Pintem

Aquest vespre ha tornat a tocar pintar cabell.
He triat un color més vermellós, doncs l'anterior no agafava el color albergínia que jo volia, i he decidit canviar.
Ara els meus cabells tenen un to una mica atrevit, però ja m'agrada.
En el moment de pintar-los enyoro molt l'Isi, el perruquer, doncs sempre tinc dubtes de si m'he deixat algun reducte sense color. I necessito una segona opinió, doncs una sense ulleres, ja us podeu imaginar.
Un cop empastifat, hi ha un temps d'espera en què el tint ha de fer la seva feina, i que passo com puc, doncs no hi veig ni un borrall i no puc descansar el cap enlloc per motius obvis.
Així, he passat mitja horeta asseguda al bany, amb un sudoku a dos centímetres de la cara, i conversant amb el Tomi que era aprop planxant.
I a esbandir!
Aquí, de cop i volta, m'he posat a riure, doncs la situació era peculiar.
Imagineu-me de genolls davant la banyera, amb el cap a dins, tot passant-me aigua tèbia, veient la gran quantitat de tint que queia, i anar cantant.
M'he adonat que estava entonant (bé, és un dir) un passatge de la missa en do menor de Mozart que assagem aquests dies.
Poc s'hauria pensat l'Amadeus en quina situació es trobaria la seva música!
I jo, és clar, vinga a riure!

Pletòriques

Ahir l'assaig va ser molt especial.
Va ser assaig per cordes, només sopranos i contralts.
Normalment gaudeixo més dels assaigs conjunts, ja que vas veient la evolució de les quatre cordes alhora, però ahir he de dir que vaig cantar molt a gust.
Una reordenació de posicions va fer que seies al meu costat una de les cantaires amb qui em sento més segura.
Totes dues érem molt contentes per aquest fet, i varem anar alimentant l'ànim fins al punt que cantàvem pletòriques.
Amb això no vull dir que ho féssim de conya, però sí que estàvem molt animades.
Aquell parell d'hores va passar volant.
El problema va estar quan vaig arribar a casa, doncs, tot i la infusió, no hi havia manera de relaxar-se adequadament per agafar la son.
I avui em pesen els ulls, i aquella pantalla grisa d'aquell tediós programa encara es feia més avorrida.
Encara no sé com prepararé el peix per al sopar, però el que sí que tinc clar és que ho faré ben aviat per tal de poder anar a dormir ben d'hora.

Li diuen estrès

Des de que s'han acabat les vacances d'estiu, no vaig alhora amb el ritme de treball.
Un dia obligat de festa a la setmana, afegit a la Diada i la Mercè, han fet que les jornades laborals hagin sigut molt poques.
Poques sobretot per la gran quantitat de feina que tinc.
I treballo a dos bandes.
Per una part, la feina de laboratori pròpiament dita, i per l'altra la feina del programa de gestió de l'empresa.
El pitjor de tot plegat és que el meu cap de laboratori no és conscient de la gran despesa d'hores que representa l'ordinador, i, a més, dubto que li agradi que la faci, ja que em priva de portar al dia els assaigs.
Tot plegat, afegit a unes quantes boires personals, fa que treballi amb força neguit i acabi el dia nerviosa i amb un mal increïble al braç dret que fa que em costi molt agafar el ratolí.
Tot i que he aconseguit fer fora la majoria de malsons, no tots els dies aconsegueixo una son reparadora.
I vaig haver d'aturar l'estudi doncs, per més hores que em passés davant dels llibres, no aconseguia recordar quasi bé res del que havia estudiat.
I m'engreixo. Menjo una mica més del que deuria, no gaire, però faig poc exercici.
I si provo de fer dieta, m'angoixo.
Estrès pur i dur.
Poc a poc vaig tornant als llibres.
Crec que si sóc capaç de concentrar-me en els estudis evitant certes boires, aconseguiré una part de la satisfacció que necessito, i em sentiré bé.
A veure què passa.

