Ella no plora

Ella no canta.
Ella no canta perquè té un nus que li estreny la gola.
Ella no canta perquè no pot plorar.
Ella no plora.
Ella no pot fer el dol, perquè hi ha moltes circumstàncies, feixugues i dures, que no li permeten.
Recordo perfectament quan vaig perdre el pare.
Amb dinou anys, i veient que la mare s'enfonsava, vaig haver de sobreposar-me a tot plegat, i transmetre-li coratge.
Les paraules d'ànim, d'empenta i de futur era jo qui les deia.
Les trucades a la família, era jo qui les feia.
Era jo qui desmentia que no era la àvia qui faltava, davant la incredulitat de tothom.
No ho recordo ben bé, però potser a l'endemà o a les 48 hores, em vaig llevar amb una mena de sanglot, i em costava respirar.
I així tot el dia.
Finalment, al vespre, a la meva habitació, asseguda a la banqueta del piano i rodejada dels meus amics, encara no sé com però vaig començar a plorar.
I el plor va ser llarg, molt llarg i abundant.
I vaig alliberar angoixa.
I, finalment, vaig poder encetar el dol.
Ja fa massa dies i ella encara no plora.
Espero que ben aviat salti la guspira que ho permeti.
I li desitjo un plor d'aquells que curen. Ho sé del cert.
És una de les meves millors amigues i em fa patir.
Me la estimo molt.