Adagio

He mirat molt per la finestra. Aquests dies, he mirat molt per la finestra.
Alguns núvols s'han passejat pel mig d'un cel blau, intens, i també he anat veient algunes cues d'aquelles que deixen els avions, blanques, de vapor d'aigua. I les he vist esvair-se, amb tota la calma.
I m'he mirat molt les plantes. Aquests dies he cuidat molt les plantes. Les primeres forces les he dedicat a les plantes. I m'ha ajudat fer-ho. Molt.
I ara torno a poder escoltar música. El maldecap ha baixat, i ja puc escoltar música.
Música calma, música plena de records, de vivències.
I poc a poc, vaig retrobant el meu to, la meva essència.
El cos encara mana força, però vaig tornant. Amb calma.
Miraré de donar un tempo pausat a la meva vida. Si més no, he posat un rallentando a la meva veu, a la meva corda.
I provaré de seguir-lo, per tal d'agafar forces, i per tal de mantenir-les.
Viuré en adagio, i gaudiré de la vida

Antonio

Ja ha fet camí.
Ha marxat per sempre. No sense lluitar, però ha marxat per sempre.
I ara la Montserrat haurà de viure amb els records. Que són molts. De molts anys. Tota una vida.
No he pogut evitar humitejar-me els ulls quan li he dit que no la podré acompanyar demà, doncs necessito fer-li una abraçada. El cos mana.
Espero poder-la trobar aviat, amb la seva gran fortalesa dins d'un cos tan fràgil, amb la seva capacitat d'estimar.
Jo també recordaré l'Antonio. Veí de tota la vida. Com una segona família.

I mira per la finestra

Està neguitosa. Més del que vol confessar. Però aquest cop no controla gens el que passa.
Necessita de la nova opinió del metge com de l'aire que respira, ara treballosament.
S'esforça per mantenir l'ànim ferm, però la pressió a l'esquena li recorda constantment l'embolic.
I el maldecap. Punyent i constant maldecap.
Llegeix com fa temps no ha fet, com abans feia.
Tota la seva activitat es concentra en la lectura, i devora fulls àvidament. Com un afamat davant de la menja.
I passa les hores. I mira per la finestra.

De tant usar-les...

Tot s'ha trencat.
Com un castell de cartes mal encarat, amb unes quantes peces que saps febles, potser massa arrugades de tant usar-les, tot ha caigut per enèsima vegada.
I potser no t'hauria de sorprendre, però així ha estat.
Entre ofecs i mocadors, et sents més sola que mai, amb una infelicitat que arrela dins les entranyes.
I penses que no podràs cantar.
No tens forces per somriure.
No pots entendre tanta incomprensió, tant d'egoisme.
I no saps a on col·locar-te, però et sents profundament infeliç.
Com en mig d'un esbarzer, saps que qualsevol moviment et durà la esgarrapada, i no tens ganes de sang; ni de paraules.
Veus com et vas tancant al mig d'una bola densa i fosca, i la seva matèria llefiscosa s'agafa a la teva pell.
I no et mous. I t'ofegues. I acabes.

Plantes

Sembla que, de mica en mica, em vaig desemboirant.
Les plantes em donen feina, però alhora vida. Agraïdes, em van donant petites alegries.
Les petúnies d'aquesta finestra, ben altes i florides, escampen color davant del vidre.
Aquell roser de pitiminí, del que no estava segura que s'avingués a estar-se a la meva terrassa, va esclatant roses d'un vermell vibrant que enamora.
Les crasses, lluint força, amb una empenta envejable, i els geranis, com cada any, buscant un espai difícil de trobar per afegir encara més flors a la seva estructura.
I el boix grèvol va fent, tot floridet.
A dins, la begònia de la llar de foc segueix farcint-se d'aquell rosa vermellós, gruixut, i, la que em fa més il·lusió de totes, la orquídia, a la que cada dia li miro amb molta atenció el brot nou de la tija, ja de més de deu centímetres i amb una nova gemma en un costat, promesa de belles flors ja conegudes.
Sempre he viscut envoltada de plantes. El cuidar-les m'agrada. Em calma.

Dies rars

Vivim uns dies rars.
De vegades tinc la impressió que estic immersa dins d'una espiral de despropòsits i, miri cap a on miri, tot rutlla malament.
Amics i coneguts amb greus problemes econòmics, als que no saps ben bé què dir quan t'ho comuniquen.
Amics i coneguts amb familiars que pateixen malalties importants, d'altres que, de tan importants, posen en perill la vida; i encara altres, amb menys sort, que ja han passat pel cementiri a plorar.
I xacres personals que em posen molt alt el nivell d'exigència, fins a un punt de desconcert que em costa de saltar.
Per una altra part, analitzant la meva situació personal, no hi hauria d'haver gaire motiu de queixa.
El cor funciona, amb un enteniment que no coneixia fa anys.
Hem rebut de valent per la crisi econòmica, però no fins al punt de tenir problemes.
La mare, dins de tot, bé anímicament i controlada mèdicament.
Les meves xacres, si bé tots juntes formen un grup poderós, destriades cap d'elles és prou greu i les anirem acotant, com sempre hem fet.
Una bona colla d'amics al voltant, i les amigues de tota la vida. Les meves tres amigues especials, que em fan sentir molt afortunada i sempre acompanyada, molt estimada.
És una època complicada en la que no he de deixar de trobar moments com aquest, per recapacitar, acceptar les situacions que visc, i trobar tot el munt de coses bones que m'envolten.
Ara, tot i que fins i tot he deixat una mica de banda el meu maquillatge, mai he oblidat de posar-me el somriure.

Moments de comiat

En la vida hi ha moments per a tot, i ara sembla que són moments de comiat.
Penso que els comiats són importants, i s'han de fer amb molta cura.
El dir adéu a algú amb qui has compartit moments de la vida és quasi bé tan important com aquesta mateixa vida.
I així ho està fent la Montserrat.
La lluita amb la malaltia ha anat deixant pas a la certesa que tot s'acaba, i, tal i com sempre ha fet, comparteix amb ell totes les hores possibles.
I penso que li dóna un adéu íntim, estimant-lo i cuidant-lo, sempre al seu costat.
Sempre he trobat a faltar el fet d'acomiadar-me del pare.
M'ha quedat un ofec produït per totes les coses que li hauria volgut explicar, per tots els sentiments que m'hauria agradat abocar-li, tal i com sóc jo amb aquestes coses.
Segur que també li hauria demanat perdó per tot de coses que un adolescent no acaba de portar alhora, i, per mal gestionades, creen una certa distància.
M'hauria agradat arecerar-me un cop més al seu costat i sentir la seva generositat, la seva força.
I mirar els seus ulls clars i agafar les seves mans grans, poderoses, i acostar-les a la meva galta.
Sembla que són moments de comiat, i jo no t'he pogut dir adéu, pare.

Nit

El llarg crepuscle durà,
inexorablement, a la nit eterna,
a on només hi cap un silenci
feixuc i dens.
Ni les lamentacions es faran ressò
en la carcassa buida
que tot ho envolta.
I el temps ja no tindrà llum
ni flors ni melodies,
només el passar de les hores