Embadalida

Fa uns minuts ha entrat el meu company al laboratori i m'ha trobat amb una ma a la cara, tota embadalida, escoltant i veient una gravació d'un concert per a violí i orquestra de Bach, amb Isaac Stern com a solista i director.
Sempre que puc, aprofito l'estona del migdia per xafardejar alguns blocs que m'agraden i avui he escoltat dues peces d'aquelles que aconsegueixen que pugi al cel fins i tot estant entre mig de cartutxos de silicona.
I ara el meu esguard gaudeix d'un somriure dolç i feliç, que reflexa la meva ànima, tot i la gran matinada que he hagut de fer per anar de metges a ciutat amb la mare.
Gairebé no entenc com he pogut viure uns anys d'abstinència de música.
Segur que haurien estat infinitament més feliços.

Japó

Des que hi va haver l'últim terratrèmol al Japó visc força enganxada a les notícies, sobretot per saber de l'evolució dels treballs dins la central nuclear.
El que va ser un allau sensacional i sensacionalista del principi, ha esdevingut, en molts casos, una notícia curta i desdibuixada.

Estic convençuda que en qualsevol altre lloc del món, aquesta cadena de desastres, ja per si mateixos devastadors, hauria dut a un caos en tots els àmbits difícil de controlar. Però ells ho estan gestionant de la millor manera possible. Sense alarmisme i anant per feina.
Des dels primers dies van reconstruint carreteres, gestionant els recursos energètics, i allunyant la gent que és en la zona de més risc de contaminació, alhora que desenrunen i comptabilitzen milers de morts i analitzen els aliments que provenen de la zona.
Segur que estan patint molt, però no cauen en la desesperança, i treballen. Sobretot treballen.
Una menció especial als tècnics que miren d'estabilitzar els reactors greument malmesos, doncs segur que són conscients dels riscos que corren, i del preu massa alt que pagaran per fer la seva feina. I posen tots els mitjans al seu abast al servei d'aquesta tasca gegantina.
Tota la meva admiració per a aquest poble que viu amb tanta enteresa una situació difícilment suportable.

Camins d'aire

Omples els silencis
d'aquestes gotes de música
mesurades, concises,
que donen pas al gran esclat,
la música de totes les músiques,
aquesta plenitud que, per sorpresa,
omple l'espai de melodia.

Ara hi tornes,
barrejant-te amb el fraseig
i omplint la calma retrobada.

No ens embrutarem les sabates,
eteris com la música,
però, alhora robustos,
sabrem de les nostres petjades.

Espurnes

Sembla que sigui al cel. M'envolta una música preciosa, molt ben cantada.
Tot i la gran celebració de que he gaudit, no puc negar que tenia ganes d'arribar a casa per poder encetar uns discs nous.
I així ha estat. Avui soc dins la bellesa de Tomás Luis de Victoria, presentada per The Sixteen i el Harry Christophers. Disc acabat de sortir del forn i que em va captivar.
Demà al vespre, si tot va bé, serà temps d'Arvo Pärt i el seu Miserere, amb el Hilliard Ensemble, regal d'algú que cada cop coneix més els meus gustos musicals.
Sempre he gaudit enormement d'aquests vespres de música, repòs i vida interior. De mirar endins tot i que el dia ha estat gairebé esbojarrat.
És el complement perfecte.
Cap de setmana ple d'emocions, amics, sentiments i rialles. Ple d'interiors dolços tot i el contrapunt amarg que els acompanya.
De moments que de segur que passaran a formar part del meu àlbum de records. Aquella caixa màgica a on hi ha espurnes de tots colors, brillants i tristos, però que conformen plegats això que en dic vida.

