Rosa

Aquest vespre ha trucat la Rosa.
Tot i que ens estimem força, ja que hem compartit la infància, i es nota, quan ens veiem, que ens fa il·lusió, no ens tractem habitualment.
La Rosa és la filla petita de la Montserrat, la veïna de casa, mig mama meva.
Donat que ens portem només deu mesos (ella més gran, je, je...) hem jugat molt i hem anat i vingut de l'escola juntes durant molts anys.
En fer-nos adolescents, ja varem agafar camins diferents, amics diferents i, sense voler-ho, ens varem distanciar.
La relació sempre ha estat bona, però s'ha reduït a una abraçada el dia de Nadal i petites converses quan ens trobem al barri, a Barcelona.
Avui m'ha comentat que llegeix aquest blog, i m'ha sorprès el seu comentari: "t'estic coneixent. No m'esperava que fossis així" o alguna cosa per l'estil.
Llavors m'he adonat que no ens coneixem gaire i hem comentat la sorpresa que ens causa.
Hem decidit de trobar una estona per fer un cafè, d'aquells que es poden allargar mitja tarda, ja que ens hem d'explicar moltes coses.
Un motiu més per agrair en aquest blog.
Segur que la estimació que ens professem ens durà a una bona amistat, ja que tenim moltes més coses en comú del que potser haguéssim imaginat.

Miraré enlaire

Miraré enlaire
tot buscant en l’horitzó
la llum que ha d’arribar,
la melodia plaent, preludi
d’una nova albada
plena d’amor, plena de calma.

Tot somrient,
miraré enlaire

Josep

Ahir va ser un vespre molt especial.
T’ho mereixes, i a nosaltres ens calia. Necessitàvem parlar de tu, tots junts, barrejats amb molta de la gent que t’estimaves.
I et varem recordar de la millor manera que sabem, amb la música i amb les teves lletres.
Un munt de sentiments a flor de pell, una colla d’ulls massa brillants i unes veus potser una mica tremoloses varen anar destriant bocins de tu mateix, desgranant sensacions viscudes molt profundament, amb la serenor que et caracteritzava, amb l’acceptació que tant he admirat, amb la il•lusió per les petites coses de la vida que, al cap i la fi, són les més importants.
Ara, com sempre, seguiràs formant part de nosaltres, cantant amb nosaltres, vivint amb nosaltres.

Si vens...

Hauràs de buscar un camí adient,
sense pors, sense ferides
i m'hauràs d'agafar la ma
amb un gest pregon i veritable
i sabent del teu escalf
caminaré confiada
cap a la tendresa de la teva ànima

Tristesa

Tristesa, no deixes
ni tan sols un moment
de seguir les meves passes

I omples els meus silencis
i et menjes els meus somriures
i m'enfonses la mirada

Llapis

No sé si en recordes l'origen
dibuixant dibuixat amb dibuixos adients

Eina que em fa costat sempre que escric
aquestes lletres curtes

No sé si en recordes l'origen
però el fas servir i a mi m'agrada

Un dia agradable

Avui ha estat un dia agradable.
Donat que a casa tots dos teníem festa, hem fet un matí tranquil, en que he aprofitat per escriure una colla de mails.
El motiu pel que havíem d'anar a Barcelona s'ha esvaït, però tot i així hem mantingut els plans i hem anat a dinar a un xinès del port olímpic al que li teníem ganes.
Hem provat plats d'una carta especial, de menjar xinès de debò.
Així, ara puc dir que he menjat amanida de meduses amb bolets i pell de tauró amb allets.
M'ha sorprès la textura de les meduses, una mica cartilaginosa, un pel cruixent. En canvi, la pell de tauró és tirant a gelatinosa. Recorda una mica els peus de porc, però més ferma. Tot plegat, força bo.
Per la tarda, una bona passejada pel port i per la Barceloneta.
M'agraden aquells carrers estrets, antics i una mica cutres, amb els "quarts de casa" de tota la vida. Hi ha racons que encara conserven l'aire del barri de pescadors que havia estat. És un barri amb olor de peix i amb molta vida.
Ara, tranquil·litat en un vespre fresquet, després de passejar el gos per uns carrers amb olor de bosc i xops de pluja.

