Música amb història

Aquest vespre sona Rac 105 a casa. En aquesta hora fan un programa d'aquells per carrosses, vaja, per la gent de la meva època.
Poc a poc, vaig escoltant cançons que formen part de la meva vida. Unes que m'agraden més que altres, però quasi bé totes em porten records o sensacions d'aquells anys de jovenesa.
D'entre elles, en destacaria les de Supertramp. Aquest grup va fer furor als vuitanta.
Encara recordo el primer cop que els vaig escoltar. Era en una trobada de l'agrupament escolta i uns nois més grans que jo van fer sonar una cinta del disc "del piano".
No és que m'agradés gaire en aquell moment, però era una música innovadora pel que jo coneixia.
Tot i que de més gran, també ells són una mica més actuals, em vaig fer més a U2, he de dir que Supertramp ha omplert moltes hores de cotxe, molts sopars i moltes estones de lleure a casa meva.
Són part de la meva història.

Emoció

M'agradaria acaronar-te
amb un gest subtil
quasi imperceptible
i donar-te força mentre
la cadència regular del batec del meu cor
t'adorm dolçament
i alhora sóc feliç tot admirant
el teu esguard plaent

Renovació

Tot i la caloreta que fa al migdia, aquests dies, que aparco el cotxe al carrer, el trobo ben glaçat.
He de dir que és un gel suau, d'aquells que no costa gaire treure. Res a veure amb l'esforç que he de fer al ple hivern.
Un cop els vidres han perdut l'inevitable baf i disposo d'una visió adequada, em trobo amb un paisatge idíl·lic, en que els arbres, com si d'un delicat vel es tractés, estan envoltats per una capa de boira.
Els camps, gebrats, exhibeixen uns tons freds que donen serenor.
En arribar a la collada, tot canvia. Les boires donen pas a un ample horitzó en que un sol rogenc s'esforça per fer-nos despertar. Saps que comença un nou dia.
Ara gaudim d'unes vistes molt més amples.
Ha estat una sorpresa el paisatge que s'albira allà a on fa poc més d'un mes encara hi havia arbres.
Tot en la vida te una cara amable i aquesta és la que trobo a la passada ventada.
Un nou paisatge, que, per la seva claredat encara em sobta, s'ofereix tots els matins, com un nou esclat de vida, allà a on, per un moment, tot va ser destrucció.

Esclat de joia al jardí

Tanca els ulls i somriu
Les millors aromes ompliran
el teu aire
Aquí, suaus, de rosa
Unes passes més enllà
la fragància del llessamí
Al darrera d'aquella font
trobaràs les gardènies mentre l'aigua,
juganera, t'esquitxa el rostre
i el seu dolç murmuri t'acompanya
Somriu i tanca els ulls
i veuràs la felicitat dins la teva ànima

Lettre

Mira amb els ulls clars i emmirallat de
les meravelles que t'envolten.
Amb un somriure als llavis, comença a caminar,
poc a poc, pausadament.
A la carena, no esperis trobar-hi un bonic paisatge,
ja hi has estat altres vegades i en coneixes les boires.
A cada pas però, deixa't sorprendre per algun
racó bonic que potser no coneixies o no recordaves.
Atura't i gaudeix-lo. No tens pressa.
Confegeix de mica en mica un nou paisatge.
Potser no hi trobaràs aquell verd frondós,
aquella olor de molsa, però també et pot fer feliç
la terra a on viuen les sargantanes.
Aquells ocres polsosos, amb il·lusió,
es fan una mica més verds.
Si la calor és massa forta, allibera l'ànima
i deixa que els records et refresquin l'aire.
I torna a caminar.
La felicitat només és dins teu.
Quan la trobis, aquella aroma de pètal
et retornarà la memòria.

