Tàperes

Aquest vespre m'he passat una estona buscant les tàperes.
He de dir, en descàrrega meva, que encara tinc a la nevera coses sobrants del passat diumenge, totes dins de carmanyoles, carmanyoletes, pots i potets, i l'ordre no és l'habitual.
Doncs bé, aquell pot de vidre era al darrera d'un d'aquests estris no comuns.
Mentre les buscava, m'ha vingut al cap el primer cop que les vaig tastar.
No va ser en una amanida, tal i com acostumo a menjar-les ara; no, va ser en un arròs.
Tenia disset anys i era a Menorca amb la gent de l'agrupament escolta. Un dels nostres caps és d'allà i ens va portar a dinar amb la seva família.
Recordo que ens varen atendre molt bé, però també recordo la sorpresa i l'angunia que em varen fer aquelles boletes verdes amb un gust tant rar...
Està clar que jo era molt bleda amb el menjar i no gaire donada a tastar coses noves, tot al contrari d'avui en dia, i les vaig anar apartant a la vora del plat.
Varen ser uns dies d'estiu molt macos, en els que encara era sana i forta, tota capaç de recórrer l'illa amb bicicleta i fer aquelles caminades amb la motxilla a l'esquena i les trenes al davant; en que vaig descobrir els ginets a la vora del mar, al capvespre, i dels que guardo força records i unes quantes diapositives.
Tot això per unes tàperes...