Queixals

Aquests dies, toca queixals.
La setmana passada va ser la mama a qui, amb una estiradeta i deu segons, el dentista va fer la feina.
A primers d'estiu, en un sopar de la coral, em vaig quedar amb una funda a les mans.
Era un queixal d'aquells que ja fa anys li havien mort el nervi i estava recobert, tot aparent ell, amb una funda metàl·lica que el feia seguir essent funcional.
Com que el dentista marxava de vacances i la cosa pintava complicada, la va tornar a enganxar en el benentès que tot plegat duraria poc.
I fins abans d'ahir al vespre, en què va tornar a parar a les meves mans, juntament amb el farcit, una espècie de ciment blanc, que havia afegit per fer de coixí.
I ahir la feina va ser feixuga.
És tota una sensació, i no precisament agradable, el fet de com anava forçant tros a tros, per tal de no comprometre l'os, doncs sembla que s'hi havia adherit molt més de l'habitual.
I au! Ara un bocí, ara l'altre!
I en acabat, un parell de punts, que aquí no ha passat res!
No us penseu que va ser un drama.
Aquest dentista és molt divertit, i sempre em fa riure.
Et va explicant fil per randa la feina, però sembla més aviat que retransmeti un partit de futbol. Tot plegat amb uns comentaris que em fan molta gràcia.
I la feina que té una per anar rient amb la boca ben oberta i plena de trastos!
En vuit dies, punts fora! I, en un parell de mesos, que sembla el temps perquè l'os es regeneri, començarem tot el procés, dolorós per a la butxaca bàsicament, d'afegir un implant en aquell espai que ara no té feina.

Segell a l'ànima

No puc pensar que és real
quan no ho segellaràs mai
amb només un únic bes
o potser una abraçada
I ploro, tot provant
de mantenir-me
en aquest reducte eteri
sense aconseguir més que dolor
Com ho he de fer per oblidar-te?

Ella no plora

Ella no canta.
Ella no canta perquè té un nus que li estreny la gola.
Ella no canta perquè no pot plorar.
Ella no plora.
Ella no pot fer el dol, perquè hi ha moltes circumstàncies, feixugues i dures, que no li permeten.
Recordo perfectament quan vaig perdre el pare.
Amb dinou anys, i veient que la mare s'enfonsava, vaig haver de sobreposar-me a tot plegat, i transmetre-li coratge.
Les paraules d'ànim, d'empenta i de futur era jo qui les deia.
Les trucades a la família, era jo qui les feia.
Era jo qui desmentia que no era la àvia qui faltava, davant la incredulitat de tothom.
No ho recordo ben bé, però potser a l'endemà o a les 48 hores, em vaig llevar amb una mena de sanglot, i em costava respirar.
I així tot el dia.
Finalment, al vespre, a la meva habitació, asseguda a la banqueta del piano i rodejada dels meus amics, encara no sé com però vaig començar a plorar.
I el plor va ser llarg, molt llarg i abundant.
I vaig alliberar angoixa.
I, finalment, vaig poder encetar el dol.
Ja fa massa dies i ella encara no plora.
Espero que ben aviat salti la guspira que ho permeti.
I li desitjo un plor d'aquells que curen. Ho sé del cert.
És una de les meves millors amigues i em fa patir.
Me la estimo molt.

Eduard

Aquesta tarda he conegut l'Eduard.
Ja fa un temps que sé de la seva presència, però encara no l'havia vist mai.
L'Eduard és un bebè de cinc mesos, que viu a l'escala del costat de casa, al pis que comparteix paret amb el nostre.
Els banys d'ambdós pisos tenen la mateixa sortida de ventilació i això afavoreix que, en certs moments, se sentin segons quines veus de l'altra casa.
I fa temps que gaudeixo amb les agudes i alhora dolces moixaines que li fa la seva mare.
Avui hem coincidit al carrer i he anat de seguida a veure aquell ninet.
És un nen morenet i molt rialler, que de segur ben aviat veurem córrer pel jardí de casa.
He felicitat els pares, i els hi he fet saber com gaudeixo d'aquesta companyia tan especial.
Se'ls veu molt però que molt feliços, amb una felicitat que es transmet.
Marxo a dormir amb un somriure tot recordant aquella família tan plena.