Forns

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Jo, en sóc un viu exemple.
Els forns i jo no hem estat mai gaire amics. Potser per varies qüestions.
Una d'elles és que el menjar sempre queda una mica més ressec que a la cassola, i això a casa no agrada gaire. Per tant, aquells dinars de diumenge que feia de tant en tant la mama en que posàvem conill i pollastre a sobre d'un llit de patates i ceba no es fan.
Una altra pot ser que he tingut alguns fracassos amb les postres, fa anys, i no me'n refio gaire.
Em costa trobar-li el punt.
A la vora dels Nadals, i per assegurar l'èxit, vaig comprar un d'aquells paquets que porten quasi tots els ingredients.
Vaig seguir totes les instruccions de la caixa, excepte les de la mida que recomanen per al motlle.
En tinc de fa poc uns de silicona, que m'agrada anar provant, però el que tinc rodó és més ample i baix.
La qüestió és que la massa es cou abans i, per tant, es va cremar la part de sota del brioix, que vaig haver de retallar convenientment.
Ahir, sense recordar el fet, hi vaig tornar.
Quan ja portava dos terços del temps recomanat m'ho vaig mirar tot pensant que allò semblava perfecte, al punt. Tot i així, vaig decidir que portava poca estona i potser no era prou cuit.
En cinc minuts un crit avisant de fum a la cuina em va fer aixecar corrents de l'escriptori per constatar que s'havia tornat a cremar. Llavors hi vaig caure. Massa tard però.
Em pregunto que passarà la propera vegada. Em crec molt capaç de, tota jo quadriculada, tornar a seguir les recomanacions al peu de la lletra.
Potser em farà una mica de vergonya tornar a explicar-ho. Potser no.

Espais futurs

Ella és feliç
Poc a poc, troba la drecera
en la que, pausadament
anirà confegint els espais futurs
Necessita temps, això sí,
per fer-se al nou paisatge
La dolça música de fons
l'acompanya en la temprança
els records, preciosos, també

Tria

Avui tinc un dia especialment espès.
Tot i que he dormit molt poc, doncs ahir a la nit vaig baixar a Barcelona i avui no m'he pogut llevar tard, altres vegades també ho he fet i, tot plegat, no m'ha costat tant.
Ara ho hauré d'evitar.
La nit passada ho parlava amb la meva amiga. El que més em preocupa ara és la reestructuració del meu temps.
He de triar acuradament quines són les activitats a les que no renuncio per diferents motius.
És clar que la natació dos cops per setmana i la estona de ball m'ajuden a mantenir el cos.
Encara recordo aquells vespres en que, asseguda a la cadira davant dels llibres, estava més pendent del dolor que del que llegia. Per tant, la activitat física s'ha de mantenir inqüestionablement.
Miraré de mantenir una mitjana de sis hores de son, que ara no assoleixo ni de lluny, per tenir el cap clar. També bàsic.
La música i la ciència sempre han estat els meus dos mons. Provaré de mantenir totes les activitats relacionades amb la música que faig ara, això sí, essent molt més rigorosa amb els horaris. Plegar ràpid de la coral, per anar a dormir de seguida, per exemple.
El que deia abans, dormir.
Estic convençuda que, si aconsegueixo mantenir convenientment el cos, i amb el cap clar, cosa que no tinc en aquest precís moment, tots aquells enllaços, forces internes i orbitals no han de suposar un problema excessiu. Els circuits electrònics, tampoc.

Llosa

M'ofego
No l'esperava tan
aviat, aquesta llosa,
i encara no sé si tinc
prou forces per portar-la
N'aprendré, tot desitjant
que aquest sacrifici
et faci el camí
més ample
la vida més dolça

