Bona nit

Un altre cap de setmana intens. Massa intens per a la meva atrotinada carcassa. I els ulls, que em pesen com si un maó s'hagués aposentat a les parpelles.
Però alhora bo. Molt bo.
Sortida amb la mare el divendres i tarda entranyable a casa seva.
Matí de dissabte musical, interior i càlid, tarda de compres fantàstica amb la millor companyia i sopar amb amics.
Diumenge de celebració, també amb amics fins fa poca estona.
I ara aquell cansament existencial que demà presentarà batalla a l'hora de llevar-me, però amb un somriure interior.
Un moment de planxa i carmanyola. I a dormir.

Ja són les dotze. Felicitats!!

23 F. Trenta anys

Ho recordes? Havíem sortit de l'escola a mitja tarda, potser a les set? i, com moltes altres tardes, varem anar en aquella farmàcia propera a comprar juanoles.
Quina dèria amb les juanoles...
En entrar-hi, els dos nois joves del mostrador ens ho van comentar, mig espantats. Hi havia una ràdio a la farmàcia.
Nosaltres dues, adolescents de disset anys, -bé, tu quasi bé- i estudiants de tercer de BUP, encara no teníem massa neguits en quan al tema polític, però sí que érem ben conscients del nostre entorn social i cultural. Per tant, tot plegat ens va amoïnar.
En arribar a casa, em vaig trobar amb aquella reacció coneguda de por, amb el gran lema de vida d'allunyar-me de qualsevol qüestió, de qualsevol idea que pogués ser reconeguda per algú no conegut i ens pogués dur conseqüències desfavorables. Jo, en desacord, vaig engegar el televisor per trobar-me sense programació. No puc recordar si hi havia marxes militars amb la carta d'ajust; diria que sí.
Així, vaig marxar a dormir sense tenir cap altra noticia de l'alçament militar.
En arribar a escola, diria que l'endemà, tothom anava ple d'aquell desastre, i es comentava que molts ja havien fet les maletes per sortir del país.
Tu portaves una opinió de casa. Se n'havia parlat.
Crec que allò va ser la nostra primera incursió real dins el món polític. A partir de llavors varem poder obrir moltes portes.

Violetes

Aquest matí, d'hora si pensem en diumenge, la mare ha trucat a casa per preguntar-me quin dia era. Estava desorientada, i no sabia si calia anar a comprar.
Hem estat xerrant una bona estona. Una conversa agradable, amb la que la he anat fent pensar en les coses que hem fet aquests últims dies. I s'ha quedat convençuda i tranquil·la.
És curiós com perd el moment actual i, en canvi, t'explica coses de la seva infantesa i joventut.
Fa uns dies em va dur un ramet de violetes, molt bonic i olorós, amb aquell perfum conegut i suau.
Em va explicar com sempre li havien agradat tant aquestes flors, i que era costum als anys quaranta vendre'n petits rams.
I així, passejant per la Rambla, es va enamorar d'un d'aquells capricis de la natura, i les giragonses que va haver de fer el pare per comprar-lo, ja que els diners eren escassos. I com de feliç es va sentir.
I que, per rememorar-ho, sempre n'ha tingut al jardí.
I és veritat. A casa seva sempre he vist el racó d'una de les jardineres amb un parell de pams de fulles baixetes i frondoses, que de tant en tant giren en un mar virolat i perfumat.
Ara n'he plantat un brot a casa. Espero reeixir amb la planta per mantenir el record d'aquella dona jove d'extraordinària bellesa que he vist a tantes fotografies i que ara ha esdevingut una iaiona amable i dolça.