Encara

Encara et somnio.
Quant de temps
es necessita
per dir adéu?
Com ho he de fer
per no trobar-te dins
la meva hora calma?

De flams i de blocs

El divendres al vespre, bé, he de dir que eren les deu de la nit passades, vaig rebre una trucada que em deia: com t'ha quedat el flam?
Em vaig fer un tip de riure, doncs immediatament em vaig adonar que la meva amiga Mª del Mar havia llegit el bloc.
L'últim cop que ens varem veure va sortir a la conversa el fet que escric un bloc, però no li vaig donar la dreça. I ella el va trobar.
La conversa no va ser tan llarga com hauríem volgut, doncs jo encara no havia fet el sopar (quines hores!), però el més bonic que em va dir va ser que em llegeix a diari i que li fa molta il·lusió doncs així se sent molt més en contacte amb mi, com si parléssim tots els dies.
El dissabte, en un dinar de la coral (d'aquí que preparés el flam), un company em va dir que m'hauria de dedicar a escriure, que ho faig prou bé, i que així seria molt més feliç.
Una altra companya em va comentar el fet que li sorprèn que hi aboqui temes personals, però el troba prou interessant.
Tots busquem i trobem coses diferents en un espai com aquest.
Jo hi aboco les meves vivències, i em fa feliç que gent que m'estimo les llegeixi. Que sàpiga més de mi del que potser es pot entreveure en el tracte diari.
Que ompli el buit que la manca de temps deixa per explicar petites coses.
El flam, molt bo, però el varen tallar a quadrets potser massa petits i es va trencar a bocinets. Els trocets de fruita de dins no varen ajudar gaire...

Activitats

Ara a dos quarts de sis marxo cap a ciutat, doncs he de recollir unes partitures.
A pesar de tot m'he decidit a participar en aquell concert de cant gregorià que em feia molta il·lusió.
He treballat força aquest matí, dedicant un munt d'hores a anar ajustant el programa de gestió de l'empresa. L'amo cada cop em passa més feina al respecte i, tot i que ell és de tracte complicat, ens estem entenent força bé.
I ara s'està coent un flam ple de fruites en almívar, per al dinar de demà de la coral.
Tot i que hi ha algunes coses que no porto al dia, procuro no deixar de fer una bona colla d'activitats.
L'ànim no és l'adequat, i avui, suposo que degut als neguits que es passegen a l'ample en mig de les meves atrotinades neurones, una contractura d'aquelles que fan que sembli que et passa el corrent des de'l coll fins a les puntes dels dits de les mans em fa molt la guitza.
Ahir encara hi va haver estones de temptació de llagrimeta, però no hi vaig caure.
Provo de fer el que s'ha de fer, i, tot i que es suposa que és el que necessito, i així ha de ser, em fa una mica trista el fet d'haver perdut aquella música. Ja m'hi faré.
Procuro no deixar entreveure massa el meu estat d'ànim.
Aquest és potser l'únic reducte, a més de una miqueta a casa, és clar, a on em deixo anar.
Procuro solucionar els neguits mirant-los de cara, analitzant cada situació, i buscant solucions.
Penso que no serveix de res procurar només de distreure'm tot mirant cap a un altre costat.
En la mida del possible, vaig posant fil a l'agulla.
Per què no recordo mai que he de tapar la cassola si vull que es cogui el flam?
A veure si encara faré tard...

L'aigua i el peix

Avui el peix ha nedat.
No s'ho pensava, però, tot i que hi ha anat amb més voluntat que ganes, ha nedat.
Al peix li prova l'aigua.
En començar la primera piscina s'ha adonat que l'ofeg d'aquests últims dies no era tan acusat i això li permetia nedar.
No ha gaudit de les bombolles, ni tampoc de les llums que es filtren a través de l'aigua.
No trobava aquella felicitat interior que li proporciona aquest exercici, però tot i així ha seguit nedant.
I ha anat fent.
Sense presses, controlant la posició el millor possible, ha anat sumant piscines. Fins a vint.
No són gaires, però no ha volgut forçar gens ni mica.
Satisfet, sí que ha tingut ganes de fer aquella giragonsa de sempre per tal de sortir d'una revolada a les escales, i ha somrigut.
Aigua sense passió, però sí amb un punt d'il·lusió.