Estudis

De fa pocs dies, a la classe de ball han posat un gran mirall. La idea és el veure'ns els moviments tal i com els fem, i així poder corregir millor el gest. Encara en falta un altre i per això quedem una mica comprimides.
Mentre ballava, allà al fons, veia de resquilló una dona, amb un aire encara jove, que, tot i fer les passes adequades, no es mou amb molta gràcia, potser degut a que els seus malucs, malalts, li traven el gest. Lluïa una faldilla texana, estreta, curta però no gaire, i un jersei blau, ajustat, d'un to semblant. Mocador al coll i botes negres. Cabell curt i un somriure franc a la cara.
És una dona forta, ho ha aconseguit. També ha aconseguit ser feliç i ha après a lluitar.
Amb el cor ple, ha tingut la força necessària per decidir-se a demanar a la seva universitat d'acabar els estudis.
En altres temps, aclaparada per les circumstàncies, no va saber estar a l'alçada i no va acabar la carrera. Ara, ho farà.
Finalment ha rebut una carta del deganat en què li concedeixen aquesta oportunitat. I sap que la aprofitarà.
Aquest cap de setmana, trauré la pols dels vells apunts, per tal de decidir per a on començo. Per tal d'encarar aquesta important i decisiva etapa.
Sóc conscient que seran temps durs, en què hauré d'aprofitar totes les hores disponibles per estudiar, i que hauré de deixar moltes de les sortides que acostumo a fer.
Per al meu cap, tornaran a ballar electrons deslocalitzats, fórmules matemàtiques i molts conceptes que, a més de memoritzar, necessiten d'una comprensió prèvia complicada.
I és que són molts anys sense endinsar-me a fons en aquest món de la química, la termodinàmica, la electrònica..., i de segur que moltes coses estaran força rovellades.
La il·lusió, però, és gran. I el convenciment de la capacitat d'arribar al final, també.
Segurament aquest bloc no gaudirà de tantes entrades, però segur que hi aniré traspassant moltes de les coses que em passin. Ja ho anireu trobant.
Tot és començar.

Bonic comiat

Ella ho entén i marxa
Camina, amb força
respirant l'aire fresc i gaudint
del sol que arrenca
de l'albada
Una pau serena i el record
més preciós l'acompanyen
Somriure als llavis i el desig
d'una vida plena

Sempre

Es fa difícil respirar
Les llàgrimes malden per sortir
i el cos tremola
Eres amb mi, com mai,
mentre el meu cor lluitava
per cridar-te al meu costat
T'acaronaré quan ho necessitis
plorarem alhora, si cal
i t'esperaré sempre
T'estimaré fins al final

Colors

La vida te moments de tots els colors, i cal viure'ls tots. Amb intensitat. Amb força.
El passat dilluns, en sortir de la feina vaig anar a nedar.
Degut en aquest refredat important que he patit i del que sembla que ja només en queden les escorrialles, des dels Nadals que no havia tornat a la piscina.
No podeu imaginar-vos la felicitat que em va envair en ficar-me a l'aigua i començar a nedar.
Aquella barreja deliciosa d'imatges, en que les bombolles es mesclen amb el reflex, ondulant, dels llums dins de l'aigua, afegida a l'esforç que realitzes, em transporten poc menys que al paradís.
A més, el cos em va respondre més del que pensava i, tot i que no vaig nedar el que acostumo, en vaig aconseguir dos terços quan només em plantejava fer-ne un.
En tornar a casa, semblava un belluguet. El cos, tonificat de nou, em portava amunt i avall amb energia i el somriure no em deixava.
Després, assaig. Felicitat afegida.
Al cap de poca estona però, la vida va tornar a mostrar la seva cara més fosca en saber de la mort d'un familiar molt proper d'una molt bona amiga.
Tot i que vaig tornar-me a endinsar a l'assaig amb empenta, al tornar a casa ja no vaig poder escriure d'aquella alegria que m'omplia unes hores abans.
Ara, provo de fer costat en aquesta gent que tant m'estimo, de la manera que crec més adequada, sense molestar massa.
Desitjo que tinguin tota la força necessària per remuntar el més ràpid possible.

Temple

Mentre provo de mantenir
amagades les llàgrimes
penso en tot l’amor que sempre
he sabut no em donaràs
Però alhora sóc feliç
de saber-me estimada
com mai ningú ho ha estat
Seguiré bastint aquest temple
fet de records i esperances trencades
a on sempre em podré refugiar
tot somiant amb només
una albada

I podré ser feliç

Una calma agradable
omple els meus espais
i es barreja amb la teva imatge
que sempre m'acompanya
I podré ser feliç
la resta dels meus dies
sabent-me embolcallada
pel record del teu gest
del teu esguard
Vida apassionada!