Punxes

Les puntes dels teus dits
farien miracles
Les punxes de les teves pors
són les que fereixen
i em fan por
i m'enfonsen
i m'apaguen
i se'm mengen
i, fins i tot, em fan desaparèixer

Records d'infància

Un d'aquests dies vaig contemplar una imatge realment bonica en que un parell de nanos envoltaven la mare mentre ella preparava el sopar. Els tenia ben entretinguts. Gaudien tots plegats de l'afecte i la companyia.
Hi he pensat molt, tot recordant la meva infància.
Qui va fer aquest paper a casa, les estones en que no hi havia el pare, va ser la iaia Ignasia.
M'agradava veure-la preparar el menjar i s'asseia a la taula del menjador a desgranar pèsols, pelar patates o tallar verdures.
Encara recordo un dia en que, després de molt insistir, em va donar un ganivet petitet i una patata de les més menudes per tal de distreure'm.
Va estar una mica decebedor ja que la patata mai deixava d'estar marró i jo vinga a fer-la més petita, sense adonar-me que la terra que empastifava les meves mans n'era la culpable, ja que llavors no les venien rentades.
Són records que mai no et deixen i t'arrenquen un somriure tot pensant en les coses boniques que has viscut.

Obsequi

Què en faràs de tanta tristesa?
Això no es ven ni es regala...
Aquest obsequi generós de la vida
que ara omple les teves prestatgeries
t'esmorteeix els ulls
i et fa força més difícil
amagar la teva ànima

Aigua i sal III

Com t'ho faràs per deixar de plorar?
Sorprenentment, no podies
però ara esclates sense control

Asserenaràs la mirada
i somriuràs
sense deixar entreveure
la pena que t'amara

Astorament

L'astorament t'esbatana els ulls
no t'ho pots creure
i tornes a començar
buscant el que no entens

Ara encara no t'hi acostes
per tal de no clavar-te
cap d'aquelles dagues

No et tornaràs a fer mal

Matí feixuc

Hi ha dies més complicats que d'altres.
Avui és feixuc, dens, pesat.
No és una qüestió d'ànim, em sento bé interiorment, és una barreja d'estat físic i de circumstàncies.
Bé és veritat que aquesta estona que tinc lliure la podria aprofitar per descansar, però escriure sempre m'allibera, i aquí estic.
Vaig anar a dormir a una hora prudencial esperant descansar força i, en un principi tot va anar bé. Però a les quatre m'he desvetllat. He provat de llegir una mica, que sempre m'ajuda, però no ha funcionat.
Quan ha sonat el despertador m'he llevat amb embotament de cap, com esperava.
El dia és força gris, i a mi aquests dies m'acostumen a donar un cert mal de cap; m'alenteixen.
I s'ha complicat. M'han col·locat una reunió que no esperava des de les nou fins a quarts d'una. I no havia esmorzat. I m'han descontrolat la feina.
He de dir que sort n'he tingut d'una aturada per fer cafè, que he aprofitat per menjar.
Aquesta nit em prendré una infusió de til·la i Mª Lluïsa, per tal d'assegurar una mica de son.

Caràcter

És evident per a tots els que em coneixeu que tinc un caràcter força obert i directe.
Això té molts avantatges, ja que la facilitat per deixar anar les incerteses, els neguits i qualsevol tipus de problema, fa que t'estalvíïs més d'un mal d'estómac. També les alegries surten fàcilment. Ets força transparent.
Però, com tot en aquesta vida, té la seva contrapartida, de vegades important.
El fet de deixar-se anar amb tota naturalitat, sense pensar més enllà, de tant en tant aclapara la gent.
Fa una colla de mesos, davant d'una patacada per aquestes qüestions, vaig comentar amb un bon amic la conveniència de provar de modificar aquest tret del meu caràcter.
Em va contestar amb un taxatiu "no canvíïs mai", que em va tranquil.litzar una mica.
De totes maneres, vaig procurar ser una mica més prudent amb determinades coses i amb certa gent. I m'ha anat bé.
Però no en tinc la mida i de vegades la confiança em fa vessar-la.
Em sento molt culpable de fer malbé bones relacions, molt maques, especials, per aquestes qüestions.
I en rebo les conseqüències, de vegades força dures.
No em queda més que acceptar-les i procurar ser més acurada per tal que en properes vegades no es malinterpreti el que expresso i poder seguir acomboiada per la gent que m'estimo.