Sentiments

Cap de setmana ple, però no amb la sensació d'intensitat, sinó amb un transcórrer plàcid. Una cosa darrera d'altra.
Sopar íntim de divendres, dinar de dissabte amb una gran convidada, la mare, i ressopó a Barcelona, a casa d'uns amics inesborrables. Avui cervesseta d'aperitiu amb una molt bona amiga i tarda de descans.
Una mica la impressió d'una tarda massa curta, en la que per tota feina he fet una llegida en aquella cantata de Bach que em té enfeinada, i un petit viatge de neteja dins la closca del piano.
M'agradaria escriure. Descriure el que em passa. Aquest garbuix de sentiments que em bullen pel cervell i em fan pessigolles a la panxa. Coses alegres i tristes. Vida, estimació, amor, tristesa i enyor anticipat.
I és que, per bones que siguin les coses que em passen, hi ha aquell baix continu que mai no calla i que em fa present aquesta davallada de la mare, que no sé gestionar millor i que em pren moltes neurones.
Ho visc alhora amb l'alegria del goig novell d'estar juntes i en harmonia, i amb el neguit per aquest equilibri inestable en el que va passant els dies.
I visc un estrès important que em pren forces i que no acabo de saber per a on atacar.
Demano paciència a tothom qui comparteix els meus moments, i també als que passen per aquí de tant en tant per veure el què explico, doncs la qüestió és recurrent, però suposo que és la meva manera de dur-la endavant.
Tot i així, la vida és generosa amb mi i m'atorga vivències que em fan sentir molt feliç.

Poesia catalana

Ahir per la nit vaig posar una poesia al facebook doncs hi ha una convocatòria per penjar poesia catalana al mur de cadascú.
Des del inici tenia clar l'autor, Miquel Martí i Pol, que és un dels poetes que aconsegueixen arribar-me al moll de l'os. Ara, dubtava de quin poema triar.
Donada la meva gran davallada física d'aquests últims temps, tot indicava que triaria un poema trist, doncs és la lectura que més m'atreia
"Avui el cor es perdrà pels camins més incerts..."
però finalment la escollida ha estat una obra que, si bé no es pot considerar alegra, sí esperançada.
La calma després del neguit i la tempesta. El tornar amb noves energies un cop alleugerit l'esperit.
Com la vida.

Aquí el deixo:

DESPRÉS

S'encalma el temps a l'encordat del vent.
Per l'abrupte pendent d'aquesta tarda
davallo lentament.

No em són estranyes

les fites del retorn, que molt sovint
l'he fet, aquest camí.

Reposo en el pedrís de les paraules.

Ara em reprenc, i és bo sentir la pluja
de mi mateix que em renta i em fecunda.

De l'altra riba estant d'aquesta espera
algú crida el meu nom; i jo responc,
volenterós i esperançat com sempre.

Miquel Martí i Pol
Temps d'interluni

Goig

Ahir va ser un dia llarg, llarg i gris.
Semblava que visqués dins d'un gran túnel de ciment, pel qual anava caminant en mig d'una llum somorta i una fresa llunyana provinent de l'exterior, sense albirar cap mena de sortida.
Em costava interaccionar amb l'entorn i provava obstinadament de concentrar-me en les meves tasques per mirar de sobreviure.
En arribar a casa em vaig arraulir al sofà, potser una mitja hora, amb llum tènue, els ulls gairebé tancats, i, per tot soroll, la respiració del Floc assegut vora meu.
Em va anar bé per poder continuar.
Tot i així, al vespre vaig dubtar d'anar a l'assaig, doncs el llit m'enviava un missatge xifrat que entenia sense gaire problemes.
Per sort, em vaig abillar i així vaig poder gaudir, a més del cant, d'un piano que enamorava.
Quin goig la música. Posa llum a les meves foscors i un somriure agraït a la meva cara.

Vellesa

El Floc cada vegada més dóna mostres d'incontinència urinària. No és que pixi a casa, però, de tant en tant, et vas trobant gotetes al terra i mullena al coixí, encara que acabi de tornar del passeig. El futur passa per posar una palanganeta amb papers, tal i com ens ha aconsellat la veterinària, però encara no hem decidit el lloc.
Tot i que ens dóna molta feina netejant terres i rentant la seva roba, la seva companyia ens omple enormement, i compensa sobradament els inconvenients.
La mare també em necessita, però ara em fa feliç, molt més que mai, i em considero molt afortunada de viure com visc aquests darrers temps.
Vivim en una societat que allunya als vells, els hi pren tot el valor i, fins i tot, els amaga dins de residències per tal que no facin nosa.
No estic en contra de les residències d'avis. N'hi ha que ho trien ells mateixos i també n'hi ha que, donada la seva salut, necessiten d'un tracte que no es pot donar a casa. Però també n'hi ha molts abandonats allà a la seva sort, sense visites, sense conversa amb els seus.
I seguint la comparació, també hi ha qui abandona els gossos només perquè són vells i donen feina.
Visc la vellesa dels meus amb agraïment, doncs m'aporten molt més que el que jo els hi pugui donar. Tot i una certa tristesa en pensar que són a la darrera etapa de la vida, em donen felicitat.
Des d'aquí, la reivindicació d'uns valors que s'han perdut en una part de la nostra societat.