Nit

Em recullo
amb un somriure als llavis
i pau a l'ànima
tot esperant la nit
per adormir-me
recordant la teva mirada

Mar i cel; imatges

Ha estat inoblidable. Tot i que ja l'hem cantat uns quantes vegades, no deixo mai d'emocionar-me quan hi ha un concert de Mar i cel.
Com sempre, hi ha hagut els neguits propis d'aquests grans muntatges, però no he deixat mai de ser feliç.
El cant coral té una màgia especial.
Aquí unes imatges.

Mar i cel

L'hem tornat a fer a la mar.
El vaixell de Mar i cel torna a navegar, aquest cop a Sant Boi, i provarem, entre tots, de donar un bon espectacle.
Les cançons, força conegudes, un muntatge aparent, amb un gran vaixell, actors i un piano.
I il·lusió, que no en falti mai!

Albades

Queden poques albades
Amaga la por
i deixa que la seva llum
tranquil·la i calma
ens il·lumini el rostre
mentre els nostres cors
gaudeixen
el que preguen les nostres
ànimes

Barrets

Aquests dies, per tal de cuidar una mica més el refredat, he recuperat el barret.
Tinc un barret de feltre, d'un color granatós, amb les ales una mica asimètriques, que té una estètica que a mi em recorda una mica els anys vint.
He de dir que m'encanta com es vestia als anys vint. Aquells vestits amb cintura baixa, escots carrats, guants i barrets.
Tot i que els barrets m'agraden força, tenen un inconvenient que fa que no en porti gairebé mai.
T'aixafen el cabell.
Si és al vespre, és fàcil redreçar-lo amb una refregada més o menys enèrgica, però al matí, que poc o molt sempre és humit, doncs no faig servir assecador, queden irremeiablement amb una forma estranya, ben poc airosa.
Jo no tinc gens de traça per pentinar-me, de fet només em passo la ma amb els dits fent de pinta, i només em falta això, que quedin aixafats.
Així, tot i que sempre els miro als aparadors de les botigues, i m'agrada la aparença que em donen, poques vegades en faig ús.

Condol

Ahir vaig donar un condol.
Una veïna de la meva comunitat, de més o menys la meva edat, ha mort després d'uns quants mesos d'estar lluitant a l'hospital. Ha deixat una bessonada de set anys, nen i nena.
Era una noia amb evidents problemes de salut, amb la que havia mantingut moltes converses sobre el tema. D'aquelles xerrades que fas quan et trobes pel carrer.
També havíem parlat dels nens, ja que la gent no entenia que, amb les dificultats que patia, s'havia sotmès a tractament per quedar embarassada.
Li feien molta il·lusió aquells nanos, i els va gaudir tot el temps de que va disposar.
Amb el seu marit però, el tracte no ha estat mai altre que una salutació cordial.
Ja havia parlat amb ell quan vaig saber que la situació era complicada, i ahir el vaig trobar al pàrquing.
Crec que es va incomodar força. Jo, és clar, també.
Mai saps què has de fer en aquests casos, i acabes obrant segons el que et dicta el cor.
Potser ell no sap que tot el que li vaig dir era de veres.
Espero que tingui la força necessària per tirar endavant la canalla, i que dins d'els nens quedi per sempre el record d'una mare que els va estimar apassionadament.

Equilibri

Ahir per la tarda vaig anar a prendre un te amb una noia que, tot i que també viu a Begues, feia més de dos anys que no veia.
Va estar realment agradable.
Em va veure molt canviada i un parell de vegades em va dir que brillo.
Diu que se'm veu feliç, i puc dir que és veritat.
Tot i que avui em trobo malament, doncs el maleït refredat ha revifat virulentament i m'ofego, tot i les dosis de cortisona que m'estic prenent, la empenta no em deixa, i l'ànim, encara que hi ha moments de feblesa, suposo inevitables, és fort.
He aconseguit un equilibri que mai hagués somniat, i que provaré de mantenir al llarg de tot el camí que per a mi hi ha traçat.
Celebro donar aquesta imatge!