Nou curs

Demà comencen les escoles i, amb elles, tot sembla que torna a la normalitat.
Encara que no tinc nanos, en pateixo les conseqüències a la carretera, doncs les cues fan que hagi de sortir una mica més d'hora i faci una mica més de volta per no passar pel centre de Gavà.
Espero que les nostres vides també es regularitzin, començant les activitats que ens acompanyaran la resta del curs, adequant-nos a horaris i ritmes.
Desitjo que tots plegats trobem l'harmonia adequada per aconseguir ser moderadament feliços i aconseguim transmetre part d'aquesta felicitat al nostre voltant, i molt especialment als que ens estimem d'una o altra manera.

Redreçament

Aquesta Diada ha estat especial.
No hem anat a cap manifestació de País, encara que tenia força ganes de baixar a Barcelona, però hem fet quelcom més important. Hem redreçat casa nostra.
Les millors converses entre nosaltres sempre han estat en restaurants. Suposo que és una qüestió de relax, d'aïllament de qualsevol feina, però ens funciona. Així que vàrem reservar taula en un restauranet d'aquí mateix, a Begues.
Poc a poc va anar sorgint tot plegat i, després de sincerar-nos de moltes coses, veient que el futur és possible, hem tornat a començar, si és que es pot dir així.
És un projecte una mica diferent, més tranquil, sense presses, però alhora crec que engrescador.
I fa que em senti bé a casa, tot buscant un nou sentit a la vida.
I fa que per fi hagi pogut buidar les lletres pendents, tots els neguits interiors i em prepari, per primer cop en molts anys, a recomençar.
Segur que hi haurà dalts i baixos, i encara és possible que no ho aconseguim, però aquest nou camí, ara mateix, m'omple d'esperança.

Preludi

Passejant pel capvespre
aquest vent massa fresc
preludi de la tardor que s'acosta
em fa encongir suaument
i m'arrauleixo al teu costat
tot sentint el teu escalf
conegut i agradable

Una qüestió de pes

El proper dia vint-i-dos he d'anar a l'endocrina.
A més de controlar les meves tiroides, em vigila el pes.
Ella és l'artífex de que aconseguís aprimar-me, i encara ho és de què em mantingui.
Això no és gens fàcil. Gens.
Durant tot l'any vigilo força el que menjo, ja que tinc una facilitat enorme per anar sumant quilets, i aconsegueixo estar la major part del temps, com a molt, un o dos quilos per sobre del marge establert.
Així, en aquest marge, m'he fet a les formes del meu cos, i si la cosa es descol·loca em veig estranya. Em sento inflada, amb massa panxa, amb una certa papada...
A casa em diuen que estic massa pendent i potser és veritat, però mentre em mantinc em trobo molt millor.
Poques setmanes abans dels dos controls anuals em passa sempre el mateix: he de fer dieta rigorosa per regularitzar la situació, i de vegades m'anguniejo una mica.
Aquest cop la cosa s'ha complicat més del compte ja que en poc temps he fet dues d'aquelles inflades increïbles, producte de la meva disbauxa hormonal, i he de ser molt però que molt estricta.
Estic força més tranquil·la que d'altres vegades, ja que la cosa va funcionant i tot que el proper cap de setmana tinc dos sopars que hauré d'aigualir una mica, aconseguiré el que necessito.
Mantenir el pes és una qüestió de cap, i cap tractament ens funcionarà si no entenem les nostres limitacions a l'hora de menjar.

Aquí les quatre lletres que varen arribar mentre era de viatge.
Recolliment imprescindible.
Cesca interior.
Cesca

Recolliment d'estiu IV

Un gest breu, contingut i mesurat
per al que podries donar
mitja vida

Lleugera carícia del teu rostre
tota la alegria!

Recolliment d'estiu III

Quanta solitud enmig d'aquesta joia

Miro per la finestra per no caure
en l'abisme que ens separa

Mai tan poc espai havia
constituït tanta distància

Recolliment d'estiu II

Com un bosc frondós
on l'heura lliga els arbres
i els aromes es mesclen
amb el verd potent,
intensitat desmesurada,
així d'intens és l'instant
en què ens creuem la mirada

Recolliment d'estiu

Les meves entranyes, buides
em fan estremir, tota sencera
mentre l'angoixa i l'espera
conten les hores de la teva arribada

