bones que li passen, però avui no la puc disculpar. No senyor.
Te una filla que està pendent d'ella més del que vol veure, que intenta fer-la reflexionar per tal que aprofiti la vida, que l'estima i la tracta amb afecte, però ella no deixa mai de veure en mi la càrrega que li va deixar el meu pare en morir, tal i com en el seu moment no va estalviar de dir-me.
I segueixo enfadada tot sabent que no tinc altra sortida que tranquil·litzar-me i seguir endavant amb aquesta petita festa familiar que em fa tanta il·lusió.