Octet de cordes

En aquesta hora màgica
de recolliment i emoció
m'arrauleixo plàcidament
escoltant aquelles cordes
que, amb passió
suaument
despullen la meva ànima
que s'ofereix, sense vergonya
frisant per la teva besada

Dringar

Cling, clang...
escolta!
cling, clang...
és la felicitat
que m'envolta!

Metges de capçalera

El metge de capçalera sempre m'ha semblat un metge delicat de triar.
Així com l'especialista és més clar, doncs mostra la seva vàlua en un camp concret, el metge de capçalera té una feina que crec més complexa, ja que ha de preveure problemes a tots nivells.
Ha de saber escoltar, i ha de poder trobar el detall que el dirigeixi cap a una o altra direcció.
Fins als setze anys, em va dur el pediatra. Un metge elegant i agradable, amb una consulta en que, en aquella època, llegia sempre el Cavall fort i el Patufet.
Després n'hi va haver un, de qui no recordo el nom, que no em va fer mai confiança i que, en morir el pare, no va estar gaire afortunat amb els seus comentaris.
Llavors em vaig decidir per la practicitat i en vaig triar un de ben de prop de casa.
Hi vaig anar molts anys i, per un comentari agafat al vol, va entreveure el meu problema de tiroides. Sempre li agrairé.
Ho va deixar tot i va marxar a l'Orient mitjà, ja que també és metge militar. Tota una sorpresa.
Després, ja aquí a Begues, el metge amb qui potser m'hi he entès millor.
M'ha solucionat força problemes, i hem parlat de música, passió que ens uneix.
En deixar-ho per falta de temps he estat uns anys en què no he sabut a on adreçar-me, i he tirat sense.
Ara, degut en aquest refredat que s'ha complicat força, no hi ha hagut més remei que buscar-ne un, i finalment vaig tornar a triar la cosa pràctica.
Una metgessa del centre de Gavà, amb zona d'aparcament propera i uns horaris força flexibles.
No puc dir que la primera visita fos un èxit ja que el fet de l'idioma va crear un moment una mica tens i, a més, va sonar el meu mòbil, que no havia pensat en aturar.
Tot i així, la revisió i les explicacions em varen convèncer.
En tornar-hi el passat dijous, a més de donar-me medicació potent per als meus bronquis inflamats, varem connectar.
Una relació fluida i agradable.
Fins i tot, no va voler passar la targeta, tot considerant que ho englobava en l'anterior visita.
En comentar-ho a la feina, hi havia qui la coneix, i me'n va donar una imatge molt bona, d'algú apassionat per la seva feina.
Crec que he fet sort.

Ableniment

Hi ha dies en que no et sents forta.
Treballes amb energia, somrius a qui t'envolta, però per dins la cosa no funciona.
Tot el que és personal et neguiteja, i plores.
Deixes anar llàgrimes i caus.
En aquell moment, no hi ha esperança.
Et coneixes, i saps que t'aixecaràs, valenta, i caminaràs, sigui quina sigui la drecera marcada.
De moment, però, t'estoves, i acomboies l'ànima.

...

Mentre caic
em venen al cap boniques imatges
moments preciosos
que han viscut les nostres ànimes
Alhora,
l'alè d'un petó
s'atura a la teva galta

..

O potser m'agafaràs la ma
aturant l'inevitable
i ploraré, desconsolada
mentre les paraules expliquen
el que les lletres no saben
per així poder, sense angoixes
caminar plegats
tot preparant el moment
de la darrera mirada

.