Senyeres

Aquest matí he comentat a la mare que avui havia de penjar la senyera.
Ho tenia ben present.
A la conversa hem comentat les modificacions que ha anat patint la nostra. I és que té molts anys.
Encara recordo aquell primer any en què es va començar a veure senyeres als balcons i una mescla d'il·lusió i incertesa, amanides amb una certa por, corrien arreu.
I no n'hi havia a les botigues. No se'n trobaven. Estaven esgotades.
Gràcies a la Montserrat, aquesta veïna que és mitja mama meva, que tenia una llibreria, varem aconseguir tant nosaltres com l'altre veí, el Josep Barri, un parell de llaços ben rodons i macos, com el del palmó del meu fillol, però més grans, fets amb les quatre barres. I els varem penjar a la porta.
Em semblaven tant bonics...
A l'any següent, penso, ja la varem aconseguir. I fins ara.
Crec que té més de trenta-cinc anys, i està un pel descolorida. Però m'agrada.
En varem aprendre. Té la seva gràcia.
Penjada en vertical del terrat avall, el primer any el vent la feia plegar, i el pare ens va tallar un pal rodó de fusta que ha dut molts anys, fent de contrapès.
Però feia soroll en moure's i la mare, no fa pas tant, va treure'l tot cosint-hi unes vetes i penjant-la horitzontal a la barana.
Jo en poso una de vertical a cada finestra que dóna al carrer, i una d'horitzontal, a la terrassa, amb tota la llargada de la barana, però sempre penso que tenen un color massa lluent, un aspecte massa nou, que no les fa tan entranyables.

Quan s'acosta el final

Ara fa una estona he trucat a la Tresa, aquella companya de feina que pateix un càncer al cervell.
Abans de fer-ho, he estat donant unes quantes voltes al tema. Pel que tothom m'ha anat dient aquests dies, la nova crisi de finals d'estiu l'ha deixat molt enfonsada.
En parlar amb ella, m'he endut una grata sorpresa, ja que es troba una mica més bé, la conversa és fluida i coherent, i els ànims estan un pelet millor.
La meva reflexió personal però, ha estat al voltant de l'acceptació de la pròpia mort.
Aquesta és una lliçó que va mirar d'explicar-me molt bé aquell veí tan entranyable, el Josep Barri, i que crec que vaig arribar a entendre.
Recordo molt bé les reflexions que ell li feia al meu davant a la Montserrat, la seva cunyada, quan es va veure que el moment era imminent. Ella el mirava a voltes desconcertada, a voltes reconfortada, assentint amb el cap, mentre ell mirava de preparar-la el millor possible per al traspàs.
Em va impressionar, però em va fer pensar molt.
Em va fer entendre la vida com un camí en el que anem omplint el nostre propi bagatge, per tal de presentar-nos allà a dalt amb bona part de la feina feta. Si més no, havent-ho provat.
Ha de ser un camí intens, ple d'estudi i reflexió, de millora personal, de polir el caràcter, d'acceptar les nostres circumstàncies.
De fet, crec que és un camí engrescador, amb un final inevitable que no deixo de veure com un altre principi.
És clar que em fa por, per desconegut, però alhora representa pau.
Aquestes vacances vaig escoltar una conversa en què algú deia que podria morir en aquell mateix moment, ben tranquil, mentre al seu voltant crec que no s'entenia gaire.
Jo també podria marxar ara, però potser m'enduria una petita recança, ja que em quedaria pendent una abraçada.

Assedegada

La meva pell s'esquinça
sense la teva presència
i sento com em trenco
amb cruixits eixordadors
esperant-te, assedegada
de la teva tendresa

Fil

Els divendres no acostumo a trucar. El fet d'iniciar el cap de setmana al migdia fa que a les tres menys cinc de la tarda, hora habitual, no sigui ni a casa ni a la feina.
I comença un seguit d'activitats, doncs sempre aprofito aquelles hores per fer mil coses.
Els dissabtes, si no m'aturo una estoneta al matí, també se'm fa difícil trobar el moment. Només queda el diumenge, en que ja sé el que m'espera.
Ahir va estar un dia vertiginós, en el que des de quarts de nou del matí fins a quarts de tres de la matinada, només vaig aturar-me mitja horeta després de dinar. Ja sé que no és excusa, que sempre es pot trobar aquell moment, però tampoc tinc massa a explicar.
Donat el fet que segons quines coses li dic, acabo tenint força maldecaps, m'he acostumat a vigilar els comentaris, i acaba essent una conversa mig buida, degut a aquest contacte imprecís. I no em ve massa de gust.
Però un cop arribat el vespre de diumenge m'assec a una cadira i truco.
No pel fet de saber el que passarà em fa menys mal.
Aquesta veu dolguda, aquest to amb que et retreu sense dir res, fan que t'hagis d'esforçar per mantenir un discurs agradable i fins i tot alegre, com si no passés res. I penges amb un sentiment de tristesa, de buidor i de distància que de vegades, com avui, fan que reflexionis tot pensant que no ets gaire bona filla doncs no has sabut mantenir aquell fil necessari de la franquesa i confiança que hom hauria de tenir amb la mare.