Estrès

Aquesta tarda he anat a la endocrina, en una d'aquelles visites bianuals de control.
De seguida ha vist que alguna cosa no rutllava i m'ha diagnosticat un quadre important d'estrès.
A més d'una medicació complementaria mentre no vaig a la terapeuta, m'ha recomanat que descansi força, doncs tinc números de fer una depressió.
És una situació estranya, doncs bàsicament em sento trista i no tinc gaire ganes de fer massa coses.
Miro d'allunyar-me de les coses que sé que em fan mal, i provo de mantenir l'ànim, doncs ja fa uns dies en què, si em deixés anar, a més de fer-me un tip de plorar, cauria en un pou de negror.
Ja veurem com me'n surto.

Potser sí

El 96% del 41% ho han fet.
Han aconseguit el que ahir, un amic molt optimista, deia que és l'inici de tot plegat, que ja hi som.
Una ja s'ha endut moltes decepcions en aquest àmbit, i procura ser més calmada, però la veritat és que un pessigolleig dins els meus genolls delatava la emoció que tot plegat em fa.
És clar que si no posem fil a l'agulla no ho aconseguirem mai, i també és clar que sembla que ja no hi ha cap altra sortida, doncs les vies democràtiques fins ara emprades no han aconseguit més que un munt de desil·lusions per al poble català, i molta gent ha començat a unir esforços.
Potser sí que la consulta d'ahir és tot un símbol, i potser sí que finalment molts de nosaltres ens atrevirem a pensar que és possible la tant somniada independència.

Pentagrama

No he sabut mai
de l'olor
de la teva pell
i no puc saber més
de la teva ànima
El pentagrama es desdibuixa
mentre la meva veu
esgotada
ja no canta

Xàfecs

Avui hem viscut el primer gran xàfec, que marca la inexorable fi de l'estiu.
Ens ha agafat tot passejant el gos, i ens hem hagut d'aixoplugar una bona estona en un porxo dels que hi ha a banda i banda de l'entrada del col·legi de les monges.
Hem passat així la primera tronada i tot seguit hem tornat ràpidament cap a casa.
Avui porto posada la samarreta d'una coral amiga, d'un vermell llampant, i en arribar a casa m'he plantejat si me l'havia de canviar, doncs tot i que no era xopa, les espatlles eren força humides.
La tronada ha estat important, i el següent embat ha deixat anar durant una bona estona una quantitat molt abundant d'aigua.
Hem decidit dinar a la terrassa, asseguts una mica més lluny de la barana del que tenim costum, i l'espectacle ha estat d'allò més plaent.
Els llamps i, sobretot, els trons, sempre he pensat que aquí a Begues agafen una dimensió que no es pot viure a ciutat.
El bosc, mig esborrat degut a la cortina d'aigua, juntament amb aquell cel carregat, el soroll de la pluja i les olors de bosc humit ens han acompanyat mentre fèiem un àpat especialment agradable.
La natura, amb la seva grandesa, sempre ens proporciona moments màgics.

Un bon dia

Avui no he viscut la Diada.
Avui ha estat la culminació d'un procés que ja fa dies que va en dansa, un procés que m'ha dut a una mena d'esgotament físic i mental i m'ha reduït a una dona neguitosa i plorosa.
He tingut la sort, però, de poder-ho expressar amb claredat, i qui sempre m'acompanya ho ha entès perfectament.
I ha muntat un dia especial, i absolutament encertat, en el que he aconseguit, tot i la deixadesa del meu cos, un relax senzill, planer, que poc m'imaginava donades les circumstàncies d'aquests últims dies.
Ha estat un dia viscut endins, però amb companyia. Un dia en que hem improvisat tot un seguit d'activitats calmes que han estat un regal per als sentits i l'esperit.
Una exposició fotogràfica al Mnac. He de dir que és una delícia veure fotografies amb algú que, a més de mostrar-te el seu parer estètic, et fa comentaris tècnics d'alçada que t'ajuden a copsar millor les sensacions d'aquell instant.
Un dinar en un restaurant tranquil, de cuina japonesa que, tot i no ser la meva preferida, he triat personalment. Adient i agradable.
Un cafè de tarda en un bon hotel. Una gran sala modernista, amb aquell luxe discret i contingut que tant m'agrada, amb bona música d'ambient i un tracte exquisit que han arribat al punt àlgid quan un pianista ha pres el relleu de l'aparell electrònic.
Senzillament deliciós.
Una pel·lícula de cinema amb un tempo llarg, d'aquelles que potser avorreixen a molta gent però que a mi, com sempre, m'atrapen.
I la companyia, que ha sabut trobar la distància adequada i m'ha fet sentir recolzada.
Una Diada sense Diada, però un bon dia al cap i a la fi.

