Queixals

Aquests dies, toca queixals.
La setmana passada va ser la mama a qui, amb una estiradeta i deu segons, el dentista va fer la feina.
A primers d'estiu, en un sopar de la coral, em vaig quedar amb una funda a les mans.
Era un queixal d'aquells que ja fa anys li havien mort el nervi i estava recobert, tot aparent ell, amb una funda metàl·lica que el feia seguir essent funcional.
Com que el dentista marxava de vacances i la cosa pintava complicada, la va tornar a enganxar en el benentès que tot plegat duraria poc.
I fins abans d'ahir al vespre, en què va tornar a parar a les meves mans, juntament amb el farcit, una espècie de ciment blanc, que havia afegit per fer de coixí.
I ahir la feina va ser feixuga.
És tota una sensació, i no precisament agradable, el fet de com anava forçant tros a tros, per tal de no comprometre l'os, doncs sembla que s'hi havia adherit molt més de l'habitual.
I au! Ara un bocí, ara l'altre!
I en acabat, un parell de punts, que aquí no ha passat res!
No us penseu que va ser un drama.
Aquest dentista és molt divertit, i sempre em fa riure.
Et va explicant fil per randa la feina, però sembla més aviat que retransmeti un partit de futbol. Tot plegat amb uns comentaris que em fan molta gràcia.
I la feina que té una per anar rient amb la boca ben oberta i plena de trastos!
En vuit dies, punts fora! I, en un parell de mesos, que sembla el temps perquè l'os es regeneri, començarem tot el procés, dolorós per a la butxaca bàsicament, d'afegir un implant en aquell espai que ara no té feina.