Avaria

Al entrar, la calor era força important, ja que aquest matí m'he oblidat de posar aquell para-sol lleig però molt pràctic al cotxe. Mala sort! Avui, precisament, anava cap a Barcelona, a Pere Quart, a l'altre extrem. He hagut d'engegar, a desgrat, l'aire condicionat, un cop convenientment ventilat. I he fet doble caravana, ja que se'ls ha acudit, avui, de reparar unes tanques malmeses, tot deixant en un punt la circulació de la C-32 reduïda a un sol carril. Això, és clar, s'ha afegit a la ja habitual cua de la ronda litoral.
He anat a la Nissan, ja que el CD del cotxe ja fa mesos que te una avaria intermitent, però cada vegada més freqüent.
De cop i volta, comença a fer uns crecs importants, i deixa de sonar. I no puc treure el disc. De vegades, estic dies sense poder treure'l; de vegades s'atura sense soroll, sense avisar.
En previsió, sempre porto una còpia d'una d'aquelles peces que em transporten i em fan feliç. Només una.
I es fa molt frustrant quan, en mig d'uns acords bellíssims, tot s'atura.
He tingut la sort que l'operari que m'ha atès s'adonés de l'avaria en qüestió, i ha pogut convèncer al mecànic que l'ha desmuntat de que està malament, ja que llavors ha funcionat amb tota normalitat, tornant-me la meva còpia.
De tornada, una sensació estranya, ja que trigaré deu dies en tenir un aparell nou, i no he pogut escoltar cap mena de música.
Al meu cap però, no paraven de sonar aquelles peces "eeeen taaaaaanto queeee de rooosa y aaaaaazuzeeeeeeenaaaaaaaaa....."

Gàbia

Un neguit somort, constant,
rossega, fa dies,
les meves entranyes
i no tinc ganes de mostrar-me

I visc amb l'esperit amagat
dins d'aquest cos terrenal,
de vegades cruel,
carcassa aparent per als sentiments
més íntims

La feina i les vacances

Aquella mica de neguit, ja que no sé pas com ho faig, però sempre vaig amb el temps just, mentre segueixo la carretera al rere dels camions de la pedrera, inevitables; sense gaire esperit per gaudir del paisatge, que avui semblava una mica somort; la incertesa de si la tria pel camí de la bòbila serà més adequada que passar pel centre de Gavà, ja que encara no hi ha escoles, i els cinc minuts de rigor de retard, dels que no em sé desprendre pràcticament mai, i no pas perquè no ho provi.
Avui he tornat a la feina.
Aquest any m'anguniejava una miqueta. El fet de saludar de nou a una muntanya de gent, amb els comentaris forçats al voltant de les vacances em feien una mica de mandra.
I és que sembla una cursa. Pràcticament tothom et pregunta per el que has fet, i alguna gent ho fas només per tenir una excusa per abocar-te el seu meravellós viatge.
L'any que fas un recorregut petit o no surts de casa, sempre trobes alguna mirada d'aquelles que ho diuen tot, tot pensat "mira aquesta pobre". A la contra, quan fas un recorregut dels que a la gent els hi sembla més importants, la expressió gira cap a on de segur esteu pensant.
Cada vegada m'agrada menys explicar coses, ja que donat el consumisme en que estem immersos, tot plegat serveis perquè et jutgin.
M'agrada molt viatjar, però puc dir que gaudeixo igual tant si vaig al Pirineu com si tinc una destinació llunyana. De fet, crec que l'important no és poder omplir-se la boca sinó gaudir d'uns dies de sensacions diferents, agradables. I aquestes sensacions les pots aconseguir per un igual en un gran hotel a l'altre cap del mon, com en una fonda a pocs kilòmetres.
No us penseu però, que no valoro aquells estius en que no et mous de casa, gaudint del teu entorn més proper i aprofitant per anar a fer soparets o qualsevol altre activitat que et ve de gust. I descanses, i llegeixes, i passeges tranquil.lament, i et relaxes.
També n'he fet d'aquests estius, i també m'han agradat força.
Com que és migdia, sembla que el pitjor ja ha passat, que la major part d'explicacions ja han estat donades i podré començar la tarda amb una certa tranquil.litat, endinsant-me una mica més en el garbuix de la feina.