Pujo amb esforç.
Un vent glaçat em talla la cara
mentre la grisor del cel
esmorteeix el sol
El camí, net de bardisses
em condueix a la carena
M’acosto a l’espadat
i contemplo la mar furiosa
descarregant contra les roques
Somric, l’espectacle és deliciós
Tot seguit, em llenço

Dormir

Aquests dies no dormo.
Hi ha un ressort dins meu, desajustat, que, quan fa unes quatre hores que he agafat la son, em desperta. I s'ha acabat el bròquil.
M'ho prenc amb calma, doncs hi estic acostumada, però les meves forces van minvant i un maldecap potent em pressiona cada cop més.
No tinc cap neguit important. Sóc feliç i visc tranquil·la.
Suposo que tot plegat és conseqüència d'aquests canvis de temps que afecten al meu reumatisme, potser barrejats amb alguna guerra d'hormones.
Ahir vaig tirar d'herbes, però va ser debades. Quatre hores i punt.
Ara per ara, no puc fer gaire cosa més que esperar que aquest episodi acabi, i anar tancant els ulls quan les circumstàncies m'ho permeten, ja que amb una mica de foscor el meu cervell es relaxa.

Quan marxes

Tot es desdibuixa
quan marxes
i jo, per dins, crido
mentre una pàtina gris
esmorteeix el món
i l'aire, buit de tu, m'ofega
mentre provo d'arxivar
a la memòria
l'últim alè,
la teva darrera imatge

Instants

Pluja fina, vida dolça
emoció
llàgrimes a borbollades
somriure etern
deliciosa melodia
empenta
ànima plena
Instants que omplen
una vida sencera

Auditoria

Avui he passat una auditoria.
La cosa no és cap novetat, ja que al llarg de l'any me'n he d'empassar unes quantes.
No per això, deixa de portar feina extra i un cert neguit associat.
Mai saps què li interessarà més a l'auditor, a quin punt li donarà més importància.
En la d'avui hem repetit la auditora de l'any passat.
En saludar-nos de bon matí i plantejar una mica la feina, ha fet una exclamació tot lloant els meus llibres. Els recordava especialment, i fa un any que els va veure.
Després, a la tarda, ha elogiat el com porto la documentació que gestiono.
Ha estat una sorpresa agradable.
Està clar que ja tenim una edat, i molts anys treballats, i no anem buscant el reconeixement de la gent. Això ja ha passat. El que no deixa però de ser una satisfacció és el fet de donar una imatge de feina ben feta, de rigorositat i pulcritud.
Dubto que un fet com aquest torni a passar mai, ja que ho considero excepcional, però m'ha donat empenta.
Estic contenta.

Petó

Dolç, suau
educat, intens
ulls brillants
somriure
Somnio
recordo
m'estremeixo
gaudeixo

Feina

Aquest cap de setmana hi ha hagut un fet que m'ha condicionat, i no m'ha deixat gaudir de la distància necessària.
Puc dir que no soc de les persones que s'emporten la feina a casa.
Potser alguns temes personals, i només en moments en que collen força, ja que sempre he tingut molt clar que, en el moment de fitxar, les coses de la feina es queden al laboratori, i passem a una altra cosa, ja que la vida té moltes facetes.
En quan arribo l'endemà, ho trobo tal i com ho vaig deixar el dia abans, però m'ho miro amb el cap més clar, i això sempre ajuda.
Aquesta setmana ha estat diferent. Degut a la febre que m'ha provocat aquest refredat mal curat que fa força dies que arrossego, no he anat a treballar ni el dijous ni el divendres.
Tot i que tant el dilluns com el dimarts vaig estar preparant coses, estic la major part del temps pendent de les codificacions.
Doncs bé, demà tenim una auditoria i hi ha una colla de llibres que tinc que presentar que calia acabar d'actualitzar.
Amb tot plegat, me'n he oblidat.
El divendres al vespre, una companya em va recordar l'auditoria i un calfred em va recórrer l'esquena. Vaig caure de cop en els llibres!
Estic segura que, encara que amb febre, hagués anat a enllestir aquesta feina, ja que la tranquil·litat és per a mi molt més important.
Doncs bé, demà al matí, aniré a treballar a les set per tal de tenir-ho tot a punt.
Ara entenc una mica la gent que es neguiteja el diumenge a la tarda per la feina de l'endemà. Ha de ser un no-viure!
Vulguis o no, ho he tingut al cap una hora o altre tot el cap de setmana.
Espero no trobar-me amb entrebancs i poder presentar-ho tot sense incidències.