Sempre tornen

Estic en baixa forma.
Com no podia ser de cap altra manera, hem tornat en aquella època en què els refredats són molt presents en el meu dia a dia.
L'aire condicionat del laboratori, la calor del migdia i la fresca dels vespres, que a Begues ja és important, aconsegueixen que perdi la poca veu de que disposo, esternudi i moqui tot sovint i, aquest cop, a més, les meves angines decideixin que volen ocupar molt més espai del que tenen destinat habitualment.
El dilluns, a l'assaig, ja vaig veure que la cosa no rutllava, i vaig entendre l'origen dels potents maldecaps d'aquests últims dies.
El que més m'incomoda de tot plegat és l'esforç extra que necessito per treballar acuradament per sobre de l'embotament del meu cervell.
Sort en tinc del cafè i els analgèsics!
Ara, m'acostaré en aquella màquina a la que, un cop li has introduït la teva clau, li pots demanar un got d'aquell líquid de color fosc i olor penetrant, que em prendré amb tota la calma mentre aprofito l'estona de descans que encara em queda.

Repòs

En aquesta hora llarga
tardana
em retrobo amb mi mateixa
tot buscant repòs
La pau de l'ànima
fa el recolliment plaent
i l'olor de roba neta
embolcalla el meu descans

Qüestió d'espai

El despatx de casa és una habitació petita. De fet, és la habitació més petita de la casa.
Hi tenim dues taules de metre i mig, tot d'estanteries i calaixeres, i un armari encastat.
Els mobles són els que teníem a Barcelona, i no aprofiten bé l'espai.
De fa molts anys tenim el projecte de moblar-ho a mida, amb mobles senzills i funcionals, per tal de poder organitzar millor el munt de llibres i carpetes que l'omplen. I per poder portar l'altre munt d'ambdues coses que encara tinc a casa de la mama.
En quan hi hagi pressupost. Ja se sap!
Doncs bé, amb la represa dels estudis, he hagut de posar a l'abast una colla d'apunts que necessito.
N'hi ha hagut uns però, que no els trobava.
Porto dies que, de tant en tant, m'agafa aquella fúria endreçadora i em passo una bona estona netejant i tornant a col·locar aquest material.
Avui ha estat una tarda d'aquestes.
He posat la Passió segons Sant Mateu de Teleman per començar a estudiar i, a la poca estona, la meva activitat contrastava vivament amb l'aire d'aquella música.
Ara en pateixo les conseqüències doncs he patit un atac de dolor, però he quedat ben cofoia del resultat.
Els apunts però, es resistien.
Quan ja tenia la intenció de desistir un cop més, m'he fixat en un bagul de canya d'un color verd oliva que hi ha en un espai mort entre les dues taules.
En obrir-lo he vist que era ple de carpetes, llibretes i, sí senyor!, els papers que tant em calien.
Llavors he recordat que vaig canviar la utilitat d'aquell bagul en un moment d'aquells en què trobar espai per les coses sembla missió impossible.
Ara, la música que sona és ben diferent. Cant d'aquell que mai em deixarà d'estremir; que afegeix una mica més de felicitat encara.

Erms

Retornen els dies en que
el camí de corbes s'acaba en
un acord
I potser, per primer cop,
he dubtat de recórrer-les
El goig que vindrà no ha d'atiar
noves flames que només saben
cremar l'ànima
Potser restarem erms,
però això ja no importa