Avui he anat al dentista i encara tinc la part superior de la boca adormida. Quina conya!
La cosa ja comença a despertar-se, però encara no sóc capaç de beure, doncs el llavi no respon com cal.
Suposo que li passa gairebé a tothom, però no puc evitar passar una mala estona mentre hi sóc.
M'agafo ben fort la roba a l'alçada de la panxa, i les mans em suen. Miro de pensar en qualsevol altra cosa, però aquell soroll tan esgarrifós em porta indefectiblement a la realitat. Jo ja intento tornar a una passejada pel bosc o a un altre moment agradable, però és en va; tenso el coll fins a deixar les meves atrotinades cervicals fetes un nyap.
El meu dentista és un gran aficionat a la música i a la cuina i, mentre treballa, anem comentant obres i concerts, o parlem de plats especials. Bé, de fet jo vaig fent una mena d'esgarips mentre ell va xerrant, assentint o negant lleument, i només participo quan em dóna petites treves.
També em fa riure molt, o una cosa semblant, je, je... i per això m'agrada molt més quan la feina la fa ell que no la seva col·laboradora, molt més seriosa.
Ara, cap a la cuina, a fer una mica de sopar, i a esperar poder-me'l menjar com cal!
dilluns, 30 de juny del 2014
diumenge, 29 de juny del 2014
Moments
Costa tornar a agafar el blog, després de tant i tant de temps de no escriure-hi.
No vull dir que em proposo res, però sí que recordo com de guaridor era el fet d'anar deixant les emocions per escrit aquí, i que, si hi torno, també em pot anar bé.
Quatre imatges del cap de setmana.
Divendres al migdia, en entrar a la casa de Barcelona, ja força endreçada amb els nous mobles, senzills, d'aquells que muntes amb la família, amb aquell aire que ja diu molt de mi mateixa, molt més auster que el que li va donar la mare.
Les plantes del jardí, ufanes, agraïdes per les pluges, amb els geranis envaint de flors una bona part de la terrassa.
El dinar del dissabte, generós i alegre, amb un regust agradable en tots els aspectes.
I una visió. La de l'herba, en el meu intent frustrat de prendre el sol, en que em vaig estirar a la tovallola a sobre d'un munt de trèvols florits de blanc i de lila, que acompanyaven la meva lectura i li donaven un fons que de tant bonic em distreia de les lletres.
Bonics moments per al record.
No vull dir que em proposo res, però sí que recordo com de guaridor era el fet d'anar deixant les emocions per escrit aquí, i que, si hi torno, també em pot anar bé.
Quatre imatges del cap de setmana.
Divendres al migdia, en entrar a la casa de Barcelona, ja força endreçada amb els nous mobles, senzills, d'aquells que muntes amb la família, amb aquell aire que ja diu molt de mi mateixa, molt més auster que el que li va donar la mare.
Les plantes del jardí, ufanes, agraïdes per les pluges, amb els geranis envaint de flors una bona part de la terrassa.
El dinar del dissabte, generós i alegre, amb un regust agradable en tots els aspectes.
I una visió. La de l'herba, en el meu intent frustrat de prendre el sol, en que em vaig estirar a la tovallola a sobre d'un munt de trèvols florits de blanc i de lila, que acompanyaven la meva lectura i li donaven un fons que de tant bonic em distreia de les lletres.
Bonics moments per al record.
dissabte, 15 de febrer del 2014
T'espurnejaven els ulls
Sempre hi ets per ajudar-me. Ets de les poques persones que em coneixen molt a fons, i no solament per els més de trenta anys que fa que som amigues, potser trenta-cinc?, sinó per la teva gran percepció de les persones.
Som molt diferents, i quan jo no hi veig més enllà del nas, tu m'expliques el camí, i també la trajectòria feta. Em coneixes els sentiments i sempre m'aconselles.
Les nostres trobades són com un bàlsam i una recarrega d'energíes alhora.
I aquesta setmana la he acabat trepitjant molt més fort, amb empenta.
Un cop tret el desllorigador, sóc capaç de caminar de nou.
Però t'espurnejaven els ulls. En un moment de confidència van començar a brillar traidorament, deixant palès el teu neguit.
I no sé si vaig saber ajudar. No sé si les paraules van ser adequades, però segur que saps que tota la intenció hi era.
I et tinc present. Molt. I espero que, d'alguna forma, el meu pensament t'ajudi a passar aquest tràngol, i segueixis caminant amb la fermesa que et caracteritza.
Som molt diferents, i quan jo no hi veig més enllà del nas, tu m'expliques el camí, i també la trajectòria feta. Em coneixes els sentiments i sempre m'aconselles.
Les nostres trobades són com un bàlsam i una recarrega d'energíes alhora.
I aquesta setmana la he acabat trepitjant molt més fort, amb empenta.
Un cop tret el desllorigador, sóc capaç de caminar de nou.
Però t'espurnejaven els ulls. En un moment de confidència van començar a brillar traidorament, deixant palès el teu neguit.
I no sé si vaig saber ajudar. No sé si les paraules van ser adequades, però segur que saps que tota la intenció hi era.
I et tinc present. Molt. I espero que, d'alguna forma, el meu pensament t'ajudi a passar aquest tràngol, i segueixis caminant amb la fermesa que et caracteritza.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)