Avui he passat una auditoria.
La cosa no és cap novetat, ja que al llarg de l'any me'n he d'empassar unes quantes.
No per això, deixa de portar feina extra i un cert neguit associat.
Mai saps què li interessarà més a l'auditor, a quin punt li donarà més importància.
En la d'avui hem repetit la auditora de l'any passat.
En saludar-nos de bon matí i plantejar una mica la feina, ha fet una exclamació tot lloant els meus llibres. Els recordava especialment, i fa un any que els va veure.
Després, a la tarda, ha elogiat el com porto la documentació que gestiono.
Ha estat una sorpresa agradable.
Està clar que ja tenim una edat, i molts anys treballats, i no anem buscant el reconeixement de la gent. Això ja ha passat. El que no deixa però de ser una satisfacció és el fet de donar una imatge de feina ben feta, de rigorositat i pulcritud.
Dubto que un fet com aquest torni a passar mai, ja que ho considero excepcional, però m'ha donat empenta.
Estic contenta.
2 comentaris:
Felicitats per la feina ben feta.
Discrepo amb tu amb una cosa. El reconeixement és sempre necessari. Potser ja no es pot considerar una eina de motivació (hi hauria moltes teories al respecte) però no rebre´l mai si pot ser altament desmotivant. I en els temps que corren un copet a l´esquena, un petit agraïment, un petit somriure tenen un efecte altament productiu.
És clar que el reconeixement motiva. De fet, és el que intento explicar en el post.
La diferència està en que, quan era jove, necessitava aquesta motivació. Ara, puc dir que, en guanyar en seguretat i autoconfiança, en tinc prou amb saber que faig be les coses. Tota la resta, és propina. Molt benvinguda, però propina.
Moltes gracies!!!
Publica un comentari a l'entrada