Sembla que sigui al cel. M'envolta una música preciosa, molt ben cantada.
Tot i la gran celebració de que he gaudit, no puc negar que tenia ganes d'arribar a casa per poder encetar uns discs nous.
I així ha estat. Avui soc dins la bellesa de Tomás Luis de Victoria, presentada per The Sixteen i el Harry Christophers. Disc acabat de sortir del forn i que em va captivar.
Demà al vespre, si tot va bé, serà temps d'Arvo Pärt i el seu Miserere, amb el Hilliard Ensemble, regal d'algú que cada cop coneix més els meus gustos musicals.
Sempre he gaudit enormement d'aquests vespres de música, repòs i vida interior. De mirar endins tot i que el dia ha estat gairebé esbojarrat.
És el complement perfecte.
Cap de setmana ple d'emocions, amics, sentiments i rialles. Ple d'interiors dolços tot i el contrapunt amarg que els acompanya.
De moments que de segur que passaran a formar part del meu àlbum de records. Aquella caixa màgica a on hi ha espurnes de tots colors, brillants i tristos, però que conformen plegats això que en dic vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada