Plantulia

Al menjador, al costat de les Marqueses, hi tinc una planta diferent. No és especialment bonica, però se li ha de reconèixer un atractiu, una gràcia.
No fa flors, i tota ella són un parell de tiges amb fulles allargades vorejant-les; unes fulles de colors barrejats, passant del verd al vermell en tons foscos, i amb una característica especial, ja que són caragolades. Sembla que siguin uns tirabuixonets ben drets, fets amb no gaire gràcia, agafats en un pal.
El seu vestit és un test de fang de quatre cares, allargat i gruixut, força maco.
La plantulia en qüestió sembla forta, resistent i, de fet, ha anat trampejant els embats de les temporades en que no he estat massa al cas per manca de temps. Però pateix força amb la manca d'aigua.
Així, degut a la calor del menjador i la porositat del substrat, sovint amoixava les fulles, fent que jo m'hi acostés amb l'aigua guaridora. I hem anat trampejant potser un parell d'anys.
Però, de cop i volta, no va poder més, i va perdre totes les fulles menys una, a pesar de que la vaig regar.
Aquella terra necessita que s'hi estigui molt a sobre per mantenir un nivell d'humitat adequat i, degut a les meves mancances, quasi perdo la planta.
Ara, i com a fruit de la meva atenció d'unes quantes setmanes, brota arreu, i es va omplint de petits caragolins que presagien una bona recuperació.
Com aquella planta, hi ha persones que, tot i semblar fortes, no aguanten bé certs embats que la vida els hi proporciona i, encara que vagin reeixint, arriba un moment en que cauen.
I necessiten, a més d'estimació, ajuda psicològica fins i tot.
Poden guarir-se, sempre que s'allunyin de l'estímul negatiu. Si no és així, acabarien perdent totes les fulles i morint per dins i, de veritat, això no paga mai la pena. Mai.
Per la meva part, miraré de no deixar de regar la meva planta.