Viatge

Massa dies sense trobar un moment per passar per aquí. Aquesta barreja d'escassetat de temps i abundància d'estrès és un còctel demolidor.
Acabo d'escoltar un bolero al facebook, molt bonic, i he retrobat la veu del pare. Quantes emocions!
Ahir vaig començar un petit curs de cant gregorià, i aquest va ser el motiu de baixar d'hora a Barcelona malgrat l'aiguat.
El viatge però, em va dur una baixada bonica i relaxant en mig d'una boira densa, tupida, d'aquelles que fins i tot et fan posar el llum especial del cotxe -i jo no en sóc gaire amant- doncs tot just s'albiraven els llums dels altres cotxes en tenir-los molt de prop.
És tota una sensació el fet de trobar-te dins d'aquell univers blanc en el que només hi ets tu amb tu mateixa sense ingerències exteriors.
I condueixes gaudint del no res del paisatge, de la sensació de silenci malgrat les noticies que no paren de brollar de la radio, referents en a aquesta catàstrofe natural que ha assolat el Japó i de la que, malgrat tot, penso que en reeixiran en un temps prudencial, sobretot si són capaços de controlar correctament els problemes que els hi estan creant els desperfectes a les centrals nuclears. Crec en aquest poble immensament treballador i organitzat.
Condueixes dins la boira oblidant el neguit d'anar amb el temps just, ja que t'has hagut de canviar sencera de roba i calçat degut a la mullena espectacular que t'ha xopat mentre miraves que el Floc donés només una petita volta.
I penses en la música, i en la satisfacció que et dóna la seva coneixença. Aquell món immens del qual només aspires a esgarrapar-ne l'escorça i que sempre ha format part de la teva vida.
I et sents moderadament feliç.

Oasi

Resumeix-te:
la lletra no duu el teu nom.

Has viscut dins d'un miratge
que no ha estat mai escrit
a la paraula veritable.

No hi ha aigua per a tu
dins l'oasi.

Impressions

Prenc una estona a la pila de roba per passar per aquí a deixar quatre impressions.
Dissabte va ser un dia de xandall i bambes, de descans i hores mortes.
El televisor es va sentir altre cop viu doncs la tarda li va ser dedicada, encara que sense massa interès, deixada anar en mig d'aquesta baixada física aclaparadora que m'ha dut a arrosegar-me pels racons.
I la tristesa, a la que m'ha costat vèncer, i molt.
Un poema a mig fer, esgarrapat a llapis, com sempre, en una llibreta antiga, truncat per una trucada telefònica, esperada i gaudida per altra banda.
I avui encara em mira, amb tots aquells sentiments a mig despullar.
Matí de diumenge tranquil i un dinar d'aquells de festa en un restaurant del poble, amb una amanida de rúcula i foie que enamorava i un bon vi triat esmeradament pel Tomàs.
La tarda, perduda dins d'un núvol que es va endur la ventada i aterrada al laboratori sense saber ben bé de quina figuera havia baixat.
Tot plegat, una aturada forçada per la maquinaria, i un cervell que potser havia marxat de vacances o s'havia amagat al darrera de qualsevol disfressa, ridícula o enlluernadora, d'aquelles que els meus ulls s'han atipat d'enfocar aquesta setmana.

Un ball més ample

Avui aterro aquí sense saber gaire per a on tirar. Tinc massa coses de les que escriure.
Ara sembla que visc un moment especial, doncs començo a desentortolligar coses.
La meva metgessa diu que aconseguirem arribar a fer net, i llavors podré enfrontar-me als meus reptes.
De moment, ho treballo a tres bandes, ajudant-me tant de la medecina tradicional, la psicologia i una teràpia alternativa. I vaig fent.
Cada vegada entenc més les meves circumstàncies, i cada vegada sóc més capaç d'enfrontar-m'hi i, a poc a poc, acumular victòries dins d'aquest ràtio tan desfavorable que fins ara han estat les meves conquestes.
Sembla que alleugereixo la motxilla que, com diu un amic, tots duem a l'esquena.
Així, miro d'anar passejant-me pels racons més inhòspits de les meves neurones, que em miren agraïdes en veure que, de mica en mica, poden ballar més lleugeres dins la troca del meu cervell.