Plantulia

Al menjador, al costat de les Marqueses, hi tinc una planta diferent. No és especialment bonica, però se li ha de reconèixer un atractiu, una gràcia.
No fa flors, i tota ella són un parell de tiges amb fulles allargades vorejant-les; unes fulles de colors barrejats, passant del verd al vermell en tons foscos, i amb una característica especial, ja que són caragolades. Sembla que siguin uns tirabuixonets ben drets, fets amb no gaire gràcia, agafats en un pal.
El seu vestit és un test de fang de quatre cares, allargat i gruixut, força maco.
La plantulia en qüestió sembla forta, resistent i, de fet, ha anat trampejant els embats de les temporades en que no he estat massa al cas per manca de temps. Però pateix força amb la manca d'aigua.
Així, degut a la calor del menjador i la porositat del substrat, sovint amoixava les fulles, fent que jo m'hi acostés amb l'aigua guaridora. I hem anat trampejant potser un parell d'anys.
Però, de cop i volta, no va poder més, i va perdre totes les fulles menys una, a pesar de que la vaig regar.
Aquella terra necessita que s'hi estigui molt a sobre per mantenir un nivell d'humitat adequat i, degut a les meves mancances, quasi perdo la planta.
Ara, i com a fruit de la meva atenció d'unes quantes setmanes, brota arreu, i es va omplint de petits caragolins que presagien una bona recuperació.
Com aquella planta, hi ha persones que, tot i semblar fortes, no aguanten bé certs embats que la vida els hi proporciona i, encara que vagin reeixint, arriba un moment en que cauen.
I necessiten, a més d'estimació, ajuda psicològica fins i tot.
Poden guarir-se, sempre que s'allunyin de l'estímul negatiu. Si no és així, acabarien perdent totes les fulles i morint per dins i, de veritat, això no paga mai la pena. Mai.
Per la meva part, miraré de no deixar de regar la meva planta.

Bones sensacions

Aquest matí se m'ha ofert blanc, amb un viatge fred i humit dins un túnel de boira que, com en un passeig oníric, m'ha transportat a un món màgic i suau.
Poc a poc s'han albirat alguns arbres alhora que els llums del cotxe del davant es feien presents en mig d'una borrositat plàcida.
I, a poc a poc, en sortir del poble, he anat aterrant al meu paisatge habitual, batejat amb una densa capa de rosada, en una foscor provocada per aquesta mescla de núvols baixos i boira, preparant cos i ment per a la feina que m'esperava.
Vaig afegint bones sensacions en aquests dies immensament apretats, que porten glops d'aire fresc en aquest cos mig ofegat i cansat.
Ahir el Floc em va dur, per primer cop des que està malalt, un dels ninos de peluix que té com a costum oferir-nos quan arribem a casa, amb mostres evidents de felicitat.
No cal que us expliqui la il·lusió que m'ha fet.
Sembla que, tot i que a un ritme lent, va recuperant el cos. I tot i que esdevé un avi delicat, podrà dur una vida plàcida amb nosaltres.
No us podria explicar la bona sensació que em fa el estar pendent de dos avis, la mare i el Floc, tot salvant les òbvies diferències.
Rebo dolçor i em puc deixar anar, i estimar, i parlo de la mare, exterioritzant al màxim els sentiments.
És molt agraït.
I a casa també rebo moments dolços, amb aquella intimitat quotidiana i senzilla, que m'omple d'allò més.
Tot i la gran tasca que he de fer amb mi mateixa, crec que el meu granet de sorra, afegit amb tossuderia i molt de temps, ha ajudat a que el meu entorn sigui molt proper en allò que sempre he desitjat. Que els sentiments surtin a la llum i, en sortir, ens retornin aquella felicitat que tots ens mereixem.

Cua alta

Quina felicitat veure que el Floc comença a aixecar la cua quan surt al carrer.
Quan era petit, uns veïns es varen sorprendre en veure l'animaló a dins de casa amb la cua baixa, doncs sempre la havien vist amunt.
Suposo que per la seva forma i el tallat de cabell en els westis és molt visible aquella "antena" sempre rígida i enlairada, que només relaxen en arribar al seu recer.
Aquests dies, amb el dolor tenallant, tot i que no és queixós, quasi bé no podia caminar. I menys aixecar la cua.
Ahir, finalment, hi va tornar una estona.
I és que el Floc, poc a poc, va tornant. Amb molta precaució per part dels veterinaris, però va tornant.
Necessitava tornar a casa per animar-se a menjar i beure, i així ho ha fet.
Un cop passada la gravetat, la estimació i les carícies poden més que qualsevol d'aquells medicaments que no paro de donar-li.
L'